Cap paper, per a llegir-lo, demana usar unes ulleres de marca tal o autoritzades pel fabricant del paper. Que per obrir la bossa on venen les ulleres calgui acceptar condicions d’ús carregades de privacions.

ÿs d’això del que parlava.

Després, a una altre capa, un pic descodificat el text, hi ha els drets d’autor del text descodificat.

Però és a una altre capa.

D’aquesta altre capa, la del copyright (que no la codificació), també hi tenc moltes coses a dir i n’he parlat en aquest blog. Però en aquest apunt no dia res de copirraits damunt el text. Parlava de codificacions del text. Que després duu copyright. O no. I em sembla bé. Però en altres casos no em sembla bé. Depèn si és una obra pràctica o no. Si és una enciclopèdia o una novel·la. Si és un conte o un llibre de text per a l’escola. Quants anys té? ÿs obra derivada d’una altre? Tot això compta en el tema copirrait. No té res a veure amb la codificació prèvia, i de res d’això no en parlava en aquest apunt. Vas molt desenfocat. ÿs el que té només disparar; les bales reboten. Enfunda, Carles

el llibre el puc llegir a la cuina, al menjador, al llit, assegut a la tassa de vàter, … el puc posar sota una taula pe té una pota coixa, davall el monitor per tal d’elevar l’alçada i fins i tot el puc regalar al meu veí.

De fet no discriminaré mai a una empresa que me dona un bon servei, per molt multimilionària que sigui, i molt menys si aquest servei no m’esclavitza de per vida, i de moment comprar un llibre i llegir-ho onsevulla o fer amb ell el que es vulgui no té cap connotació d’esclavitud.

Convindria Carles que llegeixis la llicència de l’office i el que comporta fer servir formats privatius, i si de cas seria intersants que posassis exemples coherents i no comparar un doc amb un llibre de paper.

Dit això, penso que tens raó en tots els arguments que exposes, però així, també deus estar en contra dels llibres en paper oi? Ja que aquest són editats per una editorial que es queda amb els drets i no deixa que els editin altres, i per llegir-los, algú els ha de comprar i pagar, i les editorials són empreses que, de moment, no es foten.

Em sembla que parles de memòria i distorsiones: mai no parlo de moral, sinó d’ètica filosòfica. ÿtica filosòfica i moral són conceptes tant allunyats com ous i cargols. Per tant, i seguint la mateixa teoria de la distorsió, possiblement mai no vaig dir «sota cap concepte», perquè no és així com penso. Una mostra és que hi ha un concepte bàsic: alliberar l’escrit objecte d’aquest apunt de blog. Una altre prova és el programa de TV Ítaca d’aquesta setmana en el que col·laboro. Els retalls que es veuen a la primera intervenció venen d’un PDF que primer Western Digital em va enviar en PPT, i vaig rebutjar. Una empresa: que es foti. La societat i el patrimoni cultural comú: el que he fet ha servit perquè aquest PDF s’escampi. Han estat prop de 200 devallades, n’estic content.

Rectificar, és el que diuen que és de savis. Rectificar pot comportar canvis d’opinió, però un canvi d’opinió no sempre implica saviesa, paraula centre de la frase. No seria de savi que jo hagués «canviat d’opinió» fins a dir que trob natural que necessitem el permis d’una megacorp per a quelcom tant bàsic com el dret a llegir. En aquest cas, el canvi d’opinió seria per a «degradar» més que no pas «rectificar». Però ni he rectificat, ni he degradat ni he canviat d’opinió: continuo pensant que no hem de menester cap permís per a llegir. ÿs una qüestió ètica, no moral. La moral pot defensar que hagem de menester permisos d’algú més poderos, car la moral és una cosa que serveix per a defensar dogmes inqüestionables. L’ètica ha de raonar les coses, no s’hi valen dogmes.

Deus haver canviat d’opinió amb els anys. ÿs de savis diuen.