No em sap greu que Editorial Moll tanqui, em fa ràbia

No em sap greu que Editorial Moll tanqui, em fa ràbia

Tinc ganes d’escriure sobre el tancament d’Editorial Moll, tot i que tinc la seguretat que no t’importa gaire d’allò que jo tengui ganes o no.

Ho dono per fet, cap problema.

Ignorar-nos mútuament és tendència.

Tant és així que possiblement Editorial Moll tanca per mor d’aquesta tendència: ignorar tot allò que NO digui el que volem sentir.

He après que no paga la pena tenir gaire esment per la gent que s’ofen pels girs inesperats en els arguments acceptats per la majoria. També sé cert que admiro profundament tots els que van ser capaços de fer-los, els girs. Que els van raonar, i que per això ens van convèncer i van canviar coses que semblaven fermament establertes. Només convenceren alguns; no tothom està disposat a entrar en raons i prefereix el corrent majoritari. És més assequible.

Intentaré raonar tot el que diré i convertir aquest apunt de blog en quelcom no gaire assequible ni agradable ni divertit.

En primer lloc, cal raonar perquè cal que jo sigui molest: En la meva feina d’acompanyament en la immersió digital, sovint dic que cal molestar el client. Tal com estan les coses, SÍ. Molt. Perquè la tecnologia bítica és massa disruptiva i no aturem de posar coses en dubte, volem canviar això, i allò altre. Una murga. Si no molesto, és perquè tots estem d’acord. Aleshores no tinc cap sentit; no cal acompanyar ningú enlloc perquè ja hi saben anar sols.

Cada dia més gent sap caminar sola al món digital. Quan ho veig em fa feliç. Quan sigui general, ja trobaré una altre feina. I encantat!

Després d’aquesta llarga (o no) introducció a mode de sofregit –que és allò que es fa primer per a cuinar el més mal de coure– anem cap al tall.

Tall 1

Al 2014 (i fins i tot al 2007) gairebé ningú no vol comprar obres pràctiques de consulta. Diccionaris i enciclopèdies, tots, han acabat a la xarxa. També la Enciclopèdia Britànica, que al 2012 va anunciar que deixava el paper després de 244 anys.

No vull parlar del negoci de la Enciclopèdia Britànica a internet, que tampoc no té gaire èxit. Simplement intento destacar que ells van abandonar el paper. Van imprimir per darrer cop el 2010, i en arribar 2012 van dir que no imprimirien més.

(El negoci a internet d’aquestes obres dóna per a molt més del que té a veure amb Moll, i significaria anar per massa branques que allargarien aquest apunt de blog fins a fer-lo encara més il·legible del que ho és ara)

Un dels deutes més importants de Moll ve de la impressió del Diccionari Català Valencià Balear (DCVB). La van fer al 2007 i els va endeutar en 400.000 Eur. A més del cost dels afegitons, com ara el lloguer de la nau on guardar tantes còpies sense vendre.

Pista: Gran Enciclopèdia Catalana amb dos toms sense encetar a Can Alcover, al barri de la Calatrava, ben al pinyol de Ciutat de Mallorca.

Pista: Gran Enciclopèdia Catalana amb dos toms sense encetar a Can Alcover, al barri de la Calatrava, ben al pinyol de Ciutat de Mallorca.

Algú pot dir que no és pas un error tant gran, el de Moll. Tanmateix, la Britànica es va adonar el 2012 que no imprimirien; la darrera impressió fou del 2010. Només 3 anys després que la darrera del DCVB. Coses que passen. Però estem parlant de la Britànica, un món amb prou mercat; la Gran Enciclopèdia Catalana es va deixar d’imprimir el 2008, just un any després. Segons el director, Albert Pèlach, perquè «quan va néixer, l’Enciclopèdia volia explicar Catalunya al món i explicar el món en català. Això avui es fa per internet». Van ser realistes.

El DCVB es va reimprimir, amb un cost altíssim, al llarg i ample dels mesos que la indústria dels volums d’obres pràctiques en paper es qüestionaven el seu futur. A Moll tornaren a publicar, al 2007, allò que Antoni Maria Alcover recollia sobre com la gent explicava el món en català a partir del 1900. Ho va fer amb la «Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana». Ser-ne hereus volia dir seguir interessats en el que diguessin i fessin els amics de la llengua. Amb més facilitats que mai, perquè ara teniem internet. Volia dir fer la Lletra de Convit 2.0 amb tot el que suposés a l’era digital, que podia ser molt interessant. Sorprenent àdhuc.

Ni cas. A reimprimir el coneixement lingüístic d’un segle enrere. Res més que parlar.

Ni ho van veure al 2007 ni ho han vist avui. Quan analitzen els motius del fracàs, segueixen sense veure cap pista de les que tenen davant:

Una errada comercial fou posar a Internet i en accés lliure les veus del Diccionari, que minvà mercat i venda –El País 22-10-2014.

No, l’errada no fou posar el DCVB lliure a internet. L’error va ser fer-ho tant malament.

Al 2007 (i fins i tot abans) ben poca gent volia comprar el DCVB, però a can Moll no ho volien sentir. En canvi, l’edició a internet tenia prou interès, però no va arribar a ser operativa perquè en comptes de potenciar-la, es van encarregar d’emmudir-la amb totes les seves forces i convenciment.

Pista: tenim el DCVB a casa però només l'he tocat dos cops els darrers deu anys. Va coincidir amb les dues mudances.

Pista: tenim el DCVB a casa però només l’he tocat dos cops els darrers deu anys. Va coincidir amb les dues mudances.

Avui milers d’empreses gasten milions en aconseguir l’interès de la gent a internet. A Moll el tenien regalat amb un guanyador tant clar com el DCVB, però el van ofegar amb una eficàcia digne d’estudi.

Amb una reorientació del DCVB cap al món digital, ben acompanyats, s’haurien estalviat els 400.000 Eur de la reimpressió. Potser també un grapat addicional per la nau de lloguer. Tal vegada podrien haver convertit una part en publicitat per altres obres venals.

No sé quines coses calia reorientar sense cap anàlisi acurat; a la pràctica tot són sorpreses, una una cosa duu a l’altre, i cal ser orgànic. Passo una bona part del dia sentint persones que conversen a la xarxa per intentar endevinar cap on va la cosa orgànica, i gairebé mai no es repeteix. És un festival. Però és el que hi ha i cal saber-ho llegir.  O morir en l’analfabetisme digital.

Que no calia reimprimir està clar. Ni al 2014 –em consta que a fets passats tot sembla massa fàcil– ni al 2007 tampoc. Aleshores (el 2007) ja teniem prou pistes i eines per posar al dia l’esperit del DCVB. I de passada tota l’editorial.

Per la seva rellevància, a can Moll tenien pistes impagables per qualsevol analista responsable del bit enxarxat que voltés per l’entorn. Devers el 2006, un any abans de la reimpressió ruïnosa, ja tenien indicis del què volia fer amb el DVCB alguna gent amb talent. Prou talent. Però van veure problemes en comptes de talent. Van aixecar murs en comptes d’obrir portes a possibles promotors. La seva solució als presumptes problemes, que en realitat eren floretes, va ser esquitxar DDT fins a no deixar cap floreta. Les van matar totes. El talent va fugir.

Just conec un detall prou significatiu, un d’aquells on agafar-se fort, perquè ve d’un afeccionat a la llengua amb el nivell mestre d’aixa digital. N’hi ha pocs:

Recordo que en Tomeu (m’invento el nom) m’ho va explicar a micròfon tancat. Va ser al llarg d’un Mallorca en Xarxa, a Ona Mallorca, poc després que el DCVB estigués disponible a internet. Em va dir que treballava en programari lliure per a editar texts en català i l’interessaven totes les paraules del DCVB. Va programar un robot perquè les descarregués, però ai, a Moll se’n van adonar. Tallaren l’accés directe a les paraules i en Tomeu no va poder acabar la feina.

El projecte d’una persona amb talent va provocar mesures preventives dignes de monjos de monestir. Ningú no podia enllaçar cap paraula al DCVB. Esdevingueren invisibles a internet, perquè ningú no podia citar-los a l’hora de definir paraules. A internet et citen enllaçant-te; la resta d’accions són coverbos.

Van passar de referència important a invisibilitat absoluta.

Mortal.

En un parell d’anys, perquè tot va massa ràpid.

Si t’enllacen tens molta sort, a internet. Els hi pots mostrar moltes coses de propina. Un diccionari és un motiu prou afortunat, és popular, útil, interessant, culte… però a Editorial Moll el van llençar als fems mentre es gastaven 400.000 Eur en ell.

Quan feien una inversió de gairebé mig milió, esperaven sobreviure el segle XXI sense cites, això és, sense enllaços a internet? Aconseguir-ho hauria estat un miracle.

La falta d’enllaços a l’obra més important, molt important, el DCVB, pot servir per a fer una regla de tres quant a la resta: novel·les, assajos. S’ho van fer massa complicat i malauradament ho ha estat.

No sé si els hi va dir algú, però sé no ho volien sentir. Ho sé perquè poc després de la conversa amb el Tomeu (he dit que m’invento el nom) els hi vaig enviar un correu. Deia que era un error no poder enllaçar paraules, que perdien visibilitat a internet, bla, bla bla… em van contestar que ho havien tancat per motius de seguretat.

Punt.

Vaig insistir.

No em van contestar.

No ho volien sentir.

Avui ENCARA diuen que el fet d’haver posat el DCVB a internet va ser un error.

Com es pot estar tant equivocat!

Tall 2

No n’hi ha.

Amb una joia com el DCVB ben portada a internet, haurien pogut arribar fins prou coses imprevisibles.

Cal ser orgànic. Observar, reaccionar.

No ho van fer i possiblement no sabrem perquè (potser sí, però espero (i dubto) que sigui amb interlocutors prou crítics i preparats en ‘internet’).

El que sí sé, a l’era del bit, és cal acceptar que t’acompanyin cap a la immersió digital –talment com la immersió al català, o a l’idioma i món que sia. Qui ho faci et dirà coses que no vols sentir. Ja està. No passa res.

Res de res.

No és personal.

Primer t’enfades, però desprès aprens a acceptar la realitat.

Sol passar.

És la meva feina.

La del bròquil.

Dius «s’ha acabat el bròquil» –i potser també cal explicar perquè i au.

Sovint passa que han ignorat totes les pistes que tenien davant. El Manifest Cluetrain va d’això.

El cas de Moll serveix de lliçó, sé que descobrim coses noves. Potser més els que observem que no pas no els implicats.

Què li farem!

Llei de vida?

Per tot plegat no em sap greu.

Però em fa ràbia.

Molta ràbia.

S’hauria pogut evitar. N’estic segur.

Per Editorial Moll? Ells? I tant que sí.

I TANT!

 

Foto de capçalera: El DCVB que tenim a casa.

Entrades relacionades

3 Comentaris

  1. Serafí Lliteres Maçanetnovembre 23, 2014 en 11:59 am · Respondre

    I com queden ara els drets de l’obra?

Deixa un comentari