Projecte Suricata: La ciutat silenciosa

Projecte Suricata: La ciutat silenciosa

(Versión en castellano en Medium).

«Podem ser pioners preparant la ciutat per quan no portem mòbils pel carrer», li vaig suggerir al Xavi Roca, Director del DTI (Departament Tècnic d’Internet) de l’Ajuntament de Barcelona. Corria el juny del 2014 i aquell any m’ho passaria molt bé fent feina en un encàrrec estimulant: «sigues molt creatiu, atrevit, i no et tallis pensant que som l’Administració». L’objectiu era el pla estratègic del DTI.

Les idees no serveixen per a res si no pots desenvolupar-les. Barcelona era la capital mundial del mòbil –gràcies al MWC– i capdavantera en ciutats intel·ligents, cosa que podia fer que el tingués més possibilitats de surar. Així havia passat amb Sentilo.

El pla estratègic

L’idea brollava d’una fixació que tinc des de que –potser al 1997– vaig llegir un article del Jean-Louis Gassée al diari Libération. La seva secció nomia «Chroniques de la Silicon Valley», o quelcom semblant. El Gassée era un geni en interfícies i deia que la postura de l’esquena és molt important, que per això el web difícilment triomfaria a la TV. Argumentava que per a mirar la TV posem l’esquena cap enrere i per a usar els PC cap endavant; que la TV ens porta cap al relax i el PC cap a la tensió; que l’actitud vital és tant diferent que mai no podrem fer-hi les mateixes coses. La conclusió era que ens oblidéssim del web a la TV, i així ha estat.

En Gassée no havia imaginat les tauletes, cosa que sí va fer Alan Kay un grapat d’anys abans: el 1968 amb el Dynabook. A sobre, Kay és l’autor d’una de les frases de capçalera per a qualsevol ferit per la innovació:

The best way to predict the future is to invent it.

Les tauletes van canviar la nostra actitud a l’hora d’usar internet per quelcom tant bàsic com la permetre’ns mantenir l’esquena cap enrere. La gran importància de la postura –i de l’actitud derivada– no canviarà fàcilment els pròxims mil·lennis, així que cal tenir-la en compte.

La postura fa que els mòbils cada cop siguin més grans, car la comoditat fa que els usem per a més i més coses. El mòbil gran resta protagonisme a la tauleta, però just passa perquè es converteix en tauleta. Sospito que faran tauletes plegables; se les empescaran totes per a fer mòbils més grans perquè en realitat volem tauletes. Els mòbils només són una transició mentre no sorgeixi res millor.

Les pantalles només tenen un problema: no serveixen pel carrer ni per a res que demani tenir el cap alt. Hem evolucionat milions d’anys per a tenir una vista frontal que funciona per a llegir pantalles, però no mentre estem en acció bípede, situació en la qual una pantalla ens estressa. En caminar –o estar de peu– preferim veure l’entorn.

Tot això em passava pel cap mentre atenia l’encàrrec del pla estratègic del DTI de BCN.CAT, pel qual m’havien dit que no em tallés, i no vaig fer-ho:

La ciutat serà la nova interfície.

I el camp, el mar.

Quan exercim la nostra natura de bípedes amb vista frontal, l’entorn serà la interfície.

Amb el cap ben alt.

Amb dignitat. L’esquena ben alta.

Com toca!

Si fos ara, li diria Projecte Suricata (gràcies Zetatesters) però en aquell moment se’m va acudir «La ciutat silenciosa».

La ciutat silenciosa

Quan preferim mirar l'entorn

Quan preferim mirar l’entorn

En aquella època volava prou i tenia fresc el concepte «aeroport silenciós» per aquells que no tenien anuncis per veu. Fins aleshores la veu havia estat la forma principal d’orientar els viatgers. Fet i fet, en Sergi Pàmies va escriure Sentimental –per mi la seva millor novel·la– on esmentava la importància de la veu als aeroports. S’havia acabat; al 2014 ja no hi havia veu als aeroports. Això mateix passaria a les ciutats, però amb els rètols.

Sense rètols, la ciutat serà silenciosa.

El Projecte Suricata (en aquell moment «La ciutat silenciosa») consistia en preparar Barcelona perquè la ciutat fos la interfície quan ningú no usés pantalles mentre es movia per la ciutat. No caldrien rètols físics, perquè cadascú veuria els que necessitava en cada moment.

Vas a la feina? A una reunió? Aleshores res no t’ha de distreure. No hi ha rètols. Però si hi vas amb temps i passes per davant d’un lloc on tenen la pila que necessites pel rellotge, ho veus. O si passes per davant d’un cinema on fan una pel·lícula que t’agradarà. Perquè no aturar-t’hi? Tens temps. A més, t’animarà per la reunió que t’espera a continuació –l’important són els resultats de la teva feina i no en què passes el temps.

Fas una volta? De vacances? Quan camines ociós veus unes altres coses. Rètols amb els noms dels arquitectes als edificis, perquè ets afeccionat a l’arquitectura. O detalls de cada arbre perquè t’agrada la botànica. Botigues, que no són a la vista perquè el Projecte Suricata ha canviat l’urbanisme. En centre de la ciutat ja no és ‘al centre’ sinó allà on siguis, al teu voltant, i quan ho necessites. Algunes botigues són dins un edifici comercial, sense rètols (perquè no calen). Sabater: planta 3, passadís B local 18. La meitat dels restaurants són als àtics. És l’hora de dinar, ets celíac, tens un pressupost d’11 Eur i et ve de gust arròs? Veus o sents tres restaurants al teu voltant; un és a l’àtic de la 3a escala després de girar la següent cantonada a la dreta.

Vas cap a casa, amb temps, i de cop desapareixen tots els rètols dels edificis, dels arbres, i només en veus un: la quarta planta d’un edifici de la dreta. Allà hi viu un metge que et pot atendre, perquè el wearable que vigila la teva malaltia acaba de detectar una crisi imminent. Si creus que no hi arribaràs, digues ‘socors’ i ell baixarà.

Acaba la reunió, surts al carrer i reps un avís: a la botiga de vins tenen el Priorat que et va dir –un dia– que li agradava la persona que t’ha convidat a un sopar el la setmana que ve.

L’idea del Projecte Suricata estava basat en quelcom senzill, però difícil a l’hora: una API pública.

L’API

Els detalls tècnics són avorrits, així que no els explicaré ara. L’idea de fons va ser que l’Ajuntament de Barcelona ja té la informació de allò que avui és susceptible de tenir un rètol: tots els establiments i professionals que fan feina a la ciutat.

Si l’API estaba ben dissenyada, podia conduir a una altre API privada, la de l’establiment en qüestió, capaç de dir si té o no un vi determinat –o una peça de roba, una pila per un rellotge, una pel·lícula, un plat.

Que l’API sigui pública serveix per es estimular l’enginy; qualsevol podría innovar en interfície ciutadana. Ja no serà un invent limitat als grans (Google, Facebook, Apple, Microsoft) amb recursos per a etiquetar els elements de les ciutats. De la mateixa manera que els carrers i la senyalèctica serveixen per a obrir negocis, l’API seria una nova senyalèctica digital que dibuixaria unes indicacions i vies virtuals on establir-hi formes innovadores de serveis.

Una API ben feta podia convertir-se en un estàndard mundial, perquè el planeta escolta amb atenció tot allò digital que fa Barcelona.

L’e-majordom

El Projecte Suricata essencialment és només una API –que també és molt, com sap qualsevol bitòleg. Podria funcionar amb qualsevol mòbil si algú feia aplicacions basades en l’API. Usant la càmera i realitat augmentada podríem veure el rètols demà mateix. Perquè apuntar amb el mòbil és difícil –i més a una ciutat plena de gent que pensa que la retrates– també podria funcionar als auriculars: «al carrer tal, número qual, setena planta tens la cosa X que cerques perquè un dia ho vas dir» –la veu cada cop tindrà més pes com a interfície.

Dalt expresso el meu convenciment sobre la molèstia que signifiquen les pantalles quan preferim veure l’entorn. Això significa que perquè el Projecte Suricata fos rodó, calia que triomfés un concepte que al 2014 semblava llunyà. En aquell moment vam dubtar si jo no flipava… però vam quedar que calia que fos creatiu! 😛

Els robots assistents al nigul, els e-majordoms, són la base del Projecte Suricata.

Des del 2014 ha plogut –o no tant– i avui sabem que els e-majordoms són aquí. Si escric això és perquè ho vaig posar a la llista de coses a explicar quan, al març, el CEO de Microsoft Satya Nadella va dir que el futur és als robots del nigul i la veu. No són altre cosa que els e-majordoms que vaig explicar per la Yorokobu quan tenia fresc el projecte «La ciutat silenciosa». Sense ells la nostra API mai no arribaria a triomfar perquè es limitaria a realitat augmentada mitjançant la pantalla d’un mòbil.

Als mòbils mai no ha aconseguit gaire popularitat, la realitat augmentada. Ho vaig provar, però no: quan cercava rètols amb la càmera, la gent s’aturava per no estorbar mentre feia fotos que en realitat no feia. Sempre acabava dient «no, no, passi, passi!» cada minut. Només uso la realitat augmentada del Flightradar24, que etiqueta avions al cel, perquè cal apuntar cap amunt –i més d’un deu pensar que em crec la magufada dels chemtrails.

Els robots del Nadella –que són la Kortana– el Watson d’IBM (del qual en parlo a l’apunt anterior), Siri, Alexa d’Amazon o Google Cloud Machine Learning, tant se val: tot plegat és el concepte de la Zero UI que no existia quan en vaig dir «La ciutat silenciosa» perquè pensava en Barcelona:

It’s all about getting away from the touchscreen, and interfacing with the devices around us in more natural ways: haptics, computer vision, voice control, and artificial intelligence. Zero UI is the design component of all these technologies, as they pertain to what we call the internet of things […]

What happens when our devices finally understand us better than we understand ourselves? Is anything we want to do with an app, gadget, or device is just a shrug, a grunt, or a caress away? —What Is Zero UI? (And Why Is It Crucial To The Future Of Design?)

Per aconseguir la Zero UI massiva, útil per a tothom i cada dia, la nostra API seria un ingredient important. El Projecte Suricata podia convertir-se en un servei públic fonamental.

Més endavant, a la mateixa publicació –Fast Company– deien que la Zero UI arribaria per l’oïda. En efecte, la veu i l’oïda són la interfície ideal per quan no sigui còmode mirar pantalles. No només per a moure’ns per la ciutat sinó també quan conversem com cal, que és mirant-nos als ulls:

The product category is new: an in-ear assistant that can hear you and respond with an intimate whisper. It lets Siri or Alexa curl up next to your eardrum. It’s remarkable what experts from across the industry believe this technology could do within just a few years. Imagine a personal assistant that takes notes about your conversations, a helpful researcher who automatically checks IMDb for that actress’s name you can’t recall, a companion who listens to your problems, and even suggests psychiatric treatment, silently consulting the collective knowledge of experts in the industry —The Next Big Tech Revolution Will Be In Your Ear

La veu serà la següent revolució tecnològica, però també la vista. No per mirar una pantalla, sinó un entorn convertit en interfície.

La quantitat de gadgets que no són pantalles i poden funcionar amb el Projecte Suricata són tants com wearable presentin els experts en innovació; des d’auriculars fins ulleres i lents de contacte passant per sabates, braçalets, cinturons i anells –d’implants no goso parlar-ne ara.

La següent passa

L'entorn és la interfície

L’entorn és la interfície

El Projecte Suricata era la part important d’un grapat d’idees pel pla estratègic del DTI. Vaig acabar abans de les eleccions del maig del 2015. No ho he seguit després del canvi de govern a l’Ajuntament de Barcelona –car ara faig feina pel Govern de les Illes Balears– però crec que no ha avançat. Ho explico perquè em sembla que tot avança cap aquí i segueixo creient –cada cop amb més intensitat– en la necessitat d’una API pública que etiqueti els recursos oficials al nostre voltant. Si no ens ho farà el sector privat, de franc, i amb nosaltres com a producte.

La privadesa serà molt important quan hagem de prendre la decisió d’usar e-majordoms. Si hi ha una API pública, hi haurà més oferta i podrem escollir un assistent de confiança basat en programari lliure, sense sorpreses.

Quan tenim majordom –una cosa que a la majoria ens ve de nou– ha de ser de confiança extrema perquè, per a fer la seva feina, possiblement ens ha d’obrir les cartes i tenir tots els permisos de la nostra agenda.

«Les idees no serveixen per a res si no pots desenvolupar-les», dic dalt. No he perdut la curolla d’aconseguir aquesta, i per això la explico. Va sorgir la primavera del 2014 per una serendipitat, i no tinc pas  cap motiu per a suposar que fou la darrera.

Imatges: Cea + en Flickr i Wikipedia: Charlesjsharp –treball propi, per Sharp Photography, sharpphotography.
Versió en castellà al Medium.

Entrades relacionades

Deixa un comentari