L’equívoca arrova

Al diari Avui del 13 de juny de 1998, Ton Sales i Porta va publicar un article sobre l’orígen de l’arrova. ÿs l’explicació més completa i interessant que he llegit sobre aquest caràcter rescatat de l’oblit per Internet –i la màquina d’escriure. També recomano l’article a la Wikipedia.

L’ideal seria poder enllaçar l’article des d’aquí cap al servidor de l’Avui, però no l’he trobat. Els cercadors diuen que hi ha una còpia al web Barretpicat. Em sabria greu que aquest article desaparegués del web, així que a continuació en faig una còpia de seguretat:

Les ‘arroves’ i la informàtica
Ton Sales i Porta
Professor de lògica i intel·ligència artificial a la Facultat d’Informàtica UPC

ArrovaQualsevol usuari de la informàtica es deu haver adonat que, a les adreces electròniques de l’e-mail, hi apareix un estrany signe, el @, fet d’una a i un cercle semitancat al voltant. I també es deu haver adonat que els entesos d’aquesta cosa en diuen arrova. La pregunta és: per què arrova? De fet, cal llegir-ho així? A qui i com se li va ocórrer una cosa semblant?

Per a la resposta ens hem de remuntar a l’Edat Mitjana. Els copistes, carregats amb una feina lentíssima i laboriosa, feien sovint enllaços econòmics entre les lletres. Així, quan havien d’escriure una n darrere una o o una altra n hi posaven un cargolet o titlla al damunt, així: õ i ñ (signes que han quedat incorporats al portuguès i a l’espanyol, respectivament). Igualment, quan havien d’escriure la conjunció llatina et o la preposició ad feien un signe que enllaçava les dues lletres en un traç cal·ligràfic simple. Així, et i ad amb el temps van acabar & i @ (que es consideren, per cert, l’origen, al segle XIV, dels nostres signes aritmètics + i x). Aquest últim signe, el @, volia dir simplement a, vers, cap a, en, igual com la preposició catalana a actual. Aquí s’hauria acabat tot si no fos perquè en llibres d’aritmètica comptable impresos durant el Renaixement el signe @ apareixia, convenientment, com a enllaç entre el camp de les unitats (lliures, cols o el que fos) i el preu que se’n pagava. Per exemple, 5 @ 2 £ volia dir “5 unitats, a(l preu de) 2 lliures (cada una)”. A Anglaterra, on @ es llegia at, al segle XIX encara es publicaven textos on s’especificava que els rengles de mercaderies s’havien d’escriure així.

A l’Espanya del vuit-cents (¿o potser va ser Catalunya, on la indústria obligava a copiar els costums comercials -i els manuals comptables- anglesos?) aquesta convenció de comptables es va interpretar fantasiosament com si el número que precedia aquell signe de copistes es referís a una unitat concreta (aparentment, en molts contextos, de pes). Quina? Tenint en compte que les càrregues comercials estibades als ports eren, sovint, sacs (que solien ser d’una rova cadascun), l’elecció, i la confusió, semblava òbvia. Cada rova (o arrova), unitat de nom àrab (on vol dir “un quart [de quintar]” i deriva del mot que vol dir quatre), era 25 lliures, això és, uns deu o dotze quilos. Així, rengles com ara 50 @ 10 duros, de significat transparent (els 50 podien ser sacs de patates o bales de cotó, i darrere el @ hi havia, clarament, el preu), van donar lloc a coses com ara 50@ (llegit “50 arroves”) sense cap referència al preu. La gràcia de la cosa (si és que en té cap, de gràcia) és que aquest malentès es va exportar d’Espanya (de Catalunya?) cap a França, on el signe @ es coneix des de llavors amb el nom d’arobase, nom de ressonàncies hispàniques. (A la península la paraula sempre s’ha escrit arrova, amb ve baixa, tant en català i portuguès com en l’espanyol de Negrija.)

Màquina d'escriure Sholes & Glidden, 1874Tot això no hauria passat d’anècdota oblidada si no hagués estat per la màquina d’escriure, que va aparèixer al darrer terç del segle XIX a Amèrica i que va incloure el signe @ si més no en les versions adreçades a usuaris comptables. I de la mecanografia a la informàtica, on, quan es van haver de codificar (amb set bits) tots els signes imaginables, naturalment es va pensar en el mig oblidat @ (l'”at sign” o “a mercantil”) dels comptables, així com el # (el hash sign o “sostingut”) dels tipògrafs. I aquí hauria tornat a caure fàcilment en l’oblit si no hagués estat, aquesta vegada, per l’Arpanet (l’antecessor immediat de l’Internet), en el qual cada usuari tenia un nom (de fet, el nom del seu servidor) i una localització (dividida en camps separats per punts). Entre l’una i l’altra, el signe natural era precisament el @. Així, una adreça com sales@lsi.upc.es (que és, per cert, la meva) resulta transparent: ‘[en]Sales [que s’està] a [l dept. de] LSI [de la] UPC [, ubicat al país] es” (o “Sales at LSI’, que és com es llegiria en anglès).

I ara torno a repetir la pregunta: ¿del desconegut i pràcticament innominat signe @, una vegada reconsagrat internacionalment (una mica per casualitat), com n’hem de dir? (Aquesta pregunta, per cert, se l’ha fet tothom en tots els països.) Les respostes són diverses, però es poden agrupar en set categories (a les quals goso afegir, pel meu compte, un vuitè epígraf a tall de suggeriment):

a) Els noms espontanis: l'” at sign” (en anglès) o “l’ a de lloc” o “a d’adreça” (en català).

b) Els noms oficials (en general força encarcarats). Hi trobem la “commercial a” o “mercantile a” (en anglès) o l'”a commerciale” (en francès i en italià). També en català se n’havia dit “a comercial” o “a de comerç” (és a dir, dels que estudiaven “comerç”, una mena de FP administrativa avant la lettre).

c) Noms que descriuen el signe per la seva similitud a una flor: rose, cabbage (=col), o a un remolí: whirlpool, vortex, cyclone (tots ells exclusius d’Anglaterra).

d) Noms que hi veuen un pastís en rosca (un tipus bastant universal de pasta). Aquí hi entra l’ensaïmada (que va ser com es va batejar espontàniament el signe @ a Catalunya, i des d’on es va propagar a universitats de tot el món, com explico més avall), l’ strudel (que és com en diuen a ÿustria i Isael), el pretzel (en diversos llocs), el kanelbulle o el kringla (a Suècia) i d’altres noms de pastes rodones equivalents a la balear.

Cargolete) Noms d’animal. Aquí hi caben els micos (que és el que és el @ segons alemanys, polonesos, serbis i russos), els cargols (que és el que hi veuen francesos, italians, israelians i coreans), els cucs (hongaresos), les arengades (txecs), els gossets (russos) i els aneguets (grecs).

f) Noms de parts d’animal. Aquí hi escauen l’snabel a danès i suec (“a amb trompa” [d’elefant, és clar] o la “cua de mico” (l’apestaart holandès i el Klammeraffe alemany), la “cua de porc” danesa o la “pota de gat” sueca. Com a corol·lari un pèl més abstracte d’aquestes denominacions hi ha la “a amb cua”, on l’animal ha desaparegut, o la suggerent “a amb rínxol” (alfa-kroll) dels escandinaus.

g) L’equívoca arrova, de què ja hem parlat més amunt, que compartim amb portuguesos, espanyols i francesos i l’origen de la qual som potser nosaltres.

EnsaïmadaA part d’aquestes denominacions, que han sorgit espontàniament pertot arreu, n’hi ha algunes que suggereixo des d’aquí per al català, i que crec que poden ser bons substituts -i relativament naturals- de la bàrbara arrova (la qual, ben mirada, no deixa de ser un disbarat lingüístic). Una és directa i respectuosa amb els orígens: dir-ne, simplement ad, en llatí, que és exactament el que vol dir (i que de passada és homòfon amb l’at anglès, cosa que ens estalvia explicacions). L’altra és la proposada des del Termcat: “a encerclada”, solució que és coherent amb la OC (la “ce encerclada” dels copyrights) i amb la OR (la “erra encerclada” de les marques) i que coincideix exactament amb la solució del japonès. La trobo encertada, i més quan es pot reduir fàcilment a versions més col·loquials com ara “a amb cercle” o “a amb rodona” (o “amb rínxol”, com els holandesos i els escandinaus) o suplement “a rodona” (que, per la seva similitud amb la famosa arrova, potser permetria desterrar-la més fàcilment). I, com a solució suplementària, goso proposar també dir-ne ensaïmada, mot que no sols resulta natural i gràfic sinó que, contra el seu aparent localisme, ens situa -amb suecs, alemanys, austríacs i israelians- en el terreny cultivat universalment, com hem vist més amunt, de la descripció del @ via pastissos en espiral. Pot ser que fent-ho contribuïm a cultivar i propagar, a més del català, l’alimentació mediterrània.

(Per cert, el primitiu ús d’ensaïmada com a nom universitari semiformal del @ es va propagar bastant amb l’e-mail dels primers temps, de manera que jo m’he trobat més d’una vegada amb científics estrangers -des de suecs a taiwanesos- que “sabien” que a Catalunya el @ es llegia “ensaimada”.)

© 13/06/98 AVUI


Article: Diari Avui.
Fotos: L’arrova és d’origen incert (està a un caramull de planes web) – Màquina d’escriure Sholes & Glidden del 1874 : Early Office Museum – Cargol: Activitats, un web d’Ana Valero al servidor Campus de l’UAB – Ensaïmada: un web japonès que parla de Valldemossa –és de les poques coses que hi he entès.

Negreta al paràgraf final de l’article: meva 🙂

Entrades relacionades

4 Comentaris

  1. molt interessant, només un detallet, a on diu Arapanet hauria de dir arpanet si no vaig errat.

  2. Arreglat, gràcies… encara que està així a l’original, sembla.

  3. sips, és veritat….suposo que al picar-ho es deuria colar. Però l’article realment és interessant, i s’ha de guardar 🙂

  4. Gràcies per recuperar aquest article que no havia tingut la oportunitat de conèixer abans.
    Fins ara no entenia perquè l’ús en anglès (at) tenia tanta lògica i en canvi la denominació ‘arrova’ era tant extranya, ara ja tinc la connexió.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.