En efecte, ho teniu ben entès: això és un blog personal i hi escric el què vull.

Però teníeu mal entès que jo som de pedra picada. Idò no. Em deixa fet pols (de pedra, si voleu) la injustícia. En aquest cas, veure que tenim unes lleis que poden condemnar a la ruïna persones que no han comés cap delicte.

Tenim lleis per a protegir l’economia quan arriben situacions excepcionalment delicades de la vida: des de subsidis d’atur fins ajudes per a pagar hipoteques. Li diuen estat de benestar. Paguem molts impostos per tal d’aconseguir-lo. ÿs de benestar perquè les persones, quan ens sabem amb recursos per a seguir endavant, fem projectes, i il·lusions, i tot plegat contribueix a una societat millor.

Però hi ha una situació en la que l’estat de benestar consent que un pare (o mare) no tengui un cèntim el primer dia del mes. No m’ho podia creure, però he cercat i he trobat molts casos de persones que no poden pagar el lloguer d’un nou habitatge on refer res. El motiu és que l’ex-parella ha valorat les despeses dels fills exageradament, i el jutge li ha dit al pagador «espavil·lat». Que la part demandant no ha valorat les despeses amb la calculadora, sinó amb tot el que miro d’expressar amb aquest apunt de blog. En el meu cas, sembla que dos nins gastaran, cada mes, el que mai no han gastat: el preu del lloguer que pago –no barat– multiplicat per 2,90. I no el podré pagar, clar.

Qualque cosa falla en una història prou important per la societat. Però trobau ‘infantiloide’ parlar-ne. Potser perquè hi ha prou gent com vos, encara no hem trobat solucions raonables. Gent que trobaria fantàstic que parlés d’això mateix si es tractés d’un conflicte laboral, per exemple.

Estic segur que me’n sortiré. I estaré content d’haver-hi passat fent pensar un poc a la gent que em vulgui llegir. Aquest blog és per a pensar i fer pensar.

Ah, un detall: no m’agraden gens els toros.