Feia temps que en Marc intentava que na Maria entengués que no estava pas enganxat a cap màquina. Que l’ordinador era irrellevant. Per a ell la cosa consistia en llegir i conversar. La gent amb qui conversava no era més important que la seva parella –ni de bon tros. Sentia que les lectures i converses el feien més savi. Gairebé tot el que era i sabia, abans de conèixer-la, venia d’aquí. Ara podia seguir aprenent coses noves que portar a casa i encara ser una persona millor, sobretot per a ella. Què més donava si llegia mitjançant els píxels d’una pantalla o la tinta damunt paper?

Però en Marc no volia tornar a discutir i va tancar el portàtil, que va quedar en estat de suspensió, per agafar un llibre.

- Et sents identificat amb aquest escriptor? Va preguntar na Maria.
- Sí, m’agrada.
- Em sembla que té un trastorn obsessiu-compulsiu. Deu ser d’aquests que camina sense trepitjar les juntes de les rajoles. No crec que sigui gaire apropiat.

En Marc, que no volia tornar a discutir, va tancar el llibre i el va deixar a la tauleta just devora el portàtil tancat.

- Et porto un altre llibre? Tenc tota la col·lecció del Larsson.
- És que no em ve de gust encetar cap novel·la. M’agraden els relats curts.

Va pensar que potser llegir a internet l’havia avesat a les lectures breus. Es preguntava si era dolent i va dir-se que no. De fet, sovint havia pensat que algunes novel·les tenien pàgines i més pàgines de palla per a justificar un gruix important que permetés posar-los-hi un preu entre 18 i 24 Eur.

- No en tinc, de llibres amb relats curts.
- Bé, és igual.

Va agafar un paper i bolígraf. Això que li estava passant podia servir d’idea per a escriure un relat curt sobre ordinadors, paper, neoluditisme i tota la pesca. Al Marc també li agradava escriure, sempre ho feia al teclat, però en vista de la situació –i perquè no volia tornar a discutir– no gosava obrir el portàtil per a prendre notes.

- Has escrit! M’ho ensenyes? Vull veure la teva lletra.
- No, que he fet massa via i és molt dolenta. Ja la coneixes, no recordes les dedicatòries que t’he escrit?

Quan en Marc escrivia a l’ordinador na Maria deia que «teclejava»: «què fas teclejant a aquestes hores?», li havia dit dos dies enrere. Per primer cop li havia dit «has escrit», cosa que l’afalagava però a l’hora el feia sentir incomprès. Ella es va fixar en un catàlegs de sofàs que era junt al llibre tancat i l’ordinador en estat de suspensió.

- Has vist el catàleg de sofàs? N’hi ha que estan molt bé.
- No, perquè no necessitem cap sofà.
- Em pensava que t’agradava la decoració.

En Marc va agafar el catàleg –de paper– i va fer veure que el llegia amb un interès moderat. Mentre, na Maria es connectava a internet amb el seu ordinador i trobava una plana que parlava d’un llibre que volia comprar: «La malaltia de complaure els demés», de Harriet B. Braiker Lee.

El meu blog no és pas literari, sinó tècnic. Vaig explicar que jo era un intrús entre blogaires lletraferits, però un bon –o mal– dia vaig voler esbrinar quin era el secret de l’èxit del Quim Monzó. Per a descobrir-lo vaig llegir la seva obra completa fins que em va semblar que l’havia trobat. Ara calia posar-ho a prova. Tenc un blog –aquest que teniu davant– així que vaig usar-lo per a saber la magnitud del descobriment: escriuria un apunt usant la formula màgica. Seria el meu primer escrit amb aires literaris.

L’apunt va funcionar notablement. M’escrigueren lectors que no coneixia pas. Semblaven persones afeccionades a la literatura més que no pas a la informàtica. Els hi havia agradat. Quan l’Antoni Ibàñez va demanar apunts pel projecte de llibre el vaig enviar, i el publicaren. Semblava prou clar que la formula funcionava, però encara no bastava.

Un parell de setmanes després vaig escriure un relat breu per un concurs de la UPC. Vaig usar la combinació de paraules clau i un parell (mallorquí) de mesos després rebia el primer premi. Sí, havia descobert el secret de l’èxit del Quim Monzó, ja no en tenia cap ni un dubte.

I què fas, quan trobes una cosa així? Em vaig acollonir. Ja no l’he usat més. No sabria pas com gestionar la cosa de ser un escriptor d’èxit. Se’m donen fatal les dedicatòries; som lent improvisant frases fresques, dibuixos ocurrents, i els meus lectors quedarien profundament decebuts després de fer hores de coa. Per la cosa creativa m’estressen les dates de lliurament sí o sí, i en apropar-se cada Sant Jordi ho passaria fatal. Ara mateix, al setembre del 2008, ja dormiria malament pensant en el Sant Jordi 09.

També podia explicar quin és el secret de l’èxit del Quim Monzó, i que els demés l’esmunyissin. Però em sentiria el responsable d’un important terrabastall social i econòmic. Imaginau-vos-ho: milers de blogaires catalanoparlants escrivint apunts genials. Una infinitat de llibres carregats de contes i relats perfectes que suposarien la venda sistemàtica de milers d’exemplars. Centenars de milers de catalans comprant les novetats literàries dels col·legues. Les editorials catalanes cotitzant a l’IBEX 35, que es convertiria en l’IBEX 350 o més. Lletraferits de tot el planeta estudiarien el nostre fenomen. Escriptors mediocres d’arreu pelegrinarien a les nostres terres talment els malalts van a Lourdes.

Per a demostrar que he renunciat al secret de l’èxit del Quim Monzó acab aquest apunt en sec. Cap final sorprenent. Ja està.

Estic encuriosit en com anirà l’experiment. De moment sembla segur que se’n vendran cent, perquè tots els blogaires què hi tenen un apunt publicat en compraran un –o tres, perquè als autors ens han fet una bona oferta especial de tres exemplars. Tres-cents exemplars no és pas una mala xifra per un llibre en català. Sospit que també tindrà una bona promoció: molts bloguistes en parlarem. I posarem un enllaç a la botiga virtual de Cossetània Edicions. Amb aquest apunt en teniu un exemple. Màrqueting viral, en diuen –aquest pic haurà estat un virus que s’encomana via llombrígol, concretament.

El llibre conté un apunt meu què no és gaire bo; no supera la prova de lectura en veu alta. Conté conceptes que s’haurien d’expandir un poc a per a fer-los més clars.

Per Internet escric massa ràpid. Vull dir massa coses en el menys espai possible. «Al web que la lectura mai no passi dels 3 minuts», diuen. Fora d’Internet no escric, així que no sé com s’escriu per a llegir reposat, clar i fluid, què és el tipus de lectura què m’evoca un llibre. M’hi hauria de posar, però no tenc gaire temps per a tot l’estuf que m’estira.

Potser l’apunt no triomfarà al llibre, però al seu espai natural, la Ret, situà aquest blog en primera posició al Google en cercar-hi Polo Ralph Lauren.

La darrera és del llibre El secreto (Ediciones Urano). Ací un paràgraf complet de no recordo quina plana:

Nadie puede decirte si te sientes bien o mal porque tú eres el único que sabe cómo se está sintiendo en un momento dado. Si no estás seguro de tus sentimientos, pregúntate: «¿Cómo me siento?» Puedes detenerte un momento y plantearte esa pregunta varias veces al día y cada vez que la hagas serás más consciente de cómo te sientes.

Seria perfecte si la darrera frase estigués dividida en dos. ÿs massa llarga per a lectors de llibres d’autoajuda. Ja se sap: ni frases llargues ni gaire subordinades, què el lector se’ns perd. Per la resta, la de dalt és una obvietat digne de manual d’escriptor de llibres d’autoajuda.

Al lloc de la traducció –abans lincat– queda palès que la traducció del Ricardo al castellà ha contribuït molt a la visibilitat del relat, perquè d’estar només en català no s’hi haurien fixat pas.

Però per damunt de tot sospit que passa que és breu, cosa que significa brevetat a l’hora de llegir-lo a un monitor, i no gaire feina de traducció. Vull dir que si em pega per escriure una cosa de mida Doctor Zhivago, en català, i a Internet, aleshores no l’hauria llegit ni… anava a dir la meva mare, però em penso que encara ni tant sols li he contat la cosa del relat. Massa tècnic.

Copiaferro la traducció:

p0wned!

The hacker in the black T-shirt with the “there’s no place like 127.0.0.1″ logo was sure: he had a serious security problem. He knew this when the girl in the T-shirt with coloured stripes, eight to be exact, asked him for his digital key at the key-exchange event at the close of the free software conference.
He saw the colour of her eyes before he saw the eight colours of her T-shirt. They were so dark he could hardly make out her pupils. He looked for them because he was inquisitive by nature. It only took a couple of seconds for him to realise that she was also staring at him, with tenderness and, feeling disturbed, he looked away. The hacker in the black T-shirt would never have dared to look her in the eyes deliberately to impress her; he was not confident enough and was shy. But this had happened by chance. It was he who was impressed and he knew that he would soon be at risk of a serious security problem. He returned, without too much success, to the subject of the digital key.

“Do you want to see my ID number to check?” he asked.

“I don’t want to see it.”

“But when I write to you, you will not know if it is me, or someone else.”

“I’ll know.”

“OK, at least show me your ID card.”

“I never carry it. ID documents are only good for destroying privacy.”

“But?”

“If I write to you, you will know it’s me.”

While saying goodbye to the girl with the T-shirt with coloured stripes, he took her wrist to read the time on her digital watch. It was 10:26 PM.

When the hacker in the black T-shirt returned home, he signed all the GnuPG keys that he had collected and continued downloading his e-mail. A ciphered message came in from 8colors. GnuPG told him that the signature was trustworthy. The message only contained an attached file, which he saved on his disk to check that it was an image:

nil@fenix:~/tmp$ file 8colors.png
8colors.png: PNG image data, 278 x 348, 8-bit/color RGB, non-interlaced

He could open it with the display program. He didn’t even have to load an editor like The Gimp into memory to see the image. He saw ten very dark eyes in two rows: four on the first row and six on the second. He could only distinguish five pupils. From bottom to top and from right to left, the second pupil indicated a 2 in binary, the fourth an 8: the first row added to 10. In the bottom row, the second pupil indicated a 2, the forth 8 and the fifth 16. 2 + 8 + 10 = 26. It was her.

He replied to the message, ⿿on Thursday I’ll be at the install party in Can Majoral. See you there?⿝

The hacker in the black T-shirt with the “there’s no place like 127.0.0.1″ logo was a man of few words. He could express himself much better in code. His friends, mates and acquaintances, none of them hackers, told him that he would end up alone, fat and alienated. But he was sure he wouldn’t. He would soon find someone who would be able to appreciate his code. He wasn’t a metrosexual, but a codisexual. He was convinced from the time he had made a free interpretation applied to himself of the sapiosexual entry in urbandictionary.com:

“I want an incisive, inquisitive, insightful, irreverent mind. I want someone for whom philosophical discussion is foreplay. I want someone who sometimes makes me go ouch due to their wit and evil sense of humor. I want someone that I can reach out and touch randomly. I want someone I can cuddle with.
I decided all that means that I am sapiosexual.”

He had had a couple of experiences but all had ended in a security problem. He was afraid that this would happen again with the girl of the T-shirt with coloured stripes, but he had said he would be at the install party in Can Majoral. It wasn’t a formal appointment, but if it were, the ‘pupils code’ was a huge indicator for two sapiosexuals. Or codisexuals; it was the same thing.

The hacker in the black T-shirt with the “there’s no place like 127.0.0.1″ logo couldn’t keep secrets from the person he loved. So, when the girl in the T-shirt with coloured stripes, not seven, nor nine, but exactly eight, gazed at him again, with tenderness, he told her that he loved her, and to prove it, he gave her his root password. It had happened again.

Objectius

Dignificar la figura del hacker i retornar-la al seu esperit original:

- La persona apassionada per la programació que busca la contínua millora de les xarxes d’interconnexió des de la cooperació desinteressada amb altres persones i amb la llibertat d’accés al coneixement com a lema de fons.
- La persona que treballa no només pel benefici econòmic sinó per amor a la seva professió i, també, des d’una postura que es pot qualificar de lúcida, amb una voluntat de fer el bé a la societat.
- Promoure l’ús del català en l’àmbit de les noves tecnologies.

Aquí hi trobareu tots els detalls i podreu llegir els relats dels guanyadors de les tres edicions anteriors.

«Programari lliure, societat lliure: Recull d’articles de Richard M. Stallman»

Aquí el trobareu en varis formats lliures [1]:

• Versió en PDF (2,18Mb)
• Versió en Open Office (SXW) (1,93Mb)
• Versió en Text pla (TXT) (705Kb)
• Tot el llibre en versió HTML estàtica (zip, 6,17Mb)
• Format Plucker per a ordinadors
  de butxaca (zip, 614Kb; adaptat per PalmCAT)

N’afegeixo una, en OpenDocument (1,3 MB). Cada cop hi ha més programari que l’enten, així no importa tirar d’OpenOffice.org si no es vol.

ÿs una bona traducció. L’original no és fàcil i n’ha sortit un text bell i ben resolt.

He vist d’aprop el procès de traducció perquè l’agost passat en Richard M. Stallman ens va demanar [2], a Ricardo Galli i a mi, que la reviséssim i donéssim el nihil obstat ⿿definició del traductor.

No se quan temps duu publicat i potser algú troba que la noticia és vella. Ho vaig saber ahir, per casualitat, parlant amb en Marcelo D’Elia Branco de la bona iniciativa d’impulsar des de la Generalitat una biblioteca lliure en català. Han fet la traducció de dos bons llibres de capçalera sobre la necessària –i cada cop més escassa– llibertat a la societat de la informació. El tercer està a punt d’arribar .

Cal que llegiu aquest llibre si teniu dubtes sobre el programari lliure. Si voleu triar entre soroll i senyal, entre mites i llegendes o la realitat. Serveix per a veure que qüestions bàsiques discutides avui, fins al punt de fer basarda, ja estaven prou comptades i debatudes al 1984. Que tot plegat està molt raonat, les paraules molt mesurades i no hi ha cap fanatisme, sinó molta praxi i anàlisi per assolir l’ètica, això és, «uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions».

No vaig poder-me estar d’avançar, aquí mateix, un parell de fragments:

• 24-11-2005
• 24-12-2005
• 12-01-2006

I també «Música lliure»

Aprofito l’apunt per una altre bona noticia relacionada:

Encarregar la traducció de llibres de capçalera, lliures, i publicar-los al web és important i necessari, però encara té més valor que des de l’administració també es mullin posant a la pràctica el que diuen aquests llibres.

ÿs el cas de l’edició d’un disc de música lliure. Vist l’ambient al ram musical és fàcil imaginar-se la feinada que comporta aconseguir que musics treballin per un projecte per a fer un disc del que se’n demani fer còpies a dojo. I en català!

No se si funcionarà, «la meva bolla de vidre té niguls», com sovint diu l’Stallman. Però és un cas de proactivisme admirable. Només s’ha fet un altre cop al planeta: la revista Wired, poca broma, i va tenir un èxit considerable.

En català costarà més… o no, en aquest cas sí que depèn de nosaltres: tenim Internet per a publicar i escampar la iniciativa. Serà interessant veure la capacitat de reacció de la Ret catalana davant qüestions socials tant importants com aquesta. Fins ara ho ha set prou, d’important, com per que el Gobierno perpetri una llei «de propietat intel·lectual» que de facto es carrega un dret civil que teníem des de fa molt: la còpia privada. ÿs tanta la força del costat restrictiu, que els mitjans que sí tenen influència avui mateix mesclen el compartir a Internet, com qui no vol la cosa, amb coses ben lletges.

Esmoleu els routers .

—
[1] He llevat el PalmDoc perquè no he trobat cap explicació clara sobre si és lliure o no. Només això: «Anyway, all the other viewers used the “open” PalmDoc format. Open only because somebody had reverse engineered it. Aportis wasn’t very forthcoming.» Ja direu coses, si en teniu més informació. Gràcies . En el moment d’escriure això els arxius en Plucker i PalmDoc no hi són al servidor culturalliure.org.
[2] De forma voluntària. Sense minutes, vull dir.

Sembla que cal publicar en paper. Aleshores es pot parlar d’escriptors i fins i tot d’èxits. De vendes, clar.

Ja ho sabeu, blogaires: si voleu «reconvertir-vos» en escriptors, cal que aneu pensant en paper i metall. Vil metall.

Sembla que a can aqui sabemos vivir [pero no hablar] s’han apuntat a la tradició més permissiva dels topònims, la mateixa que ja va esquitxar la soferta maonesa.

Si la salsa és de Maó caldria que es digués maonesa, però no: sembla que mayonesa és més popular. Cal suposar-la originària de la bonica ciutat de Mayó, també coneguda com Mahón, i és que fins i tot mahonesa guanya al correcte maonesa. El que convingui per evitar que la salsa menorquina es digui maonesa, no fos que algú la confongués amb una salsa xinesa que agrada molt als comunistes i que incomprensiblement no és vermella.

Més casos de toponomia flexible: Iceland vol dir terra de gel en anglès. Un nom coherent amb el paisatge del lloc que, posats a adaptar-lo, el lògic seria dir-li Gel·laterra. Però les coses no son tant fàcils i algú va tenir la idea genial de dir-li Islàndia, and sam dei tu meik a ier.

Curiosament no diem ni «Niu Iork» ni «Ok la Txoma» ni «Xítel» ni «Massa Xuts» ni «Jiuston» ni «Mini Sota». Desconcertant, després del cas d’Islàndia. I una bona desaprofitamenta estratègica, perquè «Massa Xuts» seria una candidata clara per a seu d’uns mundials de futbol. També serviria per les oficines centrals de Navidul, perquè si no és amb massa xutes, no s’explica això del «Pan Tumaca».

—
Fotos: Albert Que (gràcies!). Feu-hi clic per veure-les més grans a una finestra nova.

www.lobbyperlaindependencia.org

Per la xarxa circula aquest glosat anònim dedicat a les virtuts morals, cíviques i patriòtiques de la Sagrada Família. Diuen que, a ells, els agrada molt la literatura popular.

     Devers s’Indioteria
     hi ha un molí fariner
     i allà es de can Janer
     han montat sa factoria.

     Es Janers sou glosadors
     que no feis retxa condreta,
     i darrere sa pesseta
     vos heu fet uns traïdors.

     Vés a escriure una novel.la,
     millor si és en foraster,
     i així si fas es primer
     gonyaràs molta de pela.

     I que n’heu fetes de mudes,
     com ses serps, tots es Janers!
     Vet aquí trenta dobbers:
     sou de sa raça de Judas.

     I saps que en teniu de manya
     per fotre es nostro país.
     Tot ho feis tan estantís
     que val més sigueu d’Espanya.

     L’amo en Lara està content
     i ja ha fet sa pardalada
     de donar una millonada
     an aquesta puta gent.

     A Llubí una taperera
     va donar un fruit sorprenent:
     un llibre que, de dolent,
     pareix de madò Janera.

     Noltros teníem un mul
     que li deien en Bandera;
     des llibres de na Janera
     mos hi torcarem es cul.

     I en Marsé, que és foraster,
     diuen que li ha agradat
     desjectar es gran desbarat
     que ha firmat na Pau Janer.

     En Biel, que és pedagog,
     té sa fia col·locada,
     i ara que l’han premiada
     podrà comprar a Mercagroc.

     Na Janera escriu de Roma
     i el papa Benet ha dit
     que aquest llibrot avorrit
     el se fiqui dins sa poma.

     I aquesta ja és sa darrera,
     sa darrera i no en cant pus,
     perdonau-me, Bon Jesús,
     perdonau madò Janera!

—
Foto: Lobby per la Independència.