Tomatítaca

Les persones humanes es separen per coses tant previsibles com ara deixar obert el xampú, el gel o la tapa del vàter. Recórrer a la cambra de bany és una tàctica eficaç –i socialment acceptada– per simplificar una realitat massa complexe i llarga de contar: el Playmobil Víking i la Barbie Fashion Fever tenen més projectes en comú que la majoria de parelles fins-que-la-mort-ens-separi. Idò bé, tenim una novetat important en els procediments de simplificació ruptural:

La culpa també pot ser del Twitter!

Les ‘noves tecnologies’ ja són una cosa normal. Tapes vàries, tremolau.

La Jennifer Aniston ha deixat el seu ell perquè diu que estava (o està) obsessionat amb el Twitter. Al Telegraph conten que el John deia que no podia tornar-li les cridades ni contestar els seus correus perquè estava enfeinat. Tot mentira, el Twitter el delatà: «cada poques hores, qualque pic minuts, l’actualitzava amb una retxa estúpida. I ella va pensar «té temps per tuitejar però no em pot enviar un SMS, un email, ni fer-me una cridada?».

Però els conflictes amorosos amb el Twitter no sempre acaben malament. L’Ashton Kutcher va penjar al Twitter una foto de la seva ella, l’actriu Demi Moore. Sembla que no li va agradar gaire que la retratés de cul, en bragues, acotada mentre planxava el seu vestit i ell s’ho mirava estirat al sofà. No, no… el vestit d’ell, altrament conegut com a «traje». Però el Twitter també els ha reconciliat perquè l’usà per fer-li arribar una bomba d’amor, 3.600 missatges. Què e-bonic!

Crec que ha arribat el moment de fer periodisme d’himvestijació sobre cor i noves tecnologies. A la tele mateix. El programa es podria dir –coses meves– Tomatítaca. La de geeks que se’l mirarien sense reconèixer-ho. No confessarien ni amenaçant-los de convertir el seu MacOS en un MS-DOS, o pitjor encara, el Windows Millennium Edition.

Funcionaria perquè els temes escabrosos tenen molt interès. M’ha sorprès l’acollida que al Facebook ha tingut, aquesta setmana, la meva col·laboració a l’Ítaca per a comentar què passa quan morim amb la nostra informació a Internet. No volia penjar el vídeo perquè no m’agrada; no sabia si somriure o no, estic encorbat –més de l’habitual– per mor del tema. Però finalment el vaig penjar.

Val, el de la mort és un tema que no té res a veure amb les qüestions del cor i no atrauria els mateixos tictacs. Que ningú que el va comentar al Facebook no es senti al·ludit –per cert, bons comentaris i grans reflexions, moltes gràcies.

Que cerco productora, vaja. Raó: aquí.


PS: La llegenda diu que mai cap professional no ha de contar cap projecte televisiu perquè no el copiïn i perquè, tot i que estigui copirraitat, dóna mala sort parlar-ne. Però jo no som professional d’aquesta cosa. No m’aplica.

[mode irònic = off]

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. M’ho he demanat moltes vegades això de la mort i el bloc. De fet, he viscut en primera persona visitar la pàgina d’una persona que no vaig saber que era morta fins uns mesos després. Tot bastant desagradable, però no tant com veure a un mercat d’encants de Consell la venda de correspondència personal de persones ja mortes. Molt lleig.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.