Sortir a la foto

Sortir a la foto

Als actes institucionals s’hi fan fotos, que és el que després destaca als mitjans. Els responsables de Protocol cuiden que surtin bé: et guarden la bossa, assenyalen el lloc on t’has de posar i t’avisen si sobra el mocador o si tens el coll de l’americana (o el blazer) mal posat.

Si ningú de protocol no et diu que siguis a l’escena de cap foto, aleshores aquell dia les fotos no són la teva feina.

Fet i fet, sovint hi ha molts més convidats que fotografiats. Hi som per a explicar-nos què fem, què voldríem fer; per a conèixer gent que fa o voldria fer el mateix o quelcom semblant; per a identificar qui et pot ajudar i qui et voldria aturar; a qui podem ajudar, a qui cal esquivar.

Per a captar complicitats (o no) cal trobar els interlocutors correctes. Sovint la llista de convidats és una ajuda important. La prepara Protocol i si pot ser amb fotos, però no sempre, i en aquest cas el Google Images és un recurs de darrer minut.

La feina de trobar col·laboracions és difícil el dia que et toca sortir a les fotos. Cal estar pendent del somriure, del coll del blazer (o americana), del lloc, què diu l’amfitrió; escoltar molt i parlar poc —és fàcil sortir malament a les fotos quan parles. Si fas somriure els demés, millor. Les qüestions profundes, les que poden fer arrugar les selles, aquestes són per la majoria de convidats que no surten a la foto.

Els dos papers tenen sentit i són necessaris. Els que surten a la foto comuniquen visualment el projecte; els que no hi surten el cuinen. A foc lent; no han de tenir pressa. Els de les fotos sovint no poden aprofundir als actes perquè tenen l’agenda més espessa, i han de partir prest: un altre acte, més atenció a nous amfitrions i més fotos. Per uns la jornada haurà acabat bé si la comunicació visual ha estat positiva i els amfitrions han quedat contents; els demés hauran fet la seva part si almanco han aconseguit liderar una reunió interessant pel mes que ve.

Als actes (tota l’estona parlo dels actes) la feina dels alts càrrecs que no surten a la foto és molt diferent de la dels encara-més-alts-càrrecs que sí hi surten. No tothom ho té clar. Alguns estan massa pendents de les càmeres que fotografien els seus caps. Els interessen més els primers plànols que no pas conèixer algú que pugui ajudar-los a desenvolupar projectes. Volen creure que la política és una cosa visual més que no pas feina de fons. No han entès que no són els actors, sinó els guionistes d’un possible nou acte, en el futur, en el qual ells tampoc no sortiran a la foto.


Imatge: Wikimedia

Entrades relacionades

Deixa un comentari