Han exposat quatre arguments: l’alt cost econòmic, la duplicitat de serveis que suposa, la necessitat de fer front a d’altres actuacions més urgents i la poca “repercussió social”.

A l’anterior apunt de blog vaig mirar de raonar que RTVM no significa cap duplicitat de serveis, que el cost no és tant gran i que té prou repercussió social.

[Nota de l'endemà d'haver escrit aquest apunt, el 29-07-2011: Sembla que el model de poca "repercusió social" és el que ara volen per IB3]

Davant l’argument que cal fer front a d’altres actuacions més urgents, cal dir que la informació és un servei prou important a la Societat de la Informació i el Coneixement. Sobre les “actuacions urgents” hi és afavorir la indústria local en temps de crisi. En aquest sentit trobo prou encertat el comentari d’un conseller:

“¿Creen que los 9,5 millones (anuales) de Radio y Televisión de Mallorca los podrán en otro lugar en el que crearán 115 puestos de trabajo y ayudarán a 40 empresas?”, ha preguntado Garau al equipo de gobierno.

Finalment, cal destacar el comentari de la Presidenta Salom:

[...] ha afirmado que su intención es cumplir esta promesa electoral, puesto que constituye un “contrato con la sociedad”.

Un programa electoral no és cap constitució consensuada per tots els ciutadans. Ells (el PP) són al poder amb un vot de cada tres ciutadans balears amb dret a vot. Després de prou converses personals sobre el tancament de RTVM amb votants del PP, posaria la mà al foc per a dir que la meitat no hi està d’acord. El batle d’Alaró (PP) va venir a casa a demanar-me el vot però només em va entregar la papereta per la seva candidatura. Va dir-me que, per motius ètics, no podia demanar-me el vot pel Consell de Mallorca ni pel Govern: «fas feina per RTVM i jo tampoc no estic d’acord amb el tancament». Un govern que vol representar tothom cal que escolti els ciutadans i adapti el seu programa si veu que s’ha equivocat a l’hora de reflectir l’opinió de la majoria. Crec que és tant obvi que no hauria de fer falta recordar-ho.

La decisió del PP està legitimada perquè tenen majoria absoluta al Consell de Mallorca. L’han aconseguit amb una llei electoral per la qual la majoria en demana una reforma. L’estan usant amb contundència per aprovar decisions que la majoria no vol perquè empobreixen el nostre patrimoni. El cas del tancament de RTVM és un exemple de manual del perquè molts ciutadans diuen que no vivim una democràcia real. L’usarem en el futur. De les desgràcies també se n’aprèn.

Per a entendre que RTVM és única cal mirar-se-la. Diuen que no té audiència, però no és pas veritat. Sofres és qui mesura les audiències. Ho fa amb uns aparells instal·lats a les cases particulars –200 a Mallorca. Qui els té cal que digui en tot moment quanta gent mira la TV i quin canal. Si els mallorquins no posam l’intermitent del cotxe perquè a ningú no l’importa cap on anem, ¿com hem de tolerar un aparell de Sofres a casa?

Molts mallorquins segueixen RTVM. Ho sé per la quantitat que m’ha reconegut de l’Ítaca o que m’ha fet comentaris sobre el Mallorca en Xarxa –curiosament la majoria deia que l’havia escoltat a IB3, cosa que em feia pensar que havia de dir més sovint «Mallorca en Xarxa d’Ona Mallorca». Són mallorquins, de totes les ideologies, interessats en allò que es fa i desfà a Mallorca. A cap altre televisió ni ràdio ho poden trobar i en aquest sentit RTVM és única.

Els serveis públics tenen sentit quan cobreixen una necessitat que cap empresa privada no vol. És el cas de RTVM. Feu la prova (no és un imperatiu) de seguir-nos aquests [darrers] dies. Fixeu-vos en la quantitat de coses sobre Mallorca que hi descobriu. Quan RTVM no hi sigui ningú més us informarà de tot el que heu vist a [M] i escoltat a Ona. Sabreu que a Madrid o Barcelona presenten tal obra de teatre, entrevistaran els actors que us explicaran què troben diferent del públic d’aquestes ciutats. Però quan passi a Mallorca no ho sabreu pas. En connectar el televisor us diran que un grup d’investigadors de la universitat de Sevilla treballa en un projecte innovador, però no sabreu què passa a l’UIB. Veureu entrevistes a personatges populars que són de pas per algunes ciutats importants i com s’hi troben, però mai no sabreu com els ha anat a Palma –cosa que hem pogut veure i escoltar a molts «De Nit». Coneixereu els darrers avanços de llocs web que es fan a Barcelona o Madrid, però ningú no us contarà res de llocs mallorquins. Al Parc Bit hi passen prou coses interessants, però no serà pas noticia si no passa que el torrent ho inunda tot o un edifici es pega foc. Sí, ens queden els diaris locals, però no una ràdio ni una televisió. Tots són necessaris, complementaris. El cost d’un any de RTVM per cada mallorquí és aproximat al del preu dels diaris d’una setmana.

El sentit públic de RTVM és informar de coses que no explicarà cap iniciativa privada perquè no és rendible. La societat mallorquina era més rica amb RTVM perquè estàvem informats de coses que després tenien més èxit gràcies a la divulgació que se’n feia. És un èxit petit, entre nosaltres, perquè som poca gent a Mallorca. Però som nosaltres, únics, i és el nostre territori únic. L’administració local ha de mirar per nosaltres. Ningú més no ho farà.

Com podem quantificar el benefici que ha suposat per algunes iniciatives mallorquines el fet d’haver passat pel Mallorca en Xarxa? No en tenc ni la més remota idea. Potser alguns mitjans de comunicació privats els haurien fet pagar per a estar presents al llarg d’un programa de dues hores. La majoria no s’ho hauria pogut permetre. Com a professional tampoc m’imagino viable la cosa de cobrar als convidats a una ràdio local. Potser hi hauria empresaris disposats a pagar si es tractés d’una emissora d’abast estatal i amb molta audiència, però no a Mallorca i només pels mallorquins. És una qüestió de mercat: no hi ha prou audiència per a pagar-ne el cost. No és que no hi hagi prou audiència perquè el producte no és bo ni útil, sinó simplement perquè a Mallorca som pocs. Només els doblers públics poden finançar una cosa que no permet fer calaix a les empreses però sí a la societat –i aquí veig que ja em repeteixo.

Però imaginem que trobem prou empreses disposades a pagar per a venir a un programa de ràdio d’abast local. Ja us refiaríeu d’un programa on només hi té visibilitat qui paga? Hi hauria la sospita que no és pas imparcial –a un altre apunt miro d’explicar que és molt més fàcil ser imparcial a un mitjà públic. També existeix la fórmula dels patrocinadors i una temporada tinguérem Ono. Vam mirar que no influís en la nostra opinió. No van continuar perquè les xifres d’audiència no són prou grans. A Mallorca tenim aquest problema encara que molts mallorquins ens escoltin; «molts» no són prou pels nombres que volen els patrocinadors.

Arribat aquest punt potser només queda l’argument «ja tenim IB3». No és el mateix producte. En primer lloc, a un menorquí l’interessa tant el que passa a Eivissa com a un barceloní el que passa a Sevilla. En segon lloc és una televisió (no tant la ràdio) orientada a l’entreteniment on els programes estrella són els mateixos (o similars) que podeu veure a qualsevol cadena privada d’abast estatal. Els no-estrella tenen tanta audiència com la programació habitual de RTVM perquè –repeteixo– tenim el que tenim: som pocs els mallorquins interessats en el que passa al nostre voltant. No som rendibles com a massa d’audiència. Però existim i tenim dret la informació local imparcial. Aconseguir-ho significa una despesa de poc menys de 10 Eur per mallorquí l’any. Ens ho podem permetre. Fet i fet, tancar RTVM ens costarà gairebé 10 milions d’Euros.

Torno al que deia al primer paràgraf: la resposta a l’argument «no hem de pagar dues televisions públiques» és que no tenim dues televisions públiques: quan RTVM tanqui no veurem ni escoltarem enlloc el que ara hi podem trobar. Que és un servei públic necessari.

Me n’he adonat que qui pensa que no hem de pagar dos mitjans mai no ha seguit RTVM perquè no té gaire interès en el que passa a Mallorca. És tant respectable com freqüent. Potser caldria preguntar-los-hi si cal molta de l’administració local que ja tenim a Madrid i és fàcil que la resposta també fos que no. Però avui no vull parlar de política.

La pega més important és que no tenc temps. La secundària és que mai no ho he fet –cosa que s’uneix a la primera perquè la falta d’habilitats faria que necessités encara més temps.

He pensat en la possibilitat que els subtitulés un grup de voluntaris. Clar, perquè s’ho valgués caldria que tinguessin alguna utilitat i aquí ve el que no em pensava pas: de tant en tant conten que se’ls miren tots, no els entenen, però intueixen el què dic per les webs i per alguna similitud entre el català i el castellà. Diuen que no han trobat materials similars d’aquesta durada ni format. Que cas d’estar subtitulats els hi serien útils per la feina.

Ja són unes quantes persones qui m’han demanat subtítols. El darrer és d’aquesta tarda i per això escric aquest apunt de blog.

Si us fa ganes podem organitzar-nos. Existeixen comunitats que subtitulen sèries, pel·licules i documentals. Per això m’atreveixo a plantejar-ho; per les peticions i perquè no ho puc atendre.

L’idioma pot ser espanyol, anglès o els dos. No importa subtitular la secció de webs, basta la nostra intervenció.

La culpa també pot ser del Twitter!

Les ‘noves tecnologies’ ja són una cosa normal. Tapes vàries, tremolau.

La Jennifer Aniston ha deixat el seu ell perquè diu que estava (o està) obsessionat amb el Twitter. Al Telegraph conten que el John deia que no podia tornar-li les cridades ni contestar els seus correus perquè estava enfeinat. Tot mentira, el Twitter el delatà: «cada poques hores, qualque pic minuts, l’actualitzava amb una retxa estúpida. I ella va pensar «té temps per tuitejar però no em pot enviar un SMS, un email, ni fer-me una cridada?».

Però els conflictes amorosos amb el Twitter no sempre acaben malament. L’Ashton Kutcher va penjar al Twitter una foto de la seva ella, l’actriu Demi Moore. Sembla que no li va agradar gaire que la retratés de cul, en bragues, acotada mentre planxava el seu vestit i ell s’ho mirava estirat al sofà. No, no… el vestit d’ell, altrament conegut com a «traje». Però el Twitter també els ha reconciliat perquè l’usà per fer-li arribar una bomba d’amor, 3.600 missatges. Què e-bonic!

Crec que ha arribat el moment de fer periodisme d’himvestijació sobre cor i noves tecnologies. A la tele mateix. El programa es podria dir –coses meves– Tomatítaca. La de geeks que se’l mirarien sense reconèixer-ho. No confessarien ni amenaçant-los de convertir el seu MacOS en un MS-DOS, o pitjor encara, el Windows Millennium Edition.

Funcionaria perquè els temes escabrosos tenen molt interès. M’ha sorprès l’acollida que al Facebook ha tingut, aquesta setmana, la meva col·laboració a l’Ítaca per a comentar què passa quan morim amb la nostra informació a Internet. No volia penjar el vídeo perquè no m’agrada; no sabia si somriure o no, estic encorbat –més de l’habitual– per mor del tema. Però finalment el vaig penjar.

Val, el de la mort és un tema que no té res a veure amb les qüestions del cor i no atrauria els mateixos tictacs. Que ningú que el va comentar al Facebook no es senti al·ludit –per cert, bons comentaris i grans reflexions, moltes gràcies.

Que cerco productora, vaja. Raó: aquí.

—
PS: La llegenda diu que mai cap professional no ha de contar cap projecte televisiu perquè no el copiïn i perquè, tot i que estigui copirraitat, dóna mala sort parlar-ne. Però jo no som professional d’aquesta cosa. No m’aplica.

[mode irònic = off]

El podeu veure els divendres damunt les 22h ⿿si el bàsquet vol. El repeteixen devers les dues de la matinada, el diumenge també a la matinada però no tant, i el dilluns al migdia. Penjo la secció al Google Video, té fil de subscripció i al web de la [M] hi és sencer.

Hi col·laboro amb la secció d’Internet, que aquesta temporada és de set minuts com a cosa general, però es pot escurçar o allargar segons vagi la resta ⿿que sol anar clavat perquè la directora sempre té el rellotge a cop de reüll.

Ara quedaria com un tipus amb criteri si digués que m’agrada més la ràdio que la tele. Però no. La meva experiència és a un programa digne, modern i àgil fet per bons professionals.

Sovint es diu que la ràdio és més àgil i fresca. ÿs veritat que l’Ítaca és més lent i complexe de fer –que no de mirar– que la ràdio que conec. Però aquesta és la part complicada que duu la Bel, amb els seus 18 anys d’ofici al mitjà, mentre que l’espai que em toca s’assembla molt a la ràdio. El conjunt és un variat. Fa que m’hi passen coses com la del proper programa, on sobre la marxa llegeixo la paraula silbato a un web en espanyol i perpetro primer «silbat» –i després «pito»– perquè no puc recordar la paraula «xiulet». Me l’havia preparat, perquè m’ho ensumava, però no queia. En acabar tot d’una vaig cercar «pito» al DCVB. Hi és. Mira, encara. Potser hi ha més errades, qualque pic no me n’adono allà sinó en veure el programa. Amb un guió rodant pel teleprompter tot plegat és més exacte. A la televisió hi ha pocs minuts i cal aprofitar-los, han d’estar ben fets, amb ritme. Per això tampoc no m’importaria practicar tot allò que, diuen, fa manco àgil i fresca la tele en comparació a la ràdio. També aprendria a llegir sense que ho semblés, una cosa que no és gens fàcil. No toca per l’estil de la secció d’Internet, toca mirar de ser més precís. Ja va bé, serveix per la ràdio.

També he après un caramull de coses que a la ràdio no havia de menester, però que són ben útils. Fins i tot per la vida sense càmeres. A la ràdio cal escoltar-se i a la televisió mirar-se. Mai no ens agradam, i així millorem qualque cosa. A més de les qüestions de nervis, fluïdesa i dicció comuns als dos mitjans, a la tele va sorgir la cosa de la imatge:

Te n’adones que gairebé mai no et veus parlar, però ara massa i tot. No t’agrades. Vaig aprendre a saber quina cara feia en cada moment, cosa que em va servir per aprendre a gestionar un poc l’expressivitat. Ara, quan em fan fotos tenc un poc més de control, i ja me m’agrada una de cada cinc. També sé cercar moments més fotogènics quan retrato els demés.

El cabell curt era molt còmode, però em feia semblar un militar fent divulgació la tele –i possiblement a la resta de llocs, em temo. Mig llarg no pesa i tendeix a fer la vertical. Potser quedarà llarg a l’espera que el 8 d’11811 recuperi la moda afro.

I el pes. Diuen que la tele engreixa 5 quilos, però és mentida: a les panoràmiques, que és el que es porta ara, són 15 quilos. La imatge d’un militar víctima de l’obesitat mòrbida em va decidir a fer qualque cosa. N’he perdut 25 i encara no he acabat, però tampoc no me’n preocupo. En podria fer un llibre si tingués facilitat per a omplir planes fins aconseguir justificar el preu de 20 Eur, que en aquest moment és l’estàndard. Però passa que trob que les dietes són com les receptes: s’expliquen en quatre ratlles. Bàsicament aquesta consisteix en cuinar per a tu i després escoltar-te, passar ben llis dels productes processats, més verdures, bolets, poc oli fregit, bullir i vapor, poca sal, més espècies o soja, gairebé gens de sucre i que la carn sigui d’animals que se’ns assemblin el mínim possible. Sol ser només peix, perquè la indústria engreixa l’aviram torturant-lo. De peixos n’hi ha molts que viuen en llibertat. Em vaig adonar que els digeria millor que el xot, vedella o porc. L’important és pair bé; és al que em referia en dir que cal escoltar-nos. Cuinar un mateix per aplicar allò que ha sentit. Després vaig veure que el Doctor Masgrau explica beníssim el que ja feia per instint. ÿs a l’article «No als règims dictatorials!».

De la tele a la cuina, tot trescant per les branques. Aquest apunt haurà tingut el tictac d’una tertúlia radiofònica. Fresc i àgil? No ho sé pas.

Si voleu venir hi sou convidats. Enviau un missatge a l’adreça informació, ensaïmada, onamallorca com i podreu passar a recollir les entrades pels estudis d’Ona Mallorca.

Avui també ho diré al Mallorca en Xarxa.

Aprofit aquest apunt radiotelevisiu per a dir que la setmana que ve torna l’Ítaca a Televisió de Mallorca. Continuaré fent-hi la secció d’Internet.

Ens gravaren molta més estona, però és sabut que als informatius retallaran molt; la notícia només té un minut. La curiositat és que aquest pic és pot saber què vaig dir i ha caigut, perquè és el 75% del text que llegeixen la presentadora i la locutora. De les pantallades del Hotmail no en som responsable i diré més: no les hauria posat, perquè és un lloc mort. De projectes a Internet què encara no saben què han mort, tipus «Los otros» o «Sexto sentido», tenc pendent un apunt de blog.