Por su parte, Benjamí Villoslada, fundador en 2005 del sistema de promoción de noticias Menéame, se queja de que es muy fácil hacer amarillismo en este punto y arremete contra las «conspiranoias». «Creo que hay que ejercer la presunción de inocencia. Si delinquen [los de Google], entonces hay que juzgarlos, no antes», responde.

Abans de dir que calia exercir la presumpció d’innocència vaig mirar d’argumentar-ho un poc. Dit sol és poc demagògic. Copiaferro els meus arguments per aquesta part de l’entrevista:

P: ¿Cree usted que si los usuarios que reciben servicios gratuitos de Google tuvieran idea de la cantidad de información que sobre ellos y sobre todo el mundo atesora Google y lo que el buscador podría hacer con la misma, tendrían una opinión tan positiva?

R: No, porque es muy fácil hacer amarillismo con las cuestiones de informática e Internet.

Si tengo un cuchillo y alguien dice que podría usarlo para matar, todo el mundo sabe que es posible, pero la mayoría pensara que no es probable.

Google usa esa información para ofrecer publicidad personalizada, porque sus servicios son gratis y todos sabemos que no hay comida gratis. Podemos pensar que los usarán para eso y nada más. Como el cuchillo, sólo para cocinar. Pero las conspiranoias informáticas tienen un gran mercado: muchas personas que piensan que no es probable que los poseedores de cuchillos los usen para asesinar, sí piensan que Google usará los datos para hacernos daño.

Creo que hay que ejercer la presunción de inocencia que otorgamos a los propietarios de cuchillos. Si delinquen, entonces juzgarlos. No antes.

P: Cree usted, como dice el periodista austriaco Gerald Reisch en *El engaño Google*, publicado por Medialive, que Google es “un lobo con piel de cordero”?

R: No he leido el libro, pero si lo hago será con la metáfora del cuchillo bien presente.

[...]

P: ¿No cree que guardar la información de cada búsqueda (como dirección IP, el dominio desde el que se hace la búsqueda, el día y la hora) 18 meses, como hace Google, va contra la privacidad de los datos de las personas?

R: En España estamos obligados a hacerlo un año, por ley. El problema no es que se guarde, sinó que se hace con esta información. Que exista la posibilidad de no darla, y sucede: basta con no registrarse en Google y borrar las cookies. O usar proxys.

P: ¿Qué opina del sometimiento a la censura china del buscador o a que, en ciertos momentos, compañías como BMV, Ricoh o eBay (cuando batalló con Google en el ámbito de los medios de pago en Internet) hayan desaparecido de las búsquedas? ¿O que otras, como Wikipedia, salga sistemáticamente beneficiada?

R: Es un problema de algunos régimenes políticos, no de los lugares web. Afortunadamente, la Red tiene formas de saltárselos, son prácticas sin futuro, y hemos de proponernos que siga siendo así. Es una cuestión política, no técnica.

Tot plegat ja ho podíem fer amb els fils de subscripció i programari agregador clàssic –si voleu saber què són, al menú d’aquest blog hi trobareu l’enllaç cap un apunt on vaig intentar explicar-ho fàcil. La diferència és que el FriendFeed està orientat a persones i no als diferents fils dels llocs on publica la persona. Amb el FriendFeed ens subscrivim a tot el què fa un individu amb una sola acció. Ens assabentem de llocs on publica que abans no coneixem pas.

Cal ser selectiu, perquè algunes persones publiquen molt i no donariem a l’abasto. D’altres són irregulars segons el lloc on publiquen. El lector clàssic de fils de subscripció RSS ens permet triar llocs, cosa encara no possible amb el FriendFeed. Per exemple, amb els RSS podem assabentar-nos només de les fotos ben trobades de fulano però no del seu Twitter on hi publica totes les obrimentes de porta del frigorífic. El FriendFeed ens obliga a menjar-nos-ho tot [als comentaris hi trobareu com eliminar una part del què publica cada contacte].

Posar-lo en marxa és fàcil:

1. He obert un compte i he dit quins serveis d’Internet uso: blog, Flickr, Twitter, Last.fm, del.icio.us …
2. He cercat el nom d’un amic i l’he afegit.
3. L’invent ha usat el primer amic per a suggerir-me un caramull de contactes coneguts, i n’he afegit uns quants.
4. Dins el Facebook, va afegir tots els contactes al FriendFeed quan hi vaig instal·lar l’aplicació. Foren massa perquè no conec la meitat dels contactes que se m’han afegit al Facebook –fer qualque feina pública fa golós el qualificatiu d’estirat sense ser-ho pas, i l’esquiv. N’he esporgat del FriendFeed, perquè una cosa és el compromís social i una altre saber tot allò què publiquin per aquests internets.
5. He trobat a faltar qualque contacte del que m’agradaria no perdre el fil de, per exemple, les seves fotos al Flick. Cap problema: he obert un «amic imaginari» a qui he posat, jo mateix, els llocs on fa coses que m’interessen.

El resultat és:

• Una plana amb allò què publico als llocs declarats a la primera passa.
• Una plana amb el què han fet els contactes.

M’ha agradat perquè és ràpid i simple:

• El primer lloc que veig fer subscripcions a fils RSS sense demanar l’enllaç a cap fil RSS: em va demanar l’adreça del meu blog, vaig dir blog.bitassa.cat i el va trobar.
• La plana del què fan els contactes s’actualitza sola –Mr. Twitter, preneu-ne nota.
• Detecta prou ràpid qualsevol activitat pròpia o dels contactes –això té molt mèrit, perquè són molts els llocs que ha de mirar.
• Encara no l’he vist caure –Mr Twitter…
• La maquetació és lleugera i respira. Les utilitats d’ús diari són ben a la vista. No eſ casualitat: els autors són empleats de Google que participaren en la posada en marxa de serveis com el Gmail i el Maps.
• S’hi poden veure vídeos i fotos sense sortir del lloc.

Per tot plegat el FriendFeed s’està fent molt popular. Només té quatre mesos i alguns ja passen pena que la publicació directa de cromos i comentaris al FriendFeed –també es pot fer– faci que molts llocs perdin clientela. Com sempre, els llocs ara coneguts perdran pes només si ho fan tremendament malament –Mr. Twitter, teniu un problema.

Dalt explico que serveix com a substitut d’alguns fils de subscripció RSS que són reemplaçats per la idea «em subscric ‘a la persona’ i no als seus diferents fils RSS individuals». Però encara no sé quins RSS substituïré ni com. Potser cada interfície té el seu moment. El temps ho dirà.

He afegit una jugueta (o badge o plugin) del FriendFeed al menú d’aquest blog, i em penso que me’n cansaré aviat: és massa gran i no mostra tot el text. La versió que respira és a la plana d’autor d’aquest blog.

Hi falten molts llocs web encara per afegir. Per exemple, no hi puc compartir la meva vida i miracles al menéame. El Ricardo va demanar que l’afegissin, i ràpidament van contestar-nos el que copiaferro a continuació, perquè la solució provisional us pot servir per a molts llocs:

Thanks for the suggestion. We’ll add it to our list, although we tend to add services in batches, so it may take awhile. I hope you will understand. That said, in the meantime, you can add any RSS feed to your FriendFeed by adding it as a “Blog”. It’s not a perfect solution, but should at least work to get your favorite feeds into your FriendFeed.

Els hi he preguntat per email si els «amics imaginaris» eren visibles a la nostra llista d’amics, car significaria esbombar al FriendFeed coses de gent que potser no vol estar-hi, i en 2 hores m’han contestat que són totalment privats.

I la privadesa?

Si no volem que una cosa se sabi, cal no dir-la a Internet. O usar pseudònims. Així de senzill. Just cuidau que allò què publicau sigui interessant, original. Dosifiqueu-vos. I que la visibilitat us sia propícia.

Per cert, mem si qualcú intenta no fer es test perfecte, que si no no té gràcia… no tothom pot ser renét del rei En Jaume!

ÿs una queixa de l’autor, en Bartomeu Vallori.

Si és que quan els mallorquins ens posam d’acord.

Al Facebook cada dia hi rebo un caramull de convidamentes a jocs sense gràcia, aplicacions presumptament esponeroses, i spam. Molt spam. Sobretot de parides 2.0 i polític: «apunta’t al grup de suport a l’Artur Pi Cavots». Au va, si jo ni em suporto a mi mateix –hauria de pegar una esporgada a la meva llista d’«amistats», sí.

—
Els lincs d’aquest apunt potser no us funcionaran si no teniu compte al Facebook. Trob un doi què us registreu només per a veure què diu el test. Per això el us el penjo en PDF: clic.

L’aplicació d’estàndards al desenvolupament web permet que els llocs funcionin i es vegin correctament en quasi tots els navegadors. Per desgràcia, Internet Explorer, el navegador amb major domini del mercat, presenta serioses deficiències en la implementació dels estàndards. I com a conseqüència, els desenvolupadors han de treballar extra perquè qui l’usa disfruti d’una bona experiència. I això val diners. I cabells, molts cabells.

Per la salut de milers de treballadors: no trenquis el web, usa un altre navegador.

Haig de dir que a mi l’Explorer no m’ha fet perdre cabells. Però dignitat sí.

El resultat és que estem criant filtres per a ignorar-los com fem amb els spammers –en parlo al final de la meva intervenció esmentada a l’apunt anterior, i aquest en segueix el fil.

Tot plegat em fan recordar la Declaració d’Independència del Ciberespai.

Declaració d’Independència del Ciberespai
John Perry Barlow

Governants del món industrialitzat, cansats gegants de carn i acer, vinc del Ciberespai, la nova llar de la ment. En nom del futur, a vosaltres, que sou del passat, us deman que ens deixeu en pau. No sou benvinguts entre nosaltres. No teniu cap autoritat on ens reunim. No tenim govern elegit, i és improbable que en tinguem mai, per consegüent, m’adreç a vosaltres amb l’única autoritat amb la
qual la llibertat parla per si mateixa. Declar que l’espai social global que estam construint és naturalment independent de totes les tiranies que tractau d’imposar-nos. No teniu cap dret moral de governar-nos, i tampoc no teniu mitjans de pressió que puguem témer de debò.

Els governs reben els poders escaients per governar a partir del consentiment dels governats. Vosaltres no teniu el nostre, i ni tan sols tampoc no ens l’heu demanat. No us hem convidat. No ens coneixeu ni a nosaltres ni al nostre món. El Ciberespai no està delimitat per cap de les vostres fronteres. No us cregueu que el podreu construir com si es tractàs d’un projecte públic d’urbanització. No podeu. Es tracta d’un acte de la natura i creix per si mateix mitjançant les nostres accions col.lectives.

No heu participat en la nostra gran i unificadora conversa, i tampoc no heu creat les riqueses dels nostres mercats. No coneixeu ni la nostra cultura, ni la nostra ètica, ni les regles no escrites que estableixen en la nostra societat més ordre que el que podria obtenir-se amb qualsevol de les vostres imposicions.

Preteneu que a casa nostra hi ha problemes que requereixen una solució. Utilitzau aquest pretext per envair el nostre territori. La majoria dels problemes que invocau no existeixen. Si hi ha conflictes reals, si hi ha torts, els identificarem i hi posarem remei amb les nostres pròpies eines. Estam creant el nostre propi contracte social. Aquest sorgirà d’acord amb les condicions del nostre món, no del vostre. El nostre món és diferent.

El Ciberespai està format per transaccions, relacions i el pensament mateix, arrenglerats com una ona permanent en la xarxa de les nostres comunicacions. El nostre món és, a la vegada, enlloc i pertot, però no el lloc on viu el cos.

Estam creant un món on tothom pot entrar, sense privilegis ni prejudicis per la raça, la riquesa, la potència militar o el lloc de naixença.

Estam creant un món on cadascú, onsevulla es trobi, pot dir les seves idees, per singulars que puguin semblar, sense témer que el coaccionin a assumir el silenci de la conformitat.

Els vostres conceptes de propietat, expressió, identitat, moviment i context no són vàlids per a nosaltres, car estan basats en la matèria, i aquí no hi ha matèria.

Les nostres identitats no tenen cos, per consegüent, a diferència de vosaltres, no podem obtenir l’ordre usant coaccions físiques. Creiem que el nostre govern sorgirà de l’ètica, del nostre interès clar i de la república. Les nostres identitats poden ser distribuïdes per moltes de les vostres jurisdiccions. La regla d’or serà l’única llei que reconeixeran totes les nostres cultures constituents. Esperam poder construir les nostres solucions particulars a partir d’aquestes bases, però no podem acceptar les solucions que tractau d’imposar-nos.

Als Estats Units, heu votat una llei, la reforma de les telecomunicacions (Telecommunications Reform Act) que repudia la vostra pròpia constitució i insulta els somnis de Jefferson, Washington, Mill, Madison, de Tocqueville i Brandeis. Aquests somnis, ara, han de tornar a néixer entre nosaltres.

Temeu els vostres propis infants perquè han nascut en un món on sempre sereu immigrants. I, perquè els temeu, confiau als buròcrates la cura d’assumir l’autoritat paternal que no gosau assumir vosaltres mateixos. En el nostre món, tots els sentiments i expressions de la humanitat, des dels més vils als més angelicals, són part d’un tot que no té costures, la conversa globals de bits. No podem separar l’aire que sufoca de l’aire on bateguen les ales.

A la Xina, a Alemanya, a França, a Rússia, a Singapur, a Itàlia i als Estats Units, intentau bloquejar el virus de la llibertat erigint llocs de guàrdia a les fronteres del Ciberespai. Potser podran refrenar el contagi durant un cert temps, però no sobreviuran en un món que aviat serà totalment cobert per mitjans en forma de bits.

Les vostres indústries de la informació, cada dia més obsoletes, tracten de sobreviure tot proposant lleis, a Amèrica i arreu, que diuen que posseeixen l’expressió, en si mateixa, per tot el món. Aquestes lleis declaren que les idees són un altre producte industrial, no més noble que els lingots de ferro. En el nostre món, qualsevol cosa que la ment humana sigui capaç de crear pot ser reproduïda i distribuïda infinitament sense cap cost. El transport global del pensament ja no requereix les vostres fàbriques per poder dur-se a terme.

Aquestes mesures colonialistes i cada vegada més hostils ens col·loquen en la mateixa posició de tots els defensors de la llibertat i de l’autodeterminació que ens han precedit i que han hagut de rebutjar l’autoritat de potències llunyanes i mal informades. Hem de declarar els nostres éssers virtuals inaccessibles a la vostra autoritat, tot i que l’acceptam per als nostres cossos. Ens expandirem per tot el Planeta de manera que ningú no podrà detenir els nostres pensaments.

Crearem una civilització de la ment en el Ciberespai, que sigui més humana i més justa que la del món que els vostres governs han creat fins ara.

Davos, Suïssa, 8 de febrer de 1996

John Perry Barlow, dissident cognitiu, cofundador de l’Electronic Frontier Foundation

Traducció catalana de : Llorenç Valverde i de Teo Vidal i Sol (Catalunya Nord)

• Són influents els blogs?
• Comentari a una pregunta
• Foto de la taula

L’organització ha publicat els vídeos complets de totes les taules.

L’organització fou excel·lent, felicitats Marc!

No vaig estar a totes les taules, i no puc fer-ne pas cap crònica justa. El que vaig veure em va deixar regust de cultureta, això sí, cultureta 2.0. Els ponents sovint mostraven el seu blog i no anaven més enllà de la seva experiència personal –que solia ser bona. Els assistents també aprofitaven els torns de preguntes i comentaris per a explicar el seu cas. En qualque moment vaig pensar que s’ho havien agafat com una mena de fira de blogs.

Sovint se’n fa befa, de la cultureta, associant-la amb un vol gallinaci. Tampoc no va ser això, perquè imagino bones taules i debats –que no vaig poder seguir, mem si amb el temps vaig veient tots els vídeos.

Però l’alternativa a la cultureta és la incultura. Per a combatre-la calen esdeveniments com el Catosfera, i amb el temps, potser, les volades es converteixin en vols d’altura. Si tampoc no s’aconsegueix aleshores caldrà analitzar perquè. Ara no és el moment.

Ara calen catosferes perquè milers de persones publicant regularment a Internet són un fenomen prou important que vol anàlisi, orientació i esperit crític per a fer-ho millor apunt rere apunt. Fins que vulguem parlar dels autors, amb els seus gèneres, tècniques, estils, i no tant de blogs.

Cal que el blogaire usi el gestor de fils de subscripció FeedBurner, i que al seu compte hagi activat una opció que nom Awareness API.

Sovint sentim parlar molt d’un o altre blog. No sempre és fàcil saber si la popularitat ve d’una campanya o de bons apunts que han fet degotar, poc a poc, lectors regulars. Els rànquing de blogs [1] i cercadors són superficials, perquè només premien els enllaços entre llocs: si t’enllaça un blogaire més conegut que tu, el teu blog puja, i tant fot la quantitat de lectors ni la qualitat del lloc. El resultat és que hi ha campanyes puntuals –permanents també– de promoció amb apunts provocatius, polèmics, tancar comentaris, convocatòries blogoesferiques, publicació de jocs web, de rànquings, convocatòries blogorectangulars, parlar d’altres blogs també coneguts, obrir comentaris, convocatòries blogotriangulars, assalts al menéame [2], convocatòries blogoquadrades, o escampades de mem. Tot això sol comportar prou enllaços i la rellevància als rànquing està servida, no falla.

Les campanyes porten moltes visites puntuals, però quants hi tornen? Pocs. Quants es converteixen en lectors regulars del lloc? Menys encara. Just la minoria que es subscriu als fils RSS, i ara podeu saber-ho –si el blogaire vol, ço és, no és blocaire; d’estadístiques RSS, vull dir.

He vist el Feed Analysis v1.1 al blog de l’Emili Gené, i l’enllaç anterior no duu el «rel=”nofollow”» –l’Emili ja m’entén

—
[1] Dels catalans només tenim l’Alianzo (rànquing en català, del Principat, de les Illes, País Valencià), i a nivell internacional el Technorati –que jo sabi i no en sé gaire, de rànquings blogocosístics.
[2] Per alguns rànquings, com Alianzo, pesen molt les portades al menéame.

El Craigslist funciona al voltant d’una ciutat: anuncis classificats, currículums i fòrums. A l’estat espanyol té versions per a Barcelona, Madrid, Sevilla i València. Ara també en castellà, cosa que servirà per a fer-se més populars i que tenguin més valor al nostre redol. Les comunitats a Internet tenen un valor proporcional a la mida de la comunitat. Mem si també cau la versió en català, ara que amb l’espanyol han obert la porta al multilingüisme.

Voler –que no poder– vendre una casa a Segur de Calafell m’ha fet veure com funciona la cosa dels anuncis classificats. Tenc la impressió que a llocs com Idealista hi parlen molts més empresaris que no pas particulars. A Idealista volen massa dades: no tenen fils RSS i cal subscriure-s’hi per correu. Publiquen massa estudis obvis, sensacionalistes, sospitosos de carn per a nota de premsa i així sortir als medis. Aquest matí el Bassas citava una noticia immobiliària redactada per Idealista, «el portal líder a Internet». Els periodistes no haurien de caure en la repetició d’aquestes frases eslògan buides. A les notes de premsa, tot el que fa l’empresa autora és fantàstic i sempre són líders d’alguna cosa.

En contrast, quan compro el diari Trueque en paper, allà sí què hi veig anuncis que semblen escrits per particulars, i és clar, els preus són més baixos. Si trobo compres més barates a Mallorca –cosa que no passa a Idealista– aleshores també podria vendre més barata la casa de Segur; just vull comprar quelcom assemblant a l’illa, i tot seguit, mirant de no perdre pistonada per mor la inflació immobiliària.

Les converses –interessades– d’empresaris han servit per a inflar la bombolla de l’especulació immobiliària. A llocs com Idealista hi parlen massa empresaris. A Craigslist també, però hi parlen més particulars. La veu dels particulars a Internet sempre ha estat més sincera.

M’agrada el que conta Rosental Alvès, professor de comunicació a la Universitat d’Austin.

“Faire payer pour lire son Paul Krugman ou son Tom Friedman [célèbres chroniqueurs du Times] préféré au moment où les blogs explosent partout revenait à se priver d’une de leur meilleure arme pour générer du volume de connexions”.

La cita és en francès perquè està copiaferrada de Le Monde.

Només 227.000 persones estaven disposades a pagar per a llegir en Krugman, Friedman i Cia. Si aquestes són les xifres de tot un NYT, què li pot passar a un diari local de la nostra banda de món?

ÿs un avís per tots els columnistes que fan reduccionisme en dir que això dels blogs només és una versió bítica del «meu estimat diari» escrit per gent immadura i onanista.