Els hi queden quatre informatius als semàfors?

Els hi queden quatre informatius als semàfors?

Na Cristina Ros acaba així el seu article «A veure què feim amb els semàfors» del dimarts:

«Igual que varen desaparèixer aquells guardes urbans damunt una troneta que organitzaven el trànsit, tenc per mi que als semàfors els queden quatre informatius. O no, Benjamí Villoslada?»

La meva bolla de vidre té niguls a l’hora de veure els detalls, però tinc ben clara una cosa general: si una tecnologia digital pot fer una feina, acabarà fent-la. És qüestió de temps i qualsevol resistència és fútil.

La resposta és sí: no hi haurà semàfors. Tampoc no caldrà cap altre senyal de trànsit. El que no sé és quants informatius els hi queden; diria que més de quatre. Hi haurà un procés fins arribar-hi. De fet, ja ha començat.

La majoria de semàfors actuals són digitals perquè no els governa cap maquinària analògica. Els primers avanços van consistir en canviar el ritme segons l’hora; ara poden fer que els autobusos mai no se’ls trobin en vermell –i a veure si així usem més el transport públic.

Fet i fet hi ha moltes funcionalitats pels semàfors, car la mobilitat és un dels objectius més importants de la tecnologia digital per aconseguir smartcities i smartislands –els hi diuen així, què li farem; per si ho voleu cercar al Google.

Abans que els semàfors desapareguin seran encara més intel·ligents.

(Sí, és ben trist això d’aconseguir ser més intel·ligent abans de morir, però passa sovint)

Governats pels sensors

Cada vianant amb mòbil connectat a internet és un sensor geoposicionat gràcies al GPS. Cada cotxe també. A partir d’aquí es poden fer prediccions del moment que es trobaran i avisar un dels dos.

A qui?

Al cotxe quan el vianant és a 5 segons d’un pas marcat per a ell. Però també podem demanar al vianant que s’aturi –tot i que vagi cap al seu pas– perquè els sensors pels cotxes diuen que hi ha massa trànsit en aquella zona.

La forma clàssica d’aturar-nos és amb semàfors lluminosos, però m’agradaria que m’aturessin les sabates. No se m’acut res més indicat per deixar de caminar. Sí, sabates que vibren.

Quan tremolen les dues sabates, sigui quan sigui, vol dir «alto a les seques».

No creuar el carrer és un cas, però n’hi ha més: surt un cotxe del seu aparcament darrere un portal a la vorera. O quan som nosaltres que sortim, caminant, d’un portal en el moment que ve algú per la vorera. No xocar amb ningú mentre caminem llegint, en girar una cantonada…

Ja que hi som, les sabates vibrants tenen propina: no haver de mirar cap pantalla quan caminem cap a una destinació que hem cercat prèviament al mòbil. Si vibra la sabata de la dreta, cal girar cap allà en arribar a la següent travesera. O avisar-nos quan algú conegut és a prop.

(I mentre no tenim sabates trèmules, perdem el temps fent i comprant rellotges intel·ligents, ha!)

Qui diu sabates diu cinturons o polseres o auriculars molt discrets, fins i tot implantats. Són els wearable que arriben.

Els auriculars possiblement són una de les següents revolucions al ram del wearable.

Quan ho explico gairebé sempre l’objecció és «Quanta gent portarà wearables? Tu i quatre freaks?» La resposta és recordar quanta gent tenia mòbil intel·ligent (i per tant un sensor connectat) 5 anys enrere. I tauletes. No dubto que els wearable faran d’assistents a l’hora de creuar el carrer i dotzenes de coses més. Es convertiran en majordoms servicials, que faran que consultem molt menys les pantalles dels mòbils perquè la veu tindrà cada cop més pes com a interfície. De l’article sobre auriculars que linco dalt:

Imagine a personal assistant that takes notes about your conversations, a helpful researcher who automatically checks IMDb for that actress’s name you can’t recall, a companion who listens to your problems, and even suggests psychiatric treatment, silently consulting the collective knowledge of experts in the industry.

El meu dubte és quan els wearable seran d’ús general. Tot va cada any més ràpid; la intel·ligència artificial semblava inabastable fa no res, i avui sorprèn —després esmentaré AlphaGo.

Encara que la majoria usem galindaines wearable, els semàfors lluminosos possiblement sobreviuran un temps extra, mentre són clarament inútils, per mor del mateix motiu que avui encara moltes etiquetes mostren el preu en pessetes.

El temps extra serà més curt en funció de quan arribi la prohibició de conduir cotxes. «Solo en circuitos cerrados»; «no lo prueben en sus casas», us sona? Doncs serà general.

Cotxes autònoms

Si dius «prohibició de conduir» o «cotxes robot» sovint hi ha quin es posa les mans al cap, però si dius «cotxes autònoms» la cosa canvia.

Els cotxes autònoms seran una gran revolució. Per ordre d’importància:

La primera revolució: donaran autonomia segura a persones que no haurien de conduir. A totes les famílies n’hi ha un parell (mallorquí), sobretot a mida que envelleix la població.

La darrera revolució: ningú no farà nosa al carril central ni esquerre de les autopistes  –a Mallorca això és una proesa, creieu-me.

Totes les feines que ens converteixen en MeatPuppet les faran robots. Conduir n’és una, em sap greu pels taxistes i camioners.

Els vehicles robotitzats ens donaran requaranta voltes en tot el que té a veure amb mobilitat: des de la seguretat i respecte al codi de circulació fins a la sostenibilitat energètica, passant per l’eficàcia.

Sí, eficàcia:

No necessitaran senyals que els hi diguin on han de sortir de l’autopista perquè llegiran els mapes digitals que avui veiem a la pantalla del GPS. Tampoc no necessitaran senyals punxades a un pal, com els xupa-xups: les limitacions de velocitat i les prohibicions estaran marcades als mapes. Les normes seran líquides: perquè cal anar a 60 per davant la Seu quan sabem cert (pels sensors) que no hi ha ningú? Perquè un carrer estret ha de tenir una direcció prohibida si no ve ningú en sentit contrari?

Sovint els robots mostraran més pensament lateral que els humans perquè tindran moltes més dades per a poder prendre decisions creatives; avui està passant amb AlphaGo.

Els cotxes autònoms parlaran entre sí, mentre ens porten a destinació, per a decidir quin és el trajecte més ràpid fent-se el mínim de nosa.

Ens deixaran a la porta i després ja aclariran on poden aparcar. Sense ningú dins. Vindran a cercar-nos quan acabem. Només per això en vull un, i el vull ja. Imaginar-los ha fet que ara mateix no m’interessi cap altre cotxe i que tots en semblin una molèstia.

Els humans conduint es convertiran en una molestia, un problema d’eficàcia col·lectiva i de seguretat.

Per descomptat, quan el cotxe robotitzat estigui cercant aparcament –mentre nosaltres som a lloc–  s’aturarà quan hagi de deixar passar un vianant –o molts. Si no és ell qui s’ha d’aturar, farà que vibrin les seves sabates (o allò que cadascú vulgui que li vibri) per dir-los hi que s’aturin. Ho faran tot seguint tres lleis bàsiques:

  1. Un cotxe autònom no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
  2. Un cotxe autònom ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
  3. Un cotxe autònom ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Arribarà un dia que conduir cotxe sigui vist com una temeritat tant greu com, al 2016, anar en moto sense casc, portar un nadó assegut a la faldilla o conduir gat. Tot això ho fèiem sovint 40 anys enrere, als Seat 600 i amb guàrdies dalt de tronetes. Recordo que portaven un casc blanc, rígid, que semblava un cossiol.


Imatge: Wikipedia.

Entrades relacionades

Deixa un comentari