Cantants de karaoke milionaris?

Actualització 11-02-2005: Han publicat una resposta d’en Xavier Amatriain, però amb un error. El fil està als comentaris d’aquest apunt.

01-02-2005: A les cartes al director de La Vanguardia hi ha una replica a l’article del Castells al mateix diari (copipastat a varis blogs, com Elastico.net, en Ricardo el comenta al seu).

¿Software libre?

GUILLEM TERRADAS MIR – 31/01/2005
LA PALMA DE CERVELLÿ

¿Software libre, señor Castells? (29/I/2005) Un triunfito creará dos canciones pegadizas y vivirá del cuento treinta años. Un futbolista guapito cobrará millones de euros por anunciar crecepelo.

Un virtuoso de la informática desarrollará el mejor software para detección y alerta de tsunamis y, según se desprende de su artículo, deberá colgarlo en internet para que otros lo mejoren. No importa que no cobre, pues tiene una beca de la universidad, vive con sus padres, le gusta lo que hace y contribuye al bien social.

http://www.lavanguardia.es/web/20050131/51176025738.html

Un altre aspirant a fer-se milionari amb informàtica, innocent! … O potser no tant.

A veure, anem a pams: Després de tots aquests anys de domini absolut del model de negoci que no comparteix codi informàtic, perquè els milionaris en informàtica, tots, estan concentrats al voltant de tant poques empreses? El món dels futbolistes i els cantants que han fet fortuna és molt més ampli.

ÿs veritat que els informàtics no som tant coneguts com els futbolistes o cantants, però els que ens movem al ram del bit ens hi fixem i sabem cert que som ben pocs, els professionals locals milionaris. A Mallorca no en conec cap, però tant d’esportistes com de músics virtuosos i milionaris n’hi ha uns quants.

Cantasoft, de Cantacorp

Ben al contrari del que vol transmetre el Sr. Terradas, què passaria si el món dels cantants fos com el de la informàtica?

No es podria cantar sense els micròfons d’una marca determinada, com Cantasoft, que només sonen a aparells equipats amb xips patentats i indesxifrables de la mateixa casa.

Els aparells usarien les notes musicals de sempre, però en passar pels aparells Cantasoft passarien a formar part de la propietat intel·lectual de l’empresa.

Els cantants interpretarien cançons generades automàticament que qualsevol altre cantant també podria aconseguir amb un «asistente»: l’estil, el tempo, escollir la lletra entre una col·lecció de milers de poemes que ja no tenen drets d’autor, siguiente, siguiente i aceptar.

Les cançons mai no serien seves i només podrien cantar-les on i com digués la llicència. Haurien d’anar renovant la condició d’Usuario Registrado Cantacorp a base de comprar el nou Cantasoft Triunfito(TM) sovint incompatible amb versions anteriors i amb els productes de la competència.

Com a cantant caldria apostar per ells i aconseguir que el públic comprés Cantasoft, o no els podrien escoltar. Així poc a poc tots plegats es convertirien en comercials de Cantacorp… però a mitges, amb un poc de rebel·lia, perquè tothom sabria que les restriccions de llicències es podrien «esquivar» fàcilment. De fet, una rebel·lia ben innocent, perquè a can Cantacorp tindrien ben calculat que per estendre la seva tecnologia caldria no posar-s’hi massa forts els primers 20 anys. Ja s’hi posarien quan fossin indispensables perquè només quedessin cantants que no sabessin amollar un Do sense es seus productes.

Algunes qualitats úniques, com la veu, ja no servirien pas de res: els aparells tindrien mecanismes per aconseguir qualsevol potència, to i calidesa. Ningú els podria personalitzar i tothom tindria les mateixes possibilitats. Ja no quedaria lloc per la imaginació ni el toc personal. Fins i tot solucionarien els problemes d’afinamenta.

«Els informàtics haurien d’estar profundament avergonyits per la baixa qualitat del programari que es produeix» (Digkstra)

I com així hauria triomfat Cantasoft, imposant-se per damunt de la cançó de sempre? Idò perquè milions d’aspirants mediocres a cantant estarien immensament agraïts a Cantacorp perquè «ha democratitzat el cant».

La majoria de cantants a qui no els hi agradés el Cantasoft deixarien l’ofici i es conformarien a cantar en privat. Altres a l’ensenyament, i cantarien a qualque classe a la Universitat, explicant la història del cant i com era una veu nua. Això sí, només com anècdota o història, perquè cap cantant ho podria aplicar després a l’àmbit laboral. Els empresaris del ram criticarien que a la Universitat es perdés temps ensenyant coses que després no serveixen per a res –gap entre universitat i empresa, li dirien.

Als bolos cobraria més l’electricista que el cantant. La feina d’electricista està considerada de risc (n’hi ha que es moren, d’enrampades) i es reservaria als professionals. Però el cantant hauria d’esperar tenir sort i que aquell any, a la Festa Major, no li pegués per cantar al cunyat de l’alcalde.

En definitiva, qui volgués fer feina de cantant hauria de ser obedient a l’establishment al voltant de Cantacorp. Qualsevol intent que no passés per Cantasoft seria inútil. El cant es convertiria en un producte enllaunat, insuportable, insípid, només accessible per qui comprés el Cantasoft, però ja se sap el renouera que pot arribar a ser la conxorxa dels estúpids i quan poderosa és la propaganda goebbeliana de qualsevol Megacorp.

KaraokeAcabo de descriure un món on el karaoke fos tota la forma de cant possible. Si passés, hi hauria molts cantants de karaoke milionaris?

Tornada a la realitat de la cançó (afortunadament)

En canvi, amb la cançó tal com la coneixem, amb notes obertes i propietat de la humanitat, amb instruments documentats i accessibles, molts cantants s’hi han pogut fer milionaris. Ha estat possible perquè tothom té accés a tots els ingredients bàsics de la música, al seu codi –excepte la distribució, cosa a la que Internet està posant remei, afortunadament.

Mira que és ben senzill d’entendre. Però hi ha gent amb tant poca imaginació que sembla incapaç de veure cap altre negoci informàtic que el que coneix i admira de les quatre Megacorp que s’han fet milionàries a base de tancar i negar el negoci a la resta. Que no ho veuen, que ho tenen tot repartit i «bien atado»? –per fortuna «atado» al seu món privatiu, només.

La defensa del model privatiu

O potser no és falta d’imaginació. Després de veure un parell [mallorquí] de casos, me n’he adonat que si algú defensa el model de programari privatiu és per falta d’informació, per somiatruitisme o per formar part dels pocs que han aconseguit cobir el ronyó.

Si l’autor de la carta a La Vanguardia és qui em penso (basta cercar el nom a Google), ha escollit una especialitat bítica on potser encara té possibilitats perquè n’hi ha pocs que s’hi han posat. Però en qualsevol cas haurà estat una sort immensa; de futbolistes i cantants milionaris n’hi ha molts més que no pas d’informàtics. Que ho aprofiti mentre li duri però sense fer demagògia barata amb tsunamis, triunfitos i futbolistes, si pot ser. El programari lliure és la única possibilitat que la resta de col·legues tenen per a fer-se un lloc digne al ram, tot esquivant el paper de karaoker del bit que li té reservat el model que ell defensa amb poca gràcia.

(La imatge és d’aquí, un lloc web fet amb plantilles de FrontPage. Tot encaixa!)

Entrades relacionades

6 Comentaris

  1. Hola 🙂

    Bona rèplica!!

    No entenc que pretenia l’autor de l’article, a vegades la ignorància fa miracles i ens toca a nosaltres solventar algunes deficiencies de la educació (sense bèques ni res).

    Molt bé i a seguir!! <8)

  2. Si és un de geodata.es potser que canviïn el servidor Apache, no fos que la feina de becaris universitaris no emancipats els hi mati la seva trista gallineta dels ouets d’or.

  3. Relacionat amb el tema, llegeixo un post d’avui a La Pastilla Roja, anomenat ‘Otra liberación de aplicaciones‘.

    Interessant 😀

  4. Avui a les cartes al director de La Vanguardia ha escrit algú replicant la carta del Sr. Guillem…

    Software libre

    XAVIER AMATRIAIN – 10/02/2005
    BARCELONA

    La carta de Guillem Terradas ¿Software libre? (31/I/2005) responde a un artículo de Manuel Castells. En ella ilustra las bondades del software privado y utiliza el ejemplo de “un virtuoso de la informática” que inventa un sistema de detección de tsunamis pero que después de publicar los resultados no consigue aumentar los dígitos de su cuenta corriente. Tremendo ejemplo, sí señor.

    Siga usted intentando convertirse en el nuevo Ronaldo de la informática mientras habitantes del tercer mundo perecen en sus playas por no poder costearse sus soluciones tecnológicas. Pero déjenos al señor Manuel Castells y a tantos otros que sigamos soñando en construir un mundo mejor para nuestros hijos.

    Bona cosa que hagin publicat aquesta rèplica.

  5. A la redacció de LV han canviat «privativo» per «privado». En Xavier Amatriain ha enviat una altre rectificació que caldrà esperar que publiquin, perquè la diferència és prou important. No hi ha cap problema amb les coses privades, però si amb les privatives!

    PRIVATIU, -IVA adj.
    || 1. Que causa o expressa privació; cast. privativo.

    (http://dcvb.iecat.net)

    La rectificació que ha enviat en Xavier (copipastada del seu enviament a la llista Admpub de Softcatalà):

    Software Privativo

    En su edición de ayer, 10 de Febrero, publicaron una carta mía bajo el título de “Software Libre”. Lamentablemente, sustituyeron la palabra “privativo” por “privado”. Aunque desconozco si dicha palabra es correcta en el sentido de la Real Academia, lo cierto es que la expresión “software privativo” se utiliza en contraposición a “software libre” ya que este primero “priva” de libertades a sus usuarios. Otro sinónimo sería “software propietario” pero en ningún caso “privado”

    Vease http://www.gnu.org/philosophy/categories.es.html

  6. m’ha agradat molt l’article! 🙂 felicitats! =)

Deixa un comentari