Nova York (1)

reflectit a vidres dalt de l'Empire StateNo sé què opinar de Nova York. La primera impressió, passejant per Times Square, fou que estava a un lloc hortera i excessiu. En partir que he estat a un lloc massa banal. Una mena de parc temàtic per a consumidors immadurs i massa enfeinats en una competició per aconseguir símbols de consum que tapen frustracions vàries. Em va semblar veure-hi massa bufes.

Estic ben segur que Nova York és moltes més coses interessants que no he tingut temps de trobar ni veure. A Roma, Paris i Londres el primer dia ja podia ensumar-hi xupxup cultural, a Nova York la flaira era de consumisme refregit.

He penjat un parell de fotos al Flickr. El Bryant Park és el que més m’ha agradat de Nova York, i n’he fet un àlbum de banda. El Central Park també és guapo. En saben, de fer i mantenir parcs. Supòs que perquè són necessaris per a compensar la bogeria consumista que aclapara la resta.

El Josep Pla conta, a la crònica del seu viatge a Nova York, que va quedar impressionat per la quantitat de botigues, llum i productes que va trobar-hi. Avui arreu tenim de tot i més que impressionar fa basarda. A les nits les voreres estan estibades de bosses negres plenes de fems. Després de veure tot el dia gent menjant i bevent de recipients de plàstic allà on es troben, és fàcil imaginar què hi ha dins: coses d’un sol us. Rentar plats i tassons? Separar i reciclar? Em fa l’efecte que gairebé ningú no ho practica.

Cuinar tampoc no cal per a viure allà. Tots els plats (plat és un dir) són a la venda dins safates de plàstic. Seure a la taula d’un restaurant i que ho serveixin en porcellana i vidre és opcional. Sovint ni porcellana: tassons, plats i bols de plàstic dur. En entaular-nos solen portar aigua de l’aixeta amb glaçons dins tassons de plàstic transparent marró, amb un gravat que imita el cuir, i no els cobren En servir els plats sovint també arriba el compte –potser perquè se suposa que tothom té pressa. Els postres –gelat, cafè– es compren a un altre lloc, van en recipient de plàstic d’un sol us, i es prenen al carrer. Hi ha restaurants a l’europea, per descomptat, però són una excepció i sovint cars, sense que la qualitat del menjar en guardi la proporció. No és una qüestió de cuina, sinó de la forma de fer les coses.

Vaig quedar ben tip de la paraula «freedom». Fins i tot una capsa de mistos deia, devall la bandera dels Estats Units, «freedom matches». No hi sé veure la relació. Estan especialment dissenyats per a pegar foc al Bin Laden? Repeteixen «freedom» com com una mena de dogma. Molts ho porten aferrat als cotxes, alguns junt a l’adhesiu «Jesus is our Lord». Massa banderes i creus.

A la pràctica, el «freedom» significa haver de mostrar el passaport quatre pics entre la facturació de les maletes i l’entrada a l’avió. A Heathrow hi tornen. A l’anada vaig pensar que potser els britànics no es refiaven de la seguretat espanyola, però no: també cal tornar-hi quan ja t’han mirat tot allò que es pot mirar al lloc més paranoic del planeta: l’aeroport de Nova York. Au, sabates fora un altre pic. L’aigua comprada a l’avió és sospitosa, cap a la paperera. Més passaports a la vista. ÿs fàcil perdre la paciència, però ningú no gosa, perquè hi ha cartells avisant: tolerància zero davant la violència verbal. Si dius allò que penses no volaràs ni avui ni ves-te’n a saber quan, perquè entraràs a la inefable llista negre dels passatgers violents que ningú no vol.

L’asfalt dels carrers de Manhattan està ple de forats, bonys i pedaços. Fins i tot l’autopista cap a l’aeroport JFK, que deu ser prou important, et fa botar dins el taxi tot el camí. No ens allotjarem pas a cap mal barri, l’edifici just devora era l’escenari de la pel·lícula The Devil Wears Prada, però el carrer 42 Oest també estava ple de forats. Quan plou duen aigua dies, perquè els gratacels no deixen arribar el Sol al trespol. L’aigua va tornant d’un color i olor sospitosos. El renou de clàxons no atura, renyar forma part natural de la cosa circulatòria, però tampoc no vol dir que estiguin enfadats.

Un cas clar és el dels conductors d’autobusos, pitant a tothom, però un segon després oferint-se amablement per ajudar quan detecten que no tens massa clar on baixar. O si en obrir la porta et veuen dubitatiu sobre si és la línia que cerques. Quan a un li diguérem que no pujàvem perquè esperaríem la línia que inicialment teníem pensada, ens va intentar convèncer perquè ell també passava prop de la nostra destinació. No pujarem i va tancar la porta. No partia, perquè tenia el semàfor vermell. Ens va mirar, i va obrir la porta. Pujarem i va estar ben content «ah! sabia que al final pujaríeu al meu autobús, sí!» –cal imaginar-se un negre d’uns 150 quilos dient-ho amb molta gesticulació. Aquestes ganes d’ajudar al client és una cosa que vam veure a més llocs. Quan no trobàvem el que volíem comprar sovint ens adreçaven a un altre establiment de la competència.

Dels comerços també em va cridar l’atenció que calgués regatejar a tantes botigues. Ens perderen la maleta on portava els carregadors de les càmeres i els mòbils –tots excepte un, que sempre porto a la motxilla per a carregar el Nokia N800 (és famèlic) i també serveix per un mòbil de la mateixa casa. D’entrada els carregadors marcaven entre $120 i $180, però dir-me el preu, solien demanar-ne entre $60 i $80. Quan deia «too many expensive» i que potser esperaria un dia més per si apareixia la maleta, aleshores baixaven a $40 i fins i tot a $20. M’ho esperava de China Town però pas no d’establiments de tres plantes a la 6ena Avinguda. No era el cas de llocs com ara Radio Shack, on d’entrada marcaven $35 i aquest era el preu definitiu.

No ens tornaren la maleta. La vam haver de trobar nosaltres, a un passadís entre centenars de maletes, aprofitant que érem a l’aeroport JFK per partir de tornada. Havia arribat el dia anterior: des del 16 fins al 24 va estar fent pols a Heathrow. La maleta tampoc no va aparèixer a l’arribada a Palma, però aquest cop la teníem a casa al dia següent. Ara tenc dos carregadors de cada –excepte Nokia. Mem si Virgin Atlantic paga el que toca. Feina per la tornada de vacances fer el turista.

[Més coses a l’apunt següent Nova York (2)]

Entrades relacionades

11 Comentaris

  1. M’encanta la crònica del viatge. Quina enveja. M’encantaria anar a Nova York.
    Pel que expliques és com una aventura.
    Salut

  2. La meva primera impressió va ser que no existia el concepte “petit”, i les coses que per nosaltres són de tamany gran, per ells només són de tamany mig.

  3. Segur que te va agradar molt Bryant Park per la connexió wifi 😀
    En veure les fotos, en un primer moment, no l’he reconegut! ÿs clar, jo vaig veure Bryant Park per desembre. Just on hi ha la gespa, hi posen una pista de patinatge.

    Com a mínim no has patit tant de fred com varem patir nosaltres! 😉 (encara que diuen que a l’estiu el calor és sufocant).

    De totes maneres… encara que Nova York no tengui l’encant i la història que tenen les ciutats europees (per exemple), és una gran experiència.

  4. Llorenç: no creguis, NY està sobrevalorat. L’aventura és als aeroports, i per això no importa anar a NY 😀

    Bel: exacte. En la cosa consumista –que és un % gran– es podria dir que passejar per Manhattan és com passejar per un centre comercial d’aquí però amb una mida de botigues i rètols multiplicats per n –on n és una xifra entre 3 i 5.

    Per cert, parlant de centres comercials: Trobo patètic això que fan alguns d’anar-hi a fer turisme amb la família, a passar-hi l’horabaixa. Per això mai no hi vaig a comprar ni sol en dissabte (o diumenge i festiu quan obren). Em deprimeix veure-hi famílies senceres passejant. Anar per NY amb la família sovint em feia sentir que estava fent turisme de centre comercial, i no m’agradava gens. Bel: a tu no t’agrada anar de compres, segur que ho entens 😉

    Biel: no feia pas calor. Va ploure la meitat dels dies i va refrescar molt. Com aquí amb la diferència que tornar a la temperatura alta és més difícil perquè els gratacels no deixen passar el Sol 🙁

  5. Amb això de cuinar a Nova York tens tota la raó. Record com quan estàvem allà sa meva dona em parlava de les coes que es formaven als Starbucks, la gent s’estimava més perdre mitja hora fent coa que fer-se el cafè a ca seva. A més, la cuina de l’apartament que varem estar feia poc més de 1 m²(rentar els plats era tota una aventura ;)). Quins records :)!

    Ah, si te fa cridar l’atenció q l’aigua quedàs dies al carrer imagine’t el q passava amb la neu… 😉

  6. Jaume, tu que hi vas viure una temporada segur que vas poder veure tot l’interessant que amaga aquesta superfície consumista tant espessa. I segur que ho és molt, d’interessant. NY ha donat molt geni en tots els àmbits –comercial també, of course, però aquest ja és evident 😀

    Neu rància color negre-verd??

    Teníem una cuina semblant a la que descrius. El frigorífic tocava els fogons. Servia per a fer-se una idea en l’experiència d’ús de cuines on s’hi fan coses més enllà de bullir aigua dins aquella olla que xiula. Tot plegat era tant poc inspirador que no vaig fer ni fotos, però n’he trobat una al lloc web Tripadvisor. El lloc estava bé: 2 habitacions + bany, tot prou ample. Per a ser «habitació d’hotel», clar.

  7. Doncs jo recordo quan hi vaig esser que em va agradar ben molt el que vaig veure, tal volta perquè ho trobava tot tan distint que m’agradava.

    i els gratacels, les torres bessones, el empire state, el central park, els musicals, museus, anar fins state island …

    per cert, es diu “too much expensive”, el “much” es per incomptables, el “many” per comptables. també bastaria dir “it’s too expensive”.

    em sap greu si ha quedat pedant, no ho he pogut evitar 🙂

  8. TommyX, moltes gràcies pel apunt d’anglès. Soc autodidacta i moltes coses les sé perquè algú ha gosat dir-m’ho, i no sol passar per això que dius: pot semblar pedant. Però no, cal!

    Va haver-hi un abans i un després de saber que calia dir «doesn’t work» en comptes del «don’t work» que amollava a les llistes de correu. Algú em a avisar també –i de passada vaig fixar-me un poc en les conjugacions: ells també en tenen! Si cerques a Internet, trobaràs caramulls de «don’t work» de persones que encara ho ignoren i són copiades per més autodidactes com jo. Això de l’anglès autodidacta (que va de copiar, anar d’oïda) sumat a Internet pot ser un cafarnaüm colossal 😉

    Per cert, volies dir comptables on dius incomptables? Perquè parlàvem de xifres en $ exactes.

  9. estic content que no t’hagi molestat, de fet jo sempre soc el primer que demano els dubtes que tenc, encara que un altre professional igual no ho faria per “el que diran”. Sempre demano com un nen i aprenc com un adult 🙂

    Much : s’empra per incomptables. per exemple “it’s too (much) expensive for me” es a dir “es massa car per a mi”, clar, no podem dir one expensive, two expensives,… n expensive. El terme expensive (car) es incomptable, encara que impliqui molts de dotbers.

    Many : s’empra per els comptables, per exemple “I can’t pay so many dolars”, es a dir “no puc pagar tants de dolars”, aqui si que parlem de una quantitat comptable : one dolar, two dolar… n dolars.

    es a dir hauries d’haver dit “too many dolars” o “too much expensive” 🙂

    El Sr. Francis Mathews (el de follow me), ha parlat 😀

  10. També puc entendre la gent que li agrada anar a comprar. Per què si aquesta gent no anàs a comprar, per ells, quina seria l’alternativa?

  11. Sí, Bel. Veient com van per les sufícies, me’ls imagino en algunes alternatives a espais públics i trobo que ja estan bé al centre comercial 😉

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.