El pinyolí de Sineu i les croquetes de pernil

El pinyolí de Sineu i les croquetes de pernil

Avui, mentre sopàvem, ha sorgit un comentari sobre la humitat a les parets dels baixos d’una casa que tenim a Sineu, devora l’església.

He dit que possiblement és per mor del material que hi ha devall, que fa pujar l’aigua per capil·laritat. Que la casa és a la part alta del poble, i que per això el problema és menor. A les zones més baixes de Sineu l’aigua s’acumula –o circula amb més intensitat–  i la cosa es complica. Algun veí m’havia explica que, en ploure molt, tenia problemes perquè el trespol es movia fins al punt de trencar les parets de les cases.

He recordar que un picapedrer em va explicar, devers el 2000, fa 14 anys, que Sineu és damunt roques de pinyolí.

En contar-m’ho, el picapedrer em deia que el palau dels reis de Mallorca deixa veure ben clar el pinyolí sobre el que està construït. En el seu moment m’hi vaig fixar i sí: és una massa que conté petites pedres rodones de la mida d’un pinyol d’oliva. Molts pinyols.

El pinyolí.

Em va quedar la idea, i ho vaig veure a més llocs. Puc recordar aquestes pedres petites, rodones, com pinyols, a d’altres zones. Al Montsant en una excursió aquesta primavera. Allà era exagerat.

Mentre caminàvem pel Montsant, en Tobias em va explicar que era el resultat de glaceres. Que l’aigua s’havia congelat i havia fet esclatar les roques. Esmicolades, van convertir-se en pedres petites. Van quedar dins la glacera, que en el seu desplaçament les va erosionar fins a convertir-les en petits fragments rodons.

És la explicació del pinyolí de Sineu? Hi havia una glacera al centre de Mallorca?

M’he quedat encuriosit.

No he trobat res. En cercar ‘pinyolí’ i ‘Sineu’ a internet, no he llegit res rellevant sobre el tema. Tampoc no hi ha cap text consistent en cercar ‘glacera’ i ‘Mallorca’. Ni ‘pinyolí’ sense més. Hi ha un article sobre el litoral que duu cap articles protegits amb massa passes per aconseguir accés –sobretot des d’un mòbil.

No descarto que no hagi sabut cercar bé. Però proveu-ho i ja m’ho direu. No és el meu tema i la desorientació és molt possible. Quan passa amb coneixement documentat, alguna paraula clau m’orienta i surto de l’error. És del que es tracta: aprendre –sí, també amb el mòbil, és fantàstic. Però pel terme popular, que és el que sé, o ‘pinyolí’ o ‘pinyolet’, no he trobat res que em connectés amb cap article científic. A una entrada de la Viquipèdia mateix, car el que conté sol estar ben indexat pels cercadors. Ho hauria trobat. Suposo.

Tot el que sovint dic del coneixement i internet, ha fallat aquest vespre.

M’agrada creure que gràcies a la xarxa estem documentant tot el que sabem. Que els mòbils fan que ho puguem portar a la butxaca per a consultar-ho quan ens cal. A un sopar mateix. Perquè no?

Però avui he usat el mòbil per a cercar pinyolí, Sineu, glaceres a Mallorca… res.

Què passa?

Vull creure que és transitori. Però cal que en siguem conscients, i per això escric aquest apunt de blog: Tenim totes les eines necessàries per accedir immediatament a tot el nostre coneixement, però gairebé tot està per a fer.

Encara.

Em demano perquè. I per això segueixo escrivint aquí.

Penso que la gent que sap coses sobre el pinyolí de Sineu, no ho ha publicat pas a internet. La Viquipèdia hauria estat un bon lloc, però ningú no ho ha fet.

Té remei: la bona notícia és que hi ha prou gent treballant per aconseguir-ho. Al Mallorca en Xarxa S11E13 hi va venir en Marc Ordinas, un felanitxer que fa feina de programador a la Wikimedia Foundation. Ell és l’autor d’un nou programari que fa més fàcil escriure entrades a la Viquipèdia.

Esperem que el nostre coneixement acabarà publicat a un lloc com la Viquipèdia. Perquè hi ha motius: és nostre, lliure, neutre, universal, coherent. Hi fan feina mallorquins. Al Mallorca en Xarxa en parlem. Del Marc, però a d’altres programes han vingut autors que no aturen, com en Pau Cabot.

Ara ho fa poca gent, encara. Malauradament. Sovint en diuen ‘freaks’, addictes als ordinadors, a internet. Malalts.

Malalts?

No estan pas malalts. Són els que, un dia darrere un altre, treballen per a fer possible que cerquem ‘pinyolí Sineu’ i les inquietuds del moment tinguin resposta.

Que hi hagi resposta quan tenim la pregunta. Pel que sigui; per parlar d’humitat mateix. A un sopar qualsevol. Quan passa, caldria que tot el coneixement fos a la punta dels dits.

Seria un luxe tenir-lo tot, però encara no hi ha res sobre el pinyolí. O com se digui científicament. Ho sabríem amb un article que digués ‘pinyolí’ o ‘pinyolet’, per tot seguit facilitar el nom científic. No hi és.

El paper

Potser perquè qui té el coneixement sovint pensa que està millor a un llibre de paper. No sé on trobar-lo, ara mateix. Sobre el pinyolí.

Si va existir,  el llibre, possiblement és fora catàleg perquè no en va vendre un fotimer els tres primers mesos després de la presentació davant els pares, la parella, els fills, els oncles, cosins i amics que no sabien si hi anaven pel llibre o per quedar bé. I sobretot, pel càtering que van fer després de la presentació.

Ah, les croquetes de pernil!

Molt bé, les croquetes. Però i el pinyolí? (digueu-me tossut).

Al 2014 no hauria de fer falta esperar a viatjar a Palma i trescar per totes les llibreries. L’hauria volgut trobar al mòbil mentre avui sopàvem.

Som capriciós? (a més de tossut).

No, pitjor encara: ‘freak’ o malalt. Addicte a internet. Això és el que diuen quan expliques què fas i esperes trobar.

No és cap malaltia

Giraré la truita. Tu saps quin és l’origen del pinyolí?

Sí tu, que llegeixes això.

I no ho has explicat a un article de la Viquipèdia?

El malalt ets tu

( Si és que hi ha malalts, i no ho dic perquè sí: els que volem que internet sigui com toca hem d’escoltar aquest qualificatiu massa sovint, així que juguem-hi tots)

Potser pensaves que era poca cosa, això de publicar a internet. Que l’important era fer-ne un llibre. I esmentar el pinyolí junt a ves-ten a saber quantes coses més per a omplir 200 planes. És la dimensió que l’editor et demana per a crear un volum amb prou gruix per a demanar-ne 20 Eur. Que després de la presentació –amb croquetes de pernil per la família, i els amics– acabarà triturat perquè ja no és cap novetat. El faran miques després de vendre’n ni 1000, dels quals el 90% restarà sense obrir a les lleixes dels que van menjar croquetes. I dels que van llegir l’entrevista, del que n’estàs orgullós, als diaris provincians que són a tots els bars amb flaira d’oli recremat.

El mateix de les croquetes.

De pernil.

Que no. El coneixement no circula així al 2014. Ni ha de menester croquetes.

De pernil.

El teu coneixement tampoc no circula així. Oblida-te’n.

A l’any de l’inici de la recuperació de la crisi –i ja en van un parell– la gent cerca les coses a la xarxa. Troba un article a la Viquipèdia i en sap una mica més. Avui del pinyolí, demà de les albergínies. És la forma que tenim de cercar i aconseguir coneixement. T’agradi o no. El teu gust és irrellevant. Ens interessa el teu coneixement, que t’ha arribat gràcies a un esforç considerable de tota la societat.

I la societat vol veure els fruits de l’esforç col·lectiu, del qual només n’ets un representant passatger. Avui no és només reflectit als llibres. Són massa inaccessibles. Rígids àdhuc.

No és cap caprici voler-ho trobar a la xarxa. És raonat i orgànic. Simplement el digital és un format més assequible. Fàcil. Còmode. Ens fa possible saber més d’un grapat de coses sense haver d’empassar-nos volums de prou gruix perquè no ens sabi greu deixar anar 20 Eur el dia que tenim la sort de trobar-ho a una llibreria, cosa que amb sort passa perquè encara no està retirat, car no han passat més des tres mesos des de la presentació.

Amb croquetes de pernil.

I l’autor?

En tres mesos no has aconseguit vendre prou llibres per pagar la feina d’omplir tantes planes perquè la cosa pogués valer 20 Eur. L’editor sí, perquè sap de què va el negoci. Ha amortitzat fins i tot les croquetes, que no van ser pas cap regal. Les regles del seu negoci tenen segles, hi ha molta experiència. Tu no en tens gens.

L’autor que explica el pinyolí a la Viquipèdia no té cap presentació, ni càtering, ni la família i els amics fan aplaudiments cofois per tenir un parent o conegut cèlebre per unes hores. Els diaris provincians no en fan articles que, de ben segur, compraran tots els assistents –bé, no tots, però el diari sent que ha fet el que toca i pot demanar subvencions per cobrir la cosa cultural local.

Em consta; la meva curolla ho fa tot massa discret i poc comercial pels editora i els medis. Satisfà un tipus que al llarg d’un sopar es pregunta per l’origen del pinyolí, treu el mòbil i ho troba perquè la Viquipèdia està ben posada als cercadors.

Al mòbil, ecs.

Tant ‘ecs’ com vulgueu, però  algú sap una mica més de la seva terra; del lloc on viu, treballa i pensa.

Si trobes que això no té valor, no importa parlar-ne més.

Continuem fent paper. I croquetes.

De pernil.

Algun dia en tindrà, de valor. I trobarem com pagar els autors. Sense que facin falta llibres. Perquè sabrem què significa compartir el coneixement a un article digital. Identificarem l’autor, i serà conegut per la seva generositat i sapiència.

Li suposarà moltes més satisfaccions i ingressos que no pas tot això que fa el paper disposat en prou volum per a costar 20 Eur, i que dóna a lloc a presentacions amb croquetes.

De pernil.

L’autor de la Viquipèdia tindrà, almenys, tant ressò com el tuitetaire amb molts seguidors que fa tuits ocurrents que provoquen molts retuits. I en parlaran als diaris, tal com parlen dels tuits. Que són fum que s’emporta el vent, però del qual sí en parlen, perquè ells sovint també són fum.

No passa a cap mitjà: “les entrades a la Viquipèdia que ahir feren els mallorquins que publiquen desinteressadament el seu coneixement per tal que la societat sigui més sàvia”.

Val. Ara m’he passat.

Primer perquè una cosa no treu l’altre.

Després perquè és agosarat fer sarcasme, car un dels dos reconeixements no té rellevància i posa en evidència quan banals som, tot i ser tant afeccionats als llibres i tota la pesca.

No. El coneixement és rellevant. També ho és qui el comparteix després d’haver rebut molt de la societat. I el coneixement ha de ser on toca, on el cerquem, on és fàcil, còmode assequible i lliure. Propietat de tots els que el fem perquè vivim, treballem i pensem a un lloc. El nostre. Sineu mateix. O Lloseta. Després d’un sopar on ens pega per parlar d’humitat i terra i tot el que la fa perquè ens envolta.

De moment ens conformarem amb els “incendia Twitter” als diaris.

També ens conformarem amb les ressenyes de presentacions de llibres de 20 Eur, als quals van assistir tots els amics, coneguts i saludats de l’autor. Tots van estar d’acord amb que les croquetes estaven prou bones.

Eren de pernil.


Foto: Sineu, pròpia.

Entrades relacionades

8 Comentaris

  1. Pel que deies sobre ‘no trobar Sineu i Pinyoli’, crec que és perquè a la xarxa hi ha massa informació poc desenvolupada, no hi trobarem enllaços a llibres, els editors jabs’han curat en salut i no deixaran que trobis alguna entrada de Blog més llarga de 1.000 paraules…

    • Per això parlo de la Viquipèdia, Alexandre. Permet desenvolupar bé els temes, reunir els rellevants fora d’ella. Fins i tot en paper. Serveix de punt de partida per expandir el coneixement, car no és font primària.

  2. ara quan algú busqui “pinyolí + Sineu” al google trobarà almenys una referència: aquest article 😀

  3. Alerta, la Viquipèdia és una enciclopèdia, s’hi posa coneixement ja publicat, si ningú ha escrit sobre el pinyolí de Sineu (en paper o a la xarxa) i ho posa directament a Viquipèdia potser algú altre (mallorquí o català) ho esborri perquè no acompleix criteris d’admissibilitat. No era tant fàcil 🙂 En paper o en bits el coneixement té uns recorreguts, una enciclopèdia no és una font primària.
    Ara bé, segur que del pinyolí (i de Mallorca quan era serralada que desaiguava a Catalunya, per dir-ho barroerament) hi deu haver coneixement publicat. A veure si surt a la llum! Gràcies a tu 🙂

    • El que expliques sobre esborrar articles, ho has vist a la Viquipèdia o a la Wikipedia.ES? Són molt diferents, com també ho és l’anglesa. A la ES també he vist esborrades molt arbitràries i capricioses de primera mà: una entrada sobre mi (que tampoc mai vaig voler, però serví per a veure com funcionen).

      Gràcies!

      • Benjamí, a la catalana segur que passa. Jo mateix vaig fer la pàgina d’un compositor del meu poble i va estar a punt de ser esborrat per no tindre referències.

        Vaig haver de començar a buscar referències per internet (de pàgines personals, mitjans de comunicació, etc) per tal de demostrar que no era una pàgina “d’autobombo”.

        • Però això no és un problema sinó una mostra de coherència amb el que la Viquipèdia diu ser: no és font primària. Qualsevol enciclopèdia seriosa no vol ser la font, sinó la reunió del coneixement que ja existeix. Per a ser la font existeixen altres publicacions que no pas les enciclopèdies. És un concepte bàsic 😉

Deixa un comentari