Feia temps que en Marc intentava que na Maria entengués que no estava pas enganxat a cap màquina. Que l’ordinador era irrellevant. Per a ell la cosa consistia en llegir i conversar. La gent amb qui conversava no era més important que la seva parella –ni de bon tros. Sentia que les lectures i converses el feien més savi. Gairebé tot el que era i sabia, abans de conèixer-la, venia d’aquí. Ara podia seguir aprenent coses noves que portar a casa i encara ser una persona millor, sobretot per a ella. Què més donava si llegia mitjançant els píxels d’una pantalla o la tinta damunt paper?

Però en Marc no volia tornar a discutir i va tancar el portàtil, que va quedar en estat de suspensió, per agafar un llibre.

- Et sents identificat amb aquest escriptor? Va preguntar na Maria.
- Sí, m’agrada.
- Em sembla que té un trastorn obsessiu-compulsiu. Deu ser d’aquests que camina sense trepitjar les juntes de les rajoles. No crec que sigui gaire apropiat.

En Marc, que no volia tornar a discutir, va tancar el llibre i el va deixar a la tauleta just devora el portàtil tancat.

- Et porto un altre llibre? Tenc tota la col·lecció del Larsson.
- És que no em ve de gust encetar cap novel·la. M’agraden els relats curts.

Va pensar que potser llegir a internet l’havia avesat a les lectures breus. Es preguntava si era dolent i va dir-se que no. De fet, sovint havia pensat que algunes novel·les tenien pàgines i més pàgines de palla per a justificar un gruix important que permetés posar-los-hi un preu entre 18 i 24 Eur.

- No en tinc, de llibres amb relats curts.
- Bé, és igual.

Va agafar un paper i bolígraf. Això que li estava passant podia servir d’idea per a escriure un relat curt sobre ordinadors, paper, neoluditisme i tota la pesca. Al Marc també li agradava escriure, sempre ho feia al teclat, però en vista de la situació –i perquè no volia tornar a discutir– no gosava obrir el portàtil per a prendre notes.

- Has escrit! M’ho ensenyes? Vull veure la teva lletra.
- No, que he fet massa via i és molt dolenta. Ja la coneixes, no recordes les dedicatòries que t’he escrit?

Quan en Marc escrivia a l’ordinador na Maria deia que «teclejava»: «què fas teclejant a aquestes hores?», li havia dit dos dies enrere. Per primer cop li havia dit «has escrit», cosa que l’afalagava però a l’hora el feia sentir incomprès. Ella es va fixar en un catàlegs de sofàs que era junt al llibre tancat i l’ordinador en estat de suspensió.

- Has vist el catàleg de sofàs? N’hi ha que estan molt bé.
- No, perquè no necessitem cap sofà.
- Em pensava que t’agradava la decoració.

En Marc va agafar el catàleg –de paper– i va fer veure que el llegia amb un interès moderat. Mentre, na Maria es connectava a internet amb el seu ordinador i trobava una plana que parlava d’un llibre que volia comprar: «La malaltia de complaure els demés», de Harriet B. Braiker Lee.

Al dinar post-conferència vaig saber perquè na Mavi havia convidat un àlien: era curiosa, inquieta i atrevida. Tenia una força colossal i moltíssim carisma.

En acomiadar-nos va dir-me que aquesta només havia estat la primera trobada. Tenia idees i projectes que ja em faria saber: «et faré passejar per molts llocs més», fou el darrer que em va dir. Perdérem el contacte. Divendres vaig saber perquè… els darrers mesos lluitava contra un tumor cerebral.

Mavi, resta en pau però no descansis. Els esperits com el teu mai no descansen.

La podeu veure i sentir a un vídeo de can Vilaweb.

La culpa també pot ser del Twitter!

Les ‘noves tecnologies’ ja són una cosa normal. Tapes vàries, tremolau.

La Jennifer Aniston ha deixat el seu ell perquè diu que estava (o està) obsessionat amb el Twitter. Al Telegraph conten que el John deia que no podia tornar-li les cridades ni contestar els seus correus perquè estava enfeinat. Tot mentira, el Twitter el delatà: «cada poques hores, qualque pic minuts, l’actualitzava amb una retxa estúpida. I ella va pensar «té temps per tuitejar però no em pot enviar un SMS, un email, ni fer-me una cridada?».

Però els conflictes amorosos amb el Twitter no sempre acaben malament. L’Ashton Kutcher va penjar al Twitter una foto de la seva ella, l’actriu Demi Moore. Sembla que no li va agradar gaire que la retratés de cul, en bragues, acotada mentre planxava el seu vestit i ell s’ho mirava estirat al sofà. No, no… el vestit d’ell, altrament conegut com a «traje». Però el Twitter també els ha reconciliat perquè l’usà per fer-li arribar una bomba d’amor, 3.600 missatges. Què e-bonic!

Crec que ha arribat el moment de fer periodisme d’himvestijació sobre cor i noves tecnologies. A la tele mateix. El programa es podria dir –coses meves– Tomatítaca. La de geeks que se’l mirarien sense reconèixer-ho. No confessarien ni amenaçant-los de convertir el seu MacOS en un MS-DOS, o pitjor encara, el Windows Millennium Edition.

Funcionaria perquè els temes escabrosos tenen molt interès. M’ha sorprès l’acollida que al Facebook ha tingut, aquesta setmana, la meva col·laboració a l’Ítaca per a comentar què passa quan morim amb la nostra informació a Internet. No volia penjar el vídeo perquè no m’agrada; no sabia si somriure o no, estic encorbat –més de l’habitual– per mor del tema. Però finalment el vaig penjar.

Val, el de la mort és un tema que no té res a veure amb les qüestions del cor i no atrauria els mateixos tictacs. Que ningú que el va comentar al Facebook no es senti al·ludit –per cert, bons comentaris i grans reflexions, moltes gràcies.

Que cerco productora, vaja. Raó: aquí.

—
PS: La llegenda diu que mai cap professional no ha de contar cap projecte televisiu perquè no el copiïn i perquè, tot i que estigui copirraitat, dóna mala sort parlar-ne. Però jo no som professional d’aquesta cosa. No m’aplica.

[mode irònic = off]

TEMERARI, -ÿRIA adj.
Que s’exposa als perills sense precaució o sense motiu suficient; cast. Temerario. Els temeraris gasten més del què tenen en coses prescindibles.

VENJAR v. tr.: cast. vengar.
|| 2. Compensar algú que havia estat ofès o danyat, causar ofensa o dany al seu ofensor o danyador. La venjança és temerària perquè té com a primera víctima al mateix venjador.

XANTATGE m. (gal·licisme)
Coacció que es fa damunt algú amenaçant-lo amb manifestar coses veres o falses que el perjudiquen moralment o materialment, en cas que es negui a fer allò que el coaccionador li exigeix; cast. Chantage. Volia perjudicar-lo fent-li xantatge per a venjar-se d’una forma temerària.

UTILITZAR v. tr.
Usar; emprar d’una manera útil; cast. utilizar. Utilitzava persones innocents per a venjar-se fent el xantatge d’una economia temerària.

Vaig oferir 360 Eur de pensió uns mesos enrere quan tenia més feina. Em semblava raonable perquè mai vam menester 720 Eur mensuals per a les despeses dels nins –els 360 meus i els 360 seus. Era més pensió que la calculada per unes taules que vaig trobar al web. Des d’aleshores he perdut clients per mor de la crisi. Els ingressos han baixat 600 Eur cada mes. Si haguessin acceptat la pensió de 360 Eur, ara en tendria 270 per a totes les despeses mensuals. Tampoc no basten, però un cop de sort amb la feina –tot i la crisi– potser permetia refer-me. Vaig contar la nova situació a la ex apel·lant a la dignitat que va descriure bé la Pilar Morales, però malauradament no ha servit de res. La resposta, una setmana després ha estat exigir més del doble i via judicial, «a les males». No hi ha dignitat.

També va rebutjar una cosa tant raonable com la custòdia compartida, una que em permetria ajustar el pressupost a les despeses reals. No la vaig proposar només per motius econòmics. Hi crec, vull participar al 50% en l’educació. Em repugnen aquestes lleis pensades per què el pare se’n desentengui a canvi de pagar morterades. Però les possibilitats d’aconseguir la custòdia compartida són baixes, car la llei afavoreix que la mare converteixi els fills en ostatges per a perpetrar, legalment, la ruïna econòmica del pare. Ho saben i la poden rebutjar amb tota la fredor i prepotència del món. Ningú no protegeix al pare.

L’advocat m’explica les decisions que solen prendre els jutges de Mallorca. Esgarrifen. Les lleis no estan pensades per què no falti res als fills i que les dues parts de la ex parella –l’home també– puguin refer la vida. Estan malparides al voltant d’una gran mentida: que les dones són més dèbils i necessiten la protecció de l’Estat. Una protecció ben falsa en el meu cas, car té més ingressos i vaig ser jo qui li va procurar independència econòmica. Per a emmascarar la mentida usen els fills i el xantatge emocional –amb els nins és massa fàcil. Els converteixen en màquines de tudar unes quantitats que mai no van necessitar quan el matrimoni funcionava. I què és igual si el pare no les té. Els jutges tampoc no valoren que ella tengui més ingressos que jo. Ningú no protegeix al pare. ÿs un malson.

L’advocat diu que els jutges no tindran en compte el lloguer de 550 Eur que he de pagar cada mes. Tampoc que no n’hi ha gaire més barats. Sembla que tampoc no voldran comptar cap part del lloguer com a despesa de l’activitat professional. Ni tindran en compte les despeses necessàries per a fer feina: l’ADSL, ni l’electricitat, ni els ordinadors, ni el transport per anar a la TV ni la ràdio. Ja no els he comptat en donar les xifres de dalt (-170 Eur o 270 Eur). No hi ha cap futur per mi.

L’advocat preveu que possiblement diran «espavil·lat», perquè hi ha homes sentenciats a pagar 300 Eur amb uns ingressos de 600. Podria llogar una habitació per la meitat, però treballo a casa. Pagar la meitat per una habitació no es pràctic, perquè em quedaré sense espai per a fer feina en condicions. No tindré esma per a treballar a una habitació ni caràcter per a compartir pis 24h; em conec. No permeten que inverteixi 250 Eur en el meu futur obligant-me a pagar una barbaritat –que no necessiten– «pel futur dels fills». Que no podré veure, perquè com han de passar un cap de setmana amb mi en una habitació? Quins doblers tindré perquè el puguem passar fora? No sembla real.

Mentre, ella té una botiga (de la qual la meitat encara és meva) als baixos de la casa familiar. O sia, que amb el meu pagament del 50% de l’hipoteca finanço part del seu negoci. Tampoc no vol pagar res de lloguer.

En definitiva, em veig condemnat a la ruïna econòmica. A no poder exercir la meva activitat professional perquè comporta despeses i necessita espai. A no poder construir l’ambient necessari per a refer la meva vida personal. Tot plegat per mor d’estar obligat, judicialment, a pagar el què no tenc i ni els nins no necessiten. Si no puc, cap a l’embargament –i no podré, els nombres són molt eixuts. A la mort per tal que els meus fills i la ex visquin molt per damunt de les meves possibilitats.

Estic perplex. Retgira pensar què té al cor una dona determinada a que els seus fills tenguin un pare arruïnat. No puc entendre a qui beneficia. Només hi veig una explicació: egoisme per alimentar odi i ressentiment. Són coses que, de ben segur, li passaran factura; recollim el que sembram.

No m’agrada parlar de qüestions tant personals aquí, però les injustícies em poden. Les injustícies sovint han estat el tema d’aquest blog, i ja m’agradaria parlar de les bítiques, com sempre. Però en aquest moment aquestes altres van davant per mi. Crec que serveix perquè se sabi un poc millor quan malament tenim aquesta part, tant important, de la nostra societat. I potser qualque dia es farà justícia. De moment és un malson contra el que em penso rebel·lar, perquè no puc pair la injustícia. Aquest apunt de blog és només el primer vòmit.

Un dia un amic em deia: «Hòstia, Pepe, és que portes un ritme…, arribaràs a la vellesa sense ni un duro». Bé, i si no arribo a vell? Que un dia et despertes amb un bonyet i s’ha acabat el bròquil. Així, almenys, si m’he d’estar a l’hospital amb el bonyet, pensaré: «Què bé que m’ho he passat! Que me quiten lo bailao». –Pepe Rubianes, «Me’n Vaig». Ara Llibres, abril de 2007.

Podria acabar aquí l’apunt, però el microblogging el deixo pel Facebook. Pel Twitter no. Trob que tenen mal muntada la cosa de seguir-hi les converses. A veure com puc omplir això, ara. Trob que als blogs s’hi diu argumentar un poc. El blog és una conferència, el Twitter i el Facebook són converses de cafè i/o bar de copes. Al cafè s’hi parla de futbol, a una conferència de coses que tenen la mida de tants camps de futbol.

Podríem (podem) recordar el cas del PSOE per argumentar què els dirigents polítics sovint s’adapten a les exigències dels rics i res pus. Hem vist com de ser el partit estatal més xarxaire, les darreres eleccions, ha passat a gestar l’element més tòxic per la Xarxa: el ministro Molina. No puc afegir gaire cosa al ben documentat apunt del blog Molina Pirate! Hi trobareu lincs cap arguments que donen per a hores d’inquietants lectures.

Però no vull parlar de política ⿿una cosa que sovint m’avorreix tant com el futbol i la premsa del cor, perquè en el fons parlen del mateix– sinó dels drets de les persones per damunt dels drets de les indústries i corporacions. Qualsevol política, independentment del seu color, hauria de respectar-los profundament. A les democràcies, clar. Perquè és el que tenim, no? Una cosa, la democràcia, que amara tots els organismes que gestionen les nostres cosetes col·lectives. Sí, també organismes com ara la SGAE [/ironic mode off].

Comencem pel començament, és el que li digué l’entrenador a l’equip després de perdre per 47 a zero: «això és una pilota». Per a entendre què perjudica les persones i afavoreix les corporacions, en el cas que vull parlar, cal que recordem com és una pilota, vull dir, l’inici del Copyright. El Richard Stallman ho explica prou bé als articles Mala interpretació del copyright: un seguit d’errors i Copyright i globalització en l’era de les xarxes informàtiques. Permeteu-me un resum sui generis.

En el món antic les obres es copiaven a mà. No hi havia cap economia d’escala: per fer deu còpies es trigava deu vegades més que per fer-ne una. En aquestes condicions ningú no estava interessat en l’economia de la còpia i tothom podia fer-ne. L’única restricció era saber llegir i escriure, un gran problema perquè hi havia poca gent preparada. Per tot plegat la industria de l’impremta fou una bona noticia per la cultura, car més gent tendria accés als llibres, podríem obrir biblioteques arreu, i amb un poc de sort sorgiria la necessitat d’aprendre a llegir i escriure. Els amos de les impremtes –els editors– ens demanaren una concessió administrativa per a fer viable el seu nou negoci d’escala: protegir les obres amb drets de còpia. El copyright. La protecció no era contra les persones, sinó contra altres editors. Deien que la concessió de l’exclusiva del dret de còpia, d’una obra, faria possible l’economia d’escala. D’acord, els hi concedirem. Cedirem el nostre dret natural de còpia a canvi de la màxima difusió de la cultura. Però hi havia una condició importantíssima: podíem seguir fent copies privades. A mà, perquè és el que teníem aleshores. I passar-nos sense cap restricció les obres impreses. Trobar-les de franc a les biblioteques. El resultat és que la còpia privada sempre ha estat permesa, tot mostrant un clar respecte als inicis de la cosa. Quedarà? Sembla que estan ben decidits a que no.

El terrabastall ha arribat amb Internet. Amb la Xarxa tots podem fer còpies, ço és, d’editors i distribuïdors. Internet permet que hi hagi una biblioteca a cada casa. Però hem recuperat els nostres drets primigenis prestats temporalment mentre per a nosaltres era massa complicat fer còpies? No. Volen que els oblidem. Fort i no et moguis, estan entestats en que confonem la cultura amb l’avorrit negoci de la còpia automatitzada d’uns editors que ja no necessitam. Ens fan xantatge emocional per tal d’aconseguir-ho: «els autors es moriran de fam, sou uns assassins d’autors». Ens tracten com a editors sense escrúpols, criminals que volen matar la cultura: «pirates!», gent habitualment lletja (excepte l’Errol Flynn i el Johnny Depp) que robaven, saquejaven, incendiaven i violaven tot allò que se’ls hi posava davant.

Voldríem que els nostres representants governamentals trobessin una nova font d’ingressos pels autors que obviés els copistes. Però no, defensen les paradetes d’uns editors multimilionaris que no ens fan cap ni una falta a l’era d’Internet. Volen que comprem les seves còpies i distribucions que ja ningú no necessita. Malbaraten centenars de milers d’Euros en campanyes de fum per l’oblit de l’essència d’un copyright que reclama reformes –i com el millorarem, si no el coneixem bé? Uns doblers que els autors han de menester; recursos no en falten pas. Gònades per a demanar als editors que pleguin, això és el que falta! I sobra la genuflexió per la E de l’acrònim SGAE, la Societat General d’Autors i Editors, un lloc gens democràtic on només hi tenen paraula els A que han aconseguit l’estatus d’E. Pregunteu què en pensen de la SGAE als A que només són A i us en fareu una idea. Uns A que són el futur, la generació Internet. Gent ben viva. No hi trobareu cap Victor Manuel ni Ramoncín empastifats amb el tuf de naftalina del seu sofà des del que fan una patètica «revolució» capaç d’avorrir les ovelles de la Teresa de Calcuta. Res a veure amb la generació que fa cultura a pesar del Ministro de Cultura, un representant d’una casta internàuticament obsoleta. La que balla al ritme del Dòlar i l’Euro, res més. Però els sobreviurem, i tant que sí, perquè el món no el canvien els polítics. El canviam nosaltres.

La matinada del dimarts al dimecres, en sortir d’IB3 Ràdio, vaig topar amb una ona important d’aigua enmig l’asfalt. Qualque tub havia rebentat, i feia no res perquè la inundació encara no havia arribat a la cruïlla del carrer de Montevideo. Vaig poder passar amb la moto. Em vaig aturar per a telefonar al 112: l’allau era més important que el que provoca qualsevol tempesta, i els voltants quedarien ben inundats.

- A quin carrer és l’avaria?
- A la cantonada on som no hi ha placa (i no puc creuar per cercar-ne cap, hi ha un pam d’aigua, pensava, però no ho vaig dir).
- Em cal el nom del carrer.
- ÿs a 20 m d’IB3 Ràdio, a Palma. Al carrer on hi ha Tráfico.
- [insisteix]
- Més detalls: davant hi ha una benzinera BP.
- ÿs que de benzineres n’hi ha moltes.
- Sí, però on dic només una.

A la interlocutora li hauria portat menys cercar-ho a una guia de carrers, o al Google Maps mateix, que no pas l’interrogatori. Perquè vull suposar que al 112 tenen guia de carrers, no? I connexió al web. Ai.

Un altre cas

Em va passar una semblant un parell d’anys enrere. La telefonada al 112 no va servir de gaire perquè no sabia la matrícula del vehicle dels presumptes lladres que intentaren atracar-me al pàrking del Makro. Afortunadament vaig adonar-me a temps de la tàctica: distreure’m a base de preguntes per què, mentre, un paharo s’emportés la meva motxilla que era al seient. En veure’l atracar-se li vaig pegar un bon crit, d’aquells que no saps d’on surten «tu! on vas!?». Es va aturar en sec, va fer el senyal d’«estas boig» apuntant-se el front amb el dit, i va girar coa però corrent –cosa que en delatà. El pocavergonya del company seguia allà devora, dins el Fiat Uno blau marí metalitzat amb un bon cop a l’aleta esquerre del davant. Dissimulava a base de seguir amb la pregunta d’on és Inca. «Dins Mallorca!», li vaig dir enfadat. Va reaccionar amb un gest de menyspreu «què poc amable ets!» i va partir per a trobar-se amb el col·lega escapat –sí, tenien molta barra. Al 112 vaig descriure el cotxe i els presumptes. Però ah, no sabia la matrícula. I pim-pom-1-2-3 salvats, casa.

Potser hauria de contar qualque cosa: l’estiu passat em vaig separar. Feia feina a casa, així que tot plegat ha comportat refer l’habitatge i el lloc de treball. Encara massa coses ambientals, diguéssim, no són a lloc. Convertir en rutina, poc a poc, coses que ara em venen de nou, pair-les, supòs que aviat comportarà un repòs important.

Entre les novetats a pair hi ha la meva condició de presumpte delinqüent. Sí, sembla que aturar una relació que t’ofega i apaga et converteix en malfactor. Només una cosa de la categoria de condemna et priva de l’ús del patrimoni acumulat fins ara i de la possibilitat de fer-ne per mor d’obligar-me als números vermells. Fora de l’àmbit del dret matrimonial a la cosa se li anomenaria «multa», però aquí en l’eufemisme és «pensió». Unes quantitats que t’asseguren són per a protegir els fills, però que cas de fondre-les amb ells, cada més, mentre durava la relació, hauria volgut dir mal criar-los, o sia, desprotegir-los. Aleshores t’expliquen que la cosa està calculada per pares que abandonen els fills. Ah, malfactors. I de la presumpció d’innocència, que se n’ha fet? Al cost important que suposa mantenir un nou habitatge per una persona sola, mig habitatge pels fills i la ex-parella, mig lloc de treball també per a ella, caldrà afegir-hi unes despeses fixes, pels fills, que mai no havia vist. Em causa vertigen la impossibilitat d’adaptar la meva economia als mals moments, que és el que se suposa que fan les persones responsables. Ara és un mal moment: crisi i moltes més despeses per mor de viure sol.

Tot plegat és una condemna, legal, a la bancarrota que fa que no tengui gaire esma per a contar històries aquí. Però ja passarà. Suposo.