Xerrada a la UIB sobre la identitat a internet

A internet ningú no sap si ets un ca

A internet ningú no sap si ets un ca

En Jesús Revelles, professor de filologia catalana, m’ha convidat a fer una classe sobre la identitat a internet. Sempre és interessant parlar amb els que són de lletres, car la xarxa s’hi diu molt amb la seva feina.

En primer lloc m’he presentat. He dit que em poden trobar a benjami.cat. Intento que ‘benjami’ sigui la meva identitat a la xarxa, però no sempre és fàcil. Tinc el ‘benjami’ als serveis més usats en aquest moment, com ara Twitter, Facebook i Gmail, però no el vaig poder aconseguir per Instagram i això és un inconvenient perquè les xarxes estan connectades. El motiu és que uso Android i mentre no feien Instagram per aquest sistema, algú amb iPhone l’havia ocupat (i no el fa servir). El sistema de nicks a la xarxa és una llauna; et pots quedar sense el teu per coses tant dignes com ara no voler ser client d’Apple. Per això el benjami.cat serveix com per trobar-me arreu on hi faci qualque cosa de profit –o no. Crec que arribarà el dia que tots els serveis populars funcionaran mitjançant els nostres dominis personals. Que també hi funcionarà la veu als telèfons, i que el número serà cosa del passat. Tenir un domini no és pas mala idea, tampoc no és tant car, i servirà per altres coses que explicaré sobre la construcció de la identitat digital de cadascú.

Després de presentar-me, he començat amb l’acudit «On the Internet, nobody knows you’re a dog» del Newyorker del 5 de juliol de 1993. Ja té més de 20 anys i l’autor, Peter Steiner, que el va fer sense cap interès especial, n’ha cobrat més de $50.000 en drets d’autor, doncs és un dels acudits més reproduïts. Un dels motius de l’èxit és que se tracta d’una veritat contundent: a internet mai no pots estar segur de amb qui parles.

A l'aula, esperant que arribés tothom

A l’aula, esperant que arribés tothom

He explicat que només hi ha una forma de saber si algú és qui diu ser a internet: la signatura electrònica. És per això l’usen a Hisenda o funciona amb el DNI electrònic –aquest gran desconegut. He explicat que les signatures electròniques són quelcom similar a xapar un bitllet de 5 Eur (o 500) i donar una meitat a qualcú. Quedar-se amb l’altre meitat, i dir que li escriuràs una carta on, dins el sobre, hi trobarà l’altre meitat. Serà la prova que l’ha escrit ell i ningú més. En el cas de la signatura digital, l’administració ens lliura una clau que és una meitat del bitllet de la metàfora. Quan l’usem per a signar la declaració de renda, Hisenda comprova si encaixa amb la meitat que ells guarden. En el cas del DNI, una meitat és al xip de la tarja i l’altre als servidors de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Quan la policia ens el fa, verifica que som nosaltres. Doncs bé, això existeix des de fa molt a la xarxa, es diu Pretty Good Privacy (PGP) i funciona. Però ningú no ho sol usar al seu correu personal, que seria una forma pràctica d’assegurar-nos de la identitat amb qui parlem: passar de les xarxes socials al correu i aconseguir les claus del PGP. No sempre cal assegurar-se de cap identitat, no ens tornem pas paranoics, però cas que sorgís la necessitat aquesta és l’eina. He donat més detalls de com funciona.

A continuació he parlat de l’essència de la xarxa a l’hora de fer una identitat: les converses. Internet és un món de converses entre persones, i el tictac de la gent es reconeix per la forma en que conversen. Hem esdevingut més savis a mida que hem tingut més temps de conversa. A les places, els parlaments, els cafès, conversar ha servit per a depurar les idees individuals. Ja que es tractava de filòlegs, m’ha agradat explicar-los-hi que la xarxa existeix gràcies a persones com el Douglas Engelbart, un humanista que als anys 50 va encetar un projecte per augmentar la intel·ligència humana: havia pensat en màquines connectades que facilitessin la comunicació i fessin més fàcil conversar a distància. El seu ideal són els ordinadors actuals connectats a internet. Per tot plegat, les converses a la xarxa no són quelcom accessori sinó el pinyol. Si ens hi fixam bé, tots els serveis que han funcionat –i que funcionen ara– no són altres coses que eines per a conversar. Amb els anys sorgeixen noves fórmules que porten nous estils, com ara els 140 caràcters del Twitter, però no deixen de ser converses. Ja que es tracta de conversar, segons el què diem, on, quan i com, anirem construint una identitat. Cada cosa té el seu moment i estil: Correu, Twitter, Facebook, blog, fins i tot WhatsApp.

Arribats aquí, he volgut transmetre que ni Twitter ni Facebook són gaire importants a mig ni llarg termini. És veritat que tenen prou pes als mitjans, que sovint llegim titulars als medis tipus «Arde Twitter», però no n’hi ha per tant. Ens poden ser molt útils si els usem bé (he mostrat casos) però cal quelcom més. No és gens fàcil seguir converses al Twitter, tot i que la seva raó per existir és la conversa. Però ai, hi ha qui les guarda. I les publica al diari, cosa que les treu d’un context desenfadat, col·loquial, i les posa en negre sobre blanc a la premsa; poca broma. Aleshores penses «això no ho hauria dit així si haguessin estat unes declaracions pel diari», perquè el registre de la premsa és un altre molt diferent al del Twitter, més proper a la conversa de bar que no pas a unes declaracions públiques. Crec que s’equivoquen, però mentre els periodistes continuïn excitats amb l’«Arde Twitter» haurem de suportar aquestes coses. Fet i fet el meu mestre a la ràdio, en Jordi Vendrell, sovint em deia que això que et gravin els programes és una putada perquè abans les paraules –i les ones– se les enduia el vent. Al Twitter també se l’hauria d’endur el vent.

Seguint amb la lleugeresa dels mitjans actuals de conversa, el Facebook en permet de més profundes gràcies a les publicacions extenses, més formats, tot plegat més ben decorat. Però és malbaratar coneixement: ningú és capaç de trobar què va dir-hi fa tres mesos. Ni de cap amic que va dir aquella cosa interessant que ara ets incapaç de trobar. A veure, que tampoc no cal recordar cap conversa de cafè de fa tres mesos; Facebook i  Twitter, tal com estan fets, potser ja ens basten per les converses més informals –i els mitjans, els polítics, alguns professionals de tot àmbit, s’equivoquen donant-los-hi tanta importància. Però no tota la identitat està construïda al voltant de com som en registre informal, que també és important però hi ha més: la feina, les habilitats en lletres, ciències, arts. Això es perd si ho deixam anar en un ambient tant fugaç com el de les xarxes socials. Publicar segons què a Twitter o Facebook és malmetre converses i coneixement. Hi ha massa gent que es limita a publicar a les xarxes socials, i estem perdent material prou interessant.

He explicat que cal recuperar el web i els dominis propis –una cosa que no és gens cara i lliure; també he aprofitat per parlar de la meva connexió amb la ISOC-CAT, on hi ha gent especialista en aquestes eines fonamentals. Ens cal usar més sovint llocs permanents, lliures i oberts a la xarxa on hi publicam idees, pensaments i teories que provoquen respostes connectades, això és, converses. Provoquen els hiperenllaços, que després ensumaran els cercadors web, connectant-los amb els temes rellevants que la gent cerca. I així ens troba, i anam fent coneixences, millorant el nostre pensament i polint la identitat. Per a fer-ho bé cal tenir un espai propi, ben identificat: un domini. No basta un elmeublog.wordpress.com ni elmeublog.blogspot.com.es, perquè poden tancar –com possiblement ho farà Facebook i Twitter; torres més altes han caigut. Cal un domini, un espai a un servidor i un programari per a publicar. Això darrer podem trobar-lo a WordPress.org, i dominis i servidors n’hi ha per molts preus; basta 60 Eur l’any per a tenir un lloc estable on anar construint la nostra paradeta, la identitat.

No ens hem de deixar portar per les modes. Diuen que en cercar feina miren què has fet al Facebook, i si vas de festa no t’agafen. Doncs l’empresa que fa això s’equivoca però encara en sabem tant poc, de la vida, ningú no ho planteja així: diuen que s’equivoca qui ha anat de festa. Que no ho hem de fer. Que si ho fem no ho hem de mostrar. Perquè ens deixam enganyar d’aquesta manera? Quan vam deixar de ser humans que no es diverteixen? No vull fer negocis amb empreses que només volen empleats que no saben divertir-se. Abans de comprar-los-hi res important, som jo qui els cercaré a internet per a veure els seus perfils i assegurar-me que són persones sanes, que saben riure i despentinar-se quan toca. Si només hi parlen de feina, del bona que és la seva empresa i quan fantàstics són els seus productes, pensaré que han venut la seva vida a canvi d’un plat de llenties –o que són uns spammers. Les xarxes socials són llocs on està molt bé explicar que et diverteixes. La resta, el web de sempre, el correu de sempre, serveix per mostrar quan competent ets en la teva feina, el teu pensament –i també pots dir-hi que et diverteixes, perquè no?  Tot plegat és possible, desitjable i útil per a construir una bona entitat digital.

Al torn de preguntes m’han demanat pels drets de protecció de dades, i he parlat de les diferents legislacions i que cal claudicar o renunciar a serveix que potser volem, no és fàcil. He aprofitat per a dir que se’n fa un gra massa amb algunes històries, com ara «Facebook mai no esborra del tot les fotos». Però que al nostre lloc, amb domini propi, continguts fets per nosaltres, les preocupacions són unes altres –no menors però sí més controlades. També han comentat casos de gent popular que es molesta per les polèmiques que provoquen a la xarxa, i la deixen. He dit que internet és un lloc calent, i que si et molesta la calor cal no entrar a la cuina. També que hi ha una llei no escrita que diu que qui se’n va sense que l’expulsin torna sense que li demanin; que faran els famosos que s’han ofès per alguna rucada, renunciar a la comunicació la resta de la seva vida? Perquè la comunicació va cap aquí. El que cal és aprendre a moure’s dins un lloc calent.  Alguns llocs no afavoreixen les converses raonades i cal passar-ne llis, però d’altres sí; no podem parlar de les molèsties a internet, sinó a un lloc concret. He mostrat llocs que provoquen diferents tipus de conversa. Casos de llocs que han agradat a persones populars que són prou exigents. Com cal no parlar a alguns llocs si no vols que se’t tirin al coll, o com parlar-hi si és això el que vols –perquè no et molesta la calor i pots posar el cap al forn sense manies.  He explicat espifiades d’alguns Community Manager, una professió que s’està fent, la del Social Media, que hauria de ser exemplar a l’hora de conversar a internet, però no sol passar.

Amb això darrer n’hi havia per una altre classe, però se’ns havien acabat les dues hores.

En sortir de l’aula, una alumna m’ha dit que el que havia explicat li havia obert camins. És precisament això el que pretenia.

Entrades relacionades

Deixa un comentari