Del «si Déu vol» al «si Macromedia vol»

pantallada del web del permís de conduir per puntsAls cercles religiosos hi ha el costum indiscutible de sotmetre les activitats pròpies a la voluntat d’un ésser suprem que en té tots els drets reservats. Així, és costum acabar amb un «si Déu vol» frases que expressen qualque acció futura. Hom farà això o allò només si Déu ho vol, perquè pel devot Ell és l’amo absolut de tot.

Així, quan algú diu «ho llegiré si Déu vol» està explicant que les seves facultats de lectura en realitat no són seves. En voler llegir, Déu li ha de fer vàries concessions. Primer deixar-lo viure, que sigui amb prou vista com per llegir i finalment atorgar-li accés al text. Si les tres gràcies li són conferides –amb una o dues no basta– aleshores podrà llegir i caldrà que el lector estigui molt agraït a Déu. Fet i fet solen estar-ho, tot creant fantàstiques relacions d’amor que omplen de joia a les seves vides.

Doncs bé, jo només podré llegir informació a Internet sobre el permís de conduir per punts si Macromedia vol. En aquest detall precís ells són els amos de les meves facultats de lectura.

Es dóna el cas que no volen que jo llegeixi, topant de morros –i en tenen i molt– amb un que no és creient. Vull dir que en comptes de penedir-me i donar els passos prevists per a tornar-me al camí que tenen pensat per a mi, usar Windows o MacOS, en comptes d’això, em disposo a esbombar la meva rebel·lía, tot convertint-me en un apòstata –i arriscant-me a perdre’m l’exercici d’un amor a Macromedia que podiria omplir de joia la meva vida.

Els manaments del Flash

L’empresa, propietat d’Adobe, permet va tenir la gràcia de concedir que qualsevol no iniciat fes programes per a crear coses bítiques en Flash i per això publicà revelà les taules del format. Aquest detall fou una gran ajuda l’hora d’estendre de predicar la fe Flash arreu d’Internet.

Però com a bons deus, a Macromedia a més de generosos i comprensius –perquè publiquen el format– també són gelosos. Per això es reserven la devoció exclusiva a l’hora d’usar programari reproductor. Això és el que diu la llicència del Macromedia Flash –digue-li llicència, digue-lí revelació.

L’apostatada

Encara que el format del Flash sigui obert, si l’usem no serem lliures mentre algú en tengui l’exclusiva de la lectura. Quan algú fa un web amb Flash hauria de saber que els visitants necessitaran el permís de Macromedia per llegir-lo.

De moment Macromedia ha decidit que els usuaris de GNU/Linux no tenim dret a llegir tot el publicat amb la versió 8 del Flash. També ha decidit que no tenen dret a llegir cap Flash, en cap versió, els usuaris de GNU/Linux en un ordinador Apple amb processadors Power PC, doncs no fa reproductors per aquesta combinació. El del Power PC no és cap descuid, em consta que se’ls hi ha demanat molts pics. En el cas del MacOS i Intel ni tant sols ha importat fer cap pregària: ja preparen el Flash 8 per a ells. Ho repeteixo per més èmfasi: han decidit unilateralment que un bon grapat de persones no tenen dret a llegir.

Tot això és prou greu quan a un Ministerio usen la tecnologia Flash 8 per a publicar informació sobre una cosa tant important com el carnet per punts.

A la pràctica, tot plegat vol dir que als ciutadans no se’ls pot negar el dret a la informació per motius de religió, raça o sexe però sí per motius de sistema operatiu als seus ordinadors.

Les noves dictadures tecnològiques

Passa el mateix a la Mancomunitat del Pla de Mallorca o al Canal Congreso, on llegirem si Microsoft vol. Després els seus representats a les nostres terres venen a parlar-nos dels perills del pecat d’irresponsabilitat i mentides quan des d’alguns llocs es donen passes per que no necessitem el seu permís. Això és el que vam vam escoltar el dia 24:

[…] lo que es una irresponsabilitat de veritat des del sector públic és promoure una determinada alternativa o tecnologia que ni genera més llocs de treball ni protegeix la llengua ni té un cost de solucions més econòmic ni és més segura. Cap d’aquestes quatre coses es certa, s’han creat molts mites sobre el tema del programari lliure i aquestes quatre coses no són certes.

–Carles Grau, director de Microsoft a Catalunya, País Valencià i Illes Balears.

La llibertat no és a la llista de «les quatre coses que no són certes» que va dir en Grau. Per descomptat. Ni a les dictadures ni a les religions.

Són les noves dictadures de les Megacorp, més sibil·lines a l’hora de dirigir a les persones, sense fer mal físic, no administren súbdits sinó consumidors, no defensen territoris sinó capitals, però són clarament coincidents en aquest tret fonamental de les dictadures: no a la llibertat.

Per tot plegat és molt important fixar-nos només en les qüestions de llibertat quan parlem de programari. Per molt malament que soni a segons qui, aquests que s’esmercen en qualificar-ho de poc oportú al món dels negocis. Fins i tot de missatge amb tuf religiós. Que se senten més propers a la filosofia de l’Open Source, la que celebra un Flash amb el format obert sense entrar en més consideracions que puguin molestar els empresaris i accionistes.

Idò no, el de la llibertat de programari no és cap missatge religiós. Potser cal recordar-ho: les religions fan que persones cedeixin davant dogmes inqüestionables i veritats a mitges. En parlar de programari lliure l’únic inqüestionable és que les persones puguin exercir drets bàsics que sovint les religions –i les dictadures– neguen.

M’agradaria que qualque defensor del programari privatiu –o del lliure sense parlar de llibertat, l’Open Source– m’explicàs com justificaria pràctiques destinades a mantenir el permís de lectura usant raonaments que es puguin assumir sense que faci falta empassar-se cap dogma inqüestionable ni cap veritat a mitges.

Ja que no podem votar les Megacorp, només podem no usar programes privatius, rebutjar tots els formats que necessitin qualque permís i explicar-ho. Sobretot que mai falti explicar-ho, perquè massa usuaris d’informàtica –una cosa nova– encara no saben quins drets i permisos s’hi juguen.

No és cap activitat religiosa, sinó ètica. No podem permetre que nigú usi els ordinadors per a llevar-nos cap llibertat bàsica.

Entrades relacionades

18 Comentaris

  1. Pingback: meneame.net

  2. Què vols dir quan parles “del lliure sense parlar de llibertat, Open Source”? Ho podries explicar perquè ho entenga un neòfit com jo? Ja us he llegit, a tu i a altres, una distinció que feu entre “codi lliure” i “programari lliure” que no acabe d’entendre del tot. Ho podries explicar? Gràcies.

    Salutacions,
    Paül

  3. Paül: aquí està prou ben explicat d’acord amb el que jo volia dir.

    Diuen que no s’ha de parlar ni de llibertat ni d’ètica, que això no eſ bo pels negocis. Només parlen dels aventatges tècnics i econòmics del codi obert.

    Diuen que el programari lliure té una «imposició» que ells no toleren: sempre ha de ser lliure. Ningú pot agafar un programa lliure i tancar-lo o llevar-ne cap llibertat, però ells diuen que s’ha de poder fer i les seves llicències ho permeten. Així troben que més empresaris s’interessaran en la cosa.

    I els usuaris, què? On són les coses que interessen als usuaris. Ah, «no en saben prou per apreciar-los i no s’interessen en aquests detalls». Ja en vaig parlar, de quan algú decideix allò «què vol la gent».

    Cada cop n’hi ha més, de partidaris de l’open source, i es fa més necesària una divisió clara entre les diferents idees. Per no confondre ningú poc informat.

    Fet i fet els seus arguments han posat la pilota ben fàcil a Microsoft per confondre. Diuen que ells també fan «ppen source» perquè mostren el codi del Windows amb el «shared source». Sí, mira quin botó al web de Microsoft: «consiga el código fuente». Per descomptat, enlloc hi trobaràs pel Windows les llibertats de modificació, còpia ni compartir les millores ni que sempre ha de ser lliure. Aleshores no seria «open source» sinó programari lliure. I això sí que no.

  4. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Petició per l’OpenDocument

  5. Gràcies per contestar tan aviat i disculpa que jo et retruque tan tard: la faena s’imposa. La consulta venia al cas perquè gràcies a les lectures dels teus apunts i els d’altres col·legues teus, he començar a capir les repercussions profundes que té la qüestió del codi obert per al desenvolupament futur de la societat de la informació. No cal dir que, com a docent, la qüestió em preocupa i m’afecta directament. ÿs per això que a través del meu blog intente escampar les idees que persones com tu aneu introduint en el debat. De fet, la qüestió no és gens gremial i no hauria de deixar indiferent ningú, menys encara els educadors. Com que un bon grapat de lectors d’Ultralocàlia són docents de tots els nivells educatius, m’interessa compartir amb ells les reflexions que em provoqueu. Fa uns quants dies vaig publicar aquesta entradaaprofitant l’anècdota de la instal·lació de l’Abiword en l’ordinador de l’institut. Bé no sé si es prou exacta. Si m’equivoque, em corregeixes. També voldria que m’ajudares a trobar la ruta cap a un apunt teu que era un carta a la mestra del teu fill a propòsit d’un CD que no vau poder escoltar. Em va semblar un text didàcticament impecable, però no vaig ser capaç de tornar-lo a trobar a Bitassa. Si no t’importa, m’agradaria enllaçar-lo. A propòsit de tot això, haig de confessar que porte anys pujant al servidor de la universitat materials per als alumnes en format .doc sense ser ni conscient del que implicava: ara ho faig amb .rtf i cadascú que l’òbriga com vulga.

    D’altra banda, també vaig llegir això teu a Bloccat:

    Un d’ahir mateix, el comentari #2: no farà un apunt per preguntar-m’ho, es quedarà amb el dubte. Preguntar-m’ho en privat no és el mateix: al blog serveix per a més gent que potser es demana el mateix.

    Just per això que dius et vaig enviar un comentari i no un correu. Sobre el tema dels comentaris, ja que vaig ser jo qui va fer volar els coloms, quan trobe un moment, voldria fer una recapitulació de tots els missatges que s’han enviat a la llista sobre aquesta qüestió.

    Salut!

  6. Paül,

    Me n’alegro que us serveixin de qualque cosa les parrafades que amollo per aquí O:) No saps quina gran noticia és que algú que penjava formats privatius a l’ensenyament se n’ha adonat del que comporta; no per cap circular avisant ni advertint de res, sinó després de raonar-ho i crear el seu propi codi de conducta, això que en diuen ètica filosòfica.

    La carta a la professora de n’Arnau
    http://weblog.bitassa.net/arxiu/2005/09/29/266/
    (em va dir que li va agradar, a més professors també, però no ha arribat cap solució; potser l’any que ve no compraran Richmond Storytellers o es fixaran més en aquests detalls –em va dir que no hi havien caigut, és lògic)

    Per trobar-la més endavant, cercant Richmond Storytellers a Google, ara mateix m’ha sortit en 1a posició –mem si en prenen nota a can Richmond 😉

    Sobre els formats i l’ensenyament, aquí un altre text que potser et servirà:
    http://blog.bitassa.cat/arxiu/2006/03/07/419/

    Quant a l’AbiWord i l’Open Source: el que poses a l’apunt és correcte, la llicència de l’editor i les que promou l’Open Source són lliures, no es pot dir el contrari. Però el problema és:

    – Que poden deixar de ser-ho, ho permeten. ÿs una llibertat dèbil. P.e. és el que va passar amb el nucli del MacOS –i van rectificar després que la FSF (no l’Open Source) els hi demanés repensar-s’ho.

    – Observa que enlloc parlen de llibertat, només de qüestions pràctiques (preu, mètode de desenvolupament). Aleshores, quins arguments tindran contra el Word si qualque dia Microsoft el regala? Ja ho fa a les escoles i qualque país / sector pobre. Avui potser el regalen als alumnes. Serà per a sempre més? Quan els nins siguin adults i exerceixin de metges, advocats o fusters, ¿necessitaran pagar llicències de Word per a descodificar les feines que van codificar amb ell a l’escola? Jo avui puc llegir, sense comprar cap descodificador, els escrits datats el 1870 pel meu repadrí que era mestre d’escola. Això mateix, ¿ja està garantit amb les llicencies «gratis» d’avui per les escoles? I pels besnéts dels professors també?

    El Word té un problema, la llibertat. No el preu. Però ells –els Open Source– només parlen de preu.

  7. Gràcies, Benjamí per tots els comentaris i per la informació. Intentaré explicar-ho als meus lectors tan bé com puga.

    Salutacions.

  8. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El Macromèdia Flash o perquè no hem de voler amos

  9. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Freespire

  10. Jo penso q passa el mateix amb lo de la música. Espero si t’escau q algún dia facis un comentari sobre el tema si no l’has fet ja, doncs encara no he visitat tots els articles q vull llegir del blog. De moment porto 1 hora enganxat al blog.

    Felicitats pels artícles, penso q tractes temes molt interesants.

    Per cert hi ha algun article tipus “Linux vs Windows” ? o “q millora linux o pq linux” ?

    Gràcies per ser tant a prop.

  11. Lluís, gràcies 🙂

    El programari i la música són un poc diferents. Els programes són obres pràctiques i la música no ho és; és art.

    Encara que va bé poder modificar la música i fer-ne obres derivades, tampoc no és suposa una limitació important per les nostres vides. L’art el podem acceptar tal com ve sense problemes. En el fet d’acceptar-lo, la provocació, fer sentir incòmode, sovint hi ha una part del sentit de l’obra artística.

    Sí ho és, una limitacio important, no poder modificar una eina –un programa– que serveix per a llegir.

    No tenc cap apunt sobre comparatives tècniques –i si el vaig fer, no t’el recomano 😀

    Trobo que l’anàlisi tècnic és una qüestió secundària. L’important és la llibertat. ÿs igual si els programes lliures van millor. Avui podriem fer-nos els xulos en qüestions de seguretat, per exemple. Però demà els programes no lliures poden ser més segurs; tenen diners i tècnics per aconseguir-ho –si volen.

    Els usuaris que migren a programari lliure per qüestions que no són llibertat, en realitat no són lliures. Si no la valoren –la llibertat– la perdran en qualsevol moment. Just a canvi de comoditats, unes icones més guapes, colors més ben trobats, finestres més transparents, o el programa que tenen els amics, coneguts i saludats.

  12. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » rafaelnadal.com, el Macromedia Flash i Gattaca

  13. Pingback: pintant… » Arxiu » Flash de nou. Internet i protocols lliures

  14. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El vídeo de l’anunci pro seleccions

  15. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El vídeo de l⿿anunci pro seleccions II: el substitut lliure

  16. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » A can Microsoft ni aigua al mar, no trobarien

  17. Pingback: pintant… » Arxiu » Web amb Flash == pocs continguts?

Deixa un comentari