La informàtica al segle XV

La informàtica al segle XV

[En español: Medium]

Intentaré raonar que la societat tracta avui la informàtica tal com al segle XV tractava la lectura i escriptura; que ens cal alfabetitzar-nos en tecnologia digital per a no quedar fora de l’economia, la ciència i la cultura. Ho faig perquè el nostre futur econòmic, científic i cultural està en perill per dos motius: els tecnoanalfabets i la falta d’informàtics. Són dos riscos que estan relacionats entre sí.

El segle XV fou de transició entre l’edat mitjana i l’edat moderna. Les ciutats van créixer i vam començar a comerciar amb terres llunyanes. Els vaixells van ser més grans i els projectes també. Aparegueren els bancs, que donaven crèdit per a expedicions impossibles. Tot plegat es va accelerar perquè el coneixement circulava amb més facilitat gràcies a un invent que no era ben bé informàtica, però gairebé.

L’impremta

El 1450 Gutenberg va presentar els tipus mòbils per l’impremta. Fou l’invent més rellevant del segle XV. Caldria que passessin 500 anys fins el següent descobriment més important per la humanitat: el bit.

‘Informàtica’ és la contracció de les paraules ‘informació’ i ‘automàtica’. L’impremta era ‘la informàtica’ del segle XV perquè va revolucionar l’automatització de la transmissió del coneixement. Les biblioteques van posar ordre a la gran quantitat d’informació i en van facilitar l’accés a tota la població. Els llibres eren els dispositius d’emmagatzematge de dades i les biblioteques els datacenter.

La informàtica de l’any 1450 necessitava gent que sabés llegir i escriure, però malauradament la majoria de la població era analfabeta. El ‘malauradament’ el diem avui; la veritat és que no sé si al segle XV hi havia molta gent orgullosa del seu analfabetisme. Avui sí; sovint massa gent sembla satisfeta –perquè no se n’amaga– del seu tecnoanalfabetisme.

Font: World Economic Forum

Font: World Economic Forum

Al segle XV hi havia qui deia que la lectura és cosa d’escrivans? Al 2017 hi ha directius que asseguren que la digitalització del seu negoci és cosa d’informàtics. El resultat és que ha tancat la meitat de les empreses que al 2000 eren a la Fortune 500. A l’any 1450 hi havia gent que creia que escriure era només un instrument? Al segle XXI els líders de Kodak van creure que la càmera digital era només un instrument. Van quebrar.

«La digitalització és cosa d’informàtics»

És una idea molt estesa. Condemna al fracàs qualsevol projecte que inclogui res digital –avui és gairebé tot. Esgota l’energia dels qui hi participen.

  1. Segle XV: «Vull descobrir nous continents i qui sap com aconseguir-ho sou vosaltres perquè sou escrivans i podeu llegir. No em demaneu com ho hem de fer perquè sóc analfabet!»
  2. Segle XXI: «Vull una botiga tipus Amazon i qui sap com fer-la sou vosaltres perquè sou informàtics. No em demaneu com l’hem de fer perquè no en tinc ni idea, de tecnologia!»

Per entendre que 1 és un absurd, ha calgut que gairebé tothom aprengui a llegir i escriure.

Per a expressar que 2 és un absurd, al 2017 encara cal donar massa explicacions. Les donaré un cop més, però parlant de lectura i no d’informàtica.

El senyor feudal –del segle XV– convocava a l’escrivà per a desenvolupar els seus projectes. Semblava clar: tot el coneixement de la humanitat estava escrit i ell ho podia llegir. El dilluns l’escrivà havia de ser expert en cultius de cereals; el dimarts enginyer de maquinaria per a segar cereals; el dimecres constructor de vehicles de transport terrestre de cereals; el dijous mestre d’aixa en la construcció de vaixells per a exportar cereals; el divendres comptable per a gestionar les factures, cobraments i crèdits; el dissabte arquitecte en construcció de catedrals per a demanar a Déu bones collites de cereals; el dissabte expert en esdeveniments per a organitzar fires sobre cereals.

El diumenge l’escrivà podia descansar.

(No m’estranya que els escrivans de l’edat mitjana acabessin tancats a convents; així no els emprenyava ningú que no sabés llegir, que era tothom 😉 )

No sé si al segle XV hi havia la percepció que la lectura donava superpoders sobre tot el coneixement humà simplement perquè estava escrit, però sí sé que al segle XXI hi ha la percepció que saber software dóna superpoders perquè la informàtica pot gestionar tot el nostre coneixement.

Podria posar molts exemples pràctics però no ho faré perquè no vull que ningú se senti assenyalat. Just reparau la quantitat de software insuportable que us ha tocat aguantar; possiblement s’ha fet sense cap guia en la part funcional; els experts funcionals van dir que la digitalització no era cosa seva. O perquè vareu topar amb tècnics inexperts que només veieren informàtica –és la llei del martell d’or.

Segueixo l’analogia entre informàtica i escriptura: imaginem que l’informàtic és lingüista. Coneix el funcionament del llenguatge, però de cereals no en sap res. Si voleu que escrigui sobre el tema caldrà un expert en botànica. No basta que l’ajudi; el botànic ha de ser el centre del projecte i l’informàtic un mer intèrpret.

La digitalització és cosa vostra. Això sí, us caldrà l’ajuda d’un interpret informàtic.

L’error «la digitalització és cosa d’informàtics» sol anar acompanyat d’un segon error important: menystenir la importància de l’estat digital de les coses.

«La informàtica és només un instrument»

Hi ha qui diu que els idiomes són només un instrument per a comunicar-se. Ho solen dir monolingües. Els qui tenim més d’una llengua sabem que no. No és fàcil d’expressar; tant que sovint els plurilingües callem, per no ofendre, quan els monolingües quan ens deixen anar la seva cantarella miop: «els idiomes només són un instrument per a comunicar-se».

Els plurilingües sabem que hi ha coses que tenen expressions úniques amb només una llengua. La informàtica és una llengua més. No és fàcil d’explicar; tant que sovint els experts en tecnologia digital callen, per no ofendre, quan els analògics deixen anar la seva cantarella miop: «la informàtica és només un instrument per a treballar».

La traducció de castellà a català incorpora novetats com ara les dobles negacions o els pronoms febles. En el fons és poca cosa, perquè la traducció d’analògic a digital suposa canvis en l’essència del pensament per a expressar la cosa o el fet. Per això un líder en botànica expressada analògicament difícilment serà líder en botànica expressada en digital; per això Kodak no va saber veure què suposava la fotografia digital.

Fins no fa gaire tot el nostre coneixement podia ser als llibres impresos amb les tècniques derivades de l’invent del Gutenberg. Tot plegat era rígid, mal de modificar i de transmetre arreu en poc temps. Quan algú va pensar que «la informàtica és només un instrument», va crear publicacions digitals semblants al text d’impremta. Més endavant internet va millorar-ne la distribució.  Vam arribar al digital, més ràpid però tant rígid com al paper. És l’idea que Kodak tenia de la fotografia digital. Es van equivocar molt.

Fins quan?

Ha calgut que vagi plegant la generació dels líders del paper per a començar a veure instruments digitals disruptius. Les finestres dels escriptoris gràfics eren simulacres del paper; el ratolí era un simulacre del llapis. Els sensors, els vestibles, les xarxes neuronals artificials i la realitat augmentada ens allunyen del paper. Els impulsors no són informàtics, sinó físics, arquitectes, metges i matemàtics que han après a llegir una nova llengua, la digital.

No són pas informàtics els impulsors dels canvis que suposarà la quarta revolució industrial. És gent que mai no ha pensat que llegir el món en digital és cosa d’informàtics, com tampoc mai no pensaren que llegir-lo en verbal era cosa d’escrivans –al segle XV potser sí. Ni de filòlegs o lingüistes; afortunadament llegir és cosa de tothom.

La informàtica no és un instrument per a fer de forma més eficient el mateix de sempre, sinó una manera nova de fer-ho tot.

No trobo paraules per a expressar la profunditat del canvi. No es pot comparar amb el cervell, encara que s’hi aproxima; no es pot comparar amb l’idea de Déu, encara que pot semblar sobrenatural en algun moment. Qui comprengui la dimensió de tot plegat no fracassarà; talment el segle XX, quan (a diferència del segle XV) calia saber llegir i escriure per a no quedar fora de l’economia, la ciència i la cultura.

No fracassar

M’he posat al teclat amb l’idea que el nostre futur econòmic, científic i cultural pot fracassar per dos motius: els tecnoanalfabets i la falta d’informàtics. Sé que no és fàcil de resoldre fins que no superem les generacions que van aprendre tot el que saben llegint papers impresos. Perquè passés, van fer falta un parell (mallorquí) de centenars d’anys perquè madurés l’invent del Gutenberg. El bit encara no en té cent.

Va per llarg.

En informàtica encara som al segle XV, que és quan vam passar de l’edat mitjana del paper a l’edat moderna digital.


Imatge: Maxpixel.

Entrades relacionades

4 Comentaris

  1. Pingback: La informática en el siglo XV [cat]

  2. Hola, salvo que sepas programar tu no sabes escribir en el nuevo lenguaje 😛

  3. Totalment d’acord amb tot. Dit per un programador

Deixa un comentari