La prohibició de fer fotos a alguns museus

Als museus més importants del món s’hi poden fer fotos. Alguns són privats. Ahir no en vaig poder fer a la Fundació cultural Coll Bardolet de Valldemossa, que és pública.

Arreu hi havia un senyal amb una càmera devall el símbol de prohibició. Vaig fer bonda, cap foto, però en sortir vaig signar el llibre de visites: «No photos no shopping». No recordava l’adreça, o l’hauria posat junt la meva signatura: http://www.flickr.com/groups/npns o http://fon.gs/nophotos. La qüestió del «shopping» ve perquè sovint –quina casualitat– als llocs amb prohibició de fer fotos també hi ha botiga amb les coses que has vist.

Forma part de la cosa cultural poder expressar i publicar, amb una foto pròpia, allò que ens ha cridat l’atenció. Al 2008 és més fàcil gràcies a les càmeres digitals. Als museus hi trob una alta concentració de coses que em criden l’atenció. ÿs denigrant quan em prohibeixen expressar-me. No faig nosa a ningú. Fer fotos sense flaix no és ni més ni manco intrussiu que observar les obres sense una càmera a la cara. Som jo qui decideix fer, o no, el paper del colló de la càmera.

Tampoc no llevo res a ningú. Ben al contrari, si no em deixen fer fotos estic ben decidit a no comprar-los-hi res. Una cosa són les fotos que jo faci i una altre, molt diferent, les industrials que hi ha als llibres, postals, pòsters, bolígrafs, estores per ratolins, gomes d’esborrar i clauers. No és el mateix. I no, tampoc: càmeres no robar anima de cosa retratada. Si tu no creure que fotos no robar anima, tu repetir mantra «càmeres no robar ànima» 12 vegades dia durant 7 llunes i al final tu acceptar.

De quin temps tronat i de quina cultura restrictiva veniu els que no voleu fotos? Què sou nous rics? Perquè ho semblau: «El meu patrimoni és tant meu que només es pot veure com i on jo vull». Analitzem el concepte «meu»: l’edifici on mostreu les vostres cosetes també és també meu –2,6 milions d’Euros en pagarem, mitjançant la Conselleria de Turisme, per la reforma del centre Coll Bardolet.

Tampoc no entenc la prohibició a tots els centres culturals de La Caixa. Són una exigència si volen continuar la seva activitat comercial de caixa d’estalvis. Com pot ser que compleixin la seva obligació cultural imposant-nos restriccions culturals?

Entrades relacionades

5 Comentaris

  1. Això a Itàlia ens va passar en alguns llocs. A la Galleria degli Uffici o a la Galleria dell’Accademia, per exemple. Com tu, no vam comprar. No fem fotos amb flaix però, igualment no ens deixaven fer fotos. A Roma ens va passar als museus Vaticans, només a la capella Sixtina. De fons senties “no foto, no video”. Emprenya que es preocupin més per les fotos i videos que per mantenir el silenci ells mateixos.

  2. Completament d’acord amb tu. De fet, en molts casos, suposo que aquesta prohibició és de dubtosíssima legalitat. Què podem fer-hi doncs (a banda, òbviament, de no deixar-hi un sol duro)?

  3. Manel: al Vaticà es podien fer fotos arreu excepte la Sixtina perquè qui la va restaurar en té els drets d’imatge –crec que és Fuji. ÿs surrealista: el personal de neteja hipotecant un dret bàsic com és contemplar una obra històrica a una foto feta per un mateix. Que no en permeti la comercialització, però fer-les per ús privat? ÿs denigrant. Hi vaig estar i en vaig fer. Un guarda va venir (no donaven a l’abast, tothom feia fotos). Li vaig dir –en un italià macarrònic– que no estava fotografiant, sinó escannejant, i ells no prohibien pas escannejar. Em va preguntar què era això d’escannejar. Eren divertits, els guàrdies romans; sovint amb ganes de conversa per damunt les ganes de renyar, tant peninsulars. Tenc més anècdotes semblants.

    Toni: es basen en la legalitat del copyright, una cosa desmesurada i ofensiva quan l’apliquen als particulars que no en tenen pas cap ànim de lucre. Fins i tot hi ha edificis, façanes i monuments, ocupant la nostra via pública, que no ens els volen deixar fotografiar! La fotografia de persones és una altre cosa: el dret a la imatge és fonamental a la Constitució. Però ha de ser directe, no circumstancial perquè la persona passava per l’escena. Tampoc no aplica a personatges públics quan fan feina –p.e. un polític.

  4. “camara no robar anima”, ai! d’aquí poc ens prohibiran “l’aigua de foc” després d’una dificil jornada laboral ja ja

  5. Pingback: Lo Marraco

Deixa un comentari