Jornada electoral polomarquista

El periodista ètic de la camiseta groga sense marca va quedar ben estorat en veure aquest cartell a la porta d’entrada:

Para asistir a las ruedas de prensa necesita Polo Ralph Lauren. Si no lo viste, vaya a comprarlo a las siguientes direcciones [i una llista de botigues].

Cap periodista ni ciutadà no protestava. Llegien el rètol, repassaven les etiquetes de la roba, i dos de cada deu giraven coa. Alguns miraven si portaven prou doblers a la cartera, d’altres enfilaven cap a casa:

«Quin descuid! Si el 80% del meu armari és Polo Ralph Lauren, però casualitat, avui m’he posat el primer que he trobat», deia el periodista resignat de camisa verda i vaquers gastats (artificialment) a la periodista diligent de brusa blanca i calçons Polo Ralph Lauren gris perla.

Però el periodista de la camiseta groga sense marca era un periodista ètic. Just per això, un parell de mesos enrere va decidir que mai no vestiria Polo Ralph Lauren. No podia pair que tota la població hagués de vestir cap marca concreta per a entrar als llocs públics. Si passés a instal·lacions privades encara, però trobava perversa aquesta impostura de l’Administració.

Tret d’ell sembla ningú més no ho veia així. Tots els seus col·legues de professió ho assumien amb naturalitat, fins i tot convicció. Tanta que sovint evitava parlar-ne quan no estava d’humor per empassar-se befes:

«Mira que n’ets, de fanàtic» li digué un dijous el periodista que posava preu a totes les coses —«la meva camisa Polo Ralph Lauren blava amb ratlles grogues està més ben acabada que aquesta camiseta groga teva sense marca, i a sobre jo puc entrar arreu i tu no. No entenc perquè al diari no et foten al carrer després tanta tornada en blanc de les rodes de premsa de l’Administració. Ets un talibà!».

El periodista ètic de la camiseta groga sense marca s’havia fet periodista després d’afluixar-se’n d’entrar a l’Administració. Anys enrere fou el seu objectiu fer-hi feina, i s’havia preparat bé per la plaça que li feia patxoca. Però ai, arribà el dia que li demanaren camisa Polo Ralph Lauren per a presentar-se a les oposicions. Si aconseguia el lloc, aleshores hauria de vestir Polo Ralph Lauren en el trajectes des de ca seva a la feina i des de la feina fins ca seva. Al llarg de la jornada també hauria de vestir Polo Ralph Lauren, però en aquest cas pagava l’Administració –just un parell de setmanes enrere havien renovat el contracte (el sisè) de compra de roba pels propers quatre anys.

Ara la plaça estava ocupada per un nou funcionari que fou més viu que no pas el periodista ètic de la camiseta groga sense marca: el funcionari panxacontent va treballar de valent per figurar al «Top 10 Polo Ralph Lauren Certified Wardrobe» de la ciutat. No estava pas gaire preparat, però la xarxa «Polo Ralph Lauren Certified Professionals» prioritzava el polomarquisme –així li deien al moviment, fent un joc de paraules basat en l’antònim de poli, mono, passat a polo. Els professionals de la xarxa polomarquista només contractaven més professionals de la mateixa xarxa. Des de dins, i amb tothom d’acord, era molt fàcil aconseguir que la marca dels seus amors continués sent obligatòria a tota l’Administració. I si fracassaven, estaven segurs que la xarxa ja els col·locaria a qualque Administració per conquerir. Sovint en comentaven casos a les jornades polomarquistes anuals. Els nous projectes són molt engrescadors, pels «Polo Ralph Lauren Certified Professionals» de bon de veres. Ah, tothom recorda el fantàstica que fou la reconquesta Lacoste a la Comunidad Autònoma Vingudamenys.

Les tàctiques de la xarxa dels polomarquistes estan ben documentades, amb pels i senyals, pel periodista ètic de la camiseta groga sense marca. Vol publicar un treball d’investigació sobre el cas Polo Ralph Lauren a l’Administració, un article que li costaria l’acomiadament fulminant del diari i que possiblement ni tant sols s’arribaria a publicar.

La realitat supera la ficció

El conte està inspirat en això que he imaginat així. Avui no he pogut veure la roda de premsa de les 10:10 perquè no he entrat a la sala amb la marca que l’Administració de les Illes Balears m’obliga a usar.

Crec que supera la realitat perquè dalt només parlo de roba. Trob que són més importants les eines per a quelcom tant bàsic com llegir, escriure, veure i escoltar.


L’empresa Polo Ralph Lauren no té res a veure en tot això, ha estat un exemple. Fet i fet, potser ni tant sols Microsoft Corporation té gaire a veure, directament, amb decisions finals com aquesta de la sala virtual de premsa.

Entrades relacionades

4 Comentaris

  1. No podem esperar gaire més d’una administració on la vicepresidenta diu: “un Pda, que és un aparato de ses noves tecnologies….” i mira que ho és bo de fer obert a tothom.

  2. Sóc escriptor especialista en relats breus, com ara el recull Postres de músic, i des de no fa gaire temps, també blocaire convençut.
    Al meu bloc de temàtica literària, Tens un racó dalt del món (títol del meu primer llibre i també un anagrama del nom del meu poble, Cornudella de Montsant), hi poso comentaris literaris, sensacions, activitats, fragments de contes i, a més, proposo jocs literaris amb premis inclosos. Et convido a visitar el meu bloc i a participar en els sesus jocs.
    http://jmtibau.blogspot.com

  3. Deu de ser cosa de les administracions públiques… fins i tot el govern central es va cobrir de glòria:
    Aplicación consulta resultados provisionales

    Mes curiositats sobre les eleccions, i sobre la inefable wikipedia en espanyol al meu blog.

  4. Pingback: peppla » Blog Archive » Com uns campeons

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.