El dret fonamental afectat és el que garanteix l’article 18.1 de la Constitució, devall la secció 1a de «Drets fonamentals i les llibertats públiques»:

Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

No vaig poder visitar una exposició del CaixaForum perquè no vaig voler renunciar al meu dret a l’intimitat quan un vigilant de seguretat em va demanar que li mostrés què portava dins la bossa. Més endavant, explicant el cas, ha sabut que si veuen una càmera no et deixen que l’entris. Diuen que és evitar la violació dels drets d’autor que exposa la seva obra. Per no violar els drets de l’autor, han de violar els drets constitucionals de tots els visitants?

Potser també volen trobar bombes o armes, vivim temps paranoics. Però ho dubto perquè aleshores tindrien arc detector de metalls. He vist pel·lícules i sembla que no sempre els terroristes transporten els explosius a les bosses –sobretot si volen atacar un lloc on només miren bosses.

No sé què passaria si algú denunciés que l’obligaren a despullar-se per entrar a un domicili particular –es tractaria del dret a la pròpia imatge. Però els establiments privats empresarials oberts al públic han de menester un permís administratiu. Crec que els nostres governants no haurien de donar permís a llocs que obliguin els clients a renunciar a cap dret constitucional quan volen emprar el seus serveis.

El cas

A l’entrada del CaixaForum de Palma, l’11 d’agost devers les 20h, un vigilant de seguretat em va demanar que mostrés l’interior de la meva bossa. Vaig dir que només la mostraria a un agent de les Forces i Cossos de Seguretat. El vigilant de seguretat em va dir que abandonés l’edifici.

Vaig dir que d’acord. En girar coa vaig, ja partint, vaig voler aclarir la situació dient-li que no tenia res contra ell; es tractava del meu dret a l’intimitat. El vigilant de seguretat em va dir que ell també té els seus drets, senyalant-me la porta.

Aquesta fou tota la conversa amb el vigilant de seguretat.

Vaig quedar defora, de peu a la vorera, per explicar el que havia passat mitjançant el Twitter:

Guarda jurado del CaixaForum de Palma: “abandone el edificio”. Motivo: sólo dejo que agentes de la ley me registren.

Vaig aprofitar que estava connectat per a llegir el correu electrònic.

Mentre ho feia arribaren dos cotxes de la Policia Nacional. Dos agents es dirigiren directament a mi, cosa que em va fer veure que algú del CaixaForum els havia telefonat pel incident. Un dels dos policies em demanà si tenia problemes per entrar a l’edifici. Vaig explicar el cas. El policia va dir que no estava segur que no pogués registrar la meva bossa. Va posar d’exemple els aeroports. Li vaig dir que m’havia interessat per aquest tema, havia llegit prou debats a internet, i la conclusió sempre era la mateixa: els vigilants de seguretat tenen tant dret com qualsevol civil a demanar que mostrem el que portem dins la bossa. Als aeroports sempre hi ha Guàrdies Civils per a fer els registres que afectin l’intimitat. Va demanar-me si volia entrar. Vaig dir que sí, però que només ells registrarien la bossa. Va entrar a parlar amb el vigilant de seguretat. Vaig quedar fora de l’edifici junt al seu company. La gent que veia el desplegament policial comentava que potser hi havia una amenaça de bomba. En sortir, el policia va dir que el vigilant no em deixaria entrar si no era ell qui registrava la bossa. Que no podia fer res més. Em va demanar si volia posar una denuncia i vaig dir que no, de moment. S’acomiadaren i partiren.

La llei

No volia fer cap denúncia perquè no tenia tota la informació. En arribar a casa la vaig cercar. A la Xarxa hi ha moltes discussions sobre el tema. Totes porten cap a la Llei 23/1992, del 30 de juliol, de Seguretat Privada i el Reglament de Seguretat Privada.

L’Article 11, 1a diu que, a les tasques de control d’accés a l’interior d’immobles, els vigilants només poden fer controls d’identitat.

L’article 11, 1d diu que només poden disposar d’objectes, efectes i proves (el que jo pogués portar dins la bossa) en cas de delicte.

Aquest darrer article queda ampliat a l’article 76 del Reglament de Seguretat Privada, on deixa clar que el registre només és en casos de delicte:

Artículo 76. Prevenciones y actuaciones en casos de delito.

1.En el ejercicio de su función de protección de bienes inmuebles así como de las personas que se encuentren en ellos, los vigilantes de seguridad deberán realizar las comprobaciones, registros y prevenciones necesarias para el cumplimiento de su misión.

2.No obstante, cuando observaren la comisión de delitos en relación con la seguridad de las personas o bienes objeto de protección, o cuando concurran indicios racionales de tal comisión, deberán poner inmediatamente a disposición de los miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad a los presuntos delincuentes, así como los instrumentos, efectos y pruebas de los supuestos delitos.

A la Wikipedia i diversos textos al web ho resumeixen d’aquesta manera:

Durante el ejercicio de sus funciones pueden registrar a personas, realizar cacheos y registrar los bolsos y maletas que porten, pero nunca de manera indiscriminada, sólo por razones justificadas ante la sospecha de la perpetración de un delito.

A Foros de derecho discuteixen sobre el cas excepcional dels aeroports i els raigs X. Es tracta d’un conveni especial entre AENA i el Ministeri de l’Interior que fan que sempre hi hagi presents Forces i Cossos de Seguretat. Són els que faran els registres. La Caixa no només no té cap policia acompanyant els vigilants de seguretat sinó que el vigilant no va accedir a que fossin ells que miressin el contingut de la bossa.

Vaig enviar una reclamació a la Conselleria de Consum i diuen que no tenen competències perquè no he comprat res al CaixaForum. Que es tracta d’un problema amb Vigilants de Seguretat i que cal que ho digui a la Delegació del Govern.

Potser caldria que més persones tinguessin gelosos els seus drets i es neguessin sovint a obrir les seves bosses als vigilants de seguretat. Haurien de negar l’entrada a molta més gent i el problema seria més evident.

Potser van aconseguir el permís de Youth Group, no ho sé. Tot plegat és un cas més d’una sequera d’idees que potser sempre hem tengut, però que amb Internet –en general, i el YouTube en particular– és més fàcil d’il·lustrar.

En Jaume Aguiló és un actor i model de mans que ens va visitar al Mallorca en Xarxa. Al programa del 19 de desembre ens va explicar que a Telefónica li mostraren un vídeo i li digueren «has de fer això».

Els creatius han d’anar alerta perquè al final tot se sap a Internet, un mon de converses. La Xarxa és un pou per a trobar la inspiració, sí. Les obres d’art sovint brollen de creacions anteriors, refent-les, millorant-les. ÿs un procés natural en el que hi participaren els Youth Group a partir de l’obra d’Alphaville. Està acceptat, respectat, admirat i se’n diu versió. Però cal aportar qualque cosa nova, o no té sentit; si no pots millorar-ho, deixa-ho fer com estava.

Actualització: en Marc em passa un article d’avui a Soitu.es

—
El cromo de l’Ibiza és del Marc via Facebook. Gràcies!

La matinada del dimarts al dimecres, en sortir d’IB3 Ràdio, vaig topar amb una ona important d’aigua enmig l’asfalt. Qualque tub havia rebentat, i feia no res perquè la inundació encara no havia arribat a la cruïlla del carrer de Montevideo. Vaig poder passar amb la moto. Em vaig aturar per a telefonar al 112: l’allau era més important que el que provoca qualsevol tempesta, i els voltants quedarien ben inundats.

- A quin carrer és l’avaria?
- A la cantonada on som no hi ha placa (i no puc creuar per cercar-ne cap, hi ha un pam d’aigua, pensava, però no ho vaig dir).
- Em cal el nom del carrer.
- ÿs a 20 m d’IB3 Ràdio, a Palma. Al carrer on hi ha Tráfico.
- [insisteix]
- Més detalls: davant hi ha una benzinera BP.
- ÿs que de benzineres n’hi ha moltes.
- Sí, però on dic només una.

A la interlocutora li hauria portat menys cercar-ho a una guia de carrers, o al Google Maps mateix, que no pas l’interrogatori. Perquè vull suposar que al 112 tenen guia de carrers, no? I connexió al web. Ai.

Un altre cas

Em va passar una semblant un parell d’anys enrere. La telefonada al 112 no va servir de gaire perquè no sabia la matrícula del vehicle dels presumptes lladres que intentaren atracar-me al pàrking del Makro. Afortunadament vaig adonar-me a temps de la tàctica: distreure’m a base de preguntes per què, mentre, un paharo s’emportés la meva motxilla que era al seient. En veure’l atracar-se li vaig pegar un bon crit, d’aquells que no saps d’on surten «tu! on vas!?». Es va aturar en sec, va fer el senyal d’«estas boig» apuntant-se el front amb el dit, i va girar coa però corrent –cosa que en delatà. El pocavergonya del company seguia allà devora, dins el Fiat Uno blau marí metalitzat amb un bon cop a l’aleta esquerre del davant. Dissimulava a base de seguir amb la pregunta d’on és Inca. «Dins Mallorca!», li vaig dir enfadat. Va reaccionar amb un gest de menyspreu «què poc amable ets!» i va partir per a trobar-se amb el col·lega escapat –sí, tenien molta barra. Al 112 vaig descriure el cotxe i els presumptes. Però ah, no sabia la matrícula. I pim-pom-1-2-3 salvats, casa.

On és el Lotus 1-2-3? I el WordPerfect? O el Netscape. Al mateix lloc on aviat hi anirà el programari de gestió empresarial fet per la majoria d’empreses de les Illes Balears. Els programes esmentats moriren ofegats pel Microsoft Office i l’Explorer; el ElquesiguiGes de torn caurà estrangulat per programes tipus ERP com el Navision i afegitons.

El monopoli que ja tenim: el sistema operatiu i l’office

Primer Microsoft va monopolitzar el mercat dels sistemes operatius. Tot seguit ens va dir que funcionaria més ràpid, al nostre ordinador, un office del mateix fabricant del sistema operatiu. I així era. Ens deixarem convèncer i la diversitat bítica se n’anà a prendre pel sac. Després d’un parell de judicis als tribunals USAns sabérem que havien fet trampes per tal que els altres office i navegadors no llisquessin tan fins. Però ja era massa tard per a recuperar-los. La resposta fou el programari lliure, però tampoc no ho tendria gens fàcil. Un 90% del món és client de Microsot. Som davant una situació excepcional, un nivell de fidelitat que fins ara no havien aconseguit ni les religions amenaçant amb el turment etern.

Avui podem parlar d’un altre office, (l’OpenOffice.org) i d’un altre navegador (el Firefox) perquè els propietaris ens regalaren el codi. Total, si l’havien de llençar perquè ningú no el volia. Els nous propietaris, la comunitat del programari lliure, han tengut unes feinades per a fer surar aquests programes. Ni regalant-los hi havia manera d’esgarrapar un poc de mercat al Microsoft Office i l’Internet Explorer. Sense anar gaire enfora, al novembre del 2006 el Govern de les Illes Balears s’estimà més enviar 2,5 milions d’Euros a Redmond, a canvi de llicències del Microsoft Office, abans que no pas invertir els 2,5 milions en formadors i informàtics de les Illes Balears especialitzats en l’OpenOffice.org.

Microsoft ha aconseguit monopolitzar el sistema operatiu, l’office i el navegador. Ara li toca al programari de gestió. ÿs el tema d’aquest apunt de blog.

El programari de gestió, següent monopoli de les megacorp?

Els rivals de Microsoft en navegadors, office i sistemes operatius eren empreses globals. Tampoc no gaires: IBM, Digital, WordPerfect, Borland, Apple, Sun, Oracle, Digital Research, Lotus, Netscape, Corel, Adobe o Macromedia. Però en el programari de gestió la cosa té un canvi essencial, perquè cal fer la competència a empreses locals. La estratègia és diferent, cal estar a prop dels clients. ÿs exactament el que Microsoft ha fet els darrers anys. No fa gaire obriren un centre a Lleida:

El centro, que cuenta con una inversión de un millón de euros, estará destinado al desarrollo de soluciones verticales de gestión adaptadas a las necesidades de distintos tipos de industria (Agroalimentarias, Transporte, Administración Local…). IFR Software Factory Microsoft Dynamics generará un volumen de negocio de 5 a 6 millones de euros anuales, dando servicio en desarrollo de software a todo el territorio del Estado y empezando a hacer realidad las posibilidades que brinda el mercado europeo. –Web de Microsoft, destacat meu.

Ara li toca a les Illes Balears. I què hi faran? Programari de gestió per a empreses del ram turístic. Basta cercar Mallorca al seu web per a trobar-hi el Navision un caramull de pics. O llegir com els mitjans locals expliquen l’arribada de Microsoft a Mallorca. Al dBalears.cat mateix:

El centre d⿿innovació estarà destinat a millorar la gestió de les empreses mitjançant les eines informàtiques que Microsoft ofereix. A més, pretenen ajudar a “internacionalitzar” la tasca de les empreses lligades al turisme.

Ho pinten com a innovació, però tot plegat només és canviar de mans una «innovació» que ja feien les empreses locals. També és una bona estratègia per aconseguir un nou mercat, el de la gestió empresarial, mentre aturen l’expansió del programari lliure a les empreses i les llars.

El repte de la supervivència de les empreses locals

Els desenvolupadors balears de programari de gestió ho tenen ben magre. Basta que mirin com els hi va anar a les empreses globals que Microsoft ha desplaçat. Possiblement hauran de fer el mateix: abandonar els productes propis o regalar-los, fent-los lliures, com a can Sun amb l’OpenOffice.org o Netscape amb el Navigator. Tot i això no serà fàcil aconseguir mantenir un lloc al mercat, perquè tampoc ho ha estat pas pel Firefox ni l’OpenOffice.org.

Sempre podran vendre llicències de Navision i fer-ne adaptacions. O fer-se representants de la competència del Navision. Significarà deixar el programari de gestió en mans de quatre megacorporacions. Possiblement amb el temps es fusionaran i seran dues en comptes de quatre, tot i que el mercat dels ERP és prou complex. Però ja ho veurem pel cas dels especialitzats en turisme, perquè en informàtica sembla que la tendència és que són multitud dues empreses fent el mateix producte. Al mercat dels office i dels sistemes operatius ha costat molt que n’hi hagués dos populars. Només s’ha aconseguit ⿿i no gaire– amb programari lliure. Bé, tres en el sistemes operatius si comptam el MacOS, cosa que no volia fer perquè per aconseguir vendre llicències han de fer una cosa ben excepcional: fabricar maquinari amb molt glamour. No és el que farem a les Illes, no compta.

També podem recordar una altre capa viscuda d’aquesta ceba de la concentració del programari empresarial. Multinacionals compraren els clients, que no el programari, d’empreses prou conegudes com el Centre de Càlcul de Sabadell i Logic Control –un nom que sempre em va semblar inquietant. Aquests compradors ofereixen ERP que són competència directa del Navision. Tal vegada no els quedarà més remei que concentrar-se per a ser el segon proveïdor. O convertir-se en una Lotus Development Corporation Bis.

Les empreses locals passaran de ser xefs de prestigi, amb paladar, cuina i carta pròpia, a repartidors de kits de personalització d’un McDonalds qualsevol: sobres de quètxup i mostassa. Els vermells són quètxup, els grocs de mostassa. No caldrà saber gaire cosa més per a fer feina. Avorrits potser alguns deixin la cosa de la cuina. Fet i fet a Microsoft no els necessiten; hi ha milions d’afeccionats al menjar ràpid que saben distingir entre quètxup i mostassa. Fins i tot que ceba es diu onion quan va a una hamburguesa; tot una mostra del domini que tenen de la cuina que es porta ara. Aquesta que es promocionarà al Parc Bit.

El suport del Govern a Microsoft

Estaria bé que el Govern només donés suport al programari basant-se en qüestions socials i no tècniques. Si ho fessin només podrien recolzar el programari lliure, perquè el privatiu és antisocial. Queda prou ben explicat a l’assaig «Per què el programari ha de ser lliure». Dit curt, cas que aparegués una màquina de fer còpies de pa amb cost proper a zero, no ens imaginam cap govern donant suport als forners entestats en què l’invent desaparegui. Però amb el programari passa. El bit social està molt verd. I no és que no sigui una matèria primera prou important i estratègica. Vés què li farem.

El Govern és al nostre servei. Seguint amb la metàfora de la cuina, des de les institucions públiques fan campanyes de suport als productes locals del ram de l’alimentació. ÿs perquè els pagesos tenen les idees força clares. No passa el mateix en informàtica. La majoria d’empresaris locals defensen el model de negoci del programari privatiu. Pensen que així protegeixen els seus productes amb llicència privativa: només ells en poden fer còpies, modificar-lo, estudiar-lo i fer-ne negoci. ÿs un model que a llarg termini afavoreix les megacorporacions de programari, perquè les empreses locals mai no podran seguir el ritme de les grans empreses amb molts milions de pressupost i milers de programadors gratant codi. ÿs el cas del Navision i d’altres ERP per a la gestió d’empreses turístiques: cap desenvolupador balear no en pot fer ⿿i mantenir vigent– una oferta equiparable mentre dóna servei als clients finals. Sembla prou clar que hauran d’oblidar-se dels programes propis. No és pas cap predicció feta a la lleugera. ÿs exactament el que ha passat fins ara amb la resta de programari; els sistemes operatius, navegadors i office. Ara els hi toca als programes de gestió empresarial. Cap desenvolupador petit, local, no ha pogut fer sobreviure el seu producte privatiu i no passarà tampoc aquest pic. Només han quedat substituts lliures, i ha costat molt mantenir-los.

No hi ha més camins possibles que oferir una cosa que Microsoft no té ni vol al seu catàleg: llibertat pels usuaris. Hi ha prou mercat per a productes lliures encara que avui no siguin tant perfectes tècnicament com els privatius. Perquè milers d’usuaris posarem la llibertat davant les especificacions tècniques i la comoditat, avui tenim el GNU/Linux, el Mozilla o l’OpenOffice.org. En aquest moment el programari lliure també és còmode i prou potent. Ha provocat prou nervis a can Microsoft. La industria local no hauria d’oblidar que hi ha clients inquiets que compraran ERP turístic lliure tot i que no sigui tant complet com el privatiu. Hi ha qui no vol fer feina dins cap gàbia, encara que sia d’or, i cal trobar-los.

No ésser ben decidits amb el programari lliure només suposa un empobriment de la indústria local. ÿs una cosa que al Govern possiblement no voldrien, però els empresaris locals sí. Han defensat el model privatiu mentre s’oposaven al programari lliure amb contundència: «el meu programa és el meu tresor / no puc deixar que ningú més hi tengui accés / seria la meva ruïna / la gent del programari lliure ens vol ensorrar». S’han oposat a l’única competència de les megacorporacions del programari, i se’ls menjaran amb patates. I quètxup. O mostassa.

No fa pas gaire que el Govern ha encetat un parell d’iniciatives per a recolzar el programari lliure i era previsible: ara calia compensar la cosa amb el programari privatiu, o potser un bon nombre d’empresaris locals arrufarien el nas i els titllarien de parcials. Tot plegat em recorda l’època de la transició democràtica, quan no hi havia debat ni comissió que no tingués, a la taula, qualque representant del vell règim. Què podien aportar de positiu? Res, però no convidar-los comportava les queixes d’una bona part de la societat i, repeteixo, el Govern és al nostre servei.

La distància local amb el programari lliure és clara. Totes les iniciatives governamentals decidides per a recolzar el programari lliure han consistit en alliberament de codi de l’administració. Ha pogut ser decidida perquè tenen tot el control d’aquest programari. Les manco decidides han estat substituir alguns, no gaire, Microsoft Office per OpenOffice.org. No han pogut ser tant contundents perquè ja no en tenen tot el control: centenars d’usuaris i dotzenes de tècnics informàtics no hi estan d’acord. No han pogut recolzar l’alliberament de cap programari de cap empresa local perquè cap no ho ha fet. Rellegiu aquesta darrera frase. Sí, cap empresa local no ha alliberat uns programes que a mig termini llençarà al poal dels fems.

Fer lliure un programa no és quelcom màgic que automàticament comporti millores a dojo i contractes de treball. Cal crear una comunitat i fer que el codi sigui mengívol perquè professionals d’arreu s’hi posin. Donar-li una infraestructura de fons que doni confiança. Fer-lo popular. El Govern recolzaria una iniciativa així. N’estic segur, perquè és exactament el que acaba de fer amb Microsoft. Però no hi ha demanda i, repeteixo, els polítics fan allò que demanam ⿿bé, aquest pic sí.

En mirar-me el sector del bit balear sovint haig de dir el mateix que el nin protagonista de la pel·lícula Sexto sentido: «en ocasiones veo muertos». Veig molt codi enterrat enDVDat a ves-te’n a saber quin cementiri quina lleixa de magatzem balear.

Diuen que el manteniment inclou maquinari però també solucionar problemes del sistema operatiu. Només estan preparats pel Windows, i només podem contractar-ho si usam Windows. No existeix la possibilitat «repara’m el monitor si no es connecta però mai no et podré fer cap pregunta sobre allò que hi vegi quan sí es connecta». Perquè no em donen el servei, rebré un descompte a la factura mensual que lleva el singlot: 2 Eur i busques.

Jo m’ho mir com que per 2 Eur i busques no tindré una garantia permanent de maquinari, cosa pinta molt bé pel preu –no sé si a l’hora de la veritat el servei és tant bo com el de 3 anys de suport de can Dell, per exemple.

ÿs veritat que el maquinari i el programari poden estar molt lligats en algunes situacions. Per exemple, el monitor no es connecta perquè no està ben configurat i no perquè s’ha romput. Això explicaria la decisió de Telefónica. Però no puc entendre la negativa pel meu cas.

A veure si m’explic: si llences al mercat un producte que discrimina una part de la clientela per la teva falta de sensibilitat, vista, empatia, preparació o per excés d’arrogància [1]. aleshores no maltractis un client que t’assegura que no et farà cap pregunta del Windows, que es conforma amb només el manteniment de maquinari. Si s’avaria una placa, el monitor, se sap amb un testador electrònic, no importa cap Windows. Que t’assegura que no et demanarà res sobre cap configuració del GNU/Linux, i que s’espavil·larà quan el sistema operatiu sia el problema. ÿs un client putejat, perquè està en desavantatge davant els que sí podran fer preguntes del Windows. No el putegis encara més castigant-lo sense un manteniment que té bon preu perquè, entre d’altres coses, està pagant una de les ADSL més cares i lentes d’Europa. Aquest client que té vetat el manteniment en realitat l’està pagant; el seu que no té i el d’altres usuaris –exprimits– d’ADSL de Telefónica.

Quan no hi ha motius tècnics ni humans per una decisió només queden els dogmes. Només la fidelitat religiosa pot provocar aitals exclusions. D’ací el títol d’aquest apunt de blog.

Supòs que potser algú, després de llegir això, sent empatia amb Telefónica. «Una empresa tant gran no pot fer excepcions amb tu, qui t’has cregut que ets?». Li recoman que llegeixi el Manifiesto Cluetrain; així serà el tracte als clients el Segle XXI. La Xarxa fa que una persona, un client, només un, pugui fer més renou que una organització de milers de consumidors del Segle XX.

—
[1] No haver-se preparat més que en Windows aplica a totes aquestes mancances.

Diuen que el manteniment és per Windows, i m’han enviat cap a una plana amb les condicions de la cosa:

El mantenimiento aplicará a PCs y equipos de Telefónica y de terceros, dentro y fuera de garantía, al margen de su marca o ausencia de ella.

* Software.

Se proporcionará mantenimiento software, entre otros, sobre los siguientes conceptos:

- Los Sistemas Operativos de Windows que pueden ser mantenidos por el servicio Mantenimiento LAN+PC son: Windows 98 (segunda edición), Windows Millenium, Windows XP Home, Windows XP Pro, Windows NT, Windows 2000 y versiones, y Windows Vista. No se incluyen ordenadores con varias particiones de arranque.
- Navegadores: MS Internet Explorer, y Netscape y similares.
- Software Básico de carácter general: Adobe Acrobat Reader, Compresores (ZIP).
- Firewall y Antivirus.

* Hardware.

El mantenimiento hardware incluirá tanto la mano de obra como la reparación/sustitución de piezas, que correrá por cuenta de Telefónica. (*)

Los equipos de Telefónica sobre los que se podrá contratar mantenimiento serán:

- PC sobremesa entrada
- PC sobremesa estandar
- PC sobremesa avanzado
- PORTÁTIL sobremesa entrada
- PÿRTATIL sobremesa estandar
- PÿRTATIL sobremesa avanzado
- TABLET PC
- PANTALLA DE 17″ Y 19″
- IMPRESORA MULTIFUNCIÿN
- IMPRESORA MULTIFUNCIÿN AVANZADA
- IMPRESORA LÁSER B/N
- IMPRESORA MULTIFUNCIÿN LÁSER

(*) Entendiéndose que se haya incluido en el importe mensual de mantenimiento. Este mantenimiento puede quedar si se demuestra que el cliente ha realizado cambios en sus equipos mantenidos que provocan o puedan provocar averías. Una vez más, la sustitución se reducirá a casos de avería por uso de las piezas. Se utilizará material homologado por Telefónica, siempre que sea posible (por ejemplo tarjetas Ethernet, cableado, etc).

Li he explicat que ja vaig dir que no volia manteniment del software Windows quan me l’oferiren. La operadora aleshores va contestar que també el podia aprofitar perquè el manteniment incloïa maquinari. Vaig pensar que pagant el mateix, no era just que un usuari de Windows tingués manteniment de tot però un de GNU/Linux o MacOS només de maquinari. Però no em va importar gaire perquè el manteniment de programari ja el faig jo.

Si lliguen el Windows al maquinari tot plegat era encara més injust. Ho lliguen en dir que «no se incluyen ordenadores con varias particiones de arranque». No hi ha motius tècnics. No voler reparar una placa avariada perquè l’ordinador no funciona en Windows s’aguanta tant, tècnicament, com no voler-la reparar perquè no som catòlic a un país on el catolicisme és majoria. M’ha dit que la comparació era exagerada. La he canviat: no és just que no et vulguin reparar un telèfon mòbil perquè hi parles en anglès en comptes de castellà. Ha insistit: són les normes. He dit que no som a una democràcia, i les empreses no poden dictar normes que vagin contra drets bàsics democràtics. Ho és poder escollir la marca del sistema operatiu del meu ordinador, i també la marca de les meves sabates. La operadora deia que sí, però que una cosa són els ideals i una altre la realitat. He argumentat que als ideals només s’hi arriba si lluitem per ells, i que faci el favor de seguir amb aquest cas. Que tenguin en compte que ja renuncio a una cosa que estaré pagant: el manteniment de programari. Entenc que tenguin gent preparada només per solucionar problemes del Windows, però no entenc que no tenguin gent preparada per a canviar una placa avariada a un ordinador GNU/Linux o MacOS, car les operacions a fer són exactament les mateixes que en un Windows. Em diran coses.

Avui s’ha presentat un tècnic –també amable– en nom de Telefónica. Volia veure l’ordinador. Bé, a fer una auditoria, ha dit. Quan ha endollat una memòria USB que duia penjant pel coll, la meva intuïció no m’ha fallat: duia programes per Windows. He obert un escriptori nou per a ell, he fet clic al USB i en efecte, a la finestra hi havia un ramat d’arxius .EXE. Ha telefonat, no trobava ningú, ha marxat cap al cotxe, i en tornar m’ha dit que no poden auditar ordinadors sense el Windows. Si no no l’auditen no hi haurà manteniment. Aquesta darrera frase no me l’ha dit, brolla de la mateixa intuïció que abans esmentava i servirà, em temo, per escriure l’apunt de blog «Manteniment de Telefónica (2 de x): no fem manteniment als infidels». Ho sabrem, perquè explicarà el que li he contat als seus caps i em diran qualque cosa. O no.

Li he dit que no puc entendre perquè haig d’estar obligat a ser usuari del Windows, i he mirat d’il·lustrar-ho:

En fer l’assegurança del cotxe no t’obliguen a tenir un Renault Clio del 2000 o superior. Si l’assegurança mèdica, no neguen els serveis dentals als que no usen Profident. Tampoc deixen sense atendre les malalties del clients que no caminen amb sabates Nike. M’ha dit que era una norma, i he contestat que si era una norma i no un descuid, tot plegat era encara pitjor: Com pot posar cap norma així una empresa de la mida de Telefónica i al 2008? A un estat democràtic, aconfessional i divers, com pot venir cap megacorporació a obligar-nos a usar tal o qual marca? Si és una norma imposada és feixista; em sap greu la contundència, però ara mateix no se m’acut cap altre qualificatiu:

Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup –Trabant. Fer el vostre programari auditor per GNU/Linux es molt fàcil, de fet només heu d’escollir entre molts programes que ja estan fets i amb el codi a la vostra disposició. Només és una qüestió de tenir en compte la diversitat real del mercat.

El tècnic deia que estava d’acord en tot, però insistia que era una norma de l’empresa, i no podia fer-hi res. Li he dit que entenia que ell no hi tenia res a veure, però traslladés el que li he contat a qui sí té poder de decisió dins l’empresa. Si volen saber exactament com és el meu ordinador, ja ha vist que és ben fàcil –fet i fet, aquí ho tenen, que absurd que això sigui un problema. Mem què diran –si ho diuen.

]]> http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/29/915/feed/ 4 http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/18/914/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=dades-personals-a-un-ordinador-regalat-per-un-banc http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/18/914/#comments Fri, 18 Jul 2008 13:26:21 +0000 Benjamí http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/18/914/ Continue reading →]]> M’ho acaba de contar un amic: fa obres a casa, i en devallar sacs de runa va trobar l’empleat d’un banc llençant un ordinador. Semblava en bon estat, i li va demanar si se’l podia quedar. Cap inconvenient. El llençaven perquè no sabien la contrasenya (sic) però l’ordinador funcionava.

En arribar a casa, l’amic el va engegar. Va sorgir un Windows 2000. A la pantalla de login hi havia el nom d’una dona. Sense pensar-s’ho dos pics, va escriure exactament el mateix nom a la contrasenya i bingo, l’encertà a la primera. Dedins hi havia un caramull de declaracions de renda. Les va esborrar tot d’una, perquè és una bona persona. Per això som amics.

]]> http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/18/914/feed/ 5 http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/12/912/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=abonat-ja-em-rego-sol-gracies http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/12/912/#comments Sat, 12 Jul 2008 15:50:21 +0000 Benjamí http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/12/912/ Continue reading →]]> Diuen que no som clients d’un lloc fins que no hi anam a comprar dues vegades. Jo diria que som clients a partir de la tercera visita, perquè la segona massa sovint, malauradament, serveix per adonar-se que el bon tracte de la primera compra fou només un accident.

Però hi ha molts negocis que no estan pensats per a fer clients, sinó abonats. La cosa consisteix en aconseguir que hi tornem regularment després d’haver-nos-hi firat només un pic. A partir d’aquí caldrà tronar-hi, a la força, tant si estem satisfets com si no.

El fàrmac que cura del tot no és rendible.
–Richard J. Roberts, Nobel de Medicina.

La telefonia és un ram d’abonetisme gairebé automàtic. Ens ofereixen telèfons subvencionats a canvi que ens hi quedem 18 mesos. Podem esquivar el compromís de permanència si rebutjam el telèfon subvencionat, però és un mal negoci: pagarem tarifes pensades per amortitzar els telèfons mòbils subvencionats d’altres abonats. Cal dir que Simyo és l’excepció, però estic escalivat amb el ram i no puc aconsellar cap operadora.

En aquest moment la telefonia és noticia perquè un dels pioners d’escampar l’abonetitis, Telefónica, obliga a 24 mesos de fidelitat per a tothom que vulgui usar un iPhone a Espanya. Ho trob exageradíssim, inacceptable àdhuc, per una cosa que està evolucionant tant com la connexió mòbil a Internet.

No vull fer-me abonat de res pus i vull llevar-me de damunt tants abonaments com pugui, així que de moment em quedaré sense iPhone. Fet i fet, ja va quedar prou descartat en saber que no es pot usar com a mòdem Bluetooth. L’iPhone està pensat per a obligar-nos a escriure i navegar amb ell i ningú més; encara que al costat tinguem un ultraportàtil molt més còmode. Un Apple Air tampoc. Apple és perfecte quant a innovació i disseny però no tracten bé els clients. M’estiren més les coses bones que no pas les perfectes.

Dos anys a canvi d’usar un telèfon diferent? Si anau endarrer de galindaines feu (o no) una volta per can Totobay –sí, aprofitant que Internet fa que la Xina sigui a la cantonada. Potser us ajudarà a relativitzar el galindainisme mòbil de preus excessius. A continuació mirau de trobar una operadora que no cerqui abonats sinó clients. Difícil, ho sé.

]]> http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/12/912/feed/ 7 http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/03/911/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=obligats-a-consumir-per-llei http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/03/911/#comments Thu, 03 Jul 2008 13:36:05 +0000 Benjamí http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/03/911/ Continue reading →]]> Constructors, transportistes i turistaires demanen que el Govern i el Gobierno els salvi de la crisi econòmica. Hi ha qui diu que nanai; que l’estat no ha de fer pas de pare, i que per qualque cosa som a una economia de mercat lliure, o sia, campi qui pugi i ruc el darrer. Però hi ha excepcions clamoroses. I no són pas casos d’ajuda per rams ferits però socialment necessaris. En recordo un parell principatí:

Les companyies d’assegurances. Si vols un vehicle cal una assegurança. El vehicle és gairebé obligatori perquè el transport no arriba arreu ni té horaris prou amplis i espessos. A l’hora de contractar l’assegurança obligatòria caldrà comprar també tot allò que les empreses vulguin incloure a la seva oferta. No existeix el producte «assegurança obligatòria pelada», amb un preu regulat, i per tal de no delinquir caldrà que comprem productes comercials, sí o sí. No hi ha cap oferta de preu tirat just per a complir, com ara les armilles lluentes made in Xina, car no podem contractar assegurances a qualsevol lloc del món usant Internet perquè és un producte regulat –a favor de les empreses.

Microsoft. Despús-ahir, a la tertúlia del darrer Tercer paràgraf de la temporada, na Marina em demanava com era possible fer una fortuna tant gran com la del Gates. Sembla clar: aconseguint que tots els governs, empresaris i escoles del món industrialitzat facin obligatori usar el Windows i el Microsoft Office. Intentau trobar feina a l’Administració dient, al vostre currículum, que mai no heu usat cap d’aquests dos productes; mem si en trobau. O estudiar a la universitat sense un Windows. Com a ciutadà, complir amb la obligació de liquidar la renda sense el sistema [operatiu?] de Microsoft.

En el cas de les assegurances encara podem escollir entre diferents marques i preus. En el de Microsoft no. Han aconseguit el màxim imaginable del concepte ajuda institucional. Per a ells no existeixen les crisi, perquè tenen consumidors obligats per la llei.

Mentre, per alguns empresaris la crisi és doble perquè tenen vetats alguns clients. ÿs el cas del ram informàtic. Fa poc he perdut un client de l’administració perquè un organisme consultor de temes bítics ha fet una contraoferta. Programari privatiu «conegut i provat» contra la meva oferta amb programari lliure «que és fer experiments». El tècnic va escollir la meva proposta, però els polítics prengueren una decisió política: fer cas a l’organisme polític.

Els transportistes, constructors i hotelers demanen ajuda a l’administració mentre que d’altres podríem demanar-los-hi que no ens trepitgin projectes. I potser que calli, mem si encara perdré els bolos a les ràdios i teles públiques per mor de parlar massa. Són feinetes que van bé per compensar la crisi al ram del bit. Encara que, ben mirat, potser m’ajuden per aquí. Gràcies. I ja callo.

]]> http://blog.bitassa.cat/arxiu/2008/07/03/911/feed/ 3