0 – Introducció.
1 – Personalització.
2 – Extensions Bàsiques.
3 – WP Database Backup.
4 – Actualitzar la versió de WordPress.
5 – La importància de FeedBurner.
6 – Estadístiques al bloc.
7 – Novetats de la versió 2.5.
8 – Instal·lar en local amb MAMP.
9 – WP per Podcàsters.
10 – Integració amb el Flickr.
11 – Pàgines, Categories i Etiquetes.
12 – Enllaços a part d⿿una entrada.
13 – Formularis de Contacte.
14 – SEO.

Els han publicat en forma d’apunts de blog i usant un WordPress –per descomptat. Als comentaris hi trobam cromos interessants.

En veure SEO he arrufat el nas, perquè la meva experiència amb la cosa fa que tot d’una em venguin al cap les paraules spam, llombrígol, rànquing, i brega pels primers llocs. Però cal llegir aquest capítol, perquè els consells són bons i sobre qüestions bàsiques que cal tenir en compte.

Els autors diuen què encara no han acabat. Potser aniria bé una explicació del RSS per ajudar a entendre millor els capítols sobre el FeedBurner i els podcast. La importància d’un domini propi, i que tampoc no costa ni val tant.

Tot plegat ja ho podíem fer amb els fils de subscripció i programari agregador clàssic –si voleu saber què són, al menú d’aquest blog hi trobareu l’enllaç cap un apunt on vaig intentar explicar-ho fàcil. La diferència és que el FriendFeed està orientat a persones i no als diferents fils dels llocs on publica la persona. Amb el FriendFeed ens subscrivim a tot el què fa un individu amb una sola acció. Ens assabentem de llocs on publica que abans no coneixem pas.

Cal ser selectiu, perquè algunes persones publiquen molt i no donariem a l’abasto. D’altres són irregulars segons el lloc on publiquen. El lector clàssic de fils de subscripció RSS ens permet triar llocs, cosa encara no possible amb el FriendFeed. Per exemple, amb els RSS podem assabentar-nos només de les fotos ben trobades de fulano però no del seu Twitter on hi publica totes les obrimentes de porta del frigorífic. El FriendFeed ens obliga a menjar-nos-ho tot [als comentaris hi trobareu com eliminar una part del què publica cada contacte].

Posar-lo en marxa és fàcil:

1. He obert un compte i he dit quins serveis d’Internet uso: blog, Flickr, Twitter, Last.fm, del.icio.us …
2. He cercat el nom d’un amic i l’he afegit.
3. L’invent ha usat el primer amic per a suggerir-me un caramull de contactes coneguts, i n’he afegit uns quants.
4. Dins el Facebook, va afegir tots els contactes al FriendFeed quan hi vaig instal·lar l’aplicació. Foren massa perquè no conec la meitat dels contactes que se m’han afegit al Facebook –fer qualque feina pública fa golós el qualificatiu d’estirat sense ser-ho pas, i l’esquiv. N’he esporgat del FriendFeed, perquè una cosa és el compromís social i una altre saber tot allò què publiquin per aquests internets.
5. He trobat a faltar qualque contacte del que m’agradaria no perdre el fil de, per exemple, les seves fotos al Flick. Cap problema: he obert un «amic imaginari» a qui he posat, jo mateix, els llocs on fa coses que m’interessen.

El resultat és:

• Una plana amb allò què publico als llocs declarats a la primera passa.
• Una plana amb el què han fet els contactes.

M’ha agradat perquè és ràpid i simple:

• El primer lloc que veig fer subscripcions a fils RSS sense demanar l’enllaç a cap fil RSS: em va demanar l’adreça del meu blog, vaig dir blog.bitassa.cat i el va trobar.
• La plana del què fan els contactes s’actualitza sola –Mr. Twitter, preneu-ne nota.
• Detecta prou ràpid qualsevol activitat pròpia o dels contactes –això té molt mèrit, perquè són molts els llocs que ha de mirar.
• Encara no l’he vist caure –Mr Twitter…
• La maquetació és lleugera i respira. Les utilitats d’ús diari són ben a la vista. No eſ casualitat: els autors són empleats de Google que participaren en la posada en marxa de serveis com el Gmail i el Maps.
• S’hi poden veure vídeos i fotos sense sortir del lloc.

Per tot plegat el FriendFeed s’està fent molt popular. Només té quatre mesos i alguns ja passen pena que la publicació directa de cromos i comentaris al FriendFeed –també es pot fer– faci que molts llocs perdin clientela. Com sempre, els llocs ara coneguts perdran pes només si ho fan tremendament malament –Mr. Twitter, teniu un problema.

Dalt explico que serveix com a substitut d’alguns fils de subscripció RSS que són reemplaçats per la idea «em subscric ‘a la persona’ i no als seus diferents fils RSS individuals». Però encara no sé quins RSS substituïré ni com. Potser cada interfície té el seu moment. El temps ho dirà.

He afegit una jugueta (o badge o plugin) del FriendFeed al menú d’aquest blog, i em penso que me’n cansaré aviat: és massa gran i no mostra tot el text. La versió que respira és a la plana d’autor d’aquest blog.

Hi falten molts llocs web encara per afegir. Per exemple, no hi puc compartir la meva vida i miracles al menéame. El Ricardo va demanar que l’afegissin, i ràpidament van contestar-nos el que copiaferro a continuació, perquè la solució provisional us pot servir per a molts llocs:

Thanks for the suggestion. We’ll add it to our list, although we tend to add services in batches, so it may take awhile. I hope you will understand. That said, in the meantime, you can add any RSS feed to your FriendFeed by adding it as a “Blog”. It’s not a perfect solution, but should at least work to get your favorite feeds into your FriendFeed.

Els hi he preguntat per email si els «amics imaginaris» eren visibles a la nostra llista d’amics, car significaria esbombar al FriendFeed coses de gent que potser no vol estar-hi, i en 2 hores m’han contestat que són totalment privats.

I la privadesa?

Si no volem que una cosa se sabi, cal no dir-la a Internet. O usar pseudònims. Així de senzill. Just cuidau que allò què publicau sigui interessant, original. Dosifiqueu-vos. I que la visibilitat us sia propícia.

Sembla prou bo per fer fàcil la subscripció als RSS: en visitar alguns llocs amb fil de subscripció avisa, «t’hi vols subscriure?»  A d’altres ressalta la icona dels RSS, junt a l’adreça, si tenen fil.  En fer-hi clic obre una plana amb el fil de subscripció. La plana –prou ben decorada– inclou el botó «subscriu-m’hi».  Potser hi ha qualque extensió pel Firefox que ho fa tant fàcil com el Flock.  Fet i fet, diria que un Firefox normal i corrent, amb les extensions adients, pot arribar a ser una mena de Flock.  Són camins diferents per arribar al mateix lloc: que el navegador s’integri amb allò que més usam al web; des de fils de subscripció fins el lloc social de torn i passant pel correu web.

Pel demés, el veig amb tendència a oblidar les sessions dels llocs que diu mantenir.  Quan els veu, en fa una gestió prou integrada i vistosa.  De disseny un poc massa estil 2.0 però què li farem, és el que es porta. L’excés ha fet que ja ni el vegi, darrerament.

El vaig provar, perquè trob que tot s’ha de tastar una mica. Si qualque dia et diuen «no saps què bo que és allò?!», sempre pots pensar «mira què bé que l’he usat un poc», però si et diuen «allò és dolentíssim», aleshores podràs dir «mira què bé que només l’he usat un poc».

El meu compte és a twitter.com/benjami.

Primera impressió

Va anar bé per a tocar de peus al trespol: persones humanes, a qui tenia per mestres de la comunicació bítica, ara usaven Internet per a contar-me que entren a l’excusat, la dutxa, prenen cafè, amb qui, on, cerquen taxi, posen sucre al cafè, s’arrabassen un pel de l’orella dreta, entren a una reunió, plou, el vol surt tard, remenen el sucre del cafè, baixen els fems, troben taxi, avui sacarina, està ennigulat, tenen mal de cap, el vol surt a l’hora, fa sol, escampa, ara també de l’orella esquerre, troben el contenidor groc ple, pugen al taxi, el vol surt, fa humitat, fan intermedi a la reunió, el mal de cap ha fugit, ja han dit armando rampas, devallen del taxi, es torna a ennigular, que arriben els postres, trepitgen un bassiot, pugen el calcetí dret, canvien les piles…

Puc passar amb molt menys informació, i vaig afluixar-me de llegir el Twitter. No sense abans rescabalar-m’hi maquinant un personatge a l’alçada del que estava veient: «tras arduos análisis he llegado a la conclusión de que no me gusta twitter ¡voy a usarlo!». Va funcionar, era divertit, però el vaig aparcar per falta de temps.

Segona impressió

El concepte «What are you doing?» m’avorreix, però la idea microblogging m’atrau. La vaig trobar després.

Som d’escriure apunts llargs, al blog, perquè trob què cal argumentar les coses. L’obligació de fer-los curts, al Twitter, suposa un nou gènere: passar cromos. Res d’explicar allò què faig, sinó allò què he vist i m’ha cridat l’atenció. Sense gaire reflexió ni argumentació. Va i au. En brut.

Al Twitter no hi ha cap redol per als comentaris dels lectors. Això fa que també escrivim microapunts per a comentar cromos d’altres i contestar els seus comentaris. Qui ho veu pot descobrir nous contactes interessants per afegir-los a la llista de persones a qui segueixen al Twitter. Cromos, tot plegat.

Al meu Twitter hi trobareu tot el que trob que no dóna prou per a escriure un apunt per aquest blog. N’és un complement. També escriuré al nótame, però en castellà.

Només seguiré tuiters que també passin cromos. Si hi contau què feu i us deixo de seguir –o ni tant sols us començo a seguir– no us ho agafeu com a res personal; just és ser coherent amb la utilitat que li vull donar a l’invent.

Cal que el blogaire usi el gestor de fils de subscripció FeedBurner, i que al seu compte hagi activat una opció que nom Awareness API.

Sovint sentim parlar molt d’un o altre blog. No sempre és fàcil saber si la popularitat ve d’una campanya o de bons apunts que han fet degotar, poc a poc, lectors regulars. Els rànquing de blogs [1] i cercadors són superficials, perquè només premien els enllaços entre llocs: si t’enllaça un blogaire més conegut que tu, el teu blog puja, i tant fot la quantitat de lectors ni la qualitat del lloc. El resultat és que hi ha campanyes puntuals –permanents també– de promoció amb apunts provocatius, polèmics, tancar comentaris, convocatòries blogoesferiques, publicació de jocs web, de rànquings, convocatòries blogorectangulars, parlar d’altres blogs també coneguts, obrir comentaris, convocatòries blogotriangulars, assalts al menéame [2], convocatòries blogoquadrades, o escampades de mem. Tot això sol comportar prou enllaços i la rellevància als rànquing està servida, no falla.

Les campanyes porten moltes visites puntuals, però quants hi tornen? Pocs. Quants es converteixen en lectors regulars del lloc? Menys encara. Just la minoria que es subscriu als fils RSS, i ara podeu saber-ho –si el blogaire vol, ço és, no és blocaire; d’estadístiques RSS, vull dir.

He vist el Feed Analysis v1.1 al blog de l’Emili Gené, i l’enllaç anterior no duu el «rel=”nofollow”» –l’Emili ja m’entén

—
[1] Dels catalans només tenim l’Alianzo (rànquing en català, del Principat, de les Illes, País Valencià), i a nivell internacional el Technorati –que jo sabi i no en sé gaire, de rànquings blogocosístics.
[2] Per alguns rànquings, com Alianzo, pesen molt les portades al menéame.

He baixat la versió Java i funciona sense problemes a l’escriptori KDE. Just un, comprensible: només inclou comarques principatines.

Poder seleccionar l’observatori més proper a casa és la gran diferència del TempsEscriptori en relació a programes més globals, diguéssim. En el cas de Mallorca sovint deixen escollir l’aeroport de Son Santjoan, l’aeroport de Sont Santjoan o l’aeroport de Son Santjoan, però hi tenim prou observatoris de qualitat portats per pro-am.

El TempsEscriptori és lliure: tenim el codi i el permís de la llicència GPL que l’acompanya. Potser algú ens sorprèn amb una versió per a nosaltres. A Meteoclimatic hi ha dades mallorquines per aturar un tren. O un metro, ha-ha.

Les possessions resolen un problema bàsic: tenir una adreça de correu electrònic permanent. No importarà passar pena per si a can Gmail canvien d’opinió, de condicions d’us, i no podem acceptar-les. En tenir possessió potser després també arriba la cosa del web propi –una cosa duu l’altre– però no és pas imprescindible. Tindrem un sementer on construir-hi un web, però tampoc no passa res si hi deixam un rostoll.

Deia que és barat, però sovint no sembla fàcil perquè els ingredients dels possessionisme internàutic tenen alguns tecnicismes que poden fer anques enrere els no tècnics. ÿs només la posada en marxa, perquè un pic oberta la possessió serà tant fàcil d’usar com ara ho és GMail i afegitons.

Ahir un amic em va demanar les passes per a tenir la seva possessió. Potser l’explicació serveix per a tothom, així que la reciclo copiaferrant-la a continuació:

Cal dos ingredients:

- Un espai a un servidor que pugui respondre a un domini (o més)
- La possessió (el domini).

El primer es ven a empreses de hosting. Jo empro Downtownhost i n’estic content –de moment, l’experiència diu que aquestes empreses poden canviar de tictac. El «shared webhosting» més barat de Downtownhost és suficient per a la majoria.

El segon, la possessió, cal comprar-la a empreses acreditades per l’autoritat ICANN, que administra la cosa dels noms a nivell global. Si vols un .cat a http://nic.cat n’expliquen un parell. He comprat a Nominalia i Entorno, m’agrada més el segon.

Si vols un genèric .com, .net, .org, o .info (entre d’altres) a http://www.joker.com són europeus no comunitaris (Suïssa, abans Alemanya) i a http://www.godaddy.com són americans. Els primers van més al gra i els segons són més barats però molt carregosos en la cosa de consum: «compra! compra!» coses inútils amb molts colorins. ÿs un poc la mateixa diferència que passejar per Berlin o NY. ÿs indiferent on el compris, tots funcionen perquè estan acreditats per la ICANN. Potser Joker té alguna prestació més, però és irrellevant quan no ets tècnic –pèr exemple, servidors DNS propis que ja tens al proveïdor d’espai (hosting).

A http://gandi.net són francesos i tenen bons preus, però mai no els he provat.

Ara ve la part més complicada: els servidors de noms o DNS. ÿs on és més fàcil quedar-se aturat a l’hora de comprar un domini i espai un servidor. No és mal d’entendre, passa que està poc explicat:

El proveïdor de l’espai (el venedor de hosting) et diu quins són els servidors de noms que apunten al teu espai al servidor. Són dos ordinadors diferents, anomenats DNS (Domain Name Server) que diuen «la possessió tal és al servidor amb la IP qual». N’hi ha dos per si un fallés. Això fa que les connexions arribin fins al servidor qual, i allà el programari servidor web sabrà quin web ha de servir, o el programari de correu acceptarà els missatges per les bústies de la teva possessió (o posessions).

El registrador del domini (Joker, Go Daddy, Gandi…) just fa l’alta als servidors centrals de noms de la ICANN dient «aquesta possessió funciona al lloc on diguin a als dos servidors de domini que m’ha dit el propietari d’aquesta possessió».

Quan algú teclegi o enviï un correu a la teva possessió, els mecanismes internàutics de resolució de noms fan aquestes preguntes: primer demanen als servidors centrals qui són els dos DNS del domini. En segon lloc van fins aquests servidors per saber quina IP és la que conté el servidor web o el de correu. Quan la saben mostren el web o hi deixen el correu.

Per això tots hem de configurar dos DNS a la nostra connexió: són coneguts com a DNS locals, i són qui fan aquestes preguntes. També guarden les respostes unes hores, per no haver de fer cada pic l’interrogatori. Un poc com quan cridam a informació telefònica per a saber un número: ens l’apuntem per no haver-lo de preguntar més. En el cas d’Internet aquesta nota té data de caducitat –sovint només hores– perquè avui ets a Downtownhost però demà no se sap on; la localització a Internet no és pas tant permanent com passa amb els telèfons.

Per tot plegat és indiferent què compres primer: si la possessió o l’espai. Quan tenguis les dades dels DNS ja les ompliras: tant el registrador de noms com el proveïdor de hosting tenen interfícies web per a entrar-ho en qualsevol
moment.

Idò perquè hi ha tanta gent al MySpace, fins al punt de convertir-se en el 7è lloc més visitat d’Internet? Perquè a diferència d’altres, com el Facebook, fan que les planes siguin públiques.

En pocs minuts és possible personalitzar-la gràcies a llocs externs especialitzats en la cosa. Em va bastar devers una hora per a obrir-hi aquesta paradeta. Molts artistes que veien enfora tenir un lloc web on penjar-hi la seva música, vídeo i fotografies. Que admetés comentaris dels visitants. Ho tenen més fàcil i barat al MySpace –sobretot barat– i de passada fan comunitat. Això sí, en voler modificar alguna cosa caldrà bregar amb codi HTML i les retallades misterioses que li pega el MySpace.

—
[1] Funciona amb servidors Windows –val, la frase és un oxímoron.
[2] En entrar-hi http://blog.bitassa.cat, per exemple, el canvia per una tirallonga immensa que comença per http://www.msplinks.com.

El Francesc conta, a la llista de correu, que encara no està enllestida del tot:

El que hi ha ara es limita al fitxer .mo, si algú fa una aportació (readme.html, tema default, TinyMCE, o els fitxers.php que no usen gettext) hi serà afegida.

Per cert, mem si trob una estona per a fer que el wiki funcioni amb el domini wiki.cat, el tenc desaprofitat.

Ho he vist al fil de subscripció RSS del fòrum català de la Ubuntu.