Art en llibertat condicional

Els artistes sovint són agitadors socials i ens fan molta falta així de provocadors. Per a fer-nos pensar, riure i plorar han usat pinzells, pianos, maces, escarpres, foc, film, guitarres, cordes, paper, tinta, roba, ferro, pedra, plàstic i un caramull de coses més. Si són sorprenents, millor. Tot és ben seu i no cal demanar permís a ningú a l’hora d’usar les eines: «què puc pintar amb Pitanlux un teixit de Drapolene?»; no, això no passa. Naltros no necessitem res més que els nostres cinc sentits a l’hora de gaudir-ne.

Però ai quan l’eina de l’artista és un ordinador:

Les eines no són seves. Qui vulgui seguir la seva obra, necessitarà més eines del mateix fabricant de programari privatiu –o els que ell autoritzi i cap més.

L’autor del programari privatiu mai no ven el programa, només el deixa usar, en les condicions que dicta, i fins que en digui prou. Es reserva el dret a dir-ho en voler. En quant a la nostra voluntat, si volem usar el programa cal que acceptem, sí o sí, les seves draconianes i humiliants condicions –és el botó «acceptar» que sovint es polsa sense llegir res, ai.

Miren de fer-se imprescindibles codificant les creacions talment les emissions d’una televisió de pagament. Usen fórmules patentades. L’objectiu és que per a sempre més calgui el seu descodificador, versió tal-punt-qual, a l’hora de recuperar les obres.

Després de milions d’anys de coneixement, aquests nouvinguts del programari privatiu hi afegeixen només una capa, la del seu programari, i l’usen per apropiar-se dels coneixements acumulats que l’han fet possible. A continuació, i per si no els bastés, també introdueixen codificacions per tal de fer indispensable el seu producte. Volen que calgui el seu permís per a crear i per a gaudir de l’art.

I d’on han tret la informació sobre com l’ull humà capta els perfils per a programar l’algorisme de compressió d’imatges que han patentat? Sí, unes imatges no es podran veure sense el seu descompressor versió tal-punt-qual –o superior. El mateix passa amb el so. Potser són el autors del mp3 qui descobriren de quines freqüències en passa llis la nostra oïda? Sense això no haurien fet pas cap codificador ni descodificador de mp3. Que no pot passar perquè el mp3 és molt popular? Idò a Microsoft li va anar d’un pèl. I si demà l’artista triomfa, fa calaix, i el propietari del mp3 el demanda perquè podrà cobrar?

Si un artista té dos tallers, ha de comprar dues eines. No està autoritzat a portar la maça virtual d’un lloc cap a l’altre. La materia primera dels programes, els bits, és una revolució al món de les eines. Fan que copiar programari sigui tant senzill –però potent– com passar foc entre dues espelmes. L’artista podria tenir una maça a cada taller i no haver de carregar les eines, però ho té ben prohibit. Així es com cuiden els seus clients, aquests fabricants de programari privatiu.

Sovint forma part del xupxup creatiu veure els diferents usos de la mateixa eina en mans d’artistes diferents. Amb el programari és més fàcil: «jas una còpia d’aquesta eina [informàtica] amb la que he fet això, prova-la i ja em diràs coses». Però ah, si el programa és privatiu, aleshores l’artista és un delinqüent, un «pirata» –gent que assaltava naus, les saquejava, cremava, violava els tripulants i tot seguit els assassinava.

Els autors de programari privatiu han convertit en delicte quelcom tant necessari com ho és compartir coneixements, eines, ajudar els col·legues i alimentar el retorn entre creadors. Diuen que perjudica el fabricant. L’art és tant necessari com el pa; imaginem-nos per un moment (només un moment) el món sense art. Si existís una màquina de copiar pa amb un cost proper a zero, consentiríem que els forners la prohibissin? Cercaríem uns altres forners que s’haguessin adaptat als nous temps amb màquines de copiar pa. Idò tenim autors de programari lliure, ço és, l’oposat al privatiu –i per això en diem privatiu del que no és lliure.

M’agradaria que el programari lliure servís per què els artistes fossin els amos absoluts de les eines de creació també quan usen ordinadors. Que mai no faci falta el permís de ningú per a fer-nos pensar, riure i plorar.

ÿs igual si no són informàtics, sinó artistes. Tampoc no són pas mecànics, però no comprarien pas cap cotxe que no el pogués ni reparar ni modificar ningú més que el fabricant «y talleres autorizados». Que no hi poguessin colcar tant, com, quan i qui ells volguessin.

Sé que no és fàcil canviar d’eines. Pot ser un truï semblant a canviar de casa. N’hi ha que fins i tot s’enfaden [1] «i ara què pretens amb aquest menyspreu dient-ne ‘privatiu’ dels meus fantàstics programes, fanàtic-radical-tal·libà!» –que si llegeixen la llicència veuran que no són gens seus. Bé, permeteu-me que sia un informàtic –tot i que de lletres– qui aquest pic provoqui els artistes.


[1] Fins ara cap bon artista, cal dir. Solen ser persones inquietes.

Entrades relacionades

5 Comentaris

  1. Alguns interpreten que no s’ha de “obligar” a usar un determinat tipus de programari. Diuen que “programari lliure obligatori” és una contradicció.
    Emperò lo més curiós de tot és que fins ara, la major part dels PCs distribuits als llocs de treball d’empreses públiques venen amb el windows preinstal·lat i en conseqüència molts estan OBLIGATS a emprar-lo, agradi o no, amb l’agravant que s’han hagut de pagar les respectives llicències (diners públics) i acceptar-ne les abusives restriccions que impliquen.
    Què passa?: que el “tal·libà” no pot usar programari lliure!!. No tenen, al manco els mateixos drets que els altres?
    I curiosament, al que tracten de “tal·libà” és a jo!! per dir que hi ha altre tipus de programari, lliure. Els “altres” no ho són. Patètic

    Es monta una de cal Déu quan es paguen 1,2 milions d’euros per fer un projecte d’ÿpera. En canvi ens gastam 2,4 milions d’euros amb uns paperets (llicències), que segurament no pesen ni una mil·lèsima part dels plànols del projecte de l’ ÿpera…i (gairebé) ningú diu res, encara que els 2,4 milions se’n vagi a Redmond. Patètic

    Això sí: els tal·libans som nosaltres!!

  2. xunilung, és així, però no conec a ningú coherent que defensi cap llibertat obligant a alguna cosa. La obligació és al seu cap, alguna cosa els fa veure-ho així. Només explicam què hi ha perquè trobam que encara no se sap prou. Potser passa que els hi explicam molt bé, veuen que hauran de fer canvis i s’ho agafen pel cantó més tremendo: «m’obliguen!»

    😉

  3. Picasso no plagiaba, “robaba” y mejoraba; siguiendo esta idea, es decir, filtrar y mejorar, creo que este texto, es el que más me ha convencido sobre porqué usar s.l.

    Hay un debate ya entre los net- artistas, si encargan a programatas o programan ellos. Y si no programan, siguen siendo los “autores”? y siguiendo el hilo, qué parte de autoría tiene el soft, su origen?
    Pero si, creo que es acertado lo que dices, Benjamí, el medio es tan importante como el fondo. Y es bueno poder saltarse las “limitaciones” de tal o cual soft… o formato
    Un saludo, texto a recordar, aunque lo he leido a través del traductor… me habré perdido cosas por el camino… (xupxup ¿?) 🙂

    Saludos,
    Amaya

  4. Amaya,

    Es muy interesante el debate entre los net-artistas!

    Por una parte da mucho de sí la idea de crear obras artísticas usando lenguajes de programación.

    Por otra parte, pueden ser simplemente herramientas, como un pincel, que fabricó una industria –que debería hacerlos libres, como lo son los pinceles.

    Es vaporoso, no veo que sea una cuestión de respuesta clara.

    Defiendo que los lenguajes de programación no son tan diferentes de los verbales con los que se hace prosa, poesía, o prosa poética. Pero incluso el lenguaje informático puede dar mas de sí porque da ordenes a máquinas que transmiten mensajes. Da lugar a expresiones más sofisticadas que la prosa o la poesía en lenguaje verbal –incluyéndolas. Hace poco que Emili Gené citó un apunte mio donde explicaba lo que pienso sobre la utilidad para tod@s de los lenguajes de programación.

    Es interesante el análisis de Armour sobre los lenguajes de programación como depositarios del conocimiento humano, algo importante para el arte. Copio esta parte de unos apuntes para un trabajo:

    Armour escribe en la misma revista The Five Orders of Ignorance (octubre de 2000) y el anterior The Case for a New Business Model (agosto del mismo año).

    En ambos artículos se observan los mismos argumentos, aunque más desarrollados, sobre el software como depositario preferido del conocimiento humano. Armour distingue cinco formas conocidas de almacenar el conocimiento –DNA, el cerebro/memoria, herramientas/aparatos, libros y software– y analiza las características, ventajas y desventajas de cada uno de ellos.

    1. DNA: Es el primer método de almacenamiento del conocimiento. El DNA existe para almacenar el conocimiento de cómo crear vida, como una máquina de Turing. El conocimiento está profundamente empotrado, pasar de grado es obligatorio para la supervivencia de las especies. El conocimiento es persistente, pero se actualiza muy lentamente. No tenemos la capacidad de cambiar el conocimiento –todavía, o sí…– de forma intencionada. El DNA puede hacer crecer un objeto físico que interactúa y modifica el entorno.

    2. Cerebro: Es un “experimento” casi exclusivo de la raza humano: almacenar más conocimiento en el cerebro que lo que se hereda en el DNA. Usamos nuestro cerebro para almacenar el conocimiento que adquirimos. Fue el segundo método de almacenar el conocimiento que conocimos. El conocimiento es muy volátil, pero podemos cambiarlo rápida e intencionalmente. Podemos aplicar ese conocimiento para afectar y modificar el mundo.

    3. Máquinas y herramientas: El valor más importante de una herramienta no es ella en sí misma, sino como ha sido creada y modificada. El conocimiento del creador de esas herramientas es lo que marca las diferencias. Se las suele llamar también “conocimiento sólido” y fue la tercera forma de almacenar el conocimiento. El conocimiento es bastante persistente, pero no es fácil de actualizar. Es intencional y existe para afectar el mundo exterior.

    4. Libros: Ha permitido nuevas formas de depositar y acceder al conocimiento que hasta ese momento estaban confinados al cerebro. Hizo al conocimiento portable en el tiempo y en el espacio. El conocimiento es muy persistente, pero de actualización lenta. Aunque los libros son intencionales no tienen capacidad para cambiar al mundo.

    5. Software: Es la última forma conocida –de hace sólo unos 50 años– para almacenar el conocimiento. Después de unos inicios dubitativos, está creciendo a una velocidad vertiginosa. Multitud de personas están trabajando para obtener información de las fuentes más diversas, comprenderla, clasificarla y trasladarla a este medio, y entonces intentan validar todo ese conocimiento. Hay una razón para que se invierta tanto esfuerzo, este medio tiene las características que deseamos y que no tienen los otros medios: es intencional, persistente, de actualización sencilla y rápida, y sobre todo es activo.

    Una cosa intencional, persistente, de actualización sencilla y rápida es algo muy útil para el arte. Sucede que la industria de software privativo quiso hacernos creer que estos lenguajes eran algo complicado sólo para los informáticos en sus plantillas, básicamente. Esos monjes de monasterio, pero del Siglo XXI, que sólo ellos tienen acceso a técnicas reservadas para los iniciados. Dicen que es para hacernos la vida mas fácil. Ja! No saber leer o escribir en una lengua jamás fue ninguna ventaja.

    xupxup = chupchup, no tenemos la ch en catalán… aunque todavía suena más raro eso de «pasar liso» (¿pasar olímpicamente?) o «hacer cajón» (tener ingresos) Ah, las traducciones literales 😀

    Felicidades por el trabajo en restaura.net.

  5. Hola Benjamí,
    Gracias por tu respuesta 🙂
    Tomo nota de estos datos,

    Estoy de acuerdo contigo. Teoricamente, porque hay otros intentos con el mismo concepto del software libre, que yo creo no se deben olvidar y hablando de html, como tu dices. Por ejemplo, la conocida “Web Stalker de I/O/D “(1997)
    http://www.walkerart.org/archive/D/B5739DCFDCAD85BD615F.htm
    plantea el mismo “potencial de insubordinación- rebelión” que los planteamientos del s.l., pero esta hecha con soft de macromedia… en ejemplos así la teoría, me falla.
    A lo que voy, me interesan definiciones de arte (artista) + software libre, dentro del marco del net.art, así que me interesa mucho lo que dices.

    Gracias, saludos,
    Amaya

Respon a Amaya Cancel·la les respostes

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada