Per una tarifa plana de 12 Eur al mes podem connectar-nos a internet des de l’iPhone o un Android, cada pic més nombrosos. Aquests mòbils fan molt fàcil llegir correu o twittejar perquè bàsicament és text. Però és un risc fer clic a una adreça web dins un missatge o twitt perquè pot atabalar el telèfon: planes massa grans per la pantalla, maquetacions excessives, pes que esgota la memòria. Avui els llocs web han de tenir en compte els mòbils i presentar una maquetació més simple pels que arriben amb el seu telèfon. Amb el WordPress és trivial aconseguir-ho mitjançant plugins.

Potser hi ha un altre plugin més complet que permeti crear un subdomini i visitar-lo des de qualsevol dispositiu. Que no calgui entrar aquí amb mòbil per a veure la maquetació més lleugera perquè els visitants de preferències minimalistes potser s’estimen més la versió mòbil també des de l’escriptori o portàtil. Existeix el costum d’usar el subdomini «m» per aquests casos. Però de moment no tenc el http://m.blog.bitassa.cat perquè el pluguin que he instal·lat no ho gestona. Passa que el WordPress Mobile Edition m’ha agradat, duu llicència lliure GPL, i ja no he cercat més. S’agraeixen els comentaris si sabeu d’alguna cosa clarament millor.

A continuació un parell de pantallades des d’un mòbil amb el sistema operatiu Android:

• Portada
• Apunt
• Peu de portada

També he augmentat la mida de la lletra a la versió no mòbil.

Aprofit l’apunt per avisar-vos d’un nou tema al Bitologies, l’altre blog: «Del Spotify al Jamendo».

Les primeres investigacions forenses apunten el suïcidi com a motiu del decés. Sembla que el Zune 30GB era víctima d’una llarga depressió: «ningú no l’escolta» i «se’l veu com un ‘ladrillo’», és el que sovint comentaven els seus amics després de visitar-lo.

Els seus pares, germans, padrins oncles i cosins de la família Microsoft han passat (que no traspassat) a la història com els primers fabricants de maquinari orgànic.

Però hi ha molts negocis que no estan pensats per a fer clients, sinó abonats. La cosa consisteix en aconseguir que hi tornem regularment després d’haver-nos-hi firat només un pic. A partir d’aquí caldrà tronar-hi, a la força, tant si estem satisfets com si no.

El fàrmac que cura del tot no és rendible.
–Richard J. Roberts, Nobel de Medicina.

La telefonia és un ram d’abonetisme gairebé automàtic. Ens ofereixen telèfons subvencionats a canvi que ens hi quedem 18 mesos. Podem esquivar el compromís de permanència si rebutjam el telèfon subvencionat, però és un mal negoci: pagarem tarifes pensades per amortitzar els telèfons mòbils subvencionats d’altres abonats. Cal dir que Simyo és l’excepció, però estic escalivat amb el ram i no puc aconsellar cap operadora.

En aquest moment la telefonia és noticia perquè un dels pioners d’escampar l’abonetitis, Telefónica, obliga a 24 mesos de fidelitat per a tothom que vulgui usar un iPhone a Espanya. Ho trob exageradíssim, inacceptable àdhuc, per una cosa que està evolucionant tant com la connexió mòbil a Internet.

No vull fer-me abonat de res pus i vull llevar-me de damunt tants abonaments com pugui, així que de moment em quedaré sense iPhone. Fet i fet, ja va quedar prou descartat en saber que no es pot usar com a mòdem Bluetooth. L’iPhone està pensat per a obligar-nos a escriure i navegar amb ell i ningú més; encara que al costat tinguem un ultraportàtil molt més còmode. Un Apple Air tampoc. Apple és perfecte quant a innovació i disseny però no tracten bé els clients. M’estiren més les coses bones que no pas les perfectes.

Dos anys a canvi d’usar un telèfon diferent? Si anau endarrer de galindaines feu (o no) una volta per can Totobay –sí, aprofitant que Internet fa que la Xina sigui a la cantonada. Potser us ajudarà a relativitzar el galindainisme mòbil de preus excessius. A continuació mirau de trobar una operadora que no cerqui abonats sinó clients. Difícil, ho sé.

• Augmenta considerablement la mida i el pes de l’ordinador.
• Ripejar pel·lícules és fàcil –sobretot amb programari lliure. Poden transportar-les des del sobretaula al portàtil o usar un DVD extern (50 Eur).
• Per 25 Eur podem comprar memòries flaix USB de 4 GB, que és aproximadament la mida d’un DVD. La memòria és més fàcil de reutilitzar que un DVD regravable.
• Els discs durs dels portàtils ja són prou grans per a buidar-hi molts cops les memòries USB.
• Per quan cal fer espai al disc dur del portàtil –o còpies de seguretat– els discs durs USB són grans i barats. Si el volem carregar amb el portàtil també n’hi ha de petits a bons preus –almanco ocupen menys que el lector DVD, encastat dins el portàtil, i tots els discos equivalents a la mida del disc dur.
• Un disc d’un Terabyte equival a més de 200 DVD i en demanen 200 Eur.
• Els DVD paguen més cànon per GB que les memòries flaix USB i els discs durs.

Potser cal anar oblidant l’idea de guardar els bits en unitats rodones, lluentes i amb forat al centre. Podem fer el mateix amb discs USB i emprant memòries flaix USB com a suport temporal per a transportar dades. ÿs un poc més car, però també més compacte: tenim totes les nostres coses en menys suports; les còpies totals regulars són més fàcils; són més ràpids i fiables que els DVD.

En definitiva, comparau la feina, cost, manteniment, transport i espai que suposa mantenir 200 DVD o un sol disc dur USB d’un Terabyte.

Per cert: els discs durs, també ploren?

Em va agradar, per la mida, el Creative Zen Stone Plus. Té ràdio, però enlloc vaig llegir que s’hi pogués gravar. Vaig preguntar-ho i em contestaren això:

Gracias por contactar al Soporte Tecnico de Creative.

No es posible esta opcion con nuestros nuevos reproducotres por motivos de proteccion de derechos de autor.

Siento no poder ser de mas ayuda en este caso. Si en el futuro requiere mas asistencia relacionada con productos de Creative, no dude en contactarnos de nuevo.

WTF?! Vaig contestar. Possiblement no servirà de gaire (o res), però gota a gota es va fent forat.

Se da la circunstancia que el programa de radio que quiero grabar es mio, soy el autor.

Este comentario quizás no cambiará nada en Creative, pero es mi contribución a ilustrar cómo estas protecciones artificiales son tan absurdas como poner puertas al campo. No le veo utilidad; yo encontraré otros dispositivos digitales para grabar la radio, y Uds perderán una venta. Quizás más, porque el programa de radio es sobre ‘nuevas tecnologías’, y esta es una buena anécdota para explicar: «una protección de los derechos del autor que va contra los derechos del autor».

Gracias por la información.

Vaig rebre una altre resposta:

Estimado Benjamin [sic; el meu nom és Benjamí aquí i la Xina Popular].

Gracias por su respuesta.

Tendre su opinion en cuenta y la mandare al departamento oportuno.

Siento no poder ser de mas ayuda en este caso. Si en el futuro requiere mas asistencia relacionada con productos de Creative, no dude en contactarnos de nuevo.

No he seguit el fil, perquè les frases copiaferrades em desmotiven.

Tot seguit em vaig fixar en els Samsung: tenen ràdio FM amb RDS, entenen arxius Ogg i alguns fins i tot Bluetooth. Tampoc no veia enlloc com fer gravacions de la ràdio. La seva resposta fou més eixuta que a can Creative:

Estimado Sr. Villoslada, Samsung España no distribuye ningún reproductor con las característica solicitada [gravar radio FM en Ogg].

ÿs sensacional. A la ràdio no tiren només música; també «parlen». Com podem exercir el nostre dret de cita d’un medi basat en àudio si no ens deixen revisar res del què hi escoltam ni fer-ne talls? Estan ben bojos, aquests romans.

Sembla que els iRiver sí tenen l’opció de guardar ràdio en Ogg, però no m’agraden les formes triangulars dels uns, ni la poca capacitat dels altres, ni tampoc l’excessiu equipament dels més enllà –just vull sintonitzar i gravar ràdio FM.

També passa que em vaig aturar de mirar els iRiver en recordar que potser el Nokia N800 –que funciona en GNU/Linux– sí té programari per a gravar de la ràdio. En un primer cop d’ull no he trobat res, però hi tenc el Mplayer, un programa que fa de tot. I el clàssic cron que pot arrancar la gravació a certes hores. Haig de fer proves, mem si el Mplayer pot «veure» el so del programa de ràdio. O potser es pot fer qualque programet en Python, perquè hi ha prou informació. Si algú ja ho ha provat, que passi el cromo plis.

Imagine there⿿s no Apple,
No products that begin with ⿿i,⿝
No monthly iPod models,
No Apple stores to get you high.
Imagine all the people
Finding other things to do!

Imagine there⿿s no bloggers…
It isn⿿t hard to do!
No viruses or spyware,
No weekly Windows patches, too
Imagine all the people
Learning to get a life…

(You-hoo-hoo!)

     You may say it⿿d be a nightmare
     Without Google, Mac or Dell
     We might have real conversations–
     But the world would be dull as hell!

Imagine no new cellphones;
Kiss console games goodbye.
No David Pogue or Mossberg
To tell us what to buy.
Imagine all the people
Getting some exercise!

(You-hoo-hoo!)

     You may say that I⿿m a loony
     But rest assured I⿿m almost done.
     I⿿m pretty sure it⿿ll never happen
     So we nerds can live as one!

M’ho envia na Joana (gràcies!). Cercant un poc veig que és cosa del David Pogue. En té la mà trencada per a posar banda sonora a les bogeries androminaires, ja ens ho va mostrar amb l’iPhone.

Quan per aquí siguem capaços de fer aquests numerets per parlar de les ‘noves’ tecnologies i no del darrer affair de [posa-hi el nom de famosa, famós o pseudo], potser voldrà dir que ja formen part de la nostra cultura. Tal vegada passa que no tenim tanta tirada per la comèdia –i la ironia. O que encara ens ho agafam massa seriosament –excepte la vida de [posa-hi el nom de famós, famosa o pseudo]. Coses de nou rics; o no.

Un cas: l’iPod és un aparell per anar dins una butxaca, i la major part del temps ningú no el veu ni pot dir «oh, té un iPod». Per a solucionar el problema feren els auriculars blancs, un color que aleshores ningú més no usava.

La presentació de l’iPhone és un resum de totes les tàctiques propagandístiques d’Apple, i es fa coneixedor que cada dia en saben més. Per això l’aparell em retgira tot i que sé que té qualque detall que pot suposar un avanç, com ara la interfície tàctil. Cal que tot plegat no estigui gaire patentat i serveixi de referència perquè altes fabricants puguin seguir la idea, millorar-la, i usar-la per als seus productes sense limitacions pels usuaris.

Aquesta forma de vendre les coses, com a símbol, empobreix el cantó tecnològic de la nostra societat. També l’empobreix tota aquesta premsa especialitzada en informàtica que diu que tot és fantàstic i cal comprar-ho per a ser feliç. Mai no estimulen l’esperit crític, sinó l’esperit exhibicionista. Per això ja no escric a la premsa especialitzada i vaig obrir aquest blog.

A can Apple pretenen que l’exhibició sia d’alternatiu, inquiet i jipi. ÿs veritat que els amics d’Apple tenen certa dosi d’inquietud perquè han d’anar contra corrent a un ram aclaparat pel Windows; només els peixos morts sempre neden a favor de la corrent. Però si porten la seva inquietud fins a tots els racons, expandint-la sense miraments, aleshores potser trobaran que no és possible ser usuari d’un símbol d’alternatiu ni inquiet a base d’acceptar les limitacions d’aquest símbol. Un cèlebre macquero ho va definir bé: «d’acord, però Apple per jo és una religió». Ell és ateu, així que sabia què deia. ÿs la frase més encertada que he escoltat mai sobre la cosa, i està bé que vingui d’un dels promotors històrics d’Apple al nostre país.

Hi ha qui es compra una taula pel servei que fa, de taula, i hi ha qui la compra per mostrar a les visites. Els primers es conformen amb una taula de pi, robusta, que usaran cada dia. El desgast dirà que aquella és la seva taula. Els cops de cul de botella recordaran bons sopars. Els segons cerquen caoba amb moltes capes de laques caríssimes. Passaran pena cada pic que algú serveixi vi, alenant si el convidat amolla suaument la botella damunt la taula, perquè és un convidat viu i se n’ha adonat que seu a una taula per mostrar més que no per menjar. Ell també passa una penada en veure que els hostes passen una penada.

Són persones a qui importa més l’embolcall que no pas el contingut ni l’ús pràctic de les coses. Apple ven embolcalls. Les limitacions són més fàcils d’acceptar si porten un bon embolcall i comporten cert reconeixement social mitjançant l’exhibició de símbols. Som així, els humans. Diuen.

We want to also strenghten our open source community approach. We need to better articulate, how developers can participate in the development of these devices. Today it happens primarilly in upstream projects, and that will always be the most important way for collaboration. So see you @ GUAGEC, FOSDEM, DEBCONF etc and @ sourceforge etc. In addition, we will improve the usage of our external bugzilla, and study how to push Sardine forward. Also, www.maemo.org will be constantly improved with the help of the developer community.

Seria perfecte si digués free software en comptes d’open source, però bé, potser és un tic i no l’adhesió als principis de llibertat dèbil de programari que predica l’open source. L’apunt està escrit des de l’hotel amb un N800.

—
En Mateu m’ha passat el cromo.

Sembla que també hi haurà accessoris amb alimentació USB pel N800.

ÿs un aparell que promet, junt al projecte Maemo, el sabor del GNU/Linux que el fa funcionar. ÿs prou important, perquè els ordinadors de mà cada pic seran més útils. Ni agendes ni telèfons fashion de la mort, osea, però capats; ordinadors amb tots els ets i els uts. Lliures, clar. Les eines han de ser-ho.