La manera de parlar dels italians és molt difícil i el llenguatge escrit –el «Decamerone» per exemple– ho és moltíssim, encara que la nostra petulància i la nostra frivolitat habituals diguin el contrari. Nosaltres, els catalans, hauríem de considerar Itàlia com la nostra segona pàtria, cosa que malauradament no s’ha realitzat, per la dificultat que ha tingut la llengua italiana, a pesar de tenir el mateix origen i que siguin molt semblants. Tampoc no es podria negar que els italians, de vegades, són molt emprenyadors. Són freds, però teatrals. Per això tenen tant de turisme i quan han emigrat han arribat a tenir una gran categoria. Nosaltres, els catalans, també som freds i teatrals, però a un nivell molt més baix.

–Josep Pla al capítol «Leonardo da Vinci» del llibre «Itàlia i el Mediterrani».

Per cert, mem si qualcú intenta no fer es test perfecte, que si no no té gràcia… no tothom pot ser renét del rei En Jaume!

ÿs una queixa de l’autor, en Bartomeu Vallori.

Si és que quan els mallorquins ens posam d’acord.

Al Facebook cada dia hi rebo un caramull de convidamentes a jocs sense gràcia, aplicacions presumptament esponeroses, i spam. Molt spam. Sobretot de parides 2.0 i polític: «apunta’t al grup de suport a l’Artur Pi Cavots». Au va, si jo ni em suporto a mi mateix –hauria de pegar una esporgada a la meva llista d’«amistats», sí.

—
Els lincs d’aquest apunt potser no us funcionaran si no teniu compte al Facebook. Trob un doi què us registreu només per a veure què diu el test. Per això el us el penjo en PDF: clic.

Bé, a continuació explicaré un dels secrets més ben guardats pels mallorquins. Potser no hauria de fer-ho, però tanmateix això no ho llegeix ningú.

Tenim llocs trampa pensats només per a vosaltres, els turistes. Són molt barats perquè els pugueu contractar quan sou joves i sense pressupost. Al viatge de fi de curs, si pot ser. Us quedarà una imatge negativa de Mallorca que difícilment esborrareu. Ho provareu tot abans de tornar a les platges de Mallorca: Cancun, Platja d’Aro, Playa Bavaro, La Manga del Mar Menor, Llavaneras, Hammamet, Phuket, Camaguey, Segur de Calafell, Ipanema, Comarruga, Malvarrosa, Marina d’Or i sobretot Menorca. Mentre, haurem aconseguit que els espais rurals i les platges sense urbanitzar siguin –gairebé– només per a mallorquins.

En el cas dels principatins, hem aconseguit que penseu que només trobareu espais naturals a Menorca. És on soleu anar quan trobau que ja toca anar a «ses illes». Estem en conxorxa amb els menorquins, fixeu-vos-hi: mai cap menorquí no recomana Mallorca. Saben la quantitat d’espais naturals que tenim a Mallorca, però no en parlen fàcilment.

Als llocs esquer hi hem posat hotels vulgars a tocar, «cuina internacional», botigues de barrets mexicans, sangria barata servida en poal, estrangers amb sandàlies i calcetins, molt ciment i una concentració poc habitual d’alemanys.

El tema alemanys és important. Cal que trobeu qualque cambrer, bidell o venedor de gelats que només parla alemany. De tant en tant sancionam establiments que només retolen en estranger, car sabem que sortirà al Telenoticies de TV3. Tendrà ressò entre vosaltres, pel boca orella, perquè dóna credibilitat a les històries que us explicau en tornar de Mallorca «mira, això què diuen a la tele és talment allò ens va contar l’Oriol de les seves vacances, si és que l’illa ja és dels alemanys!».

A TV3 mai no explicaran, per exemple, que la majoria de vins mallorquins estan etiquetats en català –i molts només en català– però tindran totes les càmeres que calgui per a filmar un pot de frankfurts made in Mallorca retolat només en alemany. Si és un cas d’urbanització il·legal, en faran un 30 Minuts i tot. Sempre coses negatives. El Buenafuente no perd pistonada a l’hora de fer acudits d’alemanys a Mallorca. I on sol anar? A Eivissa. L’audiència pensa «per alguna cosa serà» –frase que repetix sovint per a provocar una connexió subliminal estudiadíssima.

Fins i tot els mitjans, esbombant topicassos, ens ajuden a mantenir el nostre secret.

Però el muntatge té un forat. Cap als 50 oblidau aquelles primeres experiències acompanyades d’acne hormonat i tornau. Escèptics i amb colesterol, però tornau. Aleshores, amb més criteri (o no, car no sempre edat és sinònim de criteri), llogau un cotxe, tresqueu i descobriu els racons dels quals havíem aconseguit allunyar-vos. És fàcil trobar-hi principatins, estrangers i forasters que han superat la quarantena –fixeu-vos en el doble sentit que aquí té la paraula «quarantena». Haurem compartit amb vosaltres els nostres espais naturals només uns 15-20 anys, i no els 40-50 que hauria suposat aquest mateix descobriment al viatge de fi de curs. Ja és alguna cosa.

Llegiu (o no) el llibre «A peu per Mallorca sense veure el mar» del Josep Maria Espinàs. Hi explica, al 2005, la seva sorpresa en trobar una Mallorca inesperada després de ser una víctima més de la nostra eficaç trampa per a turistes. El secret funciona fins i tot amb persones tant cultes com l’Espinàs. Per a llevar-se el capell, no?

Sovint ens demanen explicacions perquè no acaben bé al menéame els enviaments de noticies en català. Ens sap greu quan passa, però no podem fer-hi res. Al menéame els usuaris són qui «reben» les noticies votant-les positiva o negativament. Malauradament, les noticies en català sovint tenen vots negatius per mor la llengua. Perquè som catalanoparlants, ens agradaria que al menéame les noticies en català fossin acceptades com una cosa natural de l’estat espanyol, on hi ha prou persones que pensen i parlen en català, però no és el què passa. Voldriem canviar aquesta realitat, però no podem. Som co-fundador del menéame (cosa què fa que em demanin explicacions), però a l’hora de valorar noticies, la meva intervenció només pot ser amb un vot, el meu personal, que val el mateix que el d’un anticatalà de Valladolid. Si no fos així, si el meu vot personal pesés més que el de dotzenes d’usuaris, aleshores el menéame seria un lloc corrupte i tampoc no ho volem –de cap manera! La meva responsabilitat d’allò què passa no va més enllà del meu vot personal. Tot i això, no sempre me n’adono de totes les injustícies, i no puc compensar-les totes amb el meu vot personal positiu: cada dia arriben al voltat de 500 noticies, gairebé una cada tres minuts.

ÿs el que tenim, ens agradi o no. Sempre dic el mateix: si al menéame podem canviar els tics atàvics dels 150.000 espanyols diferents que cada dia hi passen, convencent-los que estan equivocats –alguns–, aleshores no perdríem el temps amb el menéame i ens podríem plantejar la dominació mundial, directament.

Estaria bé que els mitjans catalans promocionessin l’enviament de noticies als llocs en català. Si no ens volen al món real no passa res, perquè afortunadament el món virtual és diferent: podem exercir la nostra independència amb llocs com La tafanera. No importa burxar més allà on no ens volen. No cal traslladar els problemes del món real al virtual.

Ens hauria agradat fer un lloc en català pel menéame, però no hem pogut –fins ara. Posar en marxa la versió catalana del menéame és només traduir la interfície (cosa que ja vam fer) i instal·lar programari. No era gens complicat, però no bastava. Els llocs com el menéame són molt més que programari. Cal pasturar una comunitat, i és una feinada què coneixem, perquè el menéame ja ens dóna massa feina, i sabem que no tenim més temps per aventurar-nos en la tasca d’encetar noves comunitats. Fer-ho malament per falta de temps, i fracassar, no és pas el que voldríem pel menéame en català –el mou-me, o el remena’m, dominis que reservarem tot d’una que vam obrir el menéame. Per això vam estar contents quan vam veure que a La tafanera usaven el nostre programari lliure per a obrir un lloc en català. Alguns gallecs també ho han fet, amb Chuza, i sembla que els hi va prou bé. Bascos amb Zabaldu. Estem contents d’haver-los-hi estat útils.

Useu els llocs en català; siguem independents a un món, el virtual, que sí ens ho permet. ÿs una bona noticia, aprofiteu-la.

Sovint hi a algú que et mira, i mantenen la mirada. Si ets a prop i saludes, ja està. A la nostra banda de món això passa a les discoteques, a Nova York a qualsevol lloc. D’entrada solien pensar que som d’allà i en parlar em demanaven si som italià. «No, I’m from Majorca island, between Spain and Italy», i ja estava situat. Si la xerrada no durava més era per mor del que em costa seguir-les en anglès. La veritat és que era una qüestió més de paciència que no pas un problema, perquè hi posaven prou voluntat: «slow please, my english sucks, sorry» i ho repetien poc a poc.

Sovint la fotografia servia d’excusa per entrar. Una parella es va acostar mentre feia fotos al pont de Brooklyn. Van voler veure la meva càmera per saber si era com la seva, una Canon DSRL. Feien fotos nocturnes i els hi sortien mogudes, volien saber com ho feia perquè no em passés. Els hi vaig recomanar pujar l’ISO, però no es podia. Repassarem el manual i em vaig adonar que calia posar-la en mode program. Aleshores van poder canviar l’ISO a 800 i 1600. Estaven agraidíssims: imaginau un negre de 2 metres fent-me reverències al mig del pont estibat de gent mentre repetia, amb aquella veu avellutada i potent que tenen, «oh, man! you are mi idol, thanks man!». El nostre excessiu sentit del ridícul ens fa perdre oportunitats de conèixer gent.

Estic ben segur que Nova York és moltes més coses interessants que no he tingut temps de trobar ni veure. A Roma, Paris i Londres el primer dia ja podia ensumar-hi xupxup cultural, a Nova York la flaira era de consumisme refregit.

He penjat un parell de fotos al Flickr. El Bryant Park és el que més m’ha agradat de Nova York, i n’he fet un àlbum de banda. El Central Park també és guapo. En saben, de fer i mantenir parcs. Supòs que perquè són necessaris per a compensar la bogeria consumista que aclapara la resta.

El Josep Pla conta, a la crònica del seu viatge a Nova York, que va quedar impressionat per la quantitat de botigues, llum i productes que va trobar-hi. Avui arreu tenim de tot i més que impressionar fa basarda. A les nits les voreres estan estibades de bosses negres plenes de fems. Després de veure tot el dia gent menjant i bevent de recipients de plàstic allà on es troben, és fàcil imaginar què hi ha dins: coses d’un sol us. Rentar plats i tassons? Separar i reciclar? Em fa l’efecte que gairebé ningú no ho practica.

Cuinar tampoc no cal per a viure allà. Tots els plats (plat és un dir) són a la venda dins safates de plàstic. Seure a la taula d’un restaurant i que ho serveixin en porcellana i vidre és opcional. Sovint ni porcellana: tassons, plats i bols de plàstic dur. En entaular-nos solen portar aigua de l’aixeta amb glaçons dins tassons de plàstic transparent marró, amb un gravat que imita el cuir, i no els cobren En servir els plats sovint també arriba el compte –potser perquè se suposa que tothom té pressa. Els postres –gelat, cafè– es compren a un altre lloc, van en recipient de plàstic d’un sol us, i es prenen al carrer. Hi ha restaurants a l’europea, per descomptat, però són una excepció i sovint cars, sense que la qualitat del menjar en guardi la proporció. No és una qüestió de cuina, sinó de la forma de fer les coses.

Vaig quedar ben tip de la paraula «freedom». Fins i tot una capsa de mistos deia, devall la bandera dels Estats Units, «freedom matches». No hi sé veure la relació. Estan especialment dissenyats per a pegar foc al Bin Laden? Repeteixen «freedom» com com una mena de dogma. Molts ho porten aferrat als cotxes, alguns junt a l’adhesiu «Jesus is our Lord». Massa banderes i creus.

A la pràctica, el «freedom» significa haver de mostrar el passaport quatre pics entre la facturació de les maletes i l’entrada a l’avió. A Heathrow hi tornen. A l’anada vaig pensar que potser els britànics no es refiaven de la seguretat espanyola, però no: també cal tornar-hi quan ja t’han mirat tot allò que es pot mirar al lloc més paranoic del planeta: l’aeroport de Nova York. Au, sabates fora un altre pic. L’aigua comprada a l’avió és sospitosa, cap a la paperera. Més passaports a la vista. ÿs fàcil perdre la paciència, però ningú no gosa, perquè hi ha cartells avisant: tolerància zero davant la violència verbal. Si dius allò que penses no volaràs ni avui ni ves-te’n a saber quan, perquè entraràs a la inefable llista negre dels passatgers violents que ningú no vol.

L’asfalt dels carrers de Manhattan està ple de forats, bonys i pedaços. Fins i tot l’autopista cap a l’aeroport JFK, que deu ser prou important, et fa botar dins el taxi tot el camí. No ens allotjarem pas a cap mal barri, l’edifici just devora era l’escenari de la pel·lícula The Devil Wears Prada, però el carrer 42 Oest també estava ple de forats. Quan plou duen aigua dies, perquè els gratacels no deixen arribar el Sol al trespol. L’aigua va tornant d’un color i olor sospitosos. El renou de clàxons no atura, renyar forma part natural de la cosa circulatòria, però tampoc no vol dir que estiguin enfadats.

Un cas clar és el dels conductors d’autobusos, pitant a tothom, però un segon després oferint-se amablement per ajudar quan detecten que no tens massa clar on baixar. O si en obrir la porta et veuen dubitatiu sobre si és la línia que cerques. Quan a un li diguérem que no pujàvem perquè esperaríem la línia que inicialment teníem pensada, ens va intentar convèncer perquè ell també passava prop de la nostra destinació. No pujarem i va tancar la porta. No partia, perquè tenia el semàfor vermell. Ens va mirar, i va obrir la porta. Pujarem i va estar ben content «ah! sabia que al final pujaríeu al meu autobús, sí!» –cal imaginar-se un negre d’uns 150 quilos dient-ho amb molta gesticulació. Aquestes ganes d’ajudar al client és una cosa que vam veure a més llocs. Quan no trobàvem el que volíem comprar sovint ens adreçaven a un altre establiment de la competència.

Dels comerços també em va cridar l’atenció que calgués regatejar a tantes botigues. Ens perderen la maleta on portava els carregadors de les càmeres i els mòbils –tots excepte un, que sempre porto a la motxilla per a carregar el Nokia N800 (és famèlic) i també serveix per un mòbil de la mateixa casa. D’entrada els carregadors marcaven entre $120 i $180, però dir-me el preu, solien demanar-ne entre $60 i $80. Quan deia «too many expensive» i que potser esperaria un dia més per si apareixia la maleta, aleshores baixaven a $40 i fins i tot a $20. M’ho esperava de China Town però pas no d’establiments de tres plantes a la 6ena Avinguda. No era el cas de llocs com ara Radio Shack, on d’entrada marcaven $35 i aquest era el preu definitiu.

No ens tornaren la maleta. La vam haver de trobar nosaltres, a un passadís entre centenars de maletes, aprofitant que érem a l’aeroport JFK per partir de tornada. Havia arribat el dia anterior: des del 16 fins al 24 va estar fent pols a Heathrow. La maleta tampoc no va aparèixer a l’arribada a Palma, però aquest cop la teníem a casa al dia següent. Ara tenc dos carregadors de cada –excepte Nokia. Mem si Virgin Atlantic paga el que toca. Feina per la tornada de vacances fer el turista.

[Més coses a l'apunt següent Nova York (2)]

Les onades i el vent han esquinçat i fet rodolar les fibres d⿿aquesta mal anomenada alga (realment Posidonia oceanica) fins a congriar aquestes pilotes descambuixades. Perquè, tanmateix, aconseguir pentinar de forma homogènia i contínua la seva cabellera sense deixar-hi cap punt amb reganyol ni coronell, ja no és una qüestió de temps. ÿs, per imperatiu topològic de continuïtat, impossible.

Bona literatura per la divulgació matemàtica.

A la Time ho acaben d’expressar beníssim: Person of the Year: You. No importa quin sigui el vostre ofici ni motiu d’atur: expliqueu-nos les vostres mirades mitjançant la Xarxa.

Poca broma, aquesta portada de la Time. A la Wikipedia en trobareu més. Em fa l’efecte que és una d’aquelles coses que aniran quedant per a explicar quin sentit té tota aquesta bitassa enxarxada

Actualització: mentre desava l’apunt, veig això altre. Que se sabi gràcies a la Xarxa i per una votació a Internet, també forma part de la cosa que premien a la Time. Rodoníssim!

He perpetrat un àlbum al Flickr [1]. Té l’avantatge que és fàcil no veure’l. Si si algú ho fa, és per voluntat pròpia. ÿs un detall que es valora especialment després d’haver passat per un parell d’envescades de convidamentes a sopar post vacances o boda de l’hoste. Quan van aparèixer les càmeres de vídeo, vaig arribar a enyorar amb l’època de les perverses diapositives. Una Video 8 o VHS-C es convertia en una arma perillosa quan queia en mans d’un fan del Kenny G del amb taula de mescles comprada a Andorra. Aquells fosos amb fúcsia i blau elèctric, aquelles retolacions amarades de prosa poètica domèstica –de la zona de l’escombreta del WC, concretament.

Buidar la càmera sense carregar el portàtil

No vaig gosar carregar el portàtil per mor les restriccions d’equipatge als avions, així que anava alternant dues targes de memòria. Les buidava als establiments Jessops, on hi solien tenir un parell d’ordinadors ben pensats: en posar la tarja, a la pantalla tàctil es podia escollir «passar-les a CD». Tot seguit deia quants en farien falta i el preu. Calia anar-hi posant CD quan els demanava –n’hi havia un caramull de verges al costat de l’ordinador. En acabar imprimia un tíquet que servia per pagar a caixa: prop de 2 lliures cada CD.

Festival tecnològic

A Londres és fàcil trobar pantalles primes i tàctils: botigues, museus, tren, aeroports, i fins i tot màquines de tabac, mostrant presentacions de prou qualitat. Es fa coneixedor que la zona és un bessó planetari de la cosa multimèdia.

Al museu de Wimbledon va faltar temps per a seguir tant multimèdia. Fou espectacular l’holografia del McEnroe explicant històries mentre es movia dins un vestidor o la projecció que cobria tota la pista des d’una cantonada. L’aconseguien amb varis projectors apuntant una pantalla de 200º. Congelaven cada acció típica del tennis per a desplegar, a dreta i esquerra, amb estil Matrix, un caramull de dades en una producció de disseny modern i ben fet. Finalment he vist una utilitat interessant pel projector d’ordinador, després suportar tant PowerPoint soporífer.

A la Gran Bretànya on històricament s’hi ha fet molta feina en investiagació tecnologia i al Al Museu de la Ciència [2] hi era tota, destacant les produccions pròpies. Des de les reproduccions dels laboratoris als vaixells, fins dotzenes de miniatures de motors de barco que s’animen en polsar un botó. També d’avions. Vaig poder veure un bocí d’ENIAC i les màquines del Babbage –i també el seu cervell, un detall un poc macabre. El museu també està esquitxat de multimèdia i més mostres de la seva vena creativa. Per exemple, a la coa per a entrar al SiMex. Primer arriba un passadís amb mitja dotzena de TV primes on el SpongeBob SquarePants donava consells: «poseu-vos els cinturons, alerta amb les bosses, es veu bé des de qualsevol butaca». El curt s’anava repetint fins que entràvem a una sala prèvia al simulador amb bancs il·luminats. En apagar-los perquè tothom era assegut, SpongeBob continuava a una pantalla de cinema. Ara es queixava de la murga de les cues i recordava alguns gags per a matar el temps. Aquelles pel·lícules estaven fetes aposta per l’atraccio de museu.

Vaig veure, de rampell, prou mòbils mals de veure aquí. Per les formes més quadrades o la ressolució i mida de les pantalles, semblaven aparells amb funcions d’ordinador de ma. Les operadores oferien telèfons prou bons com a oferta d’entrada o migració des d’altres operadores. Per tot solia trobar molts punts WiFi amb un Nokia 770 –fins a dues planes de la finestra, per qui conegui el 770. Gairebé totes eren tancades –fins i tot als Starbucks– però pels londinencs potser paga la pena abonar-se a qualque servei com el de la BT, que dóna connexió arreu: usen les cabines per a posar els punts d’accés.

A les exposicions de TV primes n’hi havia unes quantes emetent en HD qualque canal del Sky. La diferència és molt gran i a Espanya gairebé ni se’n parla, de l’alta definició.

Ens va cridar l’atenció la gran quantitat de cotxes de luxe: Rolls, Ferrari, Bentley, Lotus, Lamborghini, Porsche, Mercedes i BMW que es podien veure circular a partir de les 7 del capvespre. Molts transportaven àrabs: limusines per a les dones i esportius pels homes.

Bon tracte

Em va sorprendre el bon tracte dels londinencs. Si feien nosa enmig d’un pas, no calia dir-los-hi res: et veien, s’apartaven i amollaven el «sorry» de rigor. Aquí solen fer falta un parell «em permet» per què et deixin passar de mala gana i cara de pomes agres –si no és que s’han ofès o fet els sords per mor d’haver-ho demanat en mallorquí. Si et fregaven en passar també demanàven perdó. Una al·lota va topar accidentalment amb nosaltres i el el seu gelat va tocar una bossa: es desfeia demanant disculpes. Calia no aturar-se prop d’un pas de vianants a fer qualsevol cosa que no fos creuar, perquè tots els cotxes paraven. Les coes eren silencioses, ordenades i respectuoses arreu. Sovint somreien en creuar-se les mirades, especialment si eren empleats de l’establiment.

Dos pics londinencs s’aturaren per ajudar-nos en veure’ns aturats a la vorera mirant un mapa. El primer pic fou prop del Pont de Londres, i eren empleats d’alguna de les moltes oficines que hi ha per allà. El segon, una parella al Regent Street.

Als establiments miraven d’entendre’m el que deia en pseudoanglès, una cosa gens fàcil. Ens tractaren d’aquella manera que es fa perquè el client torni –com aquí fem amb els turistes, vaja.

Hi havia empleats amb una banda que deia «information» a tots els finals de les escales mecàniques del John Lewis. Bastava aturar-se a llegir un rètol per què s’oferís el més proper: «can help you?». Ens aturarem al costat d’una caixa i tot d’una arribà un empleat, per cobrar, demanant disculpes per l’espera. Sí, exactament el mateix que al Corte Inglés. Vam sortir-ne carregats de llibres de decoració que no havíem trobat aquí. A les llibreries, immenses, hi havia coes a la caixa.

ÿs freqüent tenir topades amb el personal de vigilància (aquí els guàrdies jurats) quan s’estan tantes hores fora de casa, a llocs públics, amb motxilles, qualque cop amb bosses de compres (això que fan embossar a l’entrada del Cutrefour), i sobretot amb nins, però a Londres no vam rebre cap ni una cridada a l’atenció enlloc: ajudaven o recordaven, mai no renyaven.

Em va semblar que tenen facilitat per a fer d’actors. Que sovint actuen fent de bons venedors, vigilants, cambrers, ciutadans, seguidors de la monarquia i símbols històrics de tota casta. La compra d’un Teddy també és una petita actuació: primer ajuden al nin a omplir-lo fins que li agrada com és de tou. Ha d’escollir un cor de dins una urna plena de cors, besar-lo i posar-lo enmig de la boata. Mentre el cusen a mà, cal posar-li nom i omplir una partida de naixement. I comprar-li roba. A Westmister, els guardes de seguretat també van demanar a l’ós que s’identifiqués, van fer veure que paraven l’orella, i li aferraren una etiqueta com a tothom: «visitant».

Tot plegat a Londres i des de Hammersmith fins a la City, no se com és la vida a d’altres llocs.

Transports públics

El metro és molt car: 3 lliures per trajecte. Els nins han de ser molt petits per no pagar. Hi ha la possibilitat de pagar 1,5 lliures mitjançant les targes Oyster, però estan pensades per als londinencs. L’autobús és més barat: 21 lliures set dies. Els menors no paguen fins als 16 anys –i al desembre serà fins als 18. N’hi ha un fotimer i mai cal esperar gaire. Estan nets i el pis de dalt és un aparador ideal per a turistes. El GPS (Nokia 770 amb el Maemo Mapper) va ser de gran ajuda a l’hora de saber on baixar. Això sí, la congestió fa que els trajectes siguin llargs.

Molts autobusos circulen equipats amb càmeres i pantalles TFT –més pantalles primes. Diuen que són per a evitar vandalisme, perquè ho enregistren tot. La veritat és que no hi ha pintades i els seients de vellut estan prou nets.

Un detall més del civisme: en entrar a l’autobús mostravem el passi per set dies. El conductor sovint feia un gest com dient «passeu, passeu, no calia!».

De tornada a Newrichland

La percepció és que van per davant en un grapat de coses, des de socials fins a tecnològiques. A l’hotel, aturar-se un moment al canal de TVE Internacional servia per a tornar enrere sense moure’s de Londres.

Potser la política també és més avançada, pels detalls que ens explicaren a la visita guiada a Westminster. No tenc prou detalls, però s’apercebia prou respecte a l’identitat dels quatre països que formen el Regne Unit. La cosa de les seleccions esportives és un detall que imagino proporcional a d’altres.

En tornar i llegir la premsa d’aquí o passejar pel carrer, veig massa persones amb aquells aires de nou ric estúpid. Encara més que abans, després d’aquest viatge.

—
Imatge: web del museu de Wimbledon, dalt lincada.
[1] Les he pujat amb el Kflickr, perquè aquesta part del digiKam té un bug.
[2] L’entrada és de franc. Al British Museum també.

El gremi dels mestres sabaters, sota l’advocació de sant Marc, és el més antic de casa nostra, i qui sap si d’arreu. Les seves primeres ordinacions daten de l’any 1209, és a dir, d’uns quants anys abans que les del gremi de sabaters de París, que passa per ésser el més antic de tot Europa.

La sabata és, aparentment, un complement del tot superflu per un felí amb ales. Però potser ho haurien de dir ells, especialment després d’aterrar a un camp de terrossos. Si en trobeu qualcun amb ales, a un rostoll, i no aconseguiu treure’n cap impressió, penseu que és sant; deixeu-ho amb que els camins del Senyor són inescrutables. I tal dia farà un any.

Però desem les sabates i anem de cap a la música. Per Sant Marc vam poder assistir a un concert al claustre del convent dels Mínims (any 1722), actual seu de l’ajuntament.

Els estudiants de l’escola municipal de música van fer una demostració dels seus progressos. Trobo colossal veure com nins i joves aprenen a interpretar música mentre la indústria de la còpia [del que en diuen música] s’entesta en dir que morirà mentre insulta qui no vol comprar els seus productes defectuosos [1]: «pirates!» [2].

I totes aquestes persones que passen hores i més hores estudiant música, els pares que paguen instruments i classes, tots ells no compten a l’hora de «salvar» la música, o què?

He preparat un àlbum que podeu visitar a can Flickr. L’invent disposa d’eines per a comentar les fotos i posar-hi marcs (res a veure amb el Marc esmentat) per tal d’identificar-hi persones hi coses. Totes vostres.

Amb els lleons, les ales, sabates i la música em deixava els caragols boníssims que preparen a Sineu per Sant Marc. Al celler Ca’n Font, per exemple.

—
[1] Perquè tenen proteccions par tal d’impedir-nos exercir el nostre dret legal de còpia privada sense ànim de lucre al que ens legitima, a més de la llei, el cànon que pagam damunt suports verges –i ja veurem què més.
[2] Per cert, totes les obres eren d’autors que van morir fa moltíssims anys excepte una: un «Boig per tu» interpretat amb violí i piano. A veure si l’SGAE encara en voldrà el seu dret de cuixa. Per tal que la música no es mori, per descomptat.

Aviat hi haurà els vídeos i so perquè els pugueu descarregar. Ho anunciaran al web de BULMA.

Els arguments que ha exposat en Marcelo D’Elia Branco són ben potents i raonats. ÿs una conferència per a tornar a escoltar poc a poc. També ens ha parlat de la seva feina devers Barcelona i la «Xarxa Internacional de les Administracions Públiques pel Programari Lliure».

He fet un parell de fotos que trobareu aquí.

Actualtizació: Crònica al blog de n’Antoni Aloy.