Londres

Vam anar uns dies a Londres per a veure món, canviar d’aires, ritme i cansar-nos de caminar. Diuen que les vacances també serveixen per a descansar, però mai no sol ser el meu cas: vaig tornar baldat i encara no m’he recuperat.

He perpetrat un àlbum al Flickr [1]. Té l’avantatge que és fàcil no veure’l. Si si algú ho fa, és per voluntat pròpia. ÿs un detall que es valora especialment després d’haver passat per un parell d’envescades de convidamentes a sopar post vacances o boda de l’hoste. Quan van aparèixer les càmeres de vídeo, vaig arribar a enyorar amb l’època de les perverses diapositives. Una Video 8 o VHS-C es convertia en una arma perillosa quan queia en mans d’un fan del Kenny G del amb taula de mescles comprada a Andorra. Aquells fosos amb fúcsia i blau elèctric, aquelles retolacions amarades de prosa poètica domèstica –de la zona de l’escombreta del WC, concretament.

Buidar la càmera sense carregar el portàtil

No vaig gosar carregar el portàtil per mor les restriccions d’equipatge als avions, així que anava alternant dues targes de memòria. Les buidava als establiments Jessops, on hi solien tenir un parell d’ordinadors ben pensats: en posar la tarja, a la pantalla tàctil es podia escollir «passar-les a CD». Tot seguit deia quants en farien falta i el preu. Calia anar-hi posant CD quan els demanava –n’hi havia un caramull de verges al costat de l’ordinador. En acabar imprimia un tíquet que servia per pagar a caixa: prop de 2 lliures cada CD.

Festival tecnològic

A Londres és fàcil trobar pantalles primes i tàctils: botigues, museus, tren, aeroports, i fins i tot màquines de tabac, mostrant presentacions de prou qualitat. Es fa coneixedor que la zona és un bessó planetari de la cosa multimèdia.

imatge del cinema del museu de WimbleonAl museu de Wimbledon va faltar temps per a seguir tant multimèdia. Fou espectacular l’holografia del McEnroe explicant històries mentre es movia dins un vestidor o la projecció que cobria tota la pista des d’una cantonada. L’aconseguien amb varis projectors apuntant una pantalla de 200º. Congelaven cada acció típica del tennis per a desplegar, a dreta i esquerra, amb estil Matrix, un caramull de dades en una producció de disseny modern i ben fet. Finalment he vist una utilitat interessant pel projector d’ordinador, després suportar tant PowerPoint soporífer.

A la Gran Bretànya on històricament s’hi ha fet molta feina en investiagació tecnologia i al Al Museu de la Ciència [2] hi era tota, destacant les produccions pròpies. Des de les reproduccions dels laboratoris als vaixells, fins dotzenes de miniatures de motors de barco que s’animen en polsar un botó. També d’avions. Vaig poder veure un bocí d’ENIAC i les màquines del Babbage –i també el seu cervell, un detall un poc macabre. El museu també està esquitxat de multimèdia i més mostres de la seva vena creativa. Per exemple, a la coa per a entrar al SiMex. Primer arriba un passadís amb mitja dotzena de TV primes on el SpongeBob SquarePants donava consells: «poseu-vos els cinturons, alerta amb les bosses, es veu bé des de qualsevol butaca». El curt s’anava repetint fins que entràvem a una sala prèvia al simulador amb bancs il·luminats. En apagar-los perquè tothom era assegut, SpongeBob continuava a una pantalla de cinema. Ara es queixava de la murga de les cues i recordava alguns gags per a matar el temps. Aquelles pel·lícules estaven fetes aposta per l’atraccio de museu.

Vaig veure, de rampell, prou mòbils mals de veure aquí. Per les formes més quadrades o la ressolució i mida de les pantalles, semblaven aparells amb funcions d’ordinador de ma. Les operadores oferien telèfons prou bons com a oferta d’entrada o migració des d’altres operadores. Per tot solia trobar molts punts WiFi amb un Nokia 770 –fins a dues planes de la finestra, per qui conegui el 770. Gairebé totes eren tancades –fins i tot als Starbucks– però pels londinencs potser paga la pena abonar-se a qualque servei com el de la BT, que dóna connexió arreu: usen les cabines per a posar els punts d’accés.

A les exposicions de TV primes n’hi havia unes quantes emetent en HD qualque canal del Sky. La diferència és molt gran i a Espanya gairebé ni se’n parla, de l’alta definició.

Ens va cridar l’atenció la gran quantitat de cotxes de luxe: Rolls, Ferrari, Bentley, Lotus, Lamborghini, Porsche, Mercedes i BMW que es podien veure circular a partir de les 7 del capvespre. Molts transportaven àrabs: limusines per a les dones i esportius pels homes.

Bon tracte

Em va sorprendre el bon tracte dels londinencs. Si feien nosa enmig d’un pas, no calia dir-los-hi res: et veien, s’apartaven i amollaven el «sorry» de rigor. Aquí solen fer falta un parell «em permet» per què et deixin passar de mala gana i cara de pomes agres –si no és que s’han ofès o fet els sords per mor d’haver-ho demanat en mallorquí. Si et fregaven en passar també demanàven perdó. Una al·lota va topar accidentalment amb nosaltres i el el seu gelat va tocar una bossa: es desfeia demanant disculpes. Calia no aturar-se prop d’un pas de vianants a fer qualsevol cosa que no fos creuar, perquè tots els cotxes paraven. Les coes eren silencioses, ordenades i respectuoses arreu. Sovint somreien en creuar-se les mirades, especialment si eren empleats de l’establiment.

Dos pics londinencs s’aturaren per ajudar-nos en veure’ns aturats a la vorera mirant un mapa. El primer pic fou prop del Pont de Londres, i eren empleats d’alguna de les moltes oficines que hi ha per allà. El segon, una parella al Regent Street.

Als establiments miraven d’entendre’m el que deia en pseudoanglès, una cosa gens fàcil. Ens tractaren d’aquella manera que es fa perquè el client torni –com aquí fem amb els turistes, vaja.

Hi havia empleats amb una banda que deia «information» a tots els finals de les escales mecàniques del John Lewis. Bastava aturar-se a llegir un rètol per què s’oferís el més proper: «can help you?». Ens aturarem al costat d’una caixa i tot d’una arribà un empleat, per cobrar, demanant disculpes per l’espera. Sí, exactament el mateix que al Corte Inglés. Vam sortir-ne carregats de llibres de decoració que no havíem trobat aquí. A les llibreries, immenses, hi havia coes a la caixa.

ÿs freqüent tenir topades amb el personal de vigilància (aquí els guàrdies jurats) quan s’estan tantes hores fora de casa, a llocs públics, amb motxilles, qualque cop amb bosses de compres (això que fan embossar a l’entrada del Cutrefour), i sobretot amb nins, però a Londres no vam rebre cap ni una cridada a l’atenció enlloc: ajudaven o recordaven, mai no renyaven.

Em va semblar que tenen facilitat per a fer d’actors. Que sovint actuen fent de bons venedors, vigilants, cambrers, ciutadans, seguidors de la monarquia i símbols històrics de tota casta. La compra d’un Teddy també és una petita actuació: primer ajuden al nin a omplir-lo fins que li agrada com és de tou. Ha d’escollir un cor de dins una urna plena de cors, besar-lo i posar-lo enmig de la boata. Mentre el cusen a mà, cal posar-li nom i omplir una partida de naixement. I comprar-li roba. A Westmister, els guardes de seguretat també van demanar a l’ós que s’identifiqués, van fer veure que paraven l’orella, i li aferraren una etiqueta com a tothom: «visitant».

Tot plegat a Londres i des de Hammersmith fins a la City, no se com és la vida a d’altres llocs.

Transports públics

El metro és molt car: 3 lliures per trajecte. Els nins han de ser molt petits per no pagar. Hi ha la possibilitat de pagar 1,5 lliures mitjançant les targes Oyster, però estan pensades per als londinencs. L’autobús és més barat: 21 lliures set dies. Els menors no paguen fins als 16 anys –i al desembre serà fins als 18. N’hi ha un fotimer i mai cal esperar gaire. Estan nets i el pis de dalt és un aparador ideal per a turistes. El GPS (Nokia 770 amb el Maemo Mapper) va ser de gran ajuda a l’hora de saber on baixar. Això sí, la congestió fa que els trajectes siguin llargs.

Molts autobusos circulen equipats amb càmeres i pantalles TFT –més pantalles primes. Diuen que són per a evitar vandalisme, perquè ho enregistren tot. La veritat és que no hi ha pintades i els seients de vellut estan prou nets.

Un detall més del civisme: en entrar a l’autobús mostravem el passi per set dies. El conductor sovint feia un gest com dient «passeu, passeu, no calia!».

De tornada a Newrichland

La percepció és que van per davant en un grapat de coses, des de socials fins a tecnològiques. A l’hotel, aturar-se un moment al canal de TVE Internacional servia per a tornar enrere sense moure’s de Londres.

Potser la política també és més avançada, pels detalls que ens explicaren a la visita guiada a Westminster. No tenc prou detalls, però s’apercebia prou respecte a l’identitat dels quatre països que formen el Regne Unit. La cosa de les seleccions esportives és un detall que imagino proporcional a d’altres.

En tornar i llegir la premsa d’aquí o passejar pel carrer, veig massa persones amb aquells aires de nou ric estúpid. Encara més que abans, després d’aquest viatge.


Imatge: web del museu de Wimbledon, dalt lincada.
[1] Les he pujat amb el Kflickr, perquè aquesta part del digiKam té un bug.
[2] L’entrada és de franc. Al British Museum també.

Entrades relacionades

6 Comentaris

  1. M’han vingut moltes ganes d’anar a Londres després de llegir el post.
    A veure com se presenta l’any.

    El que contes de la música als videos domèstic m’ha fet venir al cap aquells videos inacabables de creues amb la música de la Enya de fons, la veritat ara amb el flickr tot és molt més bo de dur 😉

  2. Guillem: Si hi vols anar el Novotel London West de Hammersmith és un hotel correcte, l’habitació gran, i està devora l’estació de bus + metro. El barri és d’oficines i comerços. Els nins de manco de 16 anys no paguen a una habitació amb els pares. El preu baixa molt si el reserves amb temps. Pots anular la reserva poques hores abans de l’arribada.

  3. Entre tu amb aquestes cròniques de viatge (Anglaterra, França i Itàlia ja, no?) i altres blogs sobre les maravelles del Japó, EUA, Alemània, Suècia o Finlàdia me demano que cony estic fent ací ^_^

  4. Pau: subratllo que només vaig veure una zona, que jo estava de vacances i que era l’estiu 😉

    També és veritat que he estat a d’altres zones i només de vacances que no són així. P.e. a Barcelona no està tant clar que tanta gent acabi de fer feina entre les 17 i 19 h, ni se’n veuen tants ociosos (parcs, teatre, pubs) en haver plegat. Just per citar un lloc a prop que molts coneixem.

  5. Les fotos són precioses.
    També parlen fluixet els anglesos. Quan hi ets per molt que t’esforces per baixar la veu, mai ho aconsegueixes tant com ells. Sempre quedes com una cridanera del sud. (I mira podria ser el nom d’un ocell).
    A mi em va frapar enormement la biblioteca del British Museum. Aquella circular, amb les taules de fusta i aquella llum blanca com de calma.
    ÿs bonic Londres, veure’l en imatges és bonic.

  6. No us perdeu el millor guia catala de Londres! (be, dec ser l’unic!)

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.