La persona de l’any

En llegir l’article on la revista Time ens nomenava «persona de l’any», vaig recordar algunes idees de la Declaració d’Independencia del Ciberespai.

Tot seguit vaig cercar, a la Wikipedia, qui havia estat fins ara persona de l’any. A la llista hi ha personatges lloables, acceptables, passables, que fan arrufar el nas, que retgiren i fins i tot alguns fan arrojera. Els editors de la Time diuen que els personatges de l’any ho són per bé i per mal. Fins aquí d’acord, i el d’aquest any està prou bé: tu, internauta. Em va agradar que ho digués un mitjà tant tradicional, potser els canvis ja són prou coneixedors. Vaig parlar-ne un poc a un apunt, tenint cura de fer-ho en segona persona, tot esquivant el llombrigolisme perquè segur que a la blogocosa n’hi hauria sobredosi.

Aviat sorgiren les veus crítiques: José Luis Hortelano a Tecnorantes, Juan Varela, o el Ricardo. En un parell d’hores la crítica s’escampava arreu de la blogocosa. Vaig trobar que tot plegat quedava prou rodó: els internautes usant la seva opinió, a Internet, per a dir què pensen de qui els ha nomenat «persones de l’any» perquè usen Internet per a dir què pensen. També vaig modificar el meu apunt de blog a llevar-hi la connexió amb la Declaració d’Independència del Ciberspai, car possiblement l’episodi Time no tindria gaire rellevància –el contrari àdhuc– dins la història dels progressos individuals que arribaren amb la Xarxa.

Ahir en Llorenç em passava el seu article pel Diari de Balears. Vaig veure que li havia passat més o manco el mateix que a jo: veure un bon text a la Time, cercar més detalls a la Wikipedia, veure-hi personatges de tota casta, i que el d’aquest any està ben trobat. Li vaig explicar les crítiques publicades a la blogocosa; per si no les havia escoltat i volia matisar qualque cosa. Veig que l’article publicat és exactament el d’ahir. El copiaferro perquè dins 7 dies deixarà d’estar en línia al diari, i perquè en fa un bon comentari. Compteu-hi (o no) els «per bé i per mal»:

Cap a finals de l’any 1927, els editors de la revista americana Time es varen trobar amb dos problemes: el primer era que no havien fet prou cas a la travessia de l’Atlàntic de Charles Lindbergh i el segon que no tenien prou notícies per emplenar la revista d’aquella setmana. Varen trobar una solució enginyosa que va consistir a anomenar la persona de l’any, de fet, va ser l’home de l’any en aquell moment de total insensibilitat al llenguatge sexista. Varen decidir dedicar la portada a la persona que -per bé o per mal- hagués tingut el major impacte informatiu de l’any que tot just acabava. Naturalment, la persona d’aquell any -primer d’una sèrie ininterrompuda des d’aleshores- va ser el mateix Lindbergh. ÿs així que, cada any, quan s’acosta Nadal una portada de la revista Time ha estat dedicada a aquesta persona destacada, cal insistir, per bé o per mal. Els que hi surten per bé n’estan tot cofois d’haver-ho aconseguit, fet i fet, és notícia destacada quan algú que no sigui pròpiament de l’esfera americana aconsegueix els honors d’una portada de Time, però la de la persona de l’any té una especial significança. ÿbviament, la llista inclou essencialment polítics, així -llevat de tres- tots els presidents dels Estats Units des d’aleshores han estat considerats persones de l’any. Hi va haver un cert rebombori l’any 1979, ja que varen considerar l’Ayatolah Khomeini com la persona de l’any, la qual cosa va impedir, per exemple, que Ossama Bin Laden fos l’escollit per a l’any 2001. Tanmateix, de tant, en tant, el reconeixement -per bé o per mal- ha anat a parar a col·lectius, a invents o a objectes. El Planeta Terra en perill va ser el de l’any 1988 i l’ordinador personal el del 1982. Alguns dels col·lectius considerats han estat els científics americans (1960), la generació de vint-i-cinc anys i menys (1966), els astronautes de l’Apol·lo 8 (1968), les dones americanes (1975) i així una llista de fins a 80 nominacions. D’una manera o de l’altra, l’anunci de la persona de l’any dóna molta visibilitat a la revista Time, ja que és habitual que la majoria dels mitjans de comunicació se’n facin ressò. I el d’enguany ha estat particularment ben rebut, pel que té de sorprenent: els editors han considerat que la persona de l’any és cada una de les persones anònimes que omplen de contingut Internet. Ho han dit així de simple: «La persona de l’any: tu. Sí, tu. Tu que controles l’era de la informació. Benvingut al teu món». L’article que explica aquesta decisió és d’una contundència i claredat meridianes. La història, diuen, ha deixat de ser la biografia dels grans homes i la dels conflictes. Gràcies a Internet, el 2006 pot ser mirat a través d’unes altres lents que permeten veure una història completament diferent, una que no tracta de conflictes -que hi són- o de grans persones, que potser també hi són. Es tracta d’una història sobre comunitat i col·laboració a una escala mai no vista abans: «ÿs la història de molts arrabassant el poder d’uns pocs i ajudant-se els uns als altres per no res. I l’eina que fa això possible és la gran xarxa, la World Wide Web, que ha esdevingut una eina que permet unir petites contribucions de milions de persones i fer que esdevinguin importants per a tothom». En definitiva, una eina que ha possibilitat no només que canvïi el món, sinó, fins i tot, que canviï la forma que el món canvia. Però Internet i la WWW són només les eines i qui les maneguen: amb els blogs, o fent el programari lliure, en definitiva els que la fan servir per a possibilitar tot aquest nou món som tots nosaltres, el «you» de la nominació de la revista Time. Em demanaren no fa gaire -abans d’ahir- si Internet estava esdevenint el cinquè poder, alternatiu al quart, representat pels mitjans de comunicació de masses. I la meva resposta, després de llegir la nominació de Time, va ser simple: no, Internet no és el cinquè poder; el cinquè poder serem tots nosaltres gràcies a les possibilitats que ens ofereix. Una resposta possiblement càndida, però no més del que ho pugui ser el final de l’article de presentació de la persona de l’any 2006: «Aquesta és una oportunitat per construir un nou tipus d’entesa internacional, que no serà de polític a polític, de grans persones a grans persones, sinó de ciutadà a ciutadà, de persona a persona. ÿs una oportunitat perquè la gent miri a la pantalla de l’ordinador i, de forma real i genuïna, es pregunti qui hi ha a l’altra banda mirant. Endavant. Digueu-nos que no sou simplement una mica curiosos». Càndida, potser sí, però amb visos de convertir-se en una esperança. Com ho és el fet que els editors d’un mitjà tradicional i global se n’hagin adonat i diguin coses com aquestes. Endavant també per a ells.

Llorenç Valverde. Vicerector de la UOC.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.