Podem exigir que el programari dels nostres ordinadors sigui lliure, però no podem exigir-ho als servidors del Facebook o el Twitter perquè són els seus ordinadors. És ca seva. Fer-ho aniria contra la llibertat d’elecció de cadascú. És el nostre dret decidir què volem menjar però no podem dictar què han de menjar els demés.

Per tot plegat molts defensors de la llibertat usam programari privatiu quan som a les xarxes socials bítiques. Hi som perquè no és pràctic quedar aïllat dels llocs on ara hi ha l’audiència i les converses. Si hi som podem explicar-los-hi els problemes de les xarxes socials. No els resolem, però contribuïm a crear inquietuds que potser qualque dia provocaran una demanda que cridarà oferta de productes lliures.

És el que miro de fer al darrer apunt del blog Bitologies: «Expulsat de l’e-paradís».

Serà el Jabber?

El missatger instantani fou el primer servei popular no lliure de la Xarxa. Calia ser del Messenger per parlar amb amics que usaven el Messenger, del ICQ per saludar als ICQers.

Però va aparèixer el protocol lliure Jabber que feia possible donar el servei de missatgeria instantània Jabber des de qualsevol servidor. És el protocol que Google va escollir pel Google Talk, i gràcies al Jabber avui podem parlar des de qualsevol servidor amb els usuaris que tenen compte al Google Talk –i viceversa.

Diria que des de l’aparició del Google Talk els demés missatgers (Messenger, AOL, Yahoo) són més laxes amb els pals a les rodes que posaven als que usem programes lliure per xatejar. El Kopete i el Pidgin són els més coneguts. El «diria» que enceta el paràgraf és perquè potser m’ho sembla a mi, que són més laxes. No he cercat dades. Just fa dies que no tenc els problemes d’antuvi per parlar, des del Kopete, amb gent que és al Messenger.

Però a internet tot canvia sense aturall i en aquest moment la missatgeria instantània s’està traslladant cap als llocs socials, sobretot el Facebook i el Twitter. Microsoft vol incrustar el Messenger al Facebook perquè el seu missatger perd audiència.

I enmig d’aquest panorama arriba Google amb el Wave. En Tomeu em va comentar que l’havia provat i que està basat en Jabber. Quadra amb el que diuen que tenen pensat pel Wave, un programa lliure que permetrà participar a xarxes socials.

Vés per on, potser el Jabber serà el protocol lliure que cercam per les xarxes socials.

—
Imatge: Zazzle.

–versió apòcrifa del God de John Lennon

Em toca la vena troll veure l’èxit que tenen coses com ara els mapes del metro per a representar la cosa 2.0. No els enllaçaré pas, perquè crec que un dels motius de publicar els rànquings de llocs –o mapes– és aconseguir que t’enllacin, pujar posicions als cercadors i tota la pesca.

Al map pioner de la xorrada, inspirat en el metro de Tokio, hi veig massa empreses i ben poques persones. Internet és un món de persones que conversen. Les empreses només hi són benvingudes si ens deixen conversar amb altres persones, els seus empleats:

84. Coneixem algunes persones de la vostra empresa. Semblen interessants a Internet. En teniu més d’aquests amagats? Poden sortir a jugar? –Manifest Cluetrain

Aquesta és la cosa 2.0: conversar a Internet. Les demés històries de projectes web d’èxit són irrellevants i cansen. Parlen massa dels emprenedors i poc de les persones que els fan possibles amb les seves converses. No són les persones que necessiten els emprenedors sinó els emprenedors que necessiten les persones. Necessiten les seves converses. Les han d’escoltar, adaptar-s’hi i aconseguir que siguin interessants i divertides. Si no ho fan marxaran perquè tenim abundància de bits, programar tampoc no és tant complicat i els servidors són relativament barats.

El menéame és milers de persones que conversen sobre les coses interessants que han trobat a la Xarxa. La resta només és programari i servidors per a fer possibles les converses. Ho fem perquè ens agrada el que s’hi diu, participar-hi, i no perquè vulguem ser emprenedors de cap cosa. Si qualcú esmenta el menéame ha de referir-se a les persones que hi parlen cada dia.

Puc entendre aquesta inversió en la importància dels protagonistes perquè el món dels monòlegs corporatius és recent. Fins no fa gaire podíem accedir a pocs mitjans calia que hi hagués tot el necessari per «estar informats» i on podíem conversar-hi poc o res. Bé, les cartes al Director, que gairebé sempre eren una altre forma de monòleg –tret de la conversa dels calcetins de rombes o com es col·loca el paper higiènic (fou a La Vanguardia?).

Les coses han canviat, però no els hàbits de més la meitat de la població internetitzada. Encara n’hi ha molts que usen el web per a informar-se però sense haver de comprar el diari de sempre. Sense conversar-hi gaire. Potser per això sovint ens pregunten si només llegint el menéame és possible «estar informat», qüestió a la que sovint contesto amb una altre pregunta: qui a l’era d’Internet s’informa només des d’un lloc? ÿs per qualque vot de fe? Per enviar noticies al menéame cal haver llegit abans altres mitjans. Els comentaris –les converses– tenen tant pes com la noticia. Una bona part d’aquests usuaris són els que sí han entès què cal fer per «estar informat» a Inernet: llegir varis mitjans i conversar sobre el que hi han trobat. Res nou; el que es fa a moltes barres i taules de bars que cada dia tenen varis diaris a disposició de tots els clients. Res nou però amb una novetat important: aquestes converses també es publiquen i formen part de la notícia. Tots publiquem.

Quan aquest tipus de lector sigui majoria, la manera d’informar-se canviarà radicalment. A Internet tots som autors i podem explicar allò que coneixem millor. Ho sabem des de fa temps tots els que ens interessen més coses que no pas els esports ni la política. Hem cercat i trobat llocs web de persones que en saben molt de les coses que sí ens interessen. Ens hi hem subscrit per RSS i el dia que escriuen ho sabem i ho celebram. Comentem els seus articles, ens contesta l’autor i d’altres lectors. Conversam. No cal que escriguin cada dia, basta que sia cada mes o sis mesos; just quan tenguin quelcom interessant que contar. El autors que no ho han entès imiten els mitjans generalistes i volen ser «blogaires professionals». Amollen apunts de blog cada dia «per no decebre els lectors». El resultat és que acaben avorrint-nos perquè copiaferren el que ja han dit altres, omplen amb qualsevol cosa… com fan tants mitjans generalistes. Que ara toca la grip porcina? Idò venga grip, dia sí, dia també. Cal fugir d’aquest model. Els internautes vius ja coneixen els llocs on parlen dels temes que els interessen. S’hi han subscrit i saben qui és original i qui copia. És preferible mantenir silencis de tres mesos que escriure per escriure. Em sorprèn sentir gent que diu que ha esborrat la subscripció de tal lloc perquè fa vuit mesos que no escriu. Què li fa nosa pas, la subscripció? Pega crits? Li demana doblers? Que oblidin el vell model de publicació regular i obligatòria del món del paper, perquè a Internet no cal. Significa demanar palla. Tranquil·litat, que quan publiquin el RSS ell ja ho dirà servicial i discretament. Aquest és el nou model per «estar informat».

Al meu lector de fils de subscripció RSS –l’agregador– només hi queden llocs que publiquen textos interessants i originals. Sovint publiquen poc, clar. Per la resta vaig visito agregadors socials, com el menéame. Són un complement del meu agregador, fresc i diferent cada dia, perquè és el resultat de milers de converses espontànies.

Qui vol, gràcies a Internet, estar informat des d’un sol lloc? Quin és el futur pels mitjans que ho pretenen? Tot dependrà del nivell d’ús que fem de les subscripcions RSS, dls agregadors socials i de quant oblidem el model del paper. Però sobretot de les converses. Encara que molts blogaires i periodistes monologuistes s’enfadin en sentir-los parlar, que els menyspreïn en comptes d’aprendre’n.

Por su parte, Benjamí Villoslada, fundador en 2005 del sistema de promoción de noticias Menéame, se queja de que es muy fácil hacer amarillismo en este punto y arremete contra las «conspiranoias». «Creo que hay que ejercer la presunción de inocencia. Si delinquen [los de Google], entonces hay que juzgarlos, no antes», responde.

Abans de dir que calia exercir la presumpció d’innocència vaig mirar d’argumentar-ho un poc. Dit sol és poc demagògic. Copiaferro els meus arguments per aquesta part de l’entrevista:

P: ¿Cree usted que si los usuarios que reciben servicios gratuitos de Google tuvieran idea de la cantidad de información que sobre ellos y sobre todo el mundo atesora Google y lo que el buscador podría hacer con la misma, tendrían una opinión tan positiva?

R: No, porque es muy fácil hacer amarillismo con las cuestiones de informática e Internet.

Si tengo un cuchillo y alguien dice que podría usarlo para matar, todo el mundo sabe que es posible, pero la mayoría pensara que no es probable.

Google usa esa información para ofrecer publicidad personalizada, porque sus servicios son gratis y todos sabemos que no hay comida gratis. Podemos pensar que los usarán para eso y nada más. Como el cuchillo, sólo para cocinar. Pero las conspiranoias informáticas tienen un gran mercado: muchas personas que piensan que no es probable que los poseedores de cuchillos los usen para asesinar, sí piensan que Google usará los datos para hacernos daño.

Creo que hay que ejercer la presunción de inocencia que otorgamos a los propietarios de cuchillos. Si delinquen, entonces juzgarlos. No antes.

P: Cree usted, como dice el periodista austriaco Gerald Reisch en *El engaño Google*, publicado por Medialive, que Google es “un lobo con piel de cordero”?

R: No he leido el libro, pero si lo hago será con la metáfora del cuchillo bien presente.

[...]

P: ¿No cree que guardar la información de cada búsqueda (como dirección IP, el dominio desde el que se hace la búsqueda, el día y la hora) 18 meses, como hace Google, va contra la privacidad de los datos de las personas?

R: En España estamos obligados a hacerlo un año, por ley. El problema no es que se guarde, sinó que se hace con esta información. Que exista la posibilidad de no darla, y sucede: basta con no registrarse en Google y borrar las cookies. O usar proxys.

P: ¿Qué opina del sometimiento a la censura china del buscador o a que, en ciertos momentos, compañías como BMV, Ricoh o eBay (cuando batalló con Google en el ámbito de los medios de pago en Internet) hayan desaparecido de las búsquedas? ¿O que otras, como Wikipedia, salga sistemáticamente beneficiada?

R: Es un problema de algunos régimenes políticos, no de los lugares web. Afortunadamente, la Red tiene formas de saltárselos, son prácticas sin futuro, y hemos de proponernos que siga siendo así. Es una cuestión política, no técnica.

Volia publicar-hi una nota amb els 100 llocs web més visitats a Espanya segons l’enquesta de l’AIMC perquè el menéame és el 30è i mira, m’ha fet gràcia.

En publicar-la, el Facebook ha dit que hi havia un error «indefinit» i que ho provés més tard. Hi he tornat un parell de pics, passava el mateix i he deixat fer la nota. En sortir de l’editor de notes no m’ha portat a l’«Inici» del lloc sinó a la plana de login. No podia entrar: contrasenya incorrecta.

He pensat que era una pana temporal i ho he deixat fer. En mirar el correu ha baixat un avis del Facebook: «hem detectat que el teu ordinador té un virus, passa l’antivirus, aquí en trobaràs per Windows i MacOS. Per si el virus o phishing t’ha pillat la contrasenya l’hem llevada i cal que en posis una altre. Clic aquí per a fer-ho».

Idò clic. Cap problema, compte recuperat.

He sospitat de la nota que intentava publicar amb 100 adreces web. Seria aquest el meu «virus»? L’he modificat perquè no hi hagués cap www –no sé ni perquè els posen, a l’AIMC. Però no he llevat els dominis per a confirmar que el problema anava per aquí; tafaner que és un a l’hora de tantejar quina mena de filtre antiphising & viruses han gratat a can Facebook. Total, ha rebria un altre correu: «tens un virus, bla bla bla» i posaria una contrasenya nova, en tenc més.

En efecte, era la nota perquè ha tornat a passar. Només que aquest cop ja no he rebut cap missatge amb un clic per a obrir la plana de canviar la contrasenya.

M’havia quedat sense accés!

Què bé, ara podria explicar-ho. Sí, aprofitant que l’invent està de moda i per tot se’n parla, encara que siguin xorrades, sobretot groguenques: «jo em vaig quedar sense FB per a voler-me fer el xulo amb el menéame».

No he trobat cap adreça de suport del Facebook on explicar el cas. Només tenc accés al correu personal del Mark Zuckerberg. Però no el volia molestar amb una cosa com aquesta. Deu ser un al·lot molt ocupat. Però potser podria aprofitar per a disculpar-me:

«I mira què m’ha passat! [...] Aprofito per saludar-te perquè no vaig poder venir al sopar que l’octubre va organitzar a Madrid el nostre amic comú Martin Varsavsky. Em va saber greu, supòs que hi haurà més oportunitats de conèixer-nos personalment i fer-la petar una estona –tot i el meu anglès terrible d’Alaró (Winglete en anglès?)»

Però no ha fet falta. Se m’ha acudit que podia usar l’adreça del primer correu:

patapim.facebook.com/reset.php?email=adreça%40decorreu.com&cc=oiieruoasfqjerkej&tt=19857189751984

llevant el paràmetre final i deixant-la així:

patapim.facebook.com/reset.php?email=adreça%40decorreu.com

Bingo, he pogut entrar un nou password i ja torna a ser aquí.

Ara em queda el dubte si l’adreça de dalt, posant-hi el correu d’algun «amic», diguéssim, el farà canviar la contrasenya. No ho provaré, de moment no se m’acut ningú a qui tocar-li les gònades d’aquesta manera. Ni vull donar idees, per això he alterat l’adreça en escriure-la aquí. I perquè no em fotin fora, que em fa vesa molestar al Mark.

Amb tot plegat vull cridar l’atenció sobre el fàcil que és quedar fora d’un servei internàutic que està agafant tanta importància social com ho és el Facebook. Cal que les xarxes socials no depenguin d’un sol lloc. El model que m’agrada és el del correu electrònic: podem usar els servidors POP, SMTP o IMAP que vulguem i sempre estan connectats entre sí. En fallar –o si ens foten fora– en podem trobar un altre. Cal que les xarxes socials evolucionin cap arquitectures distribuïdes.

El Facebook les haurà posat de moda primer, i les persones ho haurem fet útil després. Més enllà de les modes perquè els llocs com el Facebook només són converses de bar de copes entre amics, coneguts i saludats; una cosa que ni és moda ni ha deixat de ser-ho mai, però que és socialment útil, necessari i divertit. Quan el fenomen no sigui vist com «la moda Facebook», sinó com a converses socials, aleshores arribarà el canvi d’arquitectura perquè el trobarem necessari en comptes d’una moda. Suposo.

—
La foto és un muntatge del kurioso que va publicar al nótame. També té blog i una foto de la trobada del novembre a Madrid –ell no necessita retocs per a fer associacions cinematogràfiques!

Hi ha blogs on els autors hi fan microblogging. Cap problema. Cadascú té el seu estil. Tampoc no importa sacralitzar el concepte blog. Tot són converses i el blog just és una eina de publicació per a encetar-les «ei, he dit això, què en trobes?». Hi ha gent que cerca converses amollant un monòleg –ço és, un apunt de blog argumentat– però d’altres són més breus. I sovint em meravellen algunes capacitats de concreció. Els hi basta un enllaç i una frase per a fer-te mirar i després comentar. De fet els blogs començaren així: weblog és la contracció de les paraules web i log, o sia, registre (bitàcola, llista) del que hem vist al web. Cromos.

He escollit el Facebook com a lloc de microblogging perquè que té l’ambient adient. ÿs una mena d’e-bar de copes on s’hi escauen les coses breus, fresques. Trob que cada tipus de conversa té el seu lloc també a Internet. El que hi dic pot ser públic, i així ho he fet al meu compte del Frieendfeed. L’invent copiarà gairebé tot el que publiqui al Facebook:

• Estats: un poc de tot.
• Notes: textos que no donen prou per un apunt de blog.
• Enllaços: pàgines, vídeos però sense el meu comentari quan els publico al Facebook.

No mostrarà ni fotos ni comentaris dins el Facebook perquè cal respectar la privadesa dels comentaris allà dedins –i de les fotos, especialment sensibles en aquest sentit. El Friendfeed només mostra el que hi publico jo. Sense comentaris, o la conversa no tendria el context dels comentaris que fan altres. Ara només he de tenir present que allò que digui al Facebook va a parar a més gent que no pas els contactes dins el Facebook.

També he connectat el Twitter amb l’estat del Facebook. Li don un poc de vida a una eina que usa molta gent. La tenia abandonada perquè m’hi costa seguir les respostes, les converses.

El Friendfeed és una bona idea per a resumir, a un sol lloc, totes les coses que publicam a Internet. I és que amb tantes eines ja ens fem un embolic per una cosa tant simple i primària com ho és conversar. E-conversar.

Ja som a València –fins diumenge. Aniré penjant fotos a un àlbum del Flickr. Primeres impressions:

A pesar que al carrer xerren un altre idioma, el valencià, no he tingut cap problema per entendre’ls.

Al Campus cal mostrar les bosses cada 2×3. No m’agrada gens perquè són espais privats. La intenció és que ningú no robi maquinari, perquè això està estibat de portàtils. Han etiquetat el portàtil amb el meu nº de DNI, que també és apuntat a l’acreditació que penja pel coll. En sortir de les sales creuen el portàtil amb l’acreditació, diguéssim. No serveix de res –com gairebé sempre passa amb totes aquestes collonades de seguretat. Bé, serveix per una cosa: molestar qui no ha fet ni farà mai res. Els que sí s’ho passen bomba cercant com botar-s’ho, i per com m’han tractat a jo, he vist que és ben fàcil. No donaré pistes, però tampoc li llevaré l’ull al portàtil ni la motxilla.

Internet vola. Ni a 7 milisegons de mitja arriba una ràfega de pings cap al menéame:

rtt min/avg/max/mdev = 6.617/6.695/6.806/0.106 ms

La Campus Party no és gens cultural; ni importa cercar-ho. Les conferències no les segueix ningú. Ara mateix n’hi ha 13 escoltant la directora de iRTVE.

Tots aquests ordinadors em recorden aquelles garrafes de plàstic de 5 lt que alguns frikis de l’aigua carreguen al maleter del cotxe per a omplir-les a una font. Ni party ni res: frikis del bit devallant tot el que puguin. Tant ordinador m’atabala. El PC és d’estètica ben poc glamorosa. Garrafes i més garrafes de plàstic.

L’important d’un PC és allò que pinten les pantalles. Mirar el monitor és un acte individual. No li trob el sentit a la cosa de reunir-se amb ordinadors. A casa estaria escrivint això molt més còmode. Això sí, en polsar «publicar», serà un segon. No se m’acut què puc fer amb els 4 que ara em sobren. No dóna per les coses que sí estan bé d’aquestes trobades, com ara saludar l’Arturo, que ja m’ha vist. Tanco.

La retransmissió en directe no es fa amb programari lliure. Des de l’organització s’expliquen:

La infraestructura del sistema del video no esta implementada por Ousli, por lo que es necesario el plugin para MMS en Firefox:

Paquete para poder visualizarlo para Debian/Ubuntu: mozilla-plugin-vlc

Se puede reproducir con vlc directamente: mms://193.146.209.50/directo

Tot plegat ja ho podíem fer amb els fils de subscripció i programari agregador clàssic –si voleu saber què són, al menú d’aquest blog hi trobareu l’enllaç cap un apunt on vaig intentar explicar-ho fàcil. La diferència és que el FriendFeed està orientat a persones i no als diferents fils dels llocs on publica la persona. Amb el FriendFeed ens subscrivim a tot el què fa un individu amb una sola acció. Ens assabentem de llocs on publica que abans no coneixem pas.

Cal ser selectiu, perquè algunes persones publiquen molt i no donariem a l’abasto. D’altres són irregulars segons el lloc on publiquen. El lector clàssic de fils de subscripció RSS ens permet triar llocs, cosa encara no possible amb el FriendFeed. Per exemple, amb els RSS podem assabentar-nos només de les fotos ben trobades de fulano però no del seu Twitter on hi publica totes les obrimentes de porta del frigorífic. El FriendFeed ens obliga a menjar-nos-ho tot [als comentaris hi trobareu com eliminar una part del què publica cada contacte].

Posar-lo en marxa és fàcil:

1. He obert un compte i he dit quins serveis d’Internet uso: blog, Flickr, Twitter, Last.fm, del.icio.us …
2. He cercat el nom d’un amic i l’he afegit.
3. L’invent ha usat el primer amic per a suggerir-me un caramull de contactes coneguts, i n’he afegit uns quants.
4. Dins el Facebook, va afegir tots els contactes al FriendFeed quan hi vaig instal·lar l’aplicació. Foren massa perquè no conec la meitat dels contactes que se m’han afegit al Facebook –fer qualque feina pública fa golós el qualificatiu d’estirat sense ser-ho pas, i l’esquiv. N’he esporgat del FriendFeed, perquè una cosa és el compromís social i una altre saber tot allò què publiquin per aquests internets.
5. He trobat a faltar qualque contacte del que m’agradaria no perdre el fil de, per exemple, les seves fotos al Flick. Cap problema: he obert un «amic imaginari» a qui he posat, jo mateix, els llocs on fa coses que m’interessen.

El resultat és:

• Una plana amb allò què publico als llocs declarats a la primera passa.
• Una plana amb el què han fet els contactes.

M’ha agradat perquè és ràpid i simple:

• El primer lloc que veig fer subscripcions a fils RSS sense demanar l’enllaç a cap fil RSS: em va demanar l’adreça del meu blog, vaig dir blog.bitassa.cat i el va trobar.
• La plana del què fan els contactes s’actualitza sola –Mr. Twitter, preneu-ne nota.
• Detecta prou ràpid qualsevol activitat pròpia o dels contactes –això té molt mèrit, perquè són molts els llocs que ha de mirar.
• Encara no l’he vist caure –Mr Twitter…
• La maquetació és lleugera i respira. Les utilitats d’ús diari són ben a la vista. No eſ casualitat: els autors són empleats de Google que participaren en la posada en marxa de serveis com el Gmail i el Maps.
• S’hi poden veure vídeos i fotos sense sortir del lloc.

Per tot plegat el FriendFeed s’està fent molt popular. Només té quatre mesos i alguns ja passen pena que la publicació directa de cromos i comentaris al FriendFeed –també es pot fer– faci que molts llocs perdin clientela. Com sempre, els llocs ara coneguts perdran pes només si ho fan tremendament malament –Mr. Twitter, teniu un problema.

Dalt explico que serveix com a substitut d’alguns fils de subscripció RSS que són reemplaçats per la idea «em subscric ‘a la persona’ i no als seus diferents fils RSS individuals». Però encara no sé quins RSS substituïré ni com. Potser cada interfície té el seu moment. El temps ho dirà.

He afegit una jugueta (o badge o plugin) del FriendFeed al menú d’aquest blog, i em penso que me’n cansaré aviat: és massa gran i no mostra tot el text. La versió que respira és a la plana d’autor d’aquest blog.

Hi falten molts llocs web encara per afegir. Per exemple, no hi puc compartir la meva vida i miracles al menéame. El Ricardo va demanar que l’afegissin, i ràpidament van contestar-nos el que copiaferro a continuació, perquè la solució provisional us pot servir per a molts llocs:

Thanks for the suggestion. We’ll add it to our list, although we tend to add services in batches, so it may take awhile. I hope you will understand. That said, in the meantime, you can add any RSS feed to your FriendFeed by adding it as a “Blog”. It’s not a perfect solution, but should at least work to get your favorite feeds into your FriendFeed.

Els hi he preguntat per email si els «amics imaginaris» eren visibles a la nostra llista d’amics, car significaria esbombar al FriendFeed coses de gent que potser no vol estar-hi, i en 2 hores m’han contestat que són totalment privats.

I la privadesa?

Si no volem que una cosa se sabi, cal no dir-la a Internet. O usar pseudònims. Així de senzill. Just cuidau que allò què publicau sigui interessant, original. Dosifiqueu-vos. I que la visibilitat us sia propícia.

Per cert, mem si qualcú intenta no fer es test perfecte, que si no no té gràcia… no tothom pot ser renét del rei En Jaume!

ÿs una queixa de l’autor, en Bartomeu Vallori.

Si és que quan els mallorquins ens posam d’acord.

Al Facebook cada dia hi rebo un caramull de convidamentes a jocs sense gràcia, aplicacions presumptament esponeroses, i spam. Molt spam. Sobretot de parides 2.0 i polític: «apunta’t al grup de suport a l’Artur Pi Cavots». Au va, si jo ni em suporto a mi mateix –hauria de pegar una esporgada a la meva llista d’«amistats», sí.

—
Els lincs d’aquest apunt potser no us funcionaran si no teniu compte al Facebook. Trob un doi què us registreu només per a veure què diu el test. Per això el us el penjo en PDF: clic.

Sembla prou bo per fer fàcil la subscripció als RSS: en visitar alguns llocs amb fil de subscripció avisa, «t’hi vols subscriure?»  A d’altres ressalta la icona dels RSS, junt a l’adreça, si tenen fil.  En fer-hi clic obre una plana amb el fil de subscripció. La plana –prou ben decorada– inclou el botó «subscriu-m’hi».  Potser hi ha qualque extensió pel Firefox que ho fa tant fàcil com el Flock.  Fet i fet, diria que un Firefox normal i corrent, amb les extensions adients, pot arribar a ser una mena de Flock.  Són camins diferents per arribar al mateix lloc: que el navegador s’integri amb allò que més usam al web; des de fils de subscripció fins el lloc social de torn i passant pel correu web.

Pel demés, el veig amb tendència a oblidar les sessions dels llocs que diu mantenir.  Quan els veu, en fa una gestió prou integrada i vistosa.  De disseny un poc massa estil 2.0 però què li farem, és el que es porta. L’excés ha fet que ja ni el vegi, darrerament.