Malson

Avui l’advocat m’avisa que la ex ha presentat una demanda contenciosa. No hi haurà acord perquè no accepten la pensió que vaig oferir. Volen 400 Eur per fill, en total 800. Si prospera, els doblers que tindré per a menjar, pagar l’ADSL, electricitat i tot el que em cal per a fer feina, seran -170 Eur cada mes, ço és, 170 Eur en negatiu. No vull cap «luxe» com ara un cotxe (que no tenc), sinó l’essencial per menjar cada dia i fer feina devall un sostre senzill. Però sembla que no podré. L’advocat diu que hi ha possibilitats que em condemnin a pagar 800 Eur, perquè tant farà quines siguin les meves necessitats per a seguir endavant. Jo no compto.

Vaig oferir 360 Eur de pensió uns mesos enrere quan tenia més feina. Em semblava raonable perquè mai vam menester 720 Eur mensuals per a les despeses dels nins –els 360 meus i els 360 seus. Era més pensió que la calculada per unes taules que vaig trobar al web. Des d’aleshores he perdut clients per mor de la crisi. Els ingressos han baixat 600 Eur cada mes. Si haguessin acceptat la pensió de 360 Eur, ara en tendria 270 per a totes les despeses mensuals. Tampoc no basten, però un cop de sort amb la feina –tot i la crisi– potser permetia refer-me. Vaig contar la nova situació a la ex apel·lant a la dignitat que va descriure bé la Pilar Morales, però malauradament no ha servit de res. La resposta, una setmana després ha estat exigir més del doble i via judicial, «a les males». No hi ha dignitat.

També va rebutjar una cosa tant raonable com la custòdia compartida, una que em permetria ajustar el pressupost a les despeses reals. No la vaig proposar només per motius econòmics. Hi crec, vull participar al 50% en l’educació. Em repugnen aquestes lleis pensades per què el pare se’n desentengui a canvi de pagar morterades. Però les possibilitats d’aconseguir la custòdia compartida són baixes, car la llei afavoreix que la mare converteixi els fills en ostatges per a perpetrar, legalment, la ruïna econòmica del pare. Ho saben i la poden rebutjar amb tota la fredor i prepotència del món. Ningú no protegeix al pare.

L’advocat m’explica les decisions que solen prendre els jutges de Mallorca. Esgarrifen. Les lleis no estan pensades per què no falti res als fills i que les dues parts de la ex parella –l’home també– puguin refer la vida. Estan malparides al voltant d’una gran mentida: que les dones són més dèbils i necessiten la protecció de l’Estat. Una protecció ben falsa en el meu cas, car té més ingressos i vaig ser jo qui li va procurar independència econòmica. Per a emmascarar la mentida usen els fills i el xantatge emocional –amb els nins és massa fàcil. Els converteixen en màquines de tudar unes quantitats que mai no van necessitar quan el matrimoni funcionava. I què és igual si el pare no les té. Els jutges tampoc no valoren que ella tengui més ingressos que jo. Ningú no protegeix al pare. ÿs un malson.

L’advocat diu que els jutges no tindran en compte el lloguer de 550 Eur que he de pagar cada mes. Tampoc que no n’hi ha gaire més barats. Sembla que tampoc no voldran comptar cap part del lloguer com a despesa de l’activitat professional. Ni tindran en compte les despeses necessàries per a fer feina: l’ADSL, ni l’electricitat, ni els ordinadors, ni el transport per anar a la TV ni la ràdio. Ja no els he comptat en donar les xifres de dalt (-170 Eur o 270 Eur). No hi ha cap futur per mi.

L’advocat preveu que possiblement diran «espavil·lat», perquè hi ha homes sentenciats a pagar 300 Eur amb uns ingressos de 600. Podria llogar una habitació per la meitat, però treballo a casa. Pagar la meitat per una habitació no es pràctic, perquè em quedaré sense espai per a fer feina en condicions. No tindré esma per a treballar a una habitació ni caràcter per a compartir pis 24h; em conec. No permeten que inverteixi 250 Eur en el meu futur obligant-me a pagar una barbaritat –que no necessiten– «pel futur dels fills». Que no podré veure, perquè com han de passar un cap de setmana amb mi en una habitació? Quins doblers tindré perquè el puguem passar fora? No sembla real.

Mentre, ella té una botiga (de la qual la meitat encara és meva) als baixos de la casa familiar. O sia, que amb el meu pagament del 50% de l’hipoteca finanço part del seu negoci. Tampoc no vol pagar res de lloguer.

En definitiva, em veig condemnat a la ruïna econòmica. A no poder exercir la meva activitat professional perquè comporta despeses i necessita espai. A no poder construir l’ambient necessari per a refer la meva vida personal. Tot plegat per mor d’estar obligat, judicialment, a pagar el què no tenc i ni els nins no necessiten. Si no puc, cap a l’embargament –i no podré, els nombres són molt eixuts. A la mort per tal que els meus fills i la ex visquin molt per damunt de les meves possibilitats.

Estic perplex. Retgira pensar què té al cor una dona determinada a que els seus fills tenguin un pare arruïnat. No puc entendre a qui beneficia. Només hi veig una explicació: egoisme per alimentar odi i ressentiment. Són coses que, de ben segur, li passaran factura; recollim el que sembram.

No m’agrada parlar de qüestions tant personals aquí, però les injustícies em poden. Les injustícies sovint han estat el tema d’aquest blog, i ja m’agradaria parlar de les bítiques, com sempre. Però en aquest moment aquestes altres van davant per mi. Crec que serveix perquè se sabi un poc millor quan malament tenim aquesta part, tant important, de la nostra societat. I potser qualque dia es farà justícia. De moment és un malson contra el que em penso rebel·lar, perquè no puc pair la injustícia. Aquest apunt de blog és només el primer vòmit.

Entrades relacionades

40 Comentaris

  1. ÿnim Benjamí! suposo que deuen ser moments complicats però… ànim!

  2. A part d’enviar-te ànims, se m’acudeixen unes quantes reflexions a fer. Si més no per deixar clara la injustícia:
    – si no et pots desentendre dels fills pel que fa a la atenció econòmica, menys encara en la seva formació. Ser pare NO és pagar. Ets (i has fet de) pare, tant li agradi com no. No tenen cap dret a negar-te la custodia dels teus fills.
    – quan valdria el lloguer de la casa? i de la botiga? perquè és un ingrés que tu no tens i una propietat que tens morta. Si el pare viu en un pis, o en una habitació, perquè la mare ha de gaudir d’una casa sencera? si no n’hi ha, es ven i tots a un lloc més petit.
    – més val no imaginar-se què passaria si la cosa fos al revés: la teva dona vivint de lloguer, sense arribar a final de mes, sense veure als fills i pagant-te un sou de per vida. Els clams se sentirien fins al cel. 🙁

    No continuo per no fer-m’hi mala sang. Ja saps on sóc, pel que necessitis.

  3. No et sentis derrotat, que encara no s’ha fet el judici. Cerca’t un bon advocat!
    Molts d’ànims!
    Besades

  4. Hola Benjamí, això vol ser un missatge de suport i recolzament perquè no hi ha dret que en un cas de separació no es contempli la possibilitat que ambdues parts puguin refer la seva vida.
    Avui en dia sempre es beneficia a la mateixa part i nosaltres duim la pitjor part.
    Es ben necessari que es canviïn les lleis per a afavorir que cada part es pugui recuperar.
    Tenc fe que algun dia això canviarà, amb solucions com, per exemple, que tot el que es té a mitges es pugui vendre i donar la meitat a cada part per poder tornar començar, respectant en tot el moment als fills que en veritat son els grans perjudicats per la situació, però no els únics.
    Intenta pensar en positiu, ja se què és molt difícil, però t’acaben de regalar una nova vida i has de tornar començar. Cal tenir les forces i el cap per fer-ho i estic ben segur que ho faràs, ara has de passar una circumstància, un dol per llavors renaixer.
    Molta sort i molta força,
    ÿnims i una aferrada !!

  5. Esgarrifa, i molt, tot això que contes. Sembla com si mai poguéssim, en aquests casos, trobar el punt mig de les coses. :'(

  6. Gràcies. Tant de bo fos com dieu, aleshores seria just.

    Però el meu problema no té remei. ÿs d’indefensió total. Cap advocat pot defensar-me, perquè no hi ha defensa possible.

    Mirau quants pares han de viure al despatx o han de tornar amb els seus pares. S’han donat casos d’homes que dormien al cotxe. Jo no tenc ni despatx on anar a viure, perquè faig feina a casa. Ni cotxe. No puc tornar a viure amb els pares.

    Si ella s’ho proposa –i en sembla determinada– em pot arruïnar amb tota la legalitat d’aquest món injust del que se n’haurà aprofitat sense dignitat.

  7. Supòs que cap paraula meva podria alleugerar-te. No se m’acut el què, però sóc per aquí si has de manester res.

  8. Bufa Benjamí… tot i que sabia dels teus problemes derivats de la separació, aquest post m’ha deixat fet pols, glaçat. Com saps, servidor ha passat i està passant per moments fotudament semblants deixat de la mà de Déu al mig de Rússia. Si jo estic aguantant i intentant tirar endavant, tu no pots ser menys.

    La teva situació em fa sentir doblement frustrat: tant per la indefensió i crueltat a la que et trobes sotmés, com per saber que mentres tu i en Ricardo m’heu ajudat tant, jo no puc fer prácticament res des d’aquest racó de món 🙁

    No et rendeixis, fes el cor fort, apreta les dents i mira endavant. Un tio tan trempat com tu és més fort que tot això. Si ja res que pugui fer per tú, compta amb mi. Molts, molts ànims !!!

  9. Hem sent malament per no poder-te ajudar, perquè veig que es una gran injustícia que pot passar a qualsevol home incloent-me a mi. I si, realment es aterrador com una dona pot arribar a arruïnar un home amb l’ajuda de la “justícia”. Es tan senzill com dir que l’ha maltractada, no importa que el jutge no la cregui, a tu et tiraran pedres pel carrer com a mínim.
    Se que té poc valor, però igualment et dono el meu recolzament, molts d’ànims i molta sort al judici!

  10. Estic sense paraules. T’he enviat un correu. No defalleixis.

  11. Ei Benjamí, com et deia l’altre dia, jo sóc una mare separada amb dos nens. I estic segura que el meu ex pensa de mi tot això que tu has posat parlant de la teva ex. Però, tot i que no et vull treure els motius lícits i legítims que tens per pensar això, insisteixo en que no sempre és així.

    En el meu cas van mirar els dos sous: són semblants. Van mirar les despeses dels nens, ni les del meu ex ni les meves. Només van comptar el que podien gastar els nens. Abans la pensió era de 600 euros al mes per als dos nens i anaven a una escola privada. Ara (fa dos cursos) hem canviat als nens d’escola i la pensió ha baixat a 400 euros al mes per als dos nens.

    I des del primer dia de la separació el meu ex em diu que jo m’estic lucrant a costa seva i que és amb els seus diners que jo me’n vaig de vacances.

    No tots els casos són iguals.

    T’envio molts ànims. I un petó.

  12. Afegitó al que deia de la indefensió. No hi ha advocats que puguin evitar això:

    la separación es la única situación en la que la Justicia consiente que un hombre se quede sin nada de su salario desde el primer día del mes

    http://padresdivorciados.blogspot.com/2008/04/el-divorcio-como-ruina-de-las-familias.html

  13. Em sap greu. Una abraçada, ànim i sempre endavant!

  14. I per què no veneu la casa, com darrer recurs?
    Segons quin jutge et toqui, n’hi ha que sí que són partidaris de la cutòdia compartida.
    També hi ha la possibilitat -més comú del que ens pensam- que els nins visquin un mes amb la mare i un mes amb el pare (o 15 dies, és igual) i aleshores ni el pare ni la mare ha de pagar res a l’altra.
    Benjamí, no defallesquis que hi ha moltes solucions.
    Qualsevol cosa (menys diners:-() ja saps on som

  15. Joana, tal com m’escanya jo aviat no podré pagar la meitat de la hipoteca. Hi ha en joc on viu, hi té la botiga. Ella sabrà què es juga.

    Demanarem la custòdia compartida, sí. En aquest cas haurà de retirar la botiga perquè no pot estar a casa quan hi vagi el meu temps de custòdia compartida. Sovint em fa l’efecte que va contra ella mateixa –és el que té l’odi.

    Gràcies.

  16. Custodia compartida no vol dir compartir la casa, podeu tenir custodia compartida i cadascú viure a casa seva (bé, tu a la teva i ella a la dels dos). Però podria ser al revés, tu a casa i ella que es busqui la vida. Total, tu també la necessites per treballar-hi.
    La idea és que qui es queda a casa són els fills, però si estan al 50% amb cada pare tant podria viure-hi ella com tu. O tu i li arrendes la botiga.
    L’altra cosa és la compensació econòmica, si els nins estan al 50% amb cadascú, teòricament queda anivellat i no calen pensions, no?
    Però una cosa és la lògica i la justícia i l’altra la Justícia.

    Molta sort!

  17. No vull ficar-me pero m’agradaria saber que hi vares fer tu perque ella actui d’aquesta manera. Pot ser trobis que no tenc cap dret a demanar aixo despres de lo malament que ho estas passant pero no vull pensar que hi ha persones que sense cap motiu desitgin el teu enfonsament.

  18. Laura, amb els anys havíem anat per camins molt diferents i ja no teníem cap tòpic en comú. Ella no trobava que fos important, però per mi ho era molt. Ni en això no coincidíem. La gran ofensa ha estat deixar-la.

    Albert: vivim a pobles diferents, els nins no poden canviar d’escola varis pics l’any. Hauríem de fer torns a la casa.

  19. Me sap moltíssim de greu tot plegat. Jo que he passat per dos processos d’aquests em crec absolutament tot el que dius. I realment sento el que ocorre.
    Espero que siguis molt feliç i puguis refer la teva vida!

  20. Trena: tu no el vas deixar amb 170 Eur en negatiu cada mes. Ni amb els 270 que m’haurien quedat a mi si ella hagués acceptat la meva proposta. I ho podíes haver fet. No només no vas fer-ho, sinó que després has volgut adaptar la pensió a les necessitats reals dels nens, no el que vols per a tu.

    Com bé dius, no tots els casos són iguals. Tu sí sembles una persona amb dignitat. Si ell diu això de tu no ho és, digne, veient el que has fet i el que podies fer. Un petó per a tu també.

  21. Hola Benja.

    Al estar más tiempo fuera de Barcelona nos dimos de baja de internet, por eso dejé de escribir.

    Hoy nos hemos vuelto a conectar, pensaba contarte algunas cosas, para mí alegres, pero mejor lo dejo para otro día. No me esperaba leer lo que has escrito, no tengo palabras.

    ¿Estás seguro de que no hay reconciliación posible?

    De momento no tengo correo electronico, la dirección que he puesto es la que tuve.

    Petons.
    Montse

  22. Montse, me n’alegro que les coses per contar siguin alegres i del teu interès.

    No estic segur que no hi hagi cap acord però no és gens fàcil perquè no he vist gens d’ètica fins ara, i no és una cosa que sorgeixi espontàniament.

    Encantat de retrobar-te! Seguim en contacte. Petons.

  23. Yo creo que no es una cuestión de la actitud de una persona, sino de toda esta puta sociedad. La precariedad en la vida (que no es sólo económica) se instala en cada rincón.

    Animo Benjamí, a tirar adelante con la red de amigos, seguro que ellos no te dejarán caer.

  24. Gràcies Carlos! ÿs veritat que he rebut molt suport d’amics, tant aquí com al correu, xats, telèfon, SMS. Avui no he donat a l’abasto. No era el que cercava, i millor, perquè ha estat una gran sorpresa. Cercava el que he dit: les injustícies em superen i les he d’explicar o rebento. Tenc la sort d’escriure a un lloc que el llegeix prou gent, i no és només per mi; també és al servei de tots els qui el llegiu. M’és igual explicar problemes personals quan sé que afecten a molta gent, vosaltres també. Cal que algú en faci alguna cosa. Els problemes personals afecten les persones. Què hi ha més important?

    Em sap greu la miopia d’haver de passar per això per adonar-me que existia una injustícia legal tant gran.

  25. A part de tu tinc un altre company en la mateixa situació i pel que veig els fills són l’excusa per treure tallada de la part masculina de la separació.
    Com diu en Carlos tot és producte de la societat en que vivim, en que els costums passen davant a tota la lògica, que t’he d’anar a contar.
    ÿnim, el denominador en comú que veig en vosaltres dos, tu i el meu altre company, és que se vos ha obert un nou camí, cal aprofitar-ho, i encara que sigui dur sortireu endavant, malgrat aquesta puta crisis.

  26. No ens coneixem però vull enviar-te molts ànims! Espero que tot s’arregli de la millor manera possible, sobretot per a tu i pels xiquets! Hi ha persones que no entenen que quan una relació està morta el millor es enterrar-la 🙁

  27. Realment no sé que dir-te, no he viscut mai cap situació d⿿aquest tipus de prou aprop com per a fer-me⿿n una idea.

    Només que em sap molt de greu tot això que deus estar passant, i enviar-te ànims.

    Esper sincerament que el malson passará, i que d⿿aquí a un temps les coses s⿿acabaran normalitzant.

    Molta sort!

  28. Una observació d’un amic, en privat, que em permeto copiaferrar:

    Fas bé d’haver fet el teu darrer post, amb els comentaris que t’hi posen. Les guerres es guanyen abans, als temples ⿿que avui no són de maons sinó de bits.

  29. Amic Benjamí, en aquest cas, tal com ho pintes, sembla que l’única sol·lució no és un bon advocat sinò el millor que puguis.
    ÿnims i sort!

  30. Segons diuen, la constitució es la llei suprema de l’estat, i aquesta estableix que tots som iguals davant la llei. Si es vulnera un dret suprem, com podem pensar que vivim en un estat amb justícia?

    Jo encara soc jove, però veient aquestes situacions, fa por pensar en passar el dia de demà amb parella, o tenir fills. Fins que no existesqui justícia, no podrem viure tranquils. Mentrestant, molta gent es veu obligada a mal viure per culpa d’una justícia inexistent.

    Molta sort, i no t’enfonsis. Sempre es pot sortir endavant, per molt que en determinats moments tot paresqui fosc.

  31. Ostres Benjamí. Estic flipant. Trist i absurd tot plegat. Ho sento. Però te’n sortiràs d’aquesta -ets un home molt intel.ligent- ja veuràs. Una aferrada.

  32. Benjamí, només et vull enviar molts ànims i una aferrada pel coll.

    Costa molt començar de nou, però de vegades és l’única sortida. Ja ho diuen, que el que no ens mata ens fa més forts. Hi ha moments en què sembla que no hi ha sortida, però poc a poc les coses es posen al seu lloc. Ens coneixem poc, però si et podem ajudar… ja ho saps.

  33. Ja t’ho he dit a una altra banda, però ho repetesc aquí:

    Quanta raó tens, estimat Benjamí! «Ningú no protegeix al pare. ÿs un malson». Sembla que això teu passa cada vegada més sovint però, en general, els homes callen. T’admir la valentia en posar la teva història a l’abast del públic, encara que sigui el públic virtual. Jo sempre he pensat que, ni els homes són tots uns dimonis, ni les dones som totes unes santes i veig que, en molts casos, una legislació pensada (esper) per garantir la igualtat de drets en casos d’aquests, sobretot quan hi ha fills, té conseqüències abusives pel que fa a la igualtat de deures.
    ÿnims, Benjamí, i lluita, no et deixis derrotar tan fàcilment. Una besada

  34. només puc que sumar-me als ànims de tots els “escrivents”… no ho sé, però de vegades les coses s’acaben reconduint d’alguna manera… ànim!!

  35. Montse: l’adreça de correu que has passat no funciona.

  36. Hola Benja.

    En mi primer mensaje ya te dije que todavía no tengo correo. El que puse es el que tenía hace años A.

    A ver si dentro de la semana próxima puedo disponer de correo. Te lo haré saber.

    ¿Todavía tienes el foro? Acabo de entrar en otros y he visto que casi todos son americanos.

    ¿Cómo te encuentras? Eres muy sensible y lo debes pasar mal.

    Benja, trata de reconciliarte con tu ex, recupera a tu familia.

    Cuando disponga de correo ya hablaremos.

    Petons.
    Montse.

  37. Mira, si visquessis a Alemanya potser encara t’animaria això:
    http://meneame.net/story/mujeres-divorciadas-alemanas-acabo-vivir-ex
    En fi, ànims Benjamí. 🙂

  38. Esperem que arribi aquí aviat, aniol! Al Nord han anat per davant en qüestions socials, sempre. ÿs lo que té haver-se carregat els dictadors i reietons 40 anys abans que nosaltres.

    Estic d’acord que cal compensar a qui en té la custòdia si la separació l’obliga a deixar feines que podia fer abans. No és el meu cas.

  39. He llegit el teu escrit i m’ha posat la pell de gallina. M’he emocionat i m’he entristit molt alhora. No puc evitar l’empatia en les coses personals de la vida. Tenc un bon amic, molt estimat, que ha passat per la mateixa situació i l’he viscuda de molt a prop. He anat a un judici darrere l’altre per les denúncies que li ha anat posant la mare del seu fill al llarg de bastants anys. Potser ha tingut sort o, el que tu dius, ‘recollim el que sembram’, perquè el meu amic ha guanyat tots els judicis, no ha perdut del tot la confiança en la malanomenada ‘justícia’, però sí ha perdut molta energia de la vida. Malgrat tot, ens té a nosaltres,un parell d’amics, té un fill que l’estima (no va poder aconseguir la custòdia compartida, però) i també una al·lota que, quan les seves mans o qualsevol part dels cossos es freguen per moviments espontanis, sent que no ho ha perdut tot en la vida. Si puc ajudar-te… hi estic disposada.

  40. Moltes gràcies Magdalena! Va beníssim després de cercar i trobar massa històries d’homes que han de dormir a despatxos, comunes adolescents, pares (una situació també massa adolescent) i fins i tot cotxes.

    A veure si tenc la sort del teu amic.

    Un altre cas de jutge amb sentit de la justícia, què menys!:
    http://meneame.net/story/mujeres-divorciadas-alemanas-acabo-vivir-ex/00059

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada