Ig Nobel 2006 de química per a una mallorquina

Els Ig Nobel cada pic són més coneguts, en bona part per mor de la Xarxa. Dau n’hi do el que se n’ha parlat als mitjans, dels premis d’enguany.

Queden enfora els anys que gairebé no n’escoltava parlar a ningú més que el Llorenç Valverde, al Mallorca en Xarxa. Aquest any [encara] no ha pogut ser a la ràdio –en Llorenç viatja molt, darrerament– però sí per escrit al seu article setmanal al Diari de Balears. El copiaferro al final perquè ja no hi és en línia al lloc web del diari i perquè expressa beníssim el fantàstics que són aquests premis.

Aquest any hem tengut una alegria, perquè una mallorquina, de l’UIB, és Ig Nobel de química:

CHEMISTRY: Antonio Mulet, José Javier Benedito and José Bon of the University of Valencia, Spain, and Carmen Rosselló of the University of Illes Balears, in Palma de Mallorca, Spain,  for their study “Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature.”
REFERENCE: “Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature,” Antonio Mulet, José Javier Benedito, José Bon, and Carmen Rosselló, Journal of Food Science, vol. 64, no. 6, 1999, pp. 1038-41.

Hauria estat fantàstic parlar amb ella a la ràdio, després tants anys seguint els premis. Però no ha estat possible: no ha respost els dos missatges que li he enviat felicitant-la i convidant-la. Sospito que no li ha agradat el premi. Ho dic perquè si no podia –o volia– venir a la ràdio, almanco la felicitació sí mereixia una resposta, però clar, només en cas de sentir-se feliç amb el premi.

Em sap greu perquè l’Ig Nobel frega la cosa que em costa entendre de l’humor: hi ha qui s’ofèn. I no ens referim a befa, sinó a humor que sí, pot ser provocatiu, però convida a reflexionar amb un somriure, i això el fa únic. Per a valorar-lo basta imaginar-se un món sense humor. Ni art, una altre cosa també ben complicada d’aconseguir –i que provoca. Hi ha humor que és art. Almanco les dues coses em provoquen sensacions similars, impagables.

Aquí l’article del Llorenç Valverde al Diari de Balears del passat 11-10-2006:

Els Ig-nobel d’enguany

L’ocell boig, Woody Woodpecker, per ventura estaria boig, però no patia de mal de cap. Ell i cap ocell de la seva classe, els pigots. Així ho van demostrar dos investigadors de Califòrnia que van publicar la seva troballa el 2002 al British Journal of Ophthalmology, per la qual cosa, enguany han estat mereixedors del premi Ig-nobel 2006 d’Ornitologia. Sí, ja som a primers d’octubre i, al mateix temps que l’acadèmia sueca va anunciant els guanyadors dels premis Nobel, els editors del Journal of Improbable Research han fet públics -com cada any- els noms dels guanyadors d’aquests premis atorgats a aquelles recerques que ⿿primer ens han fet riure i, després, ens han fet pensar⿝. Les modalitats canvien cada edició, però la capacitat que tenen aquests premis per sorprendre any rere any sembla inesgotable. Com també sembla inesgotable el saludable sentit de l’humor amb el qual els premiats recullen els seus guardons, entregats en una solemne cerimònia que té lloc a la Universitat de Harvard i que sempre compta amb la presència de investigadors receptors d’algun premi Nobel, dels de bon de veres. La llista de guanyadors tampoc no deixa res per verd, així per exemple, el de Medecina ha anat a parar a un americà i tres israelians que semblen haver determinat un nou mètode per aturar episodis de singlot intractable consistent en el que ells en diuen ⿿massatge digital rectal⿝ i que ja em perdonaran que no en doni més detalls, entre d’altres coses perquè no n’hi ha cap necessitat. Vagi per endavant que totes aquestes recerques han estat publicades a revistes científiques serioses i que, més que probablement, més enllà de les rialles que en pugui produir tenen per objectiu resoldre algun problema. ÿs també el cas dels guanyadors del de Matemàtiques, dos australians, que s’han entretingut a comptar quantes de fotos cal fer a un grup per assegurar que cap dels retratats hi sortirà amb els ulls tancats. El de Biologia ha estat atorgat a un italià i a un holandès que han demostrat que el mosquit femella de la malària és atret igualment per l’olor que emet un tipus de formatge i el dels peus humans. El de la Pau ha anat a parar a un gal·lès que ha inventat un estri electromecànic que emet un sons que repelen els adolescents i, posteriorment, haver emprat aquest fet per fer sons per telèfons mòbils que no siguin audibles pels adults. Així i tot, enguany també n’hi ha un d’acústic; guanyat per quatre americans que han estudiat el perquè resulta tan desagradable el so que fan les ungles quan raspen una pissarra. També hem sabut que l’escarabat piloters són uns autèntics gourmets, gràcies al treball premiat de dos investigadors de Kuwait i que dos francesos han fet contribucions importants que permeten explicar perquè els espaguetis crus es trenquen en més de dos trossos. La Literatura ha i el seu premi en la persona d’un investigador de la Universitat de Princeton que ha estudiat les conseqüències de l’ús innecessari de la llengua vernacular erudita, particularment dels problemes generats per l’ús de paraules llargues. Però la gran novetat d’enguany -incomprensiblement silenciada o ignorada per alguns mitjans de comunicació- ha vingut de la mà del premi de Química, atorgat a una investigació feta per tres professors de la Universitat de València i una professora de la Universitat de les Illes Balears, sobre com afecta la temperatura a la transmissió d’ultrasons en el formatge Cheddar. L’article va ser publicat l’any 1999 en el Journal of Food Science i segons el resum que he pogut consultar -per l’article complet s’ha de pagar- sembla que l’estudi és rellevant en relació a l’anàlisi dels greixos que hi ha en el formatge, però no els ho podria assegurar del cert. Sap greu que una vegada que cau un premi d’aquests, fruit d’un procés de selecció acurada que comença amb una nominació raonada proposada per algú que hagi llegit l’article, per un fals sentit de pudor -o per la incomprensió respecte del sentit d’aquests premis- sigui silenciada o ignorada la seva concessió. Jo estaria ben cofoi de que una recerca en la qual hi he participat fos mereixedora d’una distinció com aquesta, ja que cal no oblidar que aquests premis tenen com a objectiu mostrar que els científics també tenim sentit de l’humor. Lluny d’amagar-ne la seva possessió, la majoria de premiats -a més d’acceptar formalment el premi- fan constar la distinció en els seus respectius currículums. Així doncs, a més de expressar-los la meva més sincera enhorabona, m’escau fer-los arribar una afirmació extreta d’una obra de teatre de Pere Capellà, que els pot servir per fer callar qualsevol comentari advers que els pugui fer: el cas és que en una de les seves obres, l’escriptor posa en boca de la padrina de la protagonista una contundent i pragmàtica afirmació per sancionar el prometatge d’aquesta amb un jovençà que acaba de treure -per pèls, això sí- les oposicions de peó caminer. La frase en qüestió és una cosa com ara ⿿ Bé, no té carrera, però al manco tendrà un tros de carretera.⿝ I qui ho vulgui entendre, no haurà de menester més explicacions. L’enhorabona, una vegada més, a tots ells.

Llorenç Valverde

Entrades relacionades

2 Comentaris

  1. En el fons, passa com amb els YoGa dels Catacrics (www.catacric.org) i escombro cap a casa, és clar… Ens falta (a tots) una mica més de sentit de l’humor: a ningú dels “premiats” els fa cap gràcia apareixer en uns contra-premis 🙂

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.