El Corte Ingles Palma: servei [de tocar les gònades] al client

Avui he comprat maquinari (un ratolí) al Corte Ingles de les avingudes de Palma. Tot seguit he anat al taulell de servei al client a demanar una factura. No l’han volgut fer. M’han dit que justament avui havien canviat les normes: al 2007 s’han decidit a aplicar un Reial Decret del 1990.

Sense presentar la tarja del NIF no hi ha factura. Ens ho fan saber amb quatre rètols estratègicament situats al departament de tocamentes: «segun el Real Decreto [no recordo què]/1990». He cercat al web el Reial Decret, i sembla que és el 338/1990 del 9 de març de 1990. Diu això:

Artículo 14. Acreditación del Número de Identificación Fiscal.

1. El Número de Identificación Fiscal podrá acreditarse mediante la exhibición bien de la tarjeta expedida para constancia del código de identificación, bien del Documento Nacional de Identidad o de un documento oficial en que figure el número personal de identificación de extranjero.

2. Asimismo, el Ministro de Economía y Hacienda podrá disponer que el Número de Identificación Fiscal pueda acreditarse mediante una tarjeta o un documento o soporte de otra naturaleza, cuando sea facilitado por la Administración tributaria de acuerdo con los artículos 3 y 4 de este Real Decreto.

3. En general, cada obligado tributario podrá acreditar su Número de Identificación Fiscal mediante comunicación realizada de manera fehaciente siendo responsable de su veracidad.

[destacat meu]

Des de 1990 he demanat prou factures al Corte Inglés, cosa que vol dir que ja tenen el NIF de l’empresa desat als seus ordinadors. Deia el codi «mediante comunicación realizada de manera fehaciente siendo responsable de su veracidad», el teclejaven i la factura sortia. Però ahir no.

Les poques ganes d’atendre la clientela ha quedat confirmada amb un altre detall: tenc el NIF escannejat a un servidor web. M’ho va demanar una empresa fora d’Espanya, de l’Unió Europea, quan vaig dir que llevessin l’IVA d’una compra. Hi qui fa compres intracomunitàries inventant-se empreses i NIF per a estalviar-se l’IVA, i ho vaig trobar raonable. Però el Corte Inglés és a Palma. He explicat que podien veure la tarja del NIF si visitaven l’adreça, però m’han dit que no tenen connexió a Internet. Are you from the past?!

He anat al departament d’informàtica i he tornat el ratolí. No sense haver omplert abans un full de reclamacions.

La reclamació era per una cosa tant absurda que només se m’ha acudit dir-hi que ja tenien les meves dades, que si el decret és del 1990 era ben greu que haguessin necessitat 17 anys per adonar-se de la necessitat d’aquesta norma, i que tot plegat significaria la molèstia de tornar –cosa que no passarà. M’imagin la resposta: el decret aquell del 1990. Aleshores faré una nova reclamació: des del 1990 fins al 2007 no han complit la llei –és igual, ignorem l’article 14.3 i suposem que tenen raó perquè no consideren «fehaciente» la meva comunicació del NIF [1]. He estat declarant factures que no haurien d’existir. Això significa que ara les han de retrocedir totes, a base d’abonaments, i tornar-les a fer. Prèvia presentació de la tarja del NIF, per descomptat. Si no les volen fer perquè són perfectament legals, aleshores perquè no ho és també la que no van voler fer ahir?

També m’imagin el motiu de la mesura. ÿs possible que hagin contractat un nou consultor i ja se sap: si tot està bé, perquè el volen? Per això és ben sabut que sovint els nous consultors han d’empescar-se qualque canvi que els faci valer. «Ja està, aquell decret del 1990. Què bo que soc, ningú ho havia vist abans!». De passada s’estalvien factures, que això sí s’ha de declarar. L’entrebanc a l’emissió de factures fa pudor de socarrim: és més fàcil no declarar vendes en efectiu, perquè el comprador no les declara.

A cap empresa espanyola no m’han demanat mai cap document acreditatiu del NIF. Per no estendre’m em limito a compres d’aquesta setmana: ni Spanair ni Optize, i tenc la factura. A l’hotel de Barcelona tampoc em demanaren cap NIF diumenge passat. Recordo altres llocs semblants al Corte Inglés: Carrefour, Alcampo, Ikea, PC City. Basta recordar el numero de NIF –que no presentar-lo– i emeten la factura.

Però a el Corte Inglés viuen a un altre món. Perquè ja se sap, el NIF és una cosa que tot empresari duu sempre damunt. Mai no sortim de casa sense la tarja, car mai se sap si no haurem de comprar alguna cosa; les empreses compren i venen. La cosa consisteix en un bocí de cartolina fràgil que es fa malbé en un no res, però ens agraden els riscos o no seriem empresaris. ÿs de mida prou gran com per no cabre a cap cartera, cosa que encara el malmet més, però ja he dit que ens agraden els riscos. Les empreses solen tenir empleats que van a comprar coses i sempre reben la mateixa consigna: «demana factura». Ells també hauran de portar el NIF. Al Corte Inglés diuen que també serveix una fotocòpia: de paper, més fràgil encara. Ens agrada que els empleats es solidaritzin amb el nostre gust pel paper i el risc. Els bons empleats comparteixen la nostra afecció al document. L’altre dia de pagès vaig veure un grup de treballadors entretenint-se amb les seves fotocòpies de NIFs varis mentre esperaven l’esmorzar a un bar del polígon:

— El teu és capicua, què guapo!
— El meu no, però m’agrada més així. Dividit entre 24 dóna un nombre primer, i 24 és l’edat que tenia quan vaig començar-hi a fer feina. Ah, quins temps aquells.
— El meu té dos vint-i-quatres.
— Síii? A veure?
— Això ho has fet amb l’ordinador, què et conec.
— Buah! per fals el del Toni: B69696969, l’usava per a demanar factura als sex-shop.
— Encara fa feina a aquella casa de senyoretes que riuen?
— Va partir cap Amsterdam i té un bar especialitzat en crema de porros.
— Idò a veure si n’exporta per la Semana Gastronómica Holandesa del Corte Inglés.
— Ja podria ser, diuen que han llogat un consultor fiscal que en té prou afecció.


[1] Tot i que el redactat de l’article 14.3 és justament per a exculpar el proveïdor –en aquest cas el Corte Inglés– en cas d’haver fet factures a empreses que no existeixen. El problema és pel defraudador, mai pel Corte Inglés. No són ells qui han de decidir si és «fehaciente» o no.

Compartir

Entrada anterior
La Constitució a mida de Francisco Canals
Entrada següent
02:59… 02:00

7 comentaris. Leave new

  • L’objectiu principal d’aquesta mena de centres comercials és procurar que el client molesti el mínim. Els millors són aquells que omplen el carro, paguen, marxen i no tornen. Quan en una superfícies d’aquestes un client ve un i un altre cop arriba a ser molest, els empleats quan el veuen pensen: aquest me sona…. i procuren tractar-lo de la forma més assèptica possible, si es fa una mica d’empatia amb el client, uffff ja l’hem feta.

    La frasse malaida és: “que me puede hacer una factura??”, aquest és un submon on la majoria de clients parlen al dependent en castellà, una factura? clar a caixa central, o a informació, o a on sigui que lis passem el marron que això és feina extra i aqui volem clients autosuficients.

    I ni se t’acudeixi dir: és que sóc un bon client!!! que pensen, i sobretot quan més amunt estan, ahhh és el primer cop que vens???

    Sovint fem servir aquesta mena d’establiments perquè tornes coses i no remuguen, o remuguen poc, però francament episodis com aquest que contes, que me resulten tan famíliars, encara me donen més ganes de ni tan sols anar-hi per fer la volteta.

    Respon
  • cojones !!, una factura d’una rata !!! :9

    Respon
  • Tommyx sí: són 6 Eur d’IVA i 34 de desgravació. Poc a poc tot suma, i en fer la declaració a final d’any n’hi ha per més d’un bon soparillo 😀

    enguillem: és així, hi vaig perquè és més fàcil tornar-ho si no funciona en GNU/Linux. A Internet també accepten devolucions, però cal pagar ports. Que val, també té un cost el temps de trescar per l’edifici del CI. Aprofito els viatges per a comprar una cosa que no trobo enlloc més a Palma: Vermut Izaguirre. el millor del món, bo fins i tot blanc 😉

    Respon
  • Actualització: M’han telefonat. Reconeixen que no havien de ser tant estrictes els primers dies i que m’haurien d’haver preparat la factura. Però des de la central de Madrid diuen que caldrà presentar la tarja del NIF. Continuen sense entendre bé (o ignorant) l’article 14.3. La interlocutora ha set amable, però no podia fer gaire cosa més: estava enmig del que jo deia (que entenia i acceptava) i el que han marcat des de la central (que tornarà a consultar amb el que li he dit).

    Deia que el motiu és que hi havia abusos de factures: gent que demanava factures de coses que no poden desgravar. He raonat que no és problema seu, sinó entre l’empresari i Hisenda. Sovint passa amb els cotxes: empresaris que proven de posar-los a nom de l’empresa, desgravar l’IVA i Hisenda fa una complementària dient que nanai. La Citroën no és qui pren la decisió de fer o no factura. Ells no han de fer pas d’agents d’Hisenda.

    Demanant la tarja del NIF tampoc no aturaran els abusos de factures fetes a empresaris. La tarja no és cap garantia que la compra es podrà desgravar. Caldria que demanessin l’IAE, i no és pas el que fan. Demanar el NIF és com no demanar res per aturar abusos de factures. Si demanen l’IAE podrien fer quelcom així: «L’IAE diu que vos sou picapedrer… necessitau una TV de 42 polzades per la feina? I a quina part de l’andami pensa instal·lar-la?».

    No és la seva feina prendre aquestes decisions ni demanar aquesta documentació. No són la delegació de cap Ministerio.

    Hi ha empreses que demanen IAE, però són majoristes que i no volen fer la competència als minoristes, que són els seus clients. Aleshores demanen l’IAE per saber si el comprador té o no una activitat empresarial que li permeti ser minorista al sector en particular. Tampoc no és el cas del Corte Inglés.

    Les fotocopies que portin els empleats haurien d’estar conformades a Hisenda, o poden ser falses. Les fotocopies no conformades s’accepten en casos que es fàcil presentar l’original. Solen ser per arxivar, no per presentar i ja està. Per exemple, les del DNI perquè tots tenim el nostre original i el podem presentar fàcilment en cas de dubte o per a conformar la fotocòpia arxivada. Però com presento l’original de la tarja del NIF si l’empresa on treballo, de 5000 treballadors té la central a 1000 Kms de casa? L’hauran de passar a tots els empleats (5000) que necessitin l’original per donar conformitat a una fotocòpia dubtosa? L’article 14.3 hi és per algun motiu!

    ÿs prou estrany, tot plegat.

    Respon
  • Que dius!! si el vermut blan és el millor del mon!!! això sí sec que no fa mal de cap

    Respon
  • A Reus en saben de fer vermut, l’Yzaguirre és el millor però el Miró tampoc està gens malament.

    Respon
  • Utopic: tots dos són prou bons, però el Miró és més dolç. A Mallorca tampoc no el trobo enlloc més que el Corte Inglés, i és el que compro quan no hi ha Yzaguirre.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.