Guru

Guru

Acabo de renovar el domini benjami.guru, però no pas pel que significa segons la definició de la Viquipèdia:

Un guru (en sànscrit गुरु, “mestre”, “professor”, “el qui dissol les tenebres”) és el nom que rep un mestre espiritual dins de l’àmbit de l’hinduisme: el mot es compon de gu (“obscuritat” o, per extensió, “ignorància”) i ru (“llum”, per extensió “coneixença”), designant així aquell qui ajuda a passar de la ignorància al coneixement. —Viquipèdia

L’he renovat per ironia, que és el mateix motiu pel qual el vaig comprar ara fa un any.

Sovint el qualificatiu ‘guru’ és en to de menyspreu. Ho deixen anar talment el cunyao de torn et diu ‘geni’ o ‘campió’ poc abans del seu celebèrrim «Au va, surt! Que tu no en saps».

Aquest desdeny és un efecte de l’exposició de les persones a la xarxa.

No fa pas gaire publicar era car o selecte –de fet, era les dues coses: car i selecte. Internet ha disparat les possibilitats de comunicació fins a fer-les arribar a l’individu. No és fàcil de pair. La tendència a veure gurus és un símptoma clar de dispèpsia.

Des de sempre he fet feina com autònom. Abans d’usar internet, havia de confiar en el boca-orella dels clients per aconseguir-ne més i fer bullir l’olla. En arribar la xarxa, em va semblar una eina colossal per aprendre coses noves i depurar-les. Publicar el que aprenia servia per a tres coses: depurar les idees, tornar el favor i conèixer persones afins. Les afinitats porten a les col·laboracions, a feines i projectes.

Aprendre, conversar i publicar a les llistes de correu va suposar començar a escriure a un grapat de revistes i diaris. Després arribà la ràdio, televisió i prou projectes de programari, tecnologies i estratègies. Tots aquests anys l’escenari ha canviat: web, blogs, xarxes socials, grups privats. Però l’essència és la mateixa: Llegir i escriure, aprendre i explicar-ho, conversar i publicar.

Publicar suposa una exposició personal que provoca afinitats, però també rebuigs.

Saps quan els amics et diuen ‘guru’ com a compliment immerescut: en publicar només faig el que hauria de fer tothom. Ho considero una necessitat bàsica quan recordo les paraules d’un guru de bon de veres, Douglas Engelbart«La clau de tots els grans problemes del món és que han de ser tractats de forma col·lectiva. Si no aconseguim ser col·lectivament intel·ligents, estam condemnats». La intel·ligència adquirida en xarxa no és meva, és col·lectiva.

Però aquests ‘guru’ afins són minoria. Com deia en encetar aquest apunt de blog, sovint ho diuen en to de menyspreu. Potser perquè no els hi agrada gens el que expliques. O el fet que ho expliquis. Ho troben competència? O potser tenen una alegria cada cop que parles, perquè demostres quan patètic ets.

O jo què sé.

Si fos un guru tindria resposta. Però no ho sóc, i per això mantinc el domini benjami.guru.

Em diverteix perquè els afins riuen i la resta s’enriuen, car la dispèpsia prolongada provoca deficiències en enzims per catalitzar la ironia.


Imatge: Wikipedia.

Entrades relacionades

Deixa un comentari