Per una tarifa plana de 12 Eur al mes podem connectar-nos a internet des de l’iPhone o un Android, cada pic més nombrosos. Aquests mòbils fan molt fàcil llegir correu o twittejar perquè bàsicament és text. Però és un risc fer clic a una adreça web dins un missatge o twitt perquè pot atabalar el telèfon: planes massa grans per la pantalla, maquetacions excessives, pes que esgota la memòria. Avui els llocs web han de tenir en compte els mòbils i presentar una maquetació més simple pels que arriben amb el seu telèfon. Amb el WordPress és trivial aconseguir-ho mitjançant plugins.

Potser hi ha un altre plugin més complet que permeti crear un subdomini i visitar-lo des de qualsevol dispositiu. Que no calgui entrar aquí amb mòbil per a veure la maquetació més lleugera perquè els visitants de preferències minimalistes potser s’estimen més la versió mòbil també des de l’escriptori o portàtil. Existeix el costum d’usar el subdomini «m» per aquests casos. Però de moment no tenc el http://m.blog.bitassa.cat perquè el pluguin que he instal·lat no ho gestona. Passa que el WordPress Mobile Edition m’ha agradat, duu llicència lliure GPL, i ja no he cercat més. S’agraeixen els comentaris si sabeu d’alguna cosa clarament millor.

A continuació un parell de pantallades des d’un mòbil amb el sistema operatiu Android:

• Portada
• Apunt
• Peu de portada

També he augmentat la mida de la lletra a la versió no mòbil.

Aprofit l’apunt per avisar-vos d’un nou tema al Bitologies, l’altre blog: «Del Spotify al Jamendo».

We want to also strenghten our open source community approach. We need to better articulate, how developers can participate in the development of these devices. Today it happens primarilly in upstream projects, and that will always be the most important way for collaboration. So see you @ GUAGEC, FOSDEM, DEBCONF etc and @ sourceforge etc. In addition, we will improve the usage of our external bugzilla, and study how to push Sardine forward. Also, www.maemo.org will be constantly improved with the help of the developer community.

Seria perfecte si digués free software en comptes d’open source, però bé, potser és un tic i no l’adhesió als principis de llibertat dèbil de programari que predica l’open source. L’apunt està escrit des de l’hotel amb un N800.

—
En Mateu m’ha passat el cromo.

Sembla que també hi haurà accessoris amb alimentació USB pel N800.

ÿs un aparell que promet, junt al projecte Maemo, el sabor del GNU/Linux que el fa funcionar. ÿs prou important, perquè els ordinadors de mà cada pic seran més útils. Ni agendes ni telèfons fashion de la mort, osea, però capats; ordinadors amb tots els ets i els uts. Lliures, clar. Les eines han de ser-ho.

All in all I love this device. I love the convenience, I love the size, I love the instant on/off capability. I think it does many things well and the excitement that I feel when engaged with the development community that has gravitated to this platform has convinced me that the best is certainly yet to come and dramatic innovations in software are on the horizon.

Les frases sobre el programari no són casualitat: el N800 està basat en programari lliure i el seu sistema operatiu, el Maemo, és un GNU/Linux pensat per a ordinadors de mà.

Hello,

Nokia is launching a Developer Device Program to provide open source developers with Nokia N800 Internet Tablets at a discount. Maemo.org will be providing 500 devices at a price of 99 Euros per device to selected open source developers. Eligible developers will be provided a discount code to be used at the Nokia N800 online shop.

Please visit http://www.maemo.org/ for details.

Si saps programar, et fa tilin el nou Nokia N800 i tens temps però pocs doblers, aquesta oferta és una bona manera de començar a aprendre els racons i raconets d’un projecte que promet.

El N800 costa 399 Eur i és encara millor que el ja prou bo 770.

En aquest cas, m’ha semblat que calia dir qualque cosa perquè temps enrere em vaig queixar fort perquè a FON volien patentar programari per a compartir connexions a Internet sense fils. Ja no hi ha patent i l’estri en qüestió, la Fonera, és un aparell prou útil que funciona amb programari lliure. Si no explico el que he vist ara, aleshores seria parcial.

Les promocions al voltant de la Fonera

ÿs veritat que a FON tenen d’accionistes a empreses com Skype i els promocionen. Una xarxa WiFi més gran, com la que pot aconseguir FON, els afavoreix per tal de fer més usuaris del seu servei de telefonia per Internet. Aquesta part no m’agrada, perquè els usuaris d’Skype només poden parlar amb clients de la mateixa empresa. Tampoc no m’agradaria un telèfon Motorola que només deixés parlar amb altres compradors de Motorola, ho trobo antisocial.

Però també és veritat que la xarxa WiFi de FON permet usar altres sistemes de telefonia per Internet lliures, basades en el protocol SIP. Tenir més punts d’accés WiFi és bo, perquè tot porta a Internet i també els usuaris d’estàndards lliures podran tenir més llocs de connexió i fer-los servir. Si tot plegat és amb programari lliure, aleshores en tenim el control i no necessitem el permís exclusiu de ningú per a poder parlar –i navegar. Això és el que permet FON amb la Fonera i també les xarxes WiFi com guifi.net.

En esmentar llocs com guifi.net potser cal aclarir algunes diferències amb FON. A més de l’accés a Internet arreu, a llocs com guifi.net, una xarxa ciutadana –i de pagès també– estan aconseguint una xarxa lliure paral·lela a Internet i té molt valor: si a la Internet caiguessin restriccions, les xarxes sense fils permetrien accedir a la informació prohibida. A FON només pretenen que hi hagi molts punts WiFi d’accés a Internet.

Són escenaris diferents, però tenen la part Internet comú –de moment lliure– i ambdós són ben útils pels que volem que tothom pugui accedir sense restriccions a la informació enxarxada.

FON i les xarxes ciutadanes no són incompatibles perquè en els dos casos use programari lliure. Els uns poden usar i adaptar la feina que han fet els altres, cadascú amb els seus objectius. Des del punt de vista dels usuaris, la Fonera és una forma econòmica i fàcil de compartir la connexió a Internet. Les xarxes ciutadanes poden aprofitar les millores que han fet a FON per també fer més fàcil el creixement de les seves xarxes. El motiu és que la Fonera està basada en un programa que ells també usen: l’OpenWRT.

Connexions possibles

La Fonera és un aparell que costa uns 20 Eur amb les despeses d’enviament incloses. En connectar-lo, tenim dues xarxes WiFi: la FON i la privada. Aquesta és una de les novetats importants: dues xarxes en un sol aparell. Abans a FON oferien routers amb una sola xarxa i calia que tothom entrés el nom d’usuari i la contrasenya per a connectar, perquè era la mateixa connexió pels de casa i els de fora. El programari de la Fonera també els permet saber quins punts estan en marxa, cosa que no passava abans i havia provocat comptabilitats contradictòries sobre l’abast real de FON. Ara, els punts d’accés amb la Fonera estan marcats amb un punt verd als seus mapes.

La xarxa privada significa connexió sense fils a casa sense cap contrasenya: portàtils, ordinadors de mà, telèfons mòbils, càmeres, consoles o reproductors d’àudio i vídeo –bé, cal entrar la contrasenya WEP o WPA el primer cop que s’hi connecta, només.

La xarxa pública és pels usuaris de FON que passen pel carrer. Poden ser de pagament, coneguts com «alien», que han comprat hores de connexió, o propietaris de la Fonera que també tenen dret a connectar-se a totes les Fonera del planeta. Hi ha un detall important: només podem connectar-nos sense comprar connexió si oferim de franc la nostra connexió. En cas de voler cobrar un 50% de l’import de les connexions dels «alien», aleshores també hem de ser «alien» i comprar hores de connexió per quan no som a casa.

S’ha parlat molt sobre els problemes legals que suposa cobrar per compartir cobrant la nostra connexió a Internet, car no ho permeten els contractes amb les operadores d’ADSL i cable. Jo ni m’ho he plantejat: comparteixo de franc la meva ADSL cap a Internet, i ara tenc el dret d’usar les ADSL de qui tengui Fonera. Fet i fet, la meva connexió WiFi de sempre –la d’abans de la Fonera, també en marxa ara– ja estava oberta. Per jo la novetat és que si hi ha més connexions FON, ara també podré usar-les, un detall important perquè me n’he adonat que cada cop en trobo menys obertes quan no soc a casa. En aquest sentit l’invent també és útil: si FON coloca més Fonera, jo tindré més llocs on connectar-me. Això mateix també ho puc fer amb xarxes WiFi ciutadanes, però només als punts que també donin sortida cap a Internet. Els afegitons legals de la situació provocada pels pagaments i cobraments són una qüestió que FON ha de resoldre, però no afecten al model que he escollit amb ells: ofereixo la meva connexió de franc i a canvi rebo connexions de franc.

Posada en marxa

A FON han fet bona feina integrant la Fonera –i l’OpenWRT– amb una interfície web i no hi ha gaire feina a l’hora de posar-la en marxa. Pels usuaris del GNU/Linux el més complicat és connectar amb la xarxa Wifi privada, perquè usen xifrat WPA. El xifrat WEP és més conegut i fàcil, però comporta un poc de feina extra.

Primer cal obrir un compte a can FON. El nostre nom d’usuari i contrasenya servirà per a connectar amb altres punts Fonera quan no no som a casa, però també per a donar d’alta la nostra.

El compte inicial a FON és com «alien», car no saben si tenim o no una Fonera i si la compartim. La forma de dir que tenim Fonera és usar-la per a connectar a Internet. En el meu cas he fet servir un portàtil, que he connectat a la xarxa pública WiFi «FON_AP» –així nom l’ESSID de la connexió pública. En teclejar una adreça qualsevol al navegador, m’ha portat a un lloc diferent al demanat: la plana de FON que veurà tothom quan es connecti a la xarxa pública de la meva Fonera –ço és, l’ESSID «FON_AP». En entrar el meu nom d’usuari i contrasenya recent obert, he pogut registrar la Fonera i identificar-me com a no «alien» –«Linus», en diuen dels que compartim franc la connexió i volem més connexions de franc i «Bill» pels que volen cobrar i pagar.

A partir d’aquí ja podia navegar arreu. La plana que apareix en teclejar qualsevol adreça al navegador és just el que trobaré quan connecti amb altres Fonera, i caldrà entrar el nom d’usuari i contrasenya per a usar Internet. Quan és la nostra Fonera, podem personalitzar la plana convidant, per exemple, a visitar el nostre blog, i ho podran fer fins i tot els que no tenguin compte a FON. Desen la personalització a la Fonera. Aquí hi ha una feina d’integració amb el programari OpenWRT i tot és lliure.

La xarxa privada amb WEP en comptes de WPA

Fins aquí la xarxa pública. Connectar amb la privada ha estat més complicat perquè d’entrada hi ha WPA. Sembla que la tarja WiFi del portàtil pot usar-lo, però em feia vessa configurar-lo i he cercat com emprar WEP, que sí conec. Per a canviar la Fonera de WPA a WEP calia teclejar l’adreça IP de la Fonera al navegador, aleshores podria navegar per una interfície web elaborada per FON i que està basada en OpenWRT. En aconseguir-ho –devall explico com– he reconegut algunes parts, perquè ja tenia l’OpenWRT instal·lat a un Linksys WRT54GL.

A un comentari al blog del Ricardo he sabut quines són les adreces IP de la Fonera: 192.168.10.1 per Wifi i 169.254.255.1 per cable –també ho expliquen, encara que no així de clar, al manual PDF en anglès. Darrere aquestes adreces hi ha la interfície web –abans esmentada– per a configurar el WEP. No podia connectar-hi amb WiFi, no tenc el WPA en marxa, així que he connectat un cable des de la Fonera fins al portàtil. No funcionava, perquè el portàtil rebutjava l’adreça 169.254.255.10 que intentava assignar-li. He posat la 169.254.255.134 [1], l’ha acceptat i ja he pogut teclejar al navegador http://169.254.255.1. Amb la interfície web ha estat fàcil modificar la Fonera per a treballar amb WEP en comptes de WPA. Ara la connexió privada WiFi també funciona.

Per a què?

A la connexió WiFi que tenia fins ara amb el Linksys WRT54GL, oberta a tothom, cal afegir-hi les connexions pública i privada de la Fonera. En el meu cas no calia més WiFi a casa ni per compartir, però he guanyat que també que puc usar les Fonera d’altres i tot plegat amb programari lliure. Qui encara no tengui WiFi pot entrar-hi per només 20 Eur i tindré més punts d’accés. També ho poden fer comprant un Linksys [2] i deixant-lo obert, clar. Aleshores ens aniria bé saber on són per quan estam fora de casa, una cosa que fan a xarxes ciutadanes com guifi.net. També cal comptar-hi.

—
[1] El Ricardo m’ha dit que li havia funcionat la 169.254.255.134. Ell l’havia aconseguit pel DHCP de la Fonera; encara no se perquè no ha funcionat el DHCP de la Fonera pel cable i he posat 169.254.255.134 a pèl.
[2] O qualsevol altre, preferiblement amb programari lliure per a poder-lo integrar a les xarxes ciutadanes.

Mem si aviat publiquen el «Sí, Primer Ministre».

Abans d’anar al Carrefour per veure l’aparell que comenta en Toni al programa, m’he informat un poc per què no passi el de sempre a les sufícies: després de les respostes del venedor a les preguntes tècniques, acabar dient «prenc nota del model, cerco els detalls per Internet i ja tornaré [o no]». Aquí teniu el que he trobat:

Primer el web de la cosa, el Siemens M740 AV. Podeu baixar el manual en PDF des de la plana de FAQ –és colossal veure-hi al final la llicència GPL i LGPL. A continuació, llegir el que en diuen a Linuxdevices. Allà enllacen cap a la comunitat més activa, que és alemanya com l’invent. Cal dir que a les sufícies de ciment venen el disc extern USB2 per separat i no arriba a 70 60 Eur amb IVA. Bon preu, per 80 GB. La caixa diu que és compatible amb Windows XP i 2000. I amb GNU/Linux? Suposo que sí, perquè al manual diu que duu una controladora Genesys GL811.

Per saber més de Televisió Digital en programari lliure, visitau el wiki de can Linux TV. Les galindaines de Televisió Digital Terrestre són a la secció DVB-T cards. En Lawrence Lessig explica prou bé perquè cal usar programari lliure per a veure la TV:

Aquestes màquines (ordinadors) defineixen i controlen cada cop més les nostres vides. Determinen com es connecten els telèfons i què surt al televisor. Diuen si el vídeo pot enviar-se per banda ampla fins a un ordinador. Controlen la informació que un ordinador envia al fabricant. Aquestes màquines ens dirigeixen. El codi dirigeix aquestes màquines.

Quin control hauríem de tenir damunt el codi? Quina comprensió? Quina llibertat caldria per a neutralitzar el control que permet? Quin poder?

–pròleg del llibre «Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman», destacat meu.

Els arxius d’àudio del programa (en Ogg i mp3) són a les entrades del dia 9.

Trobareu més detalls de la història d’en Douglas Engelbart a aquest altre apunt.

En primer lloc, cal captar quin és l’ambient nipó. El bloc Kirai.net, de n’Héctor García, un geek alacantí que viu al Japó, és un bon lloc:

«(…) ¿que os parecería poder consultar vuestro mail y cuatro webs desde vuestro teléfono móvil por un precio razonable? ¿Qué conseguimos con esto? Por ejemplo, una mayor cultura tecnológica, aquí puedes ver a gente de 60 años enviando e-mails con el teléfono móvil dentro del metro tranquilamente. Aquí los e-mails son algo tan normal como hablar por teléfono. Si lo pensaís es mucho más sencillo que el e-mail se extienda por TODA la sociedad si está integrado dentro de los teléfonos móviles, imaginaros que todos los SMS en España fueran e-mails, eso es exactamente lo que sucede aquí. Aquí el concepto de SMS no existe, aquí se envian e-mails por defecto con el móvil.

Otro ejemplo que os puedo dar de culturización tecnológica, (Esto me ha pasado el otro día); pregunté a un hombre de unos 50 años como ir a tal sitio. Lo primero que hizo fue hacerme una reverencia y darme la bienvenida (Al estilo japonés), yo hice lo mismo. Como no sabía indicarme correctamente como ir, se sacó el móvil, enchufó el GPS y en un momento pude saber el camino hacia mi destino. Me imagino la misma situación en España: “Aaaacho nene!!! Pues puffff, ni puta idea d’ande está eso”.

(…) Como véis el futuro está en la movilidad de Internet y las conexiones de alta velocidad.»

Ara botem de bloc i anam a can Gizmodo. En expliquen que Amazon Japó ha presentat el «Amazon Scan Search». L’invent consisteix en un programa que s’instal·la als telèfons mòbils amb càmera, convertint-los en escanners de codis de barres. En trobar un producte que interessa, basta fotografiar el codi de barres i usar el programa d’Amazon, que envia el codi i respon amb el preu de l’article. Si interessa, es pot encarregar al moment. Quan en comptes de codis de barres les etiquetes siguin RFID, no caldrà ni fer la foto.

Amb l’Scan Search, Amazon posa tota la seva botiga dins la butxaca de qualsevol japonès que s’apunti a la cosa.

Aquí seria una bomba per aquests establiments que tracten la clientela com si fossin ramats de xots de cordeta: les grans superfícies (aka sufícies) i afegitons. Si més empreses de venda a Internet fan com Amazon, les sufícies que no vigilessin molt els preus es podrien convertir en exposicions. No juguen a l’agressivitat, el preu i els horaris que no pot seguir cap petit comerç? Idò mem si ara superen això. Ells van encetar el «si lo encuentra más barato le devolvemos la diferencia». Ja no fa falta: ho he trobat més barat abans de comprar i m’estalvio el tràmit de demanar cap diferència que veste’n a saber si al final em negaran. Per exemple, perquè el número de sèrie del ticket dividit entre l’edat de la caixera el dia de la compra no coincideix amb els tres darrers números de la matrícula del cotxe d’una tieta segona de l’empleado del mes –si és que la lletra petita…

Es veu venir: els mòbils amb càmera prohibits a les sufícies. Ja no volen motxilles ni bosses d’altres establiments. De tant en tant els hi entra qualque paranoia i fan «coses» extra. Un d’aquests dies, a un Carrefour, em van demanar que obrís la cartera abans d’entrar. El guàrdia jurat hi va veure un llibre i em va dir que amb allò no podia entrar «porque también se venden dentro»:

– Y que vendéis, de ropa?
– Sí
– Pues se te está colando mogollón de gente vestida, que lo sepas!

Ja els hi estaran bé, els Scan Search. Passa que s’estorbaran en arribar a la nostra banda de planeta i que aquestes coses s’accepten lentament… encara que potser aquest pic no: s’aconsegueixen millors preus que justifiquen la compra d’un nou mòbil enhanced pro kingsize tunning micro non plus ultra extralarge blended plus.

(Foto: Gizmodo)

En aquest moment, la portada web d’Apple diu «from the creators of iPod». Els fotografien a tots dos de costat. Un iPod a la seva base estant, té un perfil assemblant al d’un iMac –i més encara quan es fan coincidir ambdós graus d’inclinació.

iPod, iMac, què va ser abans, l’ou o la gallina? Potser anam cap a un món bític on la cosa ja no gira tant al voltant de l’ordinador clàssic… o potser passa que l’èxit comercial d’Apple ara mateix es troba a l’iPod? Possiblement és això darrer, que em sembla injust, vista la gloriosa llista històrica d’innovacions de la casa. En qualsevol cas, ara aprofiten el glamour d’un aparell que també ha fet escola i es manté dalt de tot a la llista de les andròmines més desitjades. Ho fa tot i no tenir una pantalla més gran i en color per mostrar fotos, un detall que serviria per arrodonir la utilitat de l’aparell a l’hora de buidar-hi la càmera, especialment durant els viatges. En llegir la presentació, queda encara més clara la relació que volen crear entre iMac i iPod. Comença així:

What if you could fit your whole life — all your music, all your photos, all your movies, all your email — in a computer as fun and useful as an iPod?

Deixant de banda els paral·lelismes xocants amb l’iPod, de l’iMac és innovador perquè estem davant d’un dels primers models d’una forma de construir ordinadors que cada pic veurem més pels sobretaula: un portàtil amb peu i sense bateries.

De totes formes, tot i que m’engresca la presentació d’una cosa innovadora, diferent, cal no oblidar que el maquinari només és un defecte del programari –una frase que vaig escoltar per primer pic al Miquel Fasius.