Bitassa a lloure | Blog de Benjamí Villoslada

Història d’una fotografia censurada: la reina bufetejant el rei

Benjamí — Sun, 13 May 2012 00:20:07 +0000

Són massa anys sentint rumors sobre la casa reial i tot seguit pensar que són just això, rumors, i que no tenen gaire crèdit. Però la darrera història que vaig sentir fou seguida per una serendipitat que no permet, de cap manera, classificar-la dins la categoria rumor. Potser me l’hauria de callar però no puc; som a temps de canvis socials necessaris i cal que circulin arguments.

Al llarg d’una sobretaula va sorgir el tema del rei caçant elefants perquè és actualitat. Qualcú va explicar una història que va viure de nin: practicava vela al port de Pollença i va passar prop del iot Fortuna, ancorat. Ell i els amics que l’acompanyaven van poder veure a coberta dues dones, el rei i la reina. Ella li cridava «ets un fill de puta i un cabró com tots els borbons!» i li pegava una bufetada. Quan va acabar de contar el relat, carregat de detalls (he resumit molt), vaig voler-me’n assegurar: «així que li va dir ‘ets un fill de puta com tots els borbons’» i ho va puntualitzar, «no, ho vaig sentir bé, li va dir ‘ets un fill de puta i un cabró com tots els borbons’».

A continuació, algú que escoltava molt atentament la història va dir que tot plegat li sonava molt: un periodista –de qui havia perdut la pista– de tant en tant explicava que havia vist l’escena i que l’havia fotografiat; fet i fet tenia una instantània de la bufetada. Però el personal de seguretat de la casa reial li va prendre el rodet.

Finalment, després de tots aquests anys, qualcú havia pogut contrastar la batalleta del periodista que feia feina per a l’agència EFE.

Coses que passen i que no està de més saber, després de tanta rumorologia i manipulació per part dels mitjans i forces de seguretat. Insegura, perquè tard o d’hora tot –o quasi tot– se sap.

Maria aka @taube08

Benjamí — Sat, 05 Nov 2011 21:09:22 +0000

Ahir vam llegir un tuit que sospitàvem però que mai no hauriem volgut veure:

Soy Mª Riera, la madre de María. Cumpliendo con su deseo me toca lo más difícil del mundo, deciros que ella falleció anoche. Gracias a todos.

Ens va colpir tal com ho hauria fet una cridada telefònica, que és el conducte habitual per a rebre aquestes noticies fatals. Sol acabar-se amb condolences bastides de les frases de rigor, perquè no saps què dir mentre el cap bull amb vivències que vols guardar per tu. Però ens esperava una novetat que descobriríem arribada la nit: Na Maria va preparar un acomiadament en obert al Twitter. La seva mare la va interpretar amb la força i l’estil de la seva filla. A través de na Maria Riera, na Maria J. Mann encara era viva al nostre timeline mentre estàvem segurs –malauradament– que s’havia mort. Mai no he vist cap acomiadament amb tanta força mitjançant una tècnica atàvica, l’escriptura, a un medi tant actual com és internet. He après que no hi té res a veure ni la tècnica ni el medi, sinó la força de les persones. Que qui diu que internet no serveix per a segons què és perquè no ha tingut la sort de conèixer-hi a persones com na Maria.

Mai no ens vam conèixer en persona. Na @taube08 era una habitual al Twitter mentre fèiem el Mallorca en Xarxa a la ràdio; una mallorquina que ens escoltava gairebé cada dissabte des de Berlín. Devers la primavera –no recordo la data– al llarg del programa vaig ser objecte de crítiques per part d’algú que va aprofitar el moment per a tenir més ressò usant el hastag #onamex del programa. El ressò va jugar a favor meu. Na Maria em va recolzar en públic i en privat, cosa que li vaig agrair breument en públic i més extensament en privat. A partir d’aquí encetarem una llarga conversa sobre la natura humana. Parlarem dels estats d’ànim pels quals hem passat. Vam provar de fer-ne l’anàlisi necessari per a pair-los i superar-los. Gairebé tots els correus començaven per un «això que m’expliques em sona molt». Fou una complicitat que ens ajudava a entendre el passat. A fer catarsi. A plantar cara al futur amb més experiència, il·lusió i forces renovades.

Foto de perfil de na Maria al Google+

Na Maria tenia molta força. Mai no es va queixar de res. Tampoc del càncer, del qual me’n vam parlar ben poc perquè el que importava era l’actitud. La seva era exemplar: mai no cercava cap tipus de victimisme. No necessitava cridar l’atenció perquè estava prou segura de sí mateixa. Quan en parlava era per a dir que havia trobat una escletxa a través de la qual lluitar. No parlar-ne gaire era conseqüència de la seva gran força i respectar-ho era acompanyar-la amb el fet de no parlar-ne –no sé si m’explico. També me la contagiava, la força.

Tot això es pot transmetre a través d’internet i només per escrit. Mitjançant les xarxes socials, això que diuen que crea falsos amics i que no és res comparat amb el contacte presencial. No dic que no. Trobar-nos era un propòsit que vam tenir varis cops i que finalment la malaltia va impedir. És el que m’haurà faltat amb na Maria. Però no ha estat gens necessari per a saber que havia conegut una persona colossal.

A través dels tuits de la seva mare acomiadant-se dels amics, anit vaig saber que cas de veure’ns potser hauria cuinat per a ella:

@benjami nota para ti “Ave nocturna. Conversar con él es siempre un placer. Quiero que algún día cocine para mí. Cuando escribe es pura magia.”

No se m’acut cap millor descripció de les converses des d’aquesta primavera.

Carpe diem pels que som vius. La resta mai no morirà mentre sigui al nostre record. No és fàcil oblidar qualcú com na Maria. Ens ha sorprès fins i tot després de morir. Sí, és una paraula dura. No, no usaré l’eufemisme «deixar-nos» perquè no ho ha fet pas. La seva mare ens ho ha fet saber ben clar.

Steve Jobs

Benjamí — Thu, 06 Oct 2011 05:15:54 +0000

Steve Jobs s’ha mort. He penjat un apunt al Bitologies.

Cas Coronel

Benjamí — Fri, 23 Sep 2011 03:36:25 +0000

Cas Coronel

Aquelles vacances d’estiu, cada any, possiblement van ser els millors viatges de la meva vida. Eren temps de saber que s’acabava el curs perquè començaven els anuncis de rebaixes a la televisió. Anar a la Marsans, de Reus, a comprar el bitllet per la Transmediterránea. El viatge en tren fins Barcelona Término. Arribar al moll just davant Colom. Els mossos que carregaven les maletes. No voler que ens toqués el Ciudad de Barcelona perquè era petit i es movia massa; molt millor el Juan March, el Ciudad de Compostela o Las Palmas de Gran Canaria. Les cambres del vaixell, de sonoritat sorda. Sempre escollíem la planta C perquè mareja menys. El vell logotip de la Transmediterránea als tassons junt al lavabo. Voler dormir al pis de dalt de les lliteres. L’arribada a l’illa per Dragonera. L’entrada a Palma, amb el castell i la catedral presidint la festa. El meu padrí esperant al moll. El taxi Seat 1500 fins l’hort amb la indicació “autopista direcció Santanyi”. En arribar trescar per tot per a descobrir els canvis envers l’estiu anterior i obrir els calaixos dels canteranos. El perfum de menjar al rebost. La colònia “Maderas de Oriente” de la meva padrina. Enyorar només un dia tot el que havia deixat a Reus, on m’hi sentia desterrat. El renou dels avions enlairant-se. L’olor de querosè. Anar a saludar, tímid, en Joan de Can Barrera i a partir d’aquí ser inseparables tot l’estiu. Que els cans que guardaven les seves cases em fessin por. Les gallines, els polls. Les vaques. I sobretot la bicicleta. No era res de l’altre món, però era la meva. De segona, o quarta o cinquantena mà comprada a un negoci de lloguer de bicicletes per 1.500 pessetes. Blava com el cel. D’una marca que mai no vaig veure enlloc: “Esbelta”. Amb un guardacadenes que tenia la forma d’una ala que serviria per a fer-me volar pels camins per on em portaria tot l’estiu. Camins guarnits de parets de pedra. Les coneixia totes. També les del trespol, que esquivava com podia. Camins que feien olor d’alfals i de rostoll. El sol que queia implacable. El capell de palla per poder estar defora les hores que cremava. Les sandàlies de goma resistents a l’aigua del safareig, la platja i les síquies. Anaven degradant a mida que arribava el setembre i em deien quan hauria de tornar a Reus. El disgust quan sabia que la meva mare havia comprat els bitllets de tornada. Però mentre allà sempre hi eren les cases. Semblaven seguríssimes –ara són polígon d’aeroport. I la carrera davant elles. Cimentada, un poc més cada any perquè el meu padrí feia el que podia cada hivern. L’ombra de la casa que em deia quina hora era. Els pedrissos per a seure a la nit. L’enramada per refugiar-se les hores que el sol picava de valent. L’escala que tenia un graó romput i que portava al terrat, la torre i la teulada que el meu padrí no volia que toqués cercant nius d’ocells i dragons. El safareig d’aigües lleugeres i transparents quan acabaven de sortir de la bomba del molí, però verdes i pesants quan passaven els dies. La grassa del safareig que relliscava i que era un joc. La paleta, que en obrir-se inundava les síquies i fermentava l’alfals. Un molí de fusta que em causava un immens respecte perquè cruixia cada cop que l’encaraven al vent. El pou, que remugava per cada etzibada de la bomba del molí i feia que la vena d’aigua freda quedés al descobert. L’estopa de l’èmbol, que s’anava consumint en forma de lletges cabelleres que anaven a parar al safareig. I l’asserrador on dormia la meva bicicleta, l’Esbelta. Darrere una porta folrada amb les restes de les parets d’alumini d’un avió. Just devora l’estable on ja no hi havia cap bèstia, però la podia intuir. I el corral amb una soll sense porcs. Servia per guardar una Lambretta rovellada indiferent davant i les gàbies dels conills que jo observava hores. Aquells nassos no aturaven. El meu cap tampoc.

La pantalla gran davant el sofà

Benjamí — Wed, 07 Sep 2011 00:50:53 +0000

Nou apunt al blog Bitologies:

Connectar el nostre televisor a internet és gairebé un acte revolucionari. La TDT i la FM són el darrer racó d’informació, amb molt pes social, que encara és controlat per unes regles de mercat establertes abans de l’arribada d’internet.

Darrer Mallorca en Xarxa

Benjamí — Sun, 04 Sep 2011 19:19:22 +0000

Avui, 4 de setembre, acaba el meu contracte amb Ona Mallorca. Ahir, després del darrer programa, en Jordi Altemir em va mostrar la taula de la nova programació que comença demà dia 5. Jo no hi som. No m’han renovat i és exactament així com ho he sabut.

Sortint de la ràdio. Foto del Toni T Morro.

Cas d’haver continuat aquesta seria la desena temporada a Ona Mallorca. Vam començar amb en Llorenç Valverde i n’Araceli Bosch. Després n’Àngela Alfaro va fer de presentadora. Quan n’Àngela també va anar-se’n a IB3 (abans hi havia fitxat n’Araceli) em vaig fer càrrec de la presentació. Un parell de mesos després en Llorenç era nomenat vicerector de tecnologia de la UOC i deixava el programa. El vaig fer sol un parell de temporades, fins que va arribar la fantàstica ajuda de col·laboradors «fixes intermitents»: Marco Táboas, Tona Pou, Gerardo Ratto, Toni T Morro i Pere Joan Oliver. També ens van visitar sovint en Pere Amengual, Ximosoft, Savermsx, Miguel Angel Payeras i Juan Carlos Castresana.

En Jordi Altemir ha estat el tècnic de les dues darreres temporades. El primer va ser en José Rivero, però al control també hi hem tingut n’Ivan López, Iker Hernández, Christian Gómez i Bernat Perpinyà. Alfredo Conde va ser el primer director, després n’Emma Socies. Al darrer, Josep Mª Ibáñez, encara no el conec.

En aquest moment tenc dos reptes: moltes ganes de fer més ràdio i una retallada important de la meva economia, abocada cap uns números vermells preocupants. Hauré de fer qualque cosa.

A la plana del programa al Facebook hi trobareu un parell de fotos (l’original de la que il·lustra aquest apunt és a can Instagram i la va fer en Toni T Morro), vaig fer un Storify amb els tuits d’ahir que són impagables. Finalment, aquí devall hi teniu l’àudio del darrer programa. Si no el veieu potser sí us funciona a la plana original del Sondcloud on l’he penjat. També hi és al blip.tv.

Darrer Mallorca en Xarxa by Benjamí Villoslada Gil

Moltes gràcies per aquestes 9 temporades: als directors, col·legues i col·laboradors. Sobretot a la clientela sense la qual –i mirant de posar-nos al seu lloc– no hauriem tingut res a dir. Gràcies al meu gran mestre, en Jordi Vendrell, que arribat aquest punt m’hauria dit «no facis melmelada, nano». Sí, ja tanco aquest apunt de blog.

Perquè és complicat fer diners amb la TV i ràdio a internet?

Benjamí — Fri, 26 Aug 2011 19:20:06 +0000

Alguns companys de Ràdio i Televisió de Mallorca m’han comentat la possibilitat de seguir fent feina a internet. Els hi he dit que és difícil fer calaix amb cap projecte audiovisual a la xarxa. Que si ja ho és a nivell estatal, centrar-se en Mallorca és pràcticament impossible sense diners públics. El motiu, pel finançament públic, hauria de ser que ningú no ho farà perquè no aconseguirà doblers privats, però que és socialment rendible perquè les persones, associacions i empreses mallorquines tinguin un mitjà que expliqui què fem a ca nostra; la divulgació és prou necessària a «la societat de la informació i el coneixement». Idò precisament això, l’ajuda pública, és el que el Govern actual nega per una ràdio i la televisió de Mallorca. Veig inviable econòmicament cap projecte de ràdio i TV local a internet. Com a molt fer feina de franc amb l’esperança d’aconseguir visibilitat i qualque bolo fora de Mallorca –cosa que no hauria de fer falta si a internet hi queden les feines que hem fet a RTVM.

Al Mallorca en Xarxa de dissabte passat en Joan Carles Martorell ens va explicar molt bé perquè és complicat fer diners amb la ràdio i TV a internet. Aquí teniu el tall:

Mallorca en Xarxa 20-08-2011: tall audiències a internet by Benjamí Villoslada Gil

Després, a micròfon tancat, en Joan Carles ens contava que el model de RTVM seguia prou bé el de la PBS, un exemple de ràdio i televisió pública ben feta.

El programa complet és a Blip.TV i al lloc oficial de RTVM en un mp3 –per a devallar abans que no tanquin el web.

Entrevista pel capítol «Ciberactivistes» al programa Latituds del Canal 33

Benjamí — Wed, 24 Aug 2011 19:50:10 +0000

Amb l'equip del Latituds

El programa Latituds del Canal 33 va fer un excel·lent reportatge sobre el ciberactivisme. En gravaren una bona part a la festa Ubuntu de les Borges Blanques del maig passat. Hi era perquè n’Albert Que m’hi convidà a fer-hi una conferència sobre l’ètica del programari lliure.

L’equip del Latituds va aprofitar per a fer-me un parell de preguntes sobre programari lliure i el menéame. En veure el resultat no em va sorprendre com havien captat el sentit de tot plegat, car a les converses durant el dinar –i la resta del dia– vaig veure que tant el director com el càmera sabien de què parlaven. M’agrada especialment el final del reportatge.

Per a veure’l podeu visitar el lloc oficial (dalt lincat) o reproduir-lo des d’aquest blog a partir de la còpia que he guardat al meu compte a can Blip.tv:

L’anonimat a internet

Benjamí — Fri, 12 Aug 2011 22:08:38 +0000

El tema de l’anonimat a internet s’està posant inquietant, diguéssim, per mor del tictac de les xarxes socials. Intento explicar-ho a un apunt de blog al Bitologies.

És legítim el tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca?

Benjamí — Thu, 28 Jul 2011 19:03:55 +0000

El Ple del Consell de Mallorca avui ha donat llum verd al tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca. Es tracta d’una empresa pública. Els 19 consellers del PP han decidit què s’ha de fer amb el nostre patrimoni. És una qüestió prou delicada; ja estan legitimats per a fer-ho?

Han exposat quatre arguments: l’alt cost econòmic, la duplicitat de serveis que suposa, la necessitat de fer front a d’altres actuacions més urgents i la poca “repercussió social”.

A l’anterior apunt de blog vaig mirar de raonar que RTVM no significa cap duplicitat de serveis, que el cost no és tant gran i que té prou repercussió social.

[Nota de l'endemà d'haver escrit aquest apunt, el 29-07-2011: Sembla que el model de poca "repercusió social" és el que ara volen per IB3]

Davant l’argument que cal fer front a d’altres actuacions més urgents, cal dir que la informació és un servei prou important a la Societat de la Informació i el Coneixement. Sobre les “actuacions urgents” hi és afavorir la indústria local en temps de crisi. En aquest sentit trobo prou encertat el comentari d’un conseller:

“¿Creen que los 9,5 millones (anuales) de Radio y Televisión de Mallorca los podrán en otro lugar en el que crearán 115 puestos de trabajo y ayudarán a 40 empresas?”, ha preguntado Garau al equipo de gobierno.

Finalment, cal destacar el comentari de la Presidenta Salom:

[...] ha afirmado que su intención es cumplir esta promesa electoral, puesto que constituye un “contrato con la sociedad”.

Un programa electoral no és cap constitució consensuada per tots els ciutadans. Ells (el PP) són al poder amb un vot de cada tres ciutadans balears amb dret a vot. Després de prou converses personals sobre el tancament de RTVM amb votants del PP, posaria la mà al foc per a dir que la meitat no hi està d’acord. El batle d’Alaró (PP) va venir a casa a demanar-me el vot però només em va entregar la papereta per la seva candidatura. Va dir-me que, per motius ètics, no podia demanar-me el vot pel Consell de Mallorca ni pel Govern: «fas feina per RTVM i jo tampoc no estic d’acord amb el tancament». Un govern que vol representar tothom cal que escolti els ciutadans i adapti el seu programa si veu que s’ha equivocat a l’hora de reflectir l’opinió de la majoria. Crec que és tant obvi que no hauria de fer falta recordar-ho.

La decisió del PP està legitimada perquè tenen majoria absoluta al Consell de Mallorca. L’han aconseguit amb una llei electoral per la qual la majoria en demana una reforma. L’estan usant amb contundència per aprovar decisions que la majoria no vol perquè empobreixen el nostre patrimoni. El cas del tancament de RTVM és un exemple de manual del perquè molts ciutadans diuen que no vivim una democràcia real. L’usarem en el futur. De les desgràcies també se n’aprèn.