Llorenç Valverde: «puntCAT»

Se n’ha parlat molt, del domini .cat, i el que se’n parlarà. L’opinió d’en Llorenç Valverde a la seva columna dels dimecres al Diari de Balears, és de les que han de quedar a les webteques. Aviat deixarà d’estar disponible a la versió electrònica del diari, així que la copio aquí:

puntCAT
Llorenç Valverde
Diari de Balears, Dimecres, 21 de setembre del 2005. Edició nº 2567.

Eren, a tot estirar, les primeries del 1996 quan vaig tenir el coratge d’armar el meu primer web. L’estètica i el contingut del web era certament simple, però era el que teníem. En aquells primers temps, l’actualització dels continguts no era gens fàcil i, certament, l’amplada de banda disponible no deixava gaire espai per a les virgueries. Aleshores començaven a existir els primers directoris d’Internet i encara no hi havia, com ara, robots que indexassin els webs existents, de tal manera que si volies aparèixer en un d’aquests directoris, calia demanar-ho. La mecànica era ben simple: enviaves un correu electrònic amb l’adreça del web i ells, després d’una visita d’inspecció, t’incorporaven a les seves llistes. Ho vaig demanar a tots els que hi havia aleshores estrangers i nacionals, entre els quals destacava el «Donde» creat i mantingut per en Jordi Adell i el seu equip de la Universitat Jaume I de Castelló. Un bon dia en va aparèixer un de nou que tenia l’objectiu ambiciós de contenir tots els webs d’Espanya. Em va faltar temps per enviar-hi la meva sol·licitud -era més ingenu que ara- i la resposta que vaig rebre va ser certament contundent i aclaparadora. «Sentimos no poder dar de alta su web porque no està en español». Així, «en español» i no «en castellano», la qual cosa -aquesta darrera- era una veritat indiscutible. Durant un temps vaig tenir aquest missatge a la primera plana del meu web, tot mostrant el meu desconcert i, a la vegada, com a prova que eren ells els que no ens consideraven espanyols. Aquest episodi m’ha vingut al cap quan he sabut les declaracions del president de l’anomenada «Asociación de Internautas» en les quals es lamentava que tot i que l’obtenció del domini .cat suposa «un èxit» per a la comunitat catalana, a la xarxa ha produït «un cert ressentiment», ja que, amb el .cat de primer nivell, aquesta comunitat lingüística «es deslliga completament» de l’espanyola. El senyor Domingo hauria de saber que aquest deslligament el van començar ells ja fa molta d’estona.

Pocs mesos després, John Perry Barlow, activista americà per les llibertats civils i pels drets digitals, va fer pública la seva «Declaració d’Independència del Ciberespai». Aquesta declaració feia palès que el Ciberespai, aquest nou espai virtual creat per Internet, feia possible la materialització d’algunes utopies. Destacava Barlow que, en el Ciberespai, el poder dels estats-nació no disposa de les mateixes eines de coacció i repressió que en el món físic per tal d’imposar les seves lleis atès que «Les nostres identitats no tenen cos (…i…) poden ser distribuïdes per moltes de les vostres jurisdiccions. (…) (Les vostres) mesures colonialistes i cada vegada més hostils ens col·loquen en la mateixa posició de tots els defensors de la llibertat i de l’autodeterminació que ens han precedit i que han hagut de rebutjar l’autoritat de potències llunyanes i mal informades. Hem de declarar els nostres éssers virtuals inaccessibles a la vostra autoritat…». I el domini .cat ens ofereix la possibilitat de tenir una identitat a Internet que tantes vegades ens és negada. Dit altrament, com demostra l’existència d’aquest nou domini a Internet, no hi ha d’haver res que impedeixi fer realitat al Ciberespai aquesta realitat lingüística i cultural que són els Països Catalans, per damunt d’absurdes divisions territorials o administratives, la llengua com a referent i nexe d’unió, atès que a Internet, com molt bé deia un feliç acudit dels inicis, ningú no saps si ets un ca fins que bordes; a Internet tothom sap que ets català tot d’una que hi escrius.

També haurà servit això del .cat perquè el govern de les Illes Balears mostri -una vegada més- el llautó en referència a quina és la seva posició respecte de la nostra llengua i cultura. El seu portaveu s’ha entestat a imitar el productor de cine Samuel Goldwyn i les seves cèlebres ficades de pota, entre les quals destaca amb llum pròpia la que diuen que va fer quan va quedar entusiasmat per un guió que li van presentar, el qual volia convertir en pel·lícula. Eren els temps de la cacera de bruixes i un dels seus ajudants li va fer notar que les dues protagonistes eren lesbianes. La resposta de Goldwyn ha quedat per a la història dels despropòsits: No hi fa res. Les farem americanes!. Una resposta que és del mateix gruix que la feta pel portaveu del govern ja que ha dit que no adoptaran el .cat per a les webs oficials de les Illes perquè les Illes Balears són part d’Espanya i no de Catalunya. La qual cosa demostra la ignorància -si és que no és una altra cosa- del govern, a través del seu portaveu, atès que hi ha la mateixa relació entre el .cat i el que ha dit el portaveu que la que hi pugui haver entre l’orientació sexual de les protagonistes de la història i la resposta de Goldwyn. Tanmateix, no calia que ho diguessin: ja n’hi ha prou a mirar el que han fet amb els nivells de Català o IB3. I tot això sense oblidar la clausura de SomRàdio. Malgrat tot el .cat també serveix per a recordar que res pot vèncer la determinació que manifesta el final de la declaració de Barlow: «Ens expandirem per tot el Planeta de manera que ningú no podrà detenir els nostres pensaments. Crearem una civilització de la ment en el Ciberespai, que sigui més humana i més justa que la del món que els vostres governs han creat fins ara».

Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB.

El seu apunt de dissabte és, en realitat, un resum de la columna.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.