L’Obama ja és president (i el Molina Ministro de Cultura)

Ja queda menys perquè l’Obama no caigui tant bé. I què ens pensam que farà? El que sembla que poden fer tots a l’hora de la veritat: capades als amos dels Dòlars i Euros.

Podria acabar aquí l’apunt, però el microblogging el deixo pel Facebook. Pel Twitter no. Trob que tenen mal muntada la cosa de seguir-hi les converses. A veure com puc omplir això, ara. Trob que als blogs s’hi diu argumentar un poc. El blog és una conferència, el Twitter i el Facebook són converses de cafè i/o bar de copes. Al cafè s’hi parla de futbol, a una conferència de coses que tenen la mida de tants camps de futbol.

Podríem (podem) recordar el cas del PSOE per argumentar què els dirigents polítics sovint s’adapten a les exigències dels rics i res pus. Hem vist com de ser el partit estatal més xarxaire, les darreres eleccions, ha passat a gestar l’element més tòxic per la Xarxa: el ministro Molina. No puc afegir gaire cosa al ben documentat apunt del blog Molina Pirate! Hi trobareu lincs cap arguments que donen per a hores d’inquietants lectures.

Però no vull parlar de política ⿿una cosa que sovint m’avorreix tant com el futbol i la premsa del cor, perquè en el fons parlen del mateix– sinó dels drets de les persones per damunt dels drets de les indústries i corporacions. Qualsevol política, independentment del seu color, hauria de respectar-los profundament. A les democràcies, clar. Perquè és el que tenim, no? Una cosa, la democràcia, que amara tots els organismes que gestionen les nostres cosetes col·lectives. Sí, també organismes com ara la SGAE [/ironic mode off].

Comencem pel començament, és el que li digué l’entrenador a l’equip després de perdre per 47 a zero: «això és una pilota». Per a entendre què perjudica les persones i afavoreix les corporacions, en el cas que vull parlar, cal que recordem com és una pilota, vull dir, l’inici del Copyright. El Richard Stallman ho explica prou bé als articles Mala interpretació del copyright: un seguit d’errors i Copyright i globalització en l’era de les xarxes informàtiques. Permeteu-me un resum sui generis.

En el món antic les obres es copiaven a mà. No hi havia cap economia d’escala: per fer deu còpies es trigava deu vegades més que per fer-ne una. En aquestes condicions ningú no estava interessat en l’economia de la còpia i tothom podia fer-ne. L’única restricció era saber llegir i escriure, un gran problema perquè hi havia poca gent preparada. Per tot plegat la industria de l’impremta fou una bona noticia per la cultura, car més gent tendria accés als llibres, podríem obrir biblioteques arreu, i amb un poc de sort sorgiria la necessitat d’aprendre a llegir i escriure. Els amos de les impremtes –els editors– ens demanaren una concessió administrativa per a fer viable el seu nou negoci d’escala: protegir les obres amb drets de còpia. El copyright. La protecció no era contra les persones, sinó contra altres editors. Deien que la concessió de l’exclusiva del dret de còpia, d’una obra, faria possible l’economia d’escala. D’acord, els hi concedirem. Cedirem el nostre dret natural de còpia a canvi de la màxima difusió de la cultura. Però hi havia una condició importantíssima: podíem seguir fent copies privades. A mà, perquè és el que teníem aleshores. I passar-nos sense cap restricció les obres impreses. Trobar-les de franc a les biblioteques. El resultat és que la còpia privada sempre ha estat permesa, tot mostrant un clar respecte als inicis de la cosa. Quedarà? Sembla que estan ben decidits a que no.

El terrabastall ha arribat amb Internet. Amb la Xarxa tots podem fer còpies, ço és, d’editors i distribuïdors. Internet permet que hi hagi una biblioteca a cada casa. Però hem recuperat els nostres drets primigenis prestats temporalment mentre per a nosaltres era massa complicat fer còpies? No. Volen que els oblidem. Fort i no et moguis, estan entestats en que confonem la cultura amb l’avorrit negoci de la còpia automatitzada d’uns editors que ja no necessitam. Ens fan xantatge emocional per tal d’aconseguir-ho: «els autors es moriran de fam, sou uns assassins d’autors». Ens tracten com a editors sense escrúpols, criminals que volen matar la cultura: «pirates!», gent habitualment lletja (excepte l’Errol Flynn i el Johnny Depp) que robaven, saquejaven, incendiaven i violaven tot allò que se’ls hi posava davant.

Voldríem que els nostres representants governamentals trobessin una nova font d’ingressos pels autors que obviés els copistes. Però no, defensen les paradetes d’uns editors multimilionaris que no ens fan cap ni una falta a l’era d’Internet. Volen que comprem les seves còpies i distribucions que ja ningú no necessita. Malbaraten centenars de milers d’Euros en campanyes de fum per l’oblit de l’essència d’un copyright que reclama reformes –i com el millorarem, si no el coneixem bé? Uns doblers que els autors han de menester; recursos no en falten pas. Gònades per a demanar als editors que pleguin, això és el que falta! I sobra la genuflexió per la E de l’acrònim SGAE, la Societat General d’Autors i Editors, un lloc gens democràtic on només hi tenen paraula els A que han aconseguit l’estatus d’E. Pregunteu què en pensen de la SGAE als A que només són A i us en fareu una idea. Uns A que són el futur, la generació Internet. Gent ben viva. No hi trobareu cap Victor Manuel ni Ramoncín empastifats amb el tuf de naftalina del seu sofà des del que fan una patètica «revolució» capaç d’avorrir les ovelles de la Teresa de Calcuta. Res a veure amb la generació que fa cultura a pesar del Ministro de Cultura, un representant d’una casta internàuticament obsoleta. La que balla al ritme del Dòlar i l’Euro, res més. Però els sobreviurem, i tant que sí, perquè el món no el canvien els polítics. El canviam nosaltres.

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Ah, el món canvia? A vegades penso que gens ni mica. Sort per Eivissa!

Deixa un comentari