La servitud voluntària (5: «La llibertat és l’única cosa que els homes no desitgen»)

[...] no és necessari combatre aquest tirà solitari, no és necessari destruir-lo. Es destrueix per si mateix, només que el país no consenti en la servitud. No cal prendre-li res: cal tan sols no donar-li res. No cal que el país s’afanyi a fer res a favor de si mateix, amb la condició que no faci res en contra. Els mateixos pobles, doncs, es deixen, o més ben dit, es fan embridar: deixant de servir se’n deslliurarien. ÿs el poble el que s’asserveix, el que es talla la gorja, el que, tot tenint l’opció de servir o ser lliure, renuncia a la llibertat i pren el jou, el que consent el seu mal, o més aviat, el busca. Si recobrar la llibertat li costés alguna cosa, jo no l’instaria a fer-ho, encara que, ¿un home, que ha d’estimar més que recuperar el seu dret natural, i per dir-ho així, deixar de ser animal i tornar a ser home? Però ni tant sols no li demano una gosadia tan gran. Li permeto que prefereixi no sé quina seguretat de viure miserablement abans que la dubtosa esperança de viure a gust. Doncs, bé, si per tenir llibertat només cal desitjar-la, si solament es requereix un simple voler, ¿es trobarà al món alguna nació que, a pesar de tot, la consideri massa cara? [...]

El foc d’una petita espurna s’incrementa i es reforça contínuament, i, com és fusta troba, més a punt està per cremar-ne. Però n’hi ha prou que no li afegim més llenya, encara que no li tirem aigua per extingir-lo: quan ja no té res a consumir es consumeix a si mateix, perd tota la força i s’esvaeix. De la mateixa manera, els tirans, com més saquejen, com més reclamen, com més arruïnen i destrueixen, com més els donem, com més els servim, molt més es fortifiquen, i cada vegada es fan més forts i més vius per anorrear-ho i destruir-ho tot. Però si no els donem res, si no els obeïm, sense combat, sense cops, queden nus i derrotats i ja no són res: com la branca que s’asseca i mor quan l’arrel queda sense saba i aliment.

[...] La llibertat és l’única cosa que els homes no desitgen, pel fet, segons sembla, que si la desitgessin la tindrien: és com si refusessin fer aquesta bella adquisició només perquè és massa fàcil.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563). Destacat meu.