El postphotoshop i la postveritat

El postphotoshop i la postveritat

Imagina que ets a la platja.

Mai no vesteixes res cridaner, ni vas sense roba en públic, però ets a la platja. En banyador, una peça de roba que no coneix límit per a la quantitat de colors per pam quadrat –molts no arriben al pam quadrat. O sense. Pots, allà sí, i tant. L’ambient ho permet –fins i tot demana– i per això sovint vaig despullat per la platja de Sa Canova.

Imagina que ets a una manifestació.

Mai no crides pel carrer, ni fas renou, però la causa és important i l’ambient permet –fins i tot demana– que cridis, que aixequis els braços. Ho fas.

Ara imagina que la premsa photoxopetja la teva foto a la platja per a plantificar el teu cos –amb banyador o sense– a l’altar de la Seu. O que edita la teva foto a una manifestació per a enroscar-te, pegant crits i braç en alt, a una escoleta rodejat de nines i nins.

Veure convertit en inadequat quelcom lícit i vital que demanava l’ambient, és el que sovint passa en trobar a la premsa allò que vam publicar a les xarxes socials. És el postphotoshop de la postveritat. En diria ‘violació’ si no signifiqués rebaixar la tremenda gravetat del que la majoria imagina amb la paraula ‘violació’. Però tinc diccionari de sinònims: abús, deshonrança.

L’abús i deshonrança de fets lícits i vitals a l’era d’internet no és només cosa de la premsa. La justícia espanyola usa la ‘llei mordassa’ per a processar qualsevol que publiqui: cantants, còmics i persones que s’expressen en públic –no vull dir tuiters, és banal; són persones que fan servir el seu dret a la llibertat d’expressió. Els tribunals els condemnen usant la mateixa tàctica que molta premsa: photoxopeant les seves lletres, acudits i textos. Els retallen i els publiquen a llocs i ambients diferents a l’original per tal de deshonrar l’autora o l’autor.

“Los huevos no se rompen solos, ¿implica o no el uso de violencia?” –El fiscal Vicente González, de l’Audiencia Nacional, interrogant al Joan Coma sobre l’expressió popular “per a fer una truita cal trencar els ous”

No en tinc pas cap dubte: l’objectiu és aconseguir que callem. provoquen l’autocensura, perquè si en diuen ‘censura’ ens recorda massa al franquisme –que sovint penso que mai no hem deixat de viure.

La situació a l’estat espanyol és tant greu que des dels Estats Units –sí, els del Trump– ens han de recordar que un acudit està protegit per la llibertat d’expressió. Ho fan per un text molt desafortunat, i precisament per això el recordatori de la justícia americana encara té més mèrit.

El moment és asfixiant per a la llibertat d’expressió a les xarxes socials de l’estat espanyol. Per un costat la premsa i per l’altre els tribunals espanyols, que reben tapamorros de la Primera Esmena de la Constitució dels EEUU.

La premsa hi fa costat, photoxopeant per a la postveritat les nostres publicacions. La seva inadaptació digital els ha fet creure que el sensacionalisme és la manera d’aconseguir més clics. Ells mateixos ens ho cofirmen, cada dia, a la secció d’articles més llegits.

Els articles més llegits el dia d'escriure aquest apunt de blog

Els tres articles més llegits, a un parell de diaris, el dia d’escriure aquest apunt de blog

Ara compareu-ho amb els articles més llegits a d’altres llocs que mai no van ser analògics. No diré pas quins. Qualcun l’he vist cada dia gairebé deu anys.

Per a veure-hi no basta mirar.

No poden veure l’error en el seu canvi de qualitat i d’audiència. Quan se’ls hi qüestiona, recorden encerts del passat, tipus cas Watergate. Sí, però era un altre ambient, que els feia ser molt més exigents que ara. No volen (o no poden) veure un canvi essencial que els ha fet situar-se, per error, allà on són avui. La immersió digital és molt complexa i caldria un anàlisi profund que rebutgen.

En los años 70 la prensa norteamericana derribó a un presidente mentiroso, y en estos años la prensa ha hecho presidente a un mentiroso —Javier San Román

És un cas històric: milers de periodistes valentíssims analitzant el món qu els envolta, però profundament porucs a l’hora de parlar dels errors del lloc on treballen. Sovint la reacció primària és convertir-se en fanboys del seu mitjà. Quan passi, no intenteu raonar perquè és impossible.

Mentre no arriba un dels canvis necessaris per a la pau i salut social de la societat del segle XXI recordau que, en nom de la llibertat d’expressió, no us heu de sentir pas malament quan algú erròniament us presenti despullats a l’altar de la Seu o pegant crits enmig una escoleta. Ells ho necessiten per a sobreviure un temps; aquest és tot l’ànim que se m’acut ara mateix per a tots els que s’han sentit deshonrats.

Escric això sabent els riscos per a la seguretat que suposa criticar un tipus de periodisme i d’ús de la justícia; passa que per a mi són més importants les llibertats essencials. El postphotoshop i la postveritat fa agafar massa força a l’autocensura i no ho puc consentir. No fem encara més mal a la llibertat d’expressió autocensurant-nos a les xarxes socials, si us plau. Els temps d’asfíxia que vivim demanen just el contrari. També és cosa de l’ambient, però sobretot recordau que ho pateix la llibertat.

Those who sacrifice liberty for security deserve neither –Benjamin Franklin

 

Entrades relacionades

Deixa un comentari