Arreu hi havia un senyal amb una càmera devall el símbol de prohibició. Vaig fer bonda, cap foto, però en sortir vaig signar el llibre de visites: «No photos no shopping». No recordava l’adreça, o l’hauria posat junt la meva signatura: http://www.flickr.com/groups/npns o http://fon.gs/nophotos. La qüestió del «shopping» ve perquè sovint –quina casualitat– als llocs amb prohibició de fer fotos també hi ha botiga amb les coses que has vist.

Forma part de la cosa cultural poder expressar i publicar, amb una foto pròpia, allò que ens ha cridat l’atenció. Al 2008 és més fàcil gràcies a les càmeres digitals. Als museus hi trob una alta concentració de coses que em criden l’atenció. ÿs denigrant quan em prohibeixen expressar-me. No faig nosa a ningú. Fer fotos sense flaix no és ni més ni manco intrussiu que observar les obres sense una càmera a la cara. Som jo qui decideix fer, o no, el paper del colló de la càmera.

Tampoc no llevo res a ningú. Ben al contrari, si no em deixen fer fotos estic ben decidit a no comprar-los-hi res. Una cosa són les fotos que jo faci i una altre, molt diferent, les industrials que hi ha als llibres, postals, pòsters, bolígrafs, estores per ratolins, gomes d’esborrar i clauers. No és el mateix. I no, tampoc: càmeres no robar anima de cosa retratada. Si tu no creure que fotos no robar anima, tu repetir mantra «càmeres no robar ànima» 12 vegades dia durant 7 llunes i al final tu acceptar.

De quin temps tronat i de quina cultura restrictiva veniu els que no voleu fotos? Què sou nous rics? Perquè ho semblau: «El meu patrimoni és tant meu que només es pot veure com i on jo vull». Analitzem el concepte «meu»: l’edifici on mostreu les vostres cosetes també és també meu –2,6 milions d’Euros en pagarem, mitjançant la Conselleria de Turisme, per la reforma del centre Coll Bardolet.

Tampoc no entenc la prohibició a tots els centres culturals de La Caixa. Són una exigència si volen continuar la seva activitat comercial de caixa d’estalvis. Com pot ser que compleixin la seva obligació cultural imposant-nos restriccions culturals?

La foto resumeix què no trob a gaire polítics: dues ulleres per a observar què necessita la societat; un bon tapamorros per no amollar tanta demagògia.

ÿs una prohibició que afortunadament cada pic hi és a manco llocs. No té cap sentit en el temps d’Internet i la fotografia digital, un moment que és més fàcil que mai fer fotos i publicar-les. El que fotografiam té visibilitat a la Xarxa. La visibilitat suposa més visites al món real. L’augment de visites comporta més ingressos.

Sovint qui prohibeix fer fotos s’ho mira amb paràmetres parits els primers tres quarts del segle passat. Aleshores la visibilitat només era cosa seva perquè no hi havia Internet ni res que se li assemblés. Diuen que si fem fotos no els hi comprarem res perquè ja tenim un record del lloc. Als museus sol passar que l’autor de l’exposició en té el copyright. Que sovint ni tant sols és l’autor –a qui potser li agradaria veure que centenars de persones publiquen fotos de les seves obres– sinó l’editor d’aquell llibre que ens volen encolomar a la sortida. Les fotos personals no són incompatibles amb els seus llibres: si m’agrada un autor vull saber-ne més coses mitjançant llibre ben editat. Però en visitar la seva obra també vull explicar, amb les teves fotos, què és allò que hi veig –cosa ben difícil, però assajar-ho educa, i potser qualque dia cau. O captar l’ambient del dia que vaig estar a la sala. O poder mirar les pinzellades o cops de maça a casa, tranquil·lament, a base d’ampliar la fotografia.

Per tot plegat quan m’obliguen a guardar la càmera ho faig, per descomptat. Però no sense fer-los hi saber que «No photos no shopping: my wallet is copyrighted too». Mem si així poc a poc n’aprenen.

El grup del Flickr serveix per a fer saber a tothom quins són aquests llocs. Per si no hi voleu anar fins que no canviïn els seus plantejaments. La llei del més apte és dura, però protegeix als individus que saben adaptar-se als nous mitjans. Hi són a temps, si volen.

He perpetrat un àlbum al Flickr [1]. Té l’avantatge que és fàcil no veure’l. Si si algú ho fa, és per voluntat pròpia. ÿs un detall que es valora especialment després d’haver passat per un parell d’envescades de convidamentes a sopar post vacances o boda de l’hoste. Quan van aparèixer les càmeres de vídeo, vaig arribar a enyorar amb l’època de les perverses diapositives. Una Video 8 o VHS-C es convertia en una arma perillosa quan queia en mans d’un fan del Kenny G del amb taula de mescles comprada a Andorra. Aquells fosos amb fúcsia i blau elèctric, aquelles retolacions amarades de prosa poètica domèstica –de la zona de l’escombreta del WC, concretament.

Buidar la càmera sense carregar el portàtil

No vaig gosar carregar el portàtil per mor les restriccions d’equipatge als avions, així que anava alternant dues targes de memòria. Les buidava als establiments Jessops, on hi solien tenir un parell d’ordinadors ben pensats: en posar la tarja, a la pantalla tàctil es podia escollir «passar-les a CD». Tot seguit deia quants en farien falta i el preu. Calia anar-hi posant CD quan els demanava –n’hi havia un caramull de verges al costat de l’ordinador. En acabar imprimia un tíquet que servia per pagar a caixa: prop de 2 lliures cada CD.

Festival tecnològic

A Londres és fàcil trobar pantalles primes i tàctils: botigues, museus, tren, aeroports, i fins i tot màquines de tabac, mostrant presentacions de prou qualitat. Es fa coneixedor que la zona és un bessó planetari de la cosa multimèdia.

Al museu de Wimbledon va faltar temps per a seguir tant multimèdia. Fou espectacular l’holografia del McEnroe explicant històries mentre es movia dins un vestidor o la projecció que cobria tota la pista des d’una cantonada. L’aconseguien amb varis projectors apuntant una pantalla de 200º. Congelaven cada acció típica del tennis per a desplegar, a dreta i esquerra, amb estil Matrix, un caramull de dades en una producció de disseny modern i ben fet. Finalment he vist una utilitat interessant pel projector d’ordinador, després suportar tant PowerPoint soporífer.

A la Gran Bretànya on històricament s’hi ha fet molta feina en investiagació tecnologia i al Al Museu de la Ciència [2] hi era tota, destacant les produccions pròpies. Des de les reproduccions dels laboratoris als vaixells, fins dotzenes de miniatures de motors de barco que s’animen en polsar un botó. També d’avions. Vaig poder veure un bocí d’ENIAC i les màquines del Babbage –i també el seu cervell, un detall un poc macabre. El museu també està esquitxat de multimèdia i més mostres de la seva vena creativa. Per exemple, a la coa per a entrar al SiMex. Primer arriba un passadís amb mitja dotzena de TV primes on el SpongeBob SquarePants donava consells: «poseu-vos els cinturons, alerta amb les bosses, es veu bé des de qualsevol butaca». El curt s’anava repetint fins que entràvem a una sala prèvia al simulador amb bancs il·luminats. En apagar-los perquè tothom era assegut, SpongeBob continuava a una pantalla de cinema. Ara es queixava de la murga de les cues i recordava alguns gags per a matar el temps. Aquelles pel·lícules estaven fetes aposta per l’atraccio de museu.

Vaig veure, de rampell, prou mòbils mals de veure aquí. Per les formes més quadrades o la ressolució i mida de les pantalles, semblaven aparells amb funcions d’ordinador de ma. Les operadores oferien telèfons prou bons com a oferta d’entrada o migració des d’altres operadores. Per tot solia trobar molts punts WiFi amb un Nokia 770 –fins a dues planes de la finestra, per qui conegui el 770. Gairebé totes eren tancades –fins i tot als Starbucks– però pels londinencs potser paga la pena abonar-se a qualque servei com el de la BT, que dóna connexió arreu: usen les cabines per a posar els punts d’accés.

A les exposicions de TV primes n’hi havia unes quantes emetent en HD qualque canal del Sky. La diferència és molt gran i a Espanya gairebé ni se’n parla, de l’alta definició.

Ens va cridar l’atenció la gran quantitat de cotxes de luxe: Rolls, Ferrari, Bentley, Lotus, Lamborghini, Porsche, Mercedes i BMW que es podien veure circular a partir de les 7 del capvespre. Molts transportaven àrabs: limusines per a les dones i esportius pels homes.

Bon tracte

Em va sorprendre el bon tracte dels londinencs. Si feien nosa enmig d’un pas, no calia dir-los-hi res: et veien, s’apartaven i amollaven el «sorry» de rigor. Aquí solen fer falta un parell «em permet» per què et deixin passar de mala gana i cara de pomes agres –si no és que s’han ofès o fet els sords per mor d’haver-ho demanat en mallorquí. Si et fregaven en passar també demanàven perdó. Una al·lota va topar accidentalment amb nosaltres i el el seu gelat va tocar una bossa: es desfeia demanant disculpes. Calia no aturar-se prop d’un pas de vianants a fer qualsevol cosa que no fos creuar, perquè tots els cotxes paraven. Les coes eren silencioses, ordenades i respectuoses arreu. Sovint somreien en creuar-se les mirades, especialment si eren empleats de l’establiment.

Dos pics londinencs s’aturaren per ajudar-nos en veure’ns aturats a la vorera mirant un mapa. El primer pic fou prop del Pont de Londres, i eren empleats d’alguna de les moltes oficines que hi ha per allà. El segon, una parella al Regent Street.

Als establiments miraven d’entendre’m el que deia en pseudoanglès, una cosa gens fàcil. Ens tractaren d’aquella manera que es fa perquè el client torni –com aquí fem amb els turistes, vaja.

Hi havia empleats amb una banda que deia «information» a tots els finals de les escales mecàniques del John Lewis. Bastava aturar-se a llegir un rètol per què s’oferís el més proper: «can help you?». Ens aturarem al costat d’una caixa i tot d’una arribà un empleat, per cobrar, demanant disculpes per l’espera. Sí, exactament el mateix que al Corte Inglés. Vam sortir-ne carregats de llibres de decoració que no havíem trobat aquí. A les llibreries, immenses, hi havia coes a la caixa.

ÿs freqüent tenir topades amb el personal de vigilància (aquí els guàrdies jurats) quan s’estan tantes hores fora de casa, a llocs públics, amb motxilles, qualque cop amb bosses de compres (això que fan embossar a l’entrada del Cutrefour), i sobretot amb nins, però a Londres no vam rebre cap ni una cridada a l’atenció enlloc: ajudaven o recordaven, mai no renyaven.

Em va semblar que tenen facilitat per a fer d’actors. Que sovint actuen fent de bons venedors, vigilants, cambrers, ciutadans, seguidors de la monarquia i símbols històrics de tota casta. La compra d’un Teddy també és una petita actuació: primer ajuden al nin a omplir-lo fins que li agrada com és de tou. Ha d’escollir un cor de dins una urna plena de cors, besar-lo i posar-lo enmig de la boata. Mentre el cusen a mà, cal posar-li nom i omplir una partida de naixement. I comprar-li roba. A Westmister, els guardes de seguretat també van demanar a l’ós que s’identifiqués, van fer veure que paraven l’orella, i li aferraren una etiqueta com a tothom: «visitant».

Tot plegat a Londres i des de Hammersmith fins a la City, no se com és la vida a d’altres llocs.

Transports públics

El metro és molt car: 3 lliures per trajecte. Els nins han de ser molt petits per no pagar. Hi ha la possibilitat de pagar 1,5 lliures mitjançant les targes Oyster, però estan pensades per als londinencs. L’autobús és més barat: 21 lliures set dies. Els menors no paguen fins als 16 anys –i al desembre serà fins als 18. N’hi ha un fotimer i mai cal esperar gaire. Estan nets i el pis de dalt és un aparador ideal per a turistes. El GPS (Nokia 770 amb el Maemo Mapper) va ser de gran ajuda a l’hora de saber on baixar. Això sí, la congestió fa que els trajectes siguin llargs.

Molts autobusos circulen equipats amb càmeres i pantalles TFT –més pantalles primes. Diuen que són per a evitar vandalisme, perquè ho enregistren tot. La veritat és que no hi ha pintades i els seients de vellut estan prou nets.

Un detall més del civisme: en entrar a l’autobús mostravem el passi per set dies. El conductor sovint feia un gest com dient «passeu, passeu, no calia!».

De tornada a Newrichland

La percepció és que van per davant en un grapat de coses, des de socials fins a tecnològiques. A l’hotel, aturar-se un moment al canal de TVE Internacional servia per a tornar enrere sense moure’s de Londres.

Potser la política també és més avançada, pels detalls que ens explicaren a la visita guiada a Westminster. No tenc prou detalls, però s’apercebia prou respecte a l’identitat dels quatre països que formen el Regne Unit. La cosa de les seleccions esportives és un detall que imagino proporcional a d’altres.

En tornar i llegir la premsa d’aquí o passejar pel carrer, veig massa persones amb aquells aires de nou ric estúpid. Encara més que abans, després d’aquest viatge.

—
Imatge: web del museu de Wimbledon, dalt lincada.
[1] Les he pujat amb el Kflickr, perquè aquesta part del digiKam té un bug.
[2] L’entrada és de franc. Al British Museum també.

—
[1] RAW (de l’anglès cru) és un format d’arxiu per fotos, el més fidel a l’original, això és, «en cru». Per a més detalls, visitau l’entrada a la Wikipedia en català.

Conten també que Baltasar Porcel, quan algú li telefona des d⿿Andratx per dir-li que els ametllers de Mallorca floreixen (i això ⿿us ho asseguro- no forma part del ⿿mite⿝), s⿿hi desplaça des de Barcelona només per veure⿿ls de prop i respirar al seu costat. Quant a mi, que tinc els ametllers vora de casa, penso que val més contemplar-los i no dir-ne res. I penso això perquè, si bé cal reconèixer que l⿿escriptor mallorquí és dels pocs que els ha sabut descriure d⿿una manera bellíssima, el cert és que, com ens advertia Josep Pla, qui més qui menys ha estat temptat de descriure els ametllers en flor, i que la literatura que persegueix aquest tipus de descripcions sol ser gairebé sempre d⿿una pèssima, d⿿una horrorosa qualitat. D⿿ací que jo en fugi i intenti escriure un article sobre els ametllers que floreixen (aquest era, si més no, el meu intent inicial) sense fer-ne, però, cap descripció. Serà, en tot cas, el meu lector cibernètic que haurà de decidir si me n⿿he sortit o no d⿿una tan atrevida escomesa.

–Josep M. Quintana (escriptor, al seu blog)

ÿs quan fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina elegant sorpresa!

Ens trobem, doncs, en aquell moment de l⿿any tan delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix la subtilesa d⿿un ametller rosat, extasiat, com un vaporós enlluernament.

ÿs en aquests instants que hom pot diferenciar els matisos. Hi ha flors d⿿ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa. Hi ha moltes classes d⿿ametllers. Les flors d⿿ametller més donades al carmí no es poden confondre ni amb les flors de les pomeres ⿿les flors de les pomeres, que converteixen Normandia en un prodigiós jardí⿿ ni amb la flor del presseguer. La flor del presseguer és realment fascinadora: al moment en què aquest arbre floreix, que és a la primavera, es cobreix d⿿unes minúscules flors d⿿un raig evaporat, pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l⿿arbre com petits cucs de cristall transparent, d⿿una puresa de transparència realment fascinadora. Així i tot, cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la flor de l⿿ametller. En aquest moment totes les riberes del Mediterrani estan irisades pels ametllers en flor. Tots els ametllers són ja florits davant del mar brillant, fins a Mallorca… En l⿿arbre, aquesta flor, tant si tendeix al blanc com al color de rosa, té uns pistils minúsculs, com petites banyes de cargol, que, vistos de quatre metres estant, semblen microscòpiques taques negres, brillants com caps d⿿agulla. La qualitat dels pètals, suau i carnosa al tacte, forma un teixit tan delicat, d⿿un tacte tan lleuger, que la seva fugacitat, de tan visible, té una cosa de tristesa. L⿿ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l⿿ombra d⿿una ombra.

–Josep Pla, «Les hores»

Molts blogaires en parlen relacionant-ho amb el Photoshop. En comptes d’usar el nom genèric de l’acció, «retoc fotogràfic» o «fotomuntatge» parlen de coses com «Photoshop en la Casa Real». Després de tanta publicitat de franc, hores d’ara potser massa persones pensen han d’aconseguir un Phothsop si volen fer coses semblants. No és pas veritat. Ni tant sols recomanable.

Phothoshop és un programa de llicència privativa pel que en demanen un bon patracol de bitllets, encara que hi ha qui troba que el preu no és important perquè no és gens difícil aconseguir una copia il·legal.

Demano als que són capaços de fer bons retocs amb el Photoshop que recordin la quantitat d’hores que han invertit en saber-lo usar. Que no oblidin que han estat per aprendre a usar un producte, no pas una eina universal com ho és un pinzell. Adobe –el fabricant– ha consentit les copies il·legals amb l’objectiu que més gent aprengui a usar el seu programari, tot fent-se ben necessaris. Si alguns usuaris passa que són tant bons que arriben a fer calaix dissenyant o retocant fotos, a can Adobe saben que en qualque moment pagaran les llicències del Photoshop, una per cada ordinador del taller. Ningú no vol usar eines d’estranquis a un negoci que té pretensions de seriositat i continuïtat.

Per arrodonir la reflexió basta pujar un poc el nivell d’ètica professional: és aconsellable que una eina tant important per la feina estigui només en mans d’una empresa? Molts menestrals de rams no bítics miren de reüll màquines que només tenen recanvis i serveis oficials massa exclusius. Idò el programari privatiu és l’exclussivitat portada fins a l’extrem. Si qualcú ho dubta pot llegir la llicència de l’Adobe Photoshop.

Photosop desa les feines codificant-les i sovint només un altre Photoshop pot obrir-les bé. Segons el que s’hagi fet amb la imatge, tampoc no s’obrirà bé amb versions més antigues; és un estímul subtil, diguéssim, per a vendre versions noves que no sempre aporten coses gaire interessants a l’usuari. Poder treballar amb persones que envien imatges fetes amb versions més noves és un estímul ben artificial i forçat, però efectiu.

Heu de saber que totes les imatges desades amb Photoshop porten una marca dins. Sovint hi ha les paraules Adobe i Ducky. Al recull esmentat dalt algunes el porten, dient també, dins la foto, el nom del lloc. Adobe pot saber qui usa el seu programa sense haver pagat la llicència. Que no diguin res tampoc no és tranquil·litzador, perquè poden fer-ho en voler i amb qui els hi sembli. Qualsevol pot denunciar-ho a la BSA, de la que Adobe en forma part. Juguen a un joc ben lleig. Per a fer-se’n una idea basta cercar la paraula Adobe al web de la BSA. Cal dir que altres programes també ho fan, fins i tot el GIMP del que parlaré a continuació –tot i que el GIMP té el detall de deixar-ho modificar abans de desar l’arxiu perquè està clar que des de GIMP no tenen cap interès en fer cap seguiment dels usuaris del programa. Si mireu aquesta imatge retocada amb un programa que mostri el contingut en caràcters en comptes del resultat gràfic, hi veureu ACD Systems Digital Imaging 2006:01:03 19:22:37.

GIMP: el substitut del Photoshop

No és imprescindible jugar aquest joc perquè afortunadament tenim un programa lliure de retoc fotogràfic que és prou bo: el GIMP. Els usuaris de sistemes lliures possiblement ja el tenen perquè forma part de la instal·lació bàsica de totes les distribucions –excepte Kubuntu. La resta pot passar per Sofcatalà perquè el tradueixen i ofereixen la versió en català. També hi trobareu manuals, ajudes i recursos.

El GIMP no és un programa qualsevol. El nom correspon a l’acrònim «GNU Image Manipulation Program» i el projecte ja té 10 anys. Aleshores no hi havia gaire cosa gràficas per al sistema GNU/Linux, així que per a fer el GIMP van programar un conjunt nou de ginys. Els van batiar com a GTK, que significa «GIMP Tool Kit». Tenir una nova col·lecció de ginys va animar a fer més programes gràfics, cosa que va donar lloc a ni més ni manco que l’escriptori GNOME. Amb el temps han sortit centenars de programes lliures basats en GTK. Dels ginys del Photshop no se n’ha aprofitat ningú més que Adobe. «Programari lliure per a una societat lliure» no és cap frase per a fer bonic.

Les presumptes pegues

En recomanar el GIMP sovint hi ha qui em diu que no li agrada la interfície. M’ho puc imaginar en el cas dels usuaris de Windows perquè només tenen un escriptori. En GNU/Linux sempre obro el GIMP a un escriptori per a ell sol i el deixo allà –així està ara mateix, amb una imatge que vaig reduir per un apunt recent. La veritat és que tot és qüestió d’avesar-s’hi, jo no m’hi trobava amb el Photoshop que vaig veure no fa gaire al Windows d’un conegut. Sent realistes, l’important en aquest tipus de programa és la qualitat a l’hora de processar les imatges i GIMP ho fa beníssim. En qualsevol cas, perquè GIMP és un programa lliure i admet modificacions, hi ha qui ha preparat una interfície que imita la de Photoshop. La cosa nom Gimpshop i la trobareu aquí.

Altres troben a faltar els colors de Pantone. GIMP no els té perquè és un programa lliure, sense cost de llicència que pot incloure el que a Pantone demanen per incloure el seu producte. Trobo inquietant que alguns professionals no siguin capaços de gestionar els colors sense els serveis d’un producte. Esperem que no passi el mateix amb la resta de sentits: Chanel pels olors, Bose pels sons, Nestlé pels sabors o Mimosín pel tacte.

Anava a il·lustrar aquest apunt amb una imatge de la Casa Re[i]al, però l’hauria de reduir i em fa mandra canviar, amb aquella família, l’aspecte actual del meu GIMP. Perquè és meu, aquesta és una altre diferència important: els programes no lliures només en cedeixen l’ús. No llogueu el vostre talent. O sí, però sabent «qui té el cul llogat no seu quan vol».

I de passada aprofitar l’experiència per a fer un altre article criticant el mirall: canvia la dreta per l’esquerra.

Les mesures que critiquen de les càmeres reflex justament a mi em serveixen per a recordar detalls tècnics prou importants a l’hora de fer fotografies. Vaig entendre el tictac de la cosa, i ara em basta veure –visualitzar mentalment àdhuc– una càmera per recordar-lo.

La pregunta de l’article enllaçat al paràgraf anterior, «Cámaras reflex, ¿por qué es tan difícil aprender a usarlas?» per jo té la resposta «perquè no vas captar la mètrica de la fotografia». Oblida els comandaments del forn, nano, que això no és per encalentir pizzes.

He vist el lloc a Microsiervos, un blog presumptament usable però altament restrictiu. La imatge és d’un article de la Wikipedia, hi entrareu si hi feu clic –també està enllaçat al text de l’apunt.