La servitud voluntària (2: «No és covardia»)

Si veiem no ja cent, no ja mil homes, sinó cent països, mil ciutats, un milió d’homes que no n’ataquen un de sol, del qual el més ben tractat de tots en rep el mal de ser servent i esclau, ¿com ho anomenarem? ¿Covardia? De fet, tots els vicis tenen un límit natural, més enllà del qual no poden anar: dos homes en poden témer un, i potser deu. Però mil, un milió, mil ciutats, si no es defensen d’un, no és pas covardia: aquesta no arriba tant lluny, com tampoc la valentia no s’estén fins a l’extrem que un de sol assalti una fortalesa, ataqui un exèrcit o conquereixi un reialme. Així doncs ¿quin vici monstruós és aquest que ni tant sols mereix el títol de covardia, que no troba cap nom prou vil, que la natura repudia haver fet i la llengua refusa anomenar?

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).