Uns dies fora

Uns dies fora

Col·laboració pel ARA Balears publicada el 18-08-2013.

En veure el titular “Els perills de les xarxes socials” en un parell de diaris, m’esperava un article amb advertències sobre addicció, pèrdua de la parella, la feina, les dificultats per trobar-ne, pagar la hipoteca, el consegüent desnonament i la indigència. Però no, es tractava de consells per evitar robatoris mentre som de vacances. És notable com s’ha complicat aquest consell al llarg dels anys; no puc recordar pas cap titular “Els perills dels cossiols” o de la catifa que diu ‘benvinguts’ ni tampoc de la bústia de correu, un clàssic on cal no deixar-hi ni claus ni que s’hi acumulin massa cartes. Aquest titular no hi era pas, perquè quan es tracta d’internet hem d’estar preparats per gestionar una certa tendència a l’alarmisme.

Però el perill no és només ara, tot i el costum de donar aquests consells a l’estiu, perquè el tema vacances ha canviat molt. Diuen que en època de crisi queda millor dir ‘uns dies fora’ en comptes de ‘vacances’ i que la pràctica s’estén a tot l’any; fem menys vacances i més ‘escapades’ de cap de setmana, amb un o dos ‘dies fora’ davant i darrere si pot ser. Això significa que “els perills de les xarxes socials” són permanents.

Gairebé ningú no se n’escapa: si al Twitter o el Facebook dieu on aneu el mes que ve, potser qualque lladre en prendrà nota. En cas que pengeu fotos del viatge, sabrà que ja no sou a casa. I si en qualque moment vau dir on viviu, té l’adreça exacta que ha d’assaltar. D’acord, trobau que publicar l’adreça postal és una errada massa innocent que mai no heu comès; però el GPS del mòbil, com el porteu? Potser el Twitter ha geolocalitzat algunes de les vostres piulades des de casa. El Facebook també ho fa quan ompliu l’espai “Què et passa pel cap?” i si, a sobre, heu dit “planxar és una llauna”, el lladre ja sap on viviu. Tampoc no serveix desactivar el GPS, perquè és possible geolocalitzar-vos amb la Wi-Fi. Si no en teniu és igual, la dels veïns. I si encara no useu cap mòbil intel·ligent, els portàtils us situen al mapa amb les Wi-Fi del vostre voltant. D’acord, ho sabeu i mai no permeteu que ni el Facebook ni el Twitter localitzin res; però què tal la càmera? Aquella foto que vau publicar del moix, on desitjàveu un bon dia mentre fèieu la broma “ell decideix fins quan es dorm a casa”, pot contenir les coordenades exactes del vostre llit. I si de fons hi surt un televisor de moltes polzades, el lladre ja sap que marxarà ben carregat i la broma us haurà sortit cara.

Tots aquests presumptes perills no són altra cosa que una nova realitat més complexa amb la qual cal aprendre a conviure. Els beneficis fan que la complexitat s’ho valgui: publicar l’interessant que hem trobat serveix per a futurs viatgers. Si diem on som rebem suggeriments, sobre la marxa, d’altres racons que podem visitar -i els que no hauríem de trepitjar. Per les destinacions és publicitat, pel comerç un estímul per donar millor atenció a clients que expliquen com ha anat. No és just que haguem de renunciar a cap cosa bona pels riscos que suposa quan cau en males mans, sinó que cal lluitar contra qui les mou. Hem d’aprendre a usar les xarxes socials, i els aparells, de la mateixa manera que hem après a evitar els perills de qualsevol cosa complexa que ens ha arribat al llarg de la història. Descobrir perills, ser-ne conscients, ha donat lloc a noves versions cada cop més segures.

Però no tot són qüestions tècniques: els autors del titular “Els perills de les xarxes socials” diuen que la vanitat és el més gran al que ens exposam a internet. Sí, ni més ni manco que un dels set pecats capitals i el pitjor segons el papa Gregori: “La vanitat és el principi de tots els pecats”, digué. Bravejar amb explicacions del creuer, publicar vistes bucòliques des de l’habitació de l’hotel, les fotos dels plats perfectes del del sushi bar de Tòquio, fer checkin al Foursquare per un espectacle a Broadway o posar les pedres del cromlec escocès com a capçalera del Facebook, tota aquesta immodèstia té un possible càstig: patir un robatori. L’internauta vanitós contrasta poderosament amb la persona que ha renunciat al mòbil intel·ligent, no té GPS enlloc ni portàtil amb Wi-Fi. Es connecta des d’un sobretaula i la seva humilitat no el deixa parlar mai de si mateix a les xarxes socials. Tot plegat el fa immune als lladres que les usen per enxampar víctimes i pot anar-se’n ben tranquil, tot i que mai no fa vacances perquè ho troba excessiu. Però a l’internauta modest li va agradar la idea d’estar uns dies fora, i va fer una escapada. Li trobaren la clau en un cossiol; mai no degué abandonar el costum d’amagar-la davall la catifa que diu ‘Déu vos guard’.


Foto: Eduard Marmet

Entrades relacionades

2 Comentaris

  1. És molt interessant el que dius. Per què no poses el botonet de “compartir”? O no el sé trobar?

    • Gràcies Joana!

      No tenc aquests botonets i no els posaré; el compartir el deixo pel copiaferrar l’adreça de tota la vida.

      El perquè és prou extens i el tenc previst com material per un altre article 😉

Deixa un comentari