Fi de curs

A n’Arnau mai ens ha estat fàcil fer-li fer res perquè sí, cal que hi hagi motius i que ell els entengui. Això no va ser un problema fins que ha arribat l’escola, on les coses no són fàcils per a ningú: ell, els professors i els pares.

Que no sabia matemàtiques era un dels arguments centrals per a fer-lo repetir segon. Fins i tot ens mostraren el darrer examen on no havia omplert més que quatre càlculs i tots malament. Però jo l’havia vist a casa omplint en poc temps planes de càlculs. Un dia em va estranyar no veure cap error en una plana que havia fet prou ràpid. Vaig cercar-li la calculadora, i aquest cop n’hi havia cap –passa que ens ho havia fet unes setmanes enrere: anava a la seva habitació a fer els deures «així em concentro millor» i allà tirava de calculadora. Després d’una discussió amb la professora sobre les nostres formes diferents de veure com havia anat segon de primària, ella accedí a que n’Arnau passés a tercer i nosaltres ens vam comprometre en fer-li les proves d’aptitud (pagant-les nosaltres) que no li havien fet tot el curs. Ens deien que potser tenia problemes neuronals i que ja ho sabríem amb proves que li farien a segon, però repetint. Trobam que s’havien de fer abans de repetir, les proves.

Quan veiem que els seus estudis empitjoren aleshores intentam fer-li veure la utilitat de cada cosa. Quan era més petit li donàvem arguments més contundents i alhora fàcils d’entendre per un petit a qui els raonaments més complicats el poden despistar a l’hora de veure un objectiu clar i simple per a ell; coses com ara «si no aprens els colors no podràs venir de vacances amb nosaltres perquè per a pujar a l’avió cal saber-se’ls» –i aleshores els va saber en un parell de dies. Ara coses així ja no colen, i és com toca. Quan tot i els arguments no li troba una utilitat al que ha de fer, aleshores intentam que vegi els beneficis d’una bona relació personal amb els professors i companys de classe (són quinze). Tot i que fan coses que no l’interessen ni agraden, sempre és més econòmic no posar-se’ls en contra. Per exemple, un professor –que defensava la repetició de segon– deia que l’Arnau no té interès en la seva assignatura «i l’he deixat fer des de fa mesos». En saber-ho tot d’una li diguérem a l’Arnau que li preguntés coses al professor, que parlés tant com pogués amb ell. Que possiblement aleshores veuria que el professor estava content, potser es feien amics i l’assignatura li agradava i tot. Està molt bé saber anglès per això, allò altre i el de més enllà. Amb coses així la cosa va bé una temporada, fins que la rutina del dia a dia s’imposa als nostres arguments. Cal tornar-hi, però poc a poc el veiem més escèptic. Tampoc a nosaltres no se’ns acudeixen més arguments nous per a motivar-lo. Potser veient-lo per un forat, a classe, trobaríem què l’apaga i el podríem ajudar a refer-se. El cert és que a classe sovint és una mena d’ordinador portàtil en estat d’hibernació. Ho veiem quan fa els deures a casa: engrescat funciona, però cada cop és més difícil engrescar-lo.

Deia que el curs passat ens vam comprometre en fer-li proves a l’Arnau. El juliol trobarem una doctora especialista en aquests casos i no va trobar res important, tret d’un problema de situació a l’espai. Li recomanà fer molts Tangram. També va sortir un CI irregular en diferents matèries. Ella deia que potser perquè l’Arnau no llegia gaire bé. Per exemple no feia les puntuacions, que li va explicar, i al final ja les feia. A les proves de matemàtiques va tenir un CI de 113 –i recordarem el darrer examen de matemàtiques de segon curs que ens mostraren, i que dalt esmento. La doctora ens va comentar que li cridava l’atenció que no s’ajudava amb res per a fer els càlculs, tot era mental.

A la darrera entrevista escolar, de tercer de primària, ens digueren que no sabia llegir i que tenia greus problemes de comprensió amb el que llegia. Sobretot en castellà.

Avui ha caigut al pati d’escola, s’ha fet mal a un genoll i ens han cridat per a passar-lo a recollir. Les ferides són fondes i gairebé no s’ha mogut del sofà. Estava encuriosit per saber com funcionen uns telèfons nous DECT que tenim a casa. Els hi trobava a faltar la funció de mans lliures que sí tenien els anteriors que es van espatllar. Ha aprofitat la convalescència per a tafanejar els telèfons i s’ha queixat: al manual no diu com activar el mans lliures perquè aquests telèfons no en tenen. Se l’ha llegit tot i sap com funciona la resta. Els manual és en castellà.

Supòs que d’ací un parell de dies ens cridaran per a dir-nos que l’Arnau repetirà tercer perquè, entre d’altres coses, no sap llegir com li correspon a la seva edat. Jo pensaré que han caigut dues paraules de la darrera frase «a classe», car algú no ha sabut engrescar-lo, i jo cada dia en sé menys. Uns telèfons DECT de 52 Eur avui n’han sabut.

No tenc gens clar on són els problemes de comprensió.

Entrades relacionades

17 Comentaris

  1. Ep Benjamí!
    permetem un parell de comenatris a tall del que comentes de l’Arnau. D’una banda els nanos (tots nosaltres…) necessiten confiar, i per aconseguir que confiin en nosaltres els hem de dir sempre la veritat; això d’aprendre els colors ja que cal per viatjar… és una mica desencoratjador per ell quan ha o hagi descobert que no és cert.
    D’altra banda el que diu el mestre que no té interés per la seva matèria és ben desencertat, l’interés no és quelcom que hom té, i menys els infants, és quelcom que es crea, que es descobreix. Per a interessar-se per alguna cosa allò ha de tenir sentit, malhauradament molts mestres no volen o no saben entendre això. A tots els nivells, el que passa a secundària o a l’ensenyament superior és que ja s’ha aprés a obeir, a “tragar” per tal de poder aprovar, tenir el títol i tot el discurs del poder relacionat.
    I finalment penso que l’Arnau necessita ajuda, l’està demanant. Jo et recomano una cosa ue he vist que funciona, ho porta una amiga de qui tens pots refiar, de debó. Truca’ls si ho consideres interessant (http://www.audicioisalut.com), ella es diu Carme Bonafont.
    Una abraçada

  2. Pot esser casualitat o pot esser un defecte del nostre sistema educatiu, però jo sempre he trobat que a quasi tots els professors (des de primària fins al doctorat, pràcticament) els ha costat sempre molt fer veure als alumnes PER QUÿ PUTES expliquen el que expliquen, quina relació té amb el que expliquen els altres professors i quina relació té amb el món. I no val dir que ho fan perquè és la seva feina i necessiten la nòmina a final de mes per viure ;-D

    De veres, se li dóna massa poc pes a aquesta qüestió i per a mi és importantíssima. Jo sempre he fet el que havia de fer per aprovar, o millor dit per dur bones notes. Primer perquè m’obligaven (sí, per força) i després per costum i perquè veia que me convenia per diversos motius. De vegades fins i tot ho he fet de bon gust, però no ha estat la norma.

    A on vull arribar és aquí: no sempre he après les coses com toca a la primera, cosa que per sort o per desgràcia no té molt a veure amb el fet d’aprovar o suspendre. Amb el temps he vist la utilitat de quasi tot el que m’han ensenyat, però moltes vegades això m’ha passat ANYS després d’aprovar les corresponents assignatures, quan ja havia perdut bona part de la pràctica per a la part mecànica de la resolució de determinats casos freqüents, que és el més fàcil d’ensenyar, d’avaluar i d’oblidar. Per la qual cosa, he hagut de repassar i de vegades re-estudiar i tot. No només per recuperar aquesta agilitat mental, sino per donar un millor context al coneixement i en general fer-lo més útil i a la vegada permanent.

    No dic que aquest sistema sigui totalment dolent, perquè no ho és. Però és clarament millorable.

  3. Jordi: el no plantejar-li els estímuls amb coses reals, i no contes, és una cosa que ja fem des de fa anys. El cas dels colors és una anècdota del passat, quan ens va semblar –potser equivocadament– que no funcionarien incentius més complexes, manco contundents pel que ens semblà que era la seva capacitat. Ara no usem incentius així, afortunadament no funcionarien. No pensarem que li provocaria més desencís, en saber la veritat, que el que podria provocar saber qui són els reis mags en la cosa social dels regals. Només és per a il·lustrar que la capacitat hi és però que cal trobar l’incentiu per a cada moment. L’hem anat trobant, però cada pic menys perquè és més complicat per a nosaltres car la rutina diària a l’escola ens fa l’efecte que no ens ajuda. Potser és el que dius de professors a qui els costa ajudar-los a descobrir la importància d’aprendre, no ho sé. També veig professors interessats, pel que ens diuen, però no visc el dia a dia de les classes i no se si a la pràctica és prou clar. Tu vius més la realitat de les aules i ho coneixes bé, el teu comentari té molt valor per això, perquè és pràctic i orienta als que no estem cada dia a les aules. M’agradaria trobar algú com suggereixes a prop, a Mallorca, perquè en pogués fer un seguiment. El que dius del professor també ho vam trobar desencertat. Com pot deixar fer un nin? ÿs una situació que em serveix per a fer regles de tres sobre el pot passar i que em supera, perquè sospit que és mal de fer qüestionar els mètodes d’alguns professors sense que es molestin i ho acabin pagant els fills.

    Guillem: el que dius també hi té relació. No tothom veu la necessitat pels mateixos motius, i trobam que l’estímul personalitzat és mitja vida. Entenem que és complicat pels professors, però ens demanam si no és una fita que s’hauria d’aconseguir amb l’ensenyament modern que, diuen, ha de poder tenir en compte aquests casos més mals d’incentivar.

    En privat també he rebut un missatge on es parla de la possibilitat de superdotació. Va quedar descartada amb els estudis de l’estiu passat, tot i que en matemàtiques un CI 113 –en algú que suspenia matemàtiques perquè en passava– ja és un indicatiu que ens fa dubtar. El dubte és si amb un altre caràcter, que el fes aprofitar més el que s’ensenya a les classes, els resultats haurien estat diferents per altres coses que no li agradessin tant com les matemàtiques, doncs en bona part els test reflectien l’aprofitament de les classes –ho vaig demanar explícitament a qui va fer les proves. Per altre banda, hi ha el caràcter de cadascú. Alguns nins amb molta capacitat necessiten demostrar-ho i s’esforcen a l’escola encara que no els hi agradi. Necessiten exhibir els excel·lents. N’hi ha d’altres que no ho necessiten. Ell mai no ha estat de fer exhibició de res, sempre ha passat llis del que pensa l’entorn –nosaltres també. Li surt quan li ve, com el cas dels telèfons. Li dius «i perquè llegeixes i entens el manual dels telèfons, però a l’escola no entens res» i et respon rient, segur de sí mateix, «no ho sé». Tot i que ho provo per què li vagi millor. no sóc gaire convincent dient-li que sia més exhibicionista, perquè trob que ser com ell també és bo: no té el neguit de cap mancança d’autoestima. Hi ha adults que no ho aconsegueixen mai i per això són un poc desgraciats tota la vida.

  4. Creo que lo que comenta Guillem es muy acertado, siempre he echado en falta más profesores que enseñen con pasión en sus clases y asuman como un fracaso personal perder la atención del niño. Yo creo que los niños de hoy no son los mismos niños de hace 15 años, no sirven las mismas estrategias que se utilizaban antes para captar su atención.

    Por lo que comentas Benjamí cuando Arnau presta atención a lo que está haciendo lo hace bien, entonces puede que lo que le falte sea un empujón en su motivación. A su edad habría que hacer del aprendizaje un juego. ¿Por qué no le enseñas a jugar a ajedrez? Por una parte así pasaréis un rato haciendo una actividad juntos y por otra podrá desarrollar el pensamiento lógico y la capacidad de calculo. A mí me fue estupendo de pequeño y es una de las cosas que más agradezco a mi padre.

  5. Carlos: bona idea la dels escacs!

  6. Els meus fills gran i mitjà també han tingut problemes en els estudis. No han estat uns estudiants gens brillants, i a vegades s’han guanyat càstigs i estar davant dels deures moltes hores.

    El primer trimestre del curs passat el mitjà es passava el dia castigat. Parlava amb la tutora i em deia que amb ella es portava molt bé, però que amb l’altra professora no. Em deien que era un vago i llavors es dedicava a enredar a classe. D’altra banda estàvem d’acord en que és un nen molt intel·ligent i que en sap de molt dels temes que més li agraden. Com a anècdota dir que des de P5 vol ser paleontòleg, gràcies a un projecte que van fer a l’escola. Va acabar el curs amb taquicàrdies i tot.

    Vaig demanar que li fessin proves, ja que també vaig pensar que podria ser superdotat. Al cap d’un temps vam saber que el problema que tenen tots dos és disl·lèxia, i de rebot he sapigut que jo també ho sóc. Ara entenc moltes de les coses que em passen a mi.

    Ara van amb una piscòloga una vegada a la setmana, i estan molt més tranquils, i el rendiment escolar i l’actitud ha millorat moltíssim.

  7. A 3r de primària que et diguin que “l⿿Arnau no té interès en la seva assignatura «i l⿿he deixat fer des de fa mesos»”, és molt fort. Molt.Suposo que al primer o segon trimestre ja us avisaren. Si no és així, només puc dir que no ho trobo de rebut i més si tenim en compte que es tracta d’una classe amb 15 alumnes: tot un privilegi, lo més freqüent a les aules de primària és tenir-ne un mínim de 25.
    El que hauria d’haver fet el mestre és avisar-vos del “problema” i mirar de solucionar-ho entre tots…evidentment molt abans de les acaballes del curs.
    De mestres,com en totes les professions, n’hi ha de bons i dolents. Emperò la tasca que tenen és (per jo) molt més difícil: tracten amb els nostres fills, la seva influència és molt important. A més _cada dia_ (els mestres) són examinats i avaluats per la família:
    Com t’ha anat avui fill meu?
    Què us ha explicat el mestre?. Mostra’m que us ha posat per demà.
    Heu fet deures a classe?
    Ho has entès el que ha explicat?

    La tasca educativa és dura i sensible, per part de les famílies, a aquestes edats.
    Jo també en tinc de problemes amb la meva nina. Fa uns anys li varen detectar una lleu disfàsia. Ara fa 2n de primària. No et puc donar cap consell. Cada nin és un món, emperò sí et puc dir el que hem fet noltros amb la nina: passar més temps amb ella encara que sigui jugant amb les seves coses (ara aniré a comprar un joc d’escacs).
    Una opció bona per tal d’engrescar-lo amb l’anglès seria dur-lo a qualque acadèmia on el que bàsicament fan és jugar amb l’idioma.No té res a veure amb el que fan a classe, al manco a la que va la meva nina, i s’ho passa d’allò més bé. No estic diguent la típica “classe de repàs”. ÿs important que hi hagi altres nens de la seva edat i que juguin…amb l’anglès. Els resultats, en el nostre cas, han estat sorprenents

  8. Jo també tinc un Arnau 🙂
    El meu el van començar a tractar psicòlegs des de P3 i fins a cinquè. La veritat és que el van ajudar molt, tot i que els seus problemes eren ben diferents.
    Els professionals estan per a això, oi?

    Per cert, que avui he sabut que _tampoc_ repetirà 1r d’ESO, pels pèls, és clar.

  9. xunilung: ens ho van dir aquest darrer trimestre, i sembla que ja feia temps que «l’havia deixat fer». Sospit que tenim un problema, que és haver-nos oposat a que repetís segon i que algun professor pensa que ens hem equivocat, com aquest, i segueix la seva teoria. Fet i fet, em van inquietar les prediccions: «no repetirà segon, val, però seguint així tercer sí». Perquè tot plegat «segueixi així» hi ha varis ingredients, i un important és no haver aconseguit estimulació personalitzada a tercer. Ens digueren que no podien. Supòs que amb 25 o 15 alumnes, un s’adapta i tot és igualment feixuc. Com aquella llei que diu que totes les feines s’adapten al temps disponible per a fer-les. O la de l’espai: sempre els trastos acaben ocupant tot l’espai disponible. Si n’hi ha més, més trastos. Hi ha qui aparca el cotxe al carrer perquè ha omplert el pàrquing del xalet ‘endossat’. L’estrés al final és el mateix, tant dóna que hi hagi amb més temps, més espai o menys alumnes.

    Naltros estàvem convençuts que hi havia un problema d’estímul, i que repetir segon era amplificar aquest problema. L’Arnau estaria molt poc estimulat repetint. A tercer de primària hi hauria nous reptes i la sensació d’avançar que trobàvem li feia molta falta.

    A més, trobàvem que durant tot el curs hi havia molts avisos a l’agenda, que ens feien seguir més estretament el nin als deures, però que el darrer trimestre no va haver-hi cap avís. Pensàvem que tot anava millor, però el resultat fou dir-nos, just quan tot s’havia acabat, que repetiria. Va ser una de les nostres queixes per a oposar-nos a la repetició.

    Tampoc vam estar d’acord amb que tenia «problemes neuronals que ja es diagnosticarien (o no) amb proves mentre repetia segon». Pensàvem que les proves s’havien de fer abans, al llarg de segon de primària, i per això vam voler-les fer nosaltres a l’estiu, fora del curs. El resultat fou que tenia prou capacitat per a coses que l’havien de fer repetir segon, com les matemàtiques, amb un CI de 113 a les proves, però un zero al darrer examen del curs. No quadra gaire, veritat?

    Per tot plegat vam pensar que feia falta aquest ensenyament personalitzat, amb estímuls, que seria possible a tercer amb una classe de 15 alumnes. El nou tutor ha tingut interès, però hi ha més professors, com el que va decidir deixar-lo fer. Casualment, és un dels que defensava que havia de repetir segon.

    ÿs complicat fer de professor, però de pare no ho és pas gensmenys. Em temo que la nostra oposició a la decisió ha tingut efectes que no volíem. Nosaltres volíem aconseguir un ensenyament més personalitzat per l’Arnau, amb estímuls. Però en algun cas –no dic tots– sembla que és l’Arnau qui ha d’estimular alguns professors fent d’actor i escenificant interès per a motivar el professor. Naltros no podem seguir això a les classes posant-nos a les seves sabates i fer la tàctica amb la praxi de persones adultes. El resultat és que ha anat malament: no sap anglès.

    Olga: estar amb els deures moltes hores cada dia és el que passa, cada dia, a casa. No té temps per a jugar –i li agrada molt. ÿs frustrant per a ell i per nosaltres. La falta d’interès, que no sabem ja com treure, allarga les coses perquè no es concentra en res: té el cap a un altre lloc. El problema de situació espaial també el tenc jo –mai he sabut cert on és l’esquerra o la dreta, ho atribueixo a que som esquerrà contrariat. Cal concentrar-se més, i reconec que no és fàcil per a un nin amb el cap a les ganes de jugar perquè troba que ja ha estat massa hores-dia amb els estudis. Els professionals que hem trobat on som, a Sineu, són per ajudar-los a fer els deures i poca cosa més. Potser caldria un altre tipus de professional que no tenim aquí, és un problema. Ens demanam perquè això no està inclòs a l’escola. Perquè cal professors per aprendre a estudiar amb altres professors. Perquè l’economia de l’ensenyament és tant complicada, amb tantes capes. S’entén amb Hisenda, que cal comptables i assessors per a tractar amb ells, però els nins haurien de ser quelcom més important que no pas la declaració de renda. Els professionals que diu en Rafel. Gràcies per les vostres experiències!

  10. La ratio d’alumnat per aula, és un punt MOLT important per poder a duu a terme una bona feina per part dels ensenyants
    La relació temps/alumne augmenta de forma considerable si comparam els 15 o 25.
    Ígualment passa amb el metges. Com més baixa és la ratio de pacients/metge, millor, més temps hi poden dedicar.
    Prefereixo un metge bo que em pugui atendre 10 minuts, a un d’igualment bo que em pugui atendre 7 minuts.
    Prefereixo que el meu fill/a vagi a una aula on siguin 15 a una que siguin 25.
    Una altre cosa és la competència i professionalitat del mestre o metge que ,com sabem, per tot hi ha de tot.

    Tens tota la raó del món quan dius que és complicat fer de pare. I tant!. Emperò el que jo comparo és, per exemple, un mestre amb un fuster, un informàtic o un funcionari d’hisenda. Crec que la feina d’ensenyar/educar implica molta responsabilitat, i per això dic que és dura. Hi estan en joc persones, i no portes, bytes o declaracions de renda. I a més resulta que aquestes “persones baixetes” són els nostres fills. Quasi res!

    De totes maneres estic segur que n’Arnau se’n sortirà prou bé de tot això, perque té el més important de tot: uns pares que se’n preocupen

  11. xunilung: tampoc no intentava rebatre la teva comparació, tens raó. Simplement em va inspirar això que també és complicat ser pare, justament pel que expliques: comporta persones en joc.

    No és fàcil saber si la nostra preocupació és útil. Perquè fem feina a casa la dona pot anar seguint n’Arnau fent deures a l’habitació del costat. Però perquè ella fa feina en una cosa que no demana molta concentració –excepte quan mesura i talla roba. Jo no podria seguir-lo fent deures, responent preguntes, i alhora fer feina. Hauria de fer mitja jornada. Què fan les parelles que arriben cada dia a casa a les 20h? –i que no ho poden deixar, hi ha hipoteca per pagar del constructor especulador folrat. No se, sembla que tot el socialment imprescindible (casa, educació) està muntat per què no ho puguis atendre com toca. Així, preocupant-ne o no, hi ha sentiment de frustració… que fa consumir més, supòs 🙂

  12. Vaig llegir aquesta entrada fa uns dies i reconec que em costa escriure aquestes linies perqu la rabia em vol fer plorar. La relació amb els profesors del meu fill ha estat molt moguda la major part de la seva etapa escolar. Escriuria una llarga llista d’exemples d’indiferencia, incompetencia, prepoténcia, arbitrarietat i mala fé protagonitzats per els mestres i professors. Cadascun d’ells son una ferida i una fustració perque tu vas fent el que penses correcte en cada moment, de bona fe hi confias en una gent que suposas profesionals amb vocació pero que son un manec de fustrats que donan classes perque no han trovat un millor lloc de trevall i descarreguen les seves fustracions en els nanos, en el sistema i en els pares. I quan vols reaccionar perque a força de pals et fan perdre la por a les seves vils revenges, t’han deixat el nano ‘escorat’ i a punt del naufragi i a tu pensant si hauries d’haber fet alló o alló altre, un nou col.legi o mes conferencies de reforç…

  13. Poca cosa es pot afegir a les sàvies i experimentades paraules dels comentaris anteriors, però m’agradaria posar-hi el meu granet de sorra.

    Tant jo (ara tinc 25 anys) com el meu germà no vam ser alumnes fàcils, i resultava contradictori siguent fills de directora d’escola. El meu germà no era massa bo estudiant i a la mínima que les coses no sortien a la primera “la mama” havia d’insistir, tenir més paciència que un sant i invertir hores i hores en la resolució d’un simple problema. I en el meu cas, no em costava, però la majoria d’assignatures no m’interessaven i no hi mostrava interès, i a més això augmentava amb els anys; a més del meu comportament: expulsions, nombrosos càstigs i continuus incidents amb professors.

    Amb el temps i l’ajuda ma mare mon germà es va treure la ESO, i jo vaig trampejar els cursos sense suspendren cap a base de la llei del mínim esforç per aprovar just i no suspendre.

    Per això humilment crec que tot i que tal i com diuen, un professional podrà ajudar millor, amb la vostra ajuda i dedicació l’Arnau acabarà sortint-se’n, ànims.

    I pel que fa als mestres/professors (sobra dir que hi ha de tot), haurien de passar periòdicament una prova d’actitud, perquè com dic, la meva mare és directora i sé de mestres que fan passar de curs alumnes “per no veure’ls més” o que no presten atenció a algun alumne “perquè ja n’estan farts”, literalment. Sinó volien això que no es dediquin a l’ensenyança.

    PD: potser és una cosa que ja has intentat, però amb l’anglès podrieu provar d’ensenyar-li en anglès uns dibuixos animats, o pel·lícula o sèrie que li agradin, li podria despertar interès veure alguna cosa que li interessa en versió original.

  14. Actualització: només n’ha suspès dues!

    Una és l’assignatura del professor «que feia mesos que l’havia deixat fer» –i nosaltres ho vam saber el 3er trimestre.

    L’altre és d’un professor amb tàctiques similars, però també havia ridiculitzat el nin davant tota la classe –explicat i contrastat amb un parell de companys.

    Ara a creuar els dits tot l’estiu per què cap d’aquests dos sigui el tutor a quart…

  15. Enhorabona. A veure si hi ha sort a 4t.
    Jo demà, 26 de juny, vaig a cercar les notes de la nina.

    PD: si NO tens sort amb el tutor/a a 4t, jo de tu la primera setmana de curs aniria a parlar amb ell/a i deixar-li BEN CLARET que vols saber, a curt termini, qualsevol _indici_ d’abandonament d’assignatures per part del teu fill. I una vegada per mes, anar a parlar amb ell/a a l’hora de tutoria per fer el seguiment del nin.

    Sort!

  16. Ep, felicitats a l’Arnau!
    Estic trist i indignat amb el tema aquest de l’educació. Què dimonis fan a les facultats? a les Universitats on formen als mestres?
    N’acabarem farts de ser condescendents amb els incompetents, ens hi juguem massa i ens estem perdent molta canalla.
    Una abraçada

  17. xunilung, Jordi: avui ha estat l’entrevista amb el tutor. Li havien fet proves pels problemes de situació a l’espai: ja no en té. El tutor ha compensat els dos suspesos (amb dos professors que va anar com descric) amb les seves assignatures, on també anava just però li veu la capacitat. Tot dependrà del tutor del proper curs i de l’experiència, que anam acumulant. Com bé diu en xunilung –i el Jordi s’indigna amb nosaltres– a més de vigilar l’actitud del nin també haurem de vigilar l’actitud dels professors.

    Gràcies pels vostres comentaris, perquè em consta que en sabeu prou, d’ensenyament 😉

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.