Ahir vam llegir un tuit que sospitàvem però que mai no hauriem volgut veure:
Soy Mª Riera, la madre de María. Cumpliendo con su deseo me toca lo más difícil del mundo, deciros que ella falleció anoche. Gracias a todos.
Ens va colpir tal com ho hauria fet una cridada telefònica, que és el conducte habitual per a rebre aquestes noticies fatals. Sol acabar-se amb condolences bastides de les frases de rigor, perquè no saps què dir mentre el cap bull amb vivències que vols guardar per tu. Però ens esperava una novetat que descobriríem arribada la nit: Na Maria va preparar un acomiadament en obert al Twitter. La seva mare la va interpretar amb la força i l’estil de la seva filla. A través de na Maria Riera, na Maria J. Mann encara era viva al nostre timeline mentre estàvem segurs –malauradament– que s’havia mort. Mai no he vist cap acomiadament amb tanta força mitjançant una tècnica atàvica, l’escriptura, a un medi tant actual com és internet. He après que no hi té res a veure ni la tècnica ni el medi, sinó la força de les persones. Que qui diu que internet no serveix per a segons què és perquè no ha tingut la sort de conèixer-hi a persones com na Maria.