Volem el codi per què reflecteix el nostre coneixement

Despusahir intentava explicar als no informàtics la importància del codi lliure. Vaig exposar l’idea, però potser també cal explicar com funciona a la pràctica.

Imaginau que els endolls es fabriquessin amb bits en comptes d’àtoms: en desmuntar-lo perquè falla, potser un usuari més espavil·lat troba una forma d’evitar el problema dels cables que s’amollen i ho informa al lloc del projecte. Altres usuaris no tant manetes, porucs àdhuc que no van gosar obrir l’endoll, hi diuen la seva: «estaria bé que la modificació funcionés també amb aquest altre tipus de cable més gruixat». Imagineu que en cosa d’un mes, tots els endolls de casa –i els de les cases de tothom– tenen la millora implementada. Seria fantàstic que el món dels endolls –elèctrics– funcionés així, però no poden perquè no són estris digitals.

El desenvolupament i suport dels programes privatius

Al nostre món, el de les eines a bases de bits, els programes, sí podem fer-ho, però només quan són lliures: al redol privatiu els endolls no es poden obrir i els usuaris tenen prohibit ni tant sols provar-ho.

Els usuaris de programes amb llicències privatives compten amb serveis d’atenció al client, però molts no poden dir-hi res: usen còpies il·legals i els serveis de suport són només per clients. Cal demostrar-ho, i alguns demanen que els enviem per fax la factura de compra i fotocòpies dels CD originals.

Però la situació pels usuaris legals tampoc no és cap meravella. Al 1996, Microsoft ens demanà 21.000 Pt a Microsoft per respondre perquè el Small Business Exchange Server no admetia la connexió de més d’un programa de correu alhora. Fallava l’eina de comprovació de llicències, i només n’admetia una. Era un mecanisme de restriccions, el que no funcionava bé! Un cop fet l’ingrés i enviat per fax el comprovant del banc, la resposta fou que es tractava d’un error conegut que estava arreglat a la següent versió de l’Exchange que sortiria dins de 3 mesos. Hauríem de comprar l’actualització per a solucionar-lo.

Encara que el suport sigui de franc, sovint consisteix en telefonar a centres d’atenció on tenen respostes per a tots els problemes coneguts i que solen coincidir amb mals usos del programa. Si passa, rebrem instruccions i la telefonada serà útil perquè ens haurem estalviat llegir el manual –per això alguns cobren. Quan falla no és cap mal ús i caldrà esperar que sigui un problema conegut, això és, que algú hagi telefonat abans amb el mateix problema. Si hi ha sort i no som els primers, aleshores el servei d’assistència servirà per a saber que hi ha o hem d’esperar una actualització –el cas de l’Exchange. Si som els primers en telefonar, ai, tot plegat es complicarà. Caldrà que un informàtic ho comprovi, i potser no ho aconseguirà, dirà que és cosa del nostre Windows i ja haurem begut oli. Si hi ha sort i topa amb l’error, el reconeix i proposa una solució, podem començar a estalviar per la següent versió. Alerta, i contents! Sabem que solucionarà el nostre problema, ah! Val, hi ha qui fa pedaços de franc. Aleshores en comptes d’estalviar, caldrà anar a cercar una margalida: hi haurà pedaç, no hi haurà pedaç, hi haurà pedaç…

El programari vist com a producte

L’accés a bons tècnics és complicat perquè són pocs i estan ocupadíssims. El que fan és un secret, comencen els programes des de zero perquè tampoc no poden aprofitar res de ningú perquè arreu és un secret allò que fan. Reinventar rodes té el perill que no sempre surtin ben rodones i se’ls hi acumula la feina, mirau sinó el festival de retards del Windows Vista. Perquè ningú no els atabali, les notes amb errors i suggeriments passen un caramull de filtres que pateixen els usuaris.

Tot plegat passa perquè tracten els programes com un producte (endolls fets amb àtoms) i no com a una forma d’expressar coneixements (en parlava a l’apunt de blog esmentat al primer paràgraf). No en volen ni sentir a parlar, del programari com a coneixement:

Ens ha costat una milionada, aquest programa que hem començat de zero i ningú més que nosaltres pot donar-hi assistència i millorar-lo perquè tot ell és un secret i el nostre patrimoni. Donar suport també ens costa molts diners i volem que ens ho paguin comprant llicències.

També aprofitam l’ocasió per a recordar-vos que no podeu ajudar al vostre fill passat-li una còpia del programa si useu ordinadors diferents, i que aneu a bsa.org a denunciar les persones que ho fan. Dieu no a la pirateria! Gràcies.

Doncs que no el comencin de zero i permetin que d’altres hi col·laborin, aleshores no hi tindran tanta feina i els usuaris no serem titllats de criminals quan ajudem als demés. Que esmolin l’enginy per tal de trobar altres formes de fer calaix que no sigui vendre llicències.

El seu «model producte» afecta el nostre «model coneixement»

Caldria dir «ja us ho fareu!» i ignorar-los, però el cas és que el seu domini de tants anys ha afectat profundament la forma en que els usuaris percebeixen el programari. Nosaltres no malbaraten pas l’avantatge colossal del programari que expressava en parlar d’endolls –elèctrics. Però tot i això està desaprofitat perquè molts usuaris de programari lliure encara actuen com quan usaven programes privatius: si falla «és cosa d’ells» i potser ca afegir-hi una queixa «perquè és lliure no hi ha cap empresa darrere i no puc telefonar a ningú» –i penso, ¿estàs segur que el que vols és el que explico dalt? En explicar-los-hi el model de desenvolupament, sovint ho veuen com una cosa molt enfora i no volen participar-hi: «no sóc informàtic». Doncs no és només informàtica, sinó també coneixement, i d’això tots en tenim.

A continuació explicaré detalls del procés de conversió de coneixement en programari. La intenció és contribuir a la percepció que els programes lliures són un bé comú fet amb una matèria primera revolucionària: els bits que digitalitzen coneixements, una cosa que tots tenim i podem veure expressada en forma de programes que seran útils per la societat, sense restriccions.

El cas de les fotos al Flickr

En tornar d’un viatge vaig voler pujar fotos al compte de Flickr usant el digiKam, com havia fet fins ara. ÿs còmode: selecciono les que vull publicar [1] i vaig a l’opció de menú ÿlbum > Explorta > Flickr. A una finestra demana les etiquetes pel Flickr, si vull o no que les fotos siguin públiques i si cal canviar-los-hi les mides.

No funcionava: l’exportador de fotos del digiKam deia que no tenia permís per a connectar amb Flickr i que no podia aconseguir un certificat nou. Vaig avisar a la llista de correu d’usuaris del digiKam, i en Gilles Caulier –és el coordinador del projecte– va contestar tot d’una: és un error conegut i no del digiKam, sinó del complement Kipi Plugins. Sembla que a Flickr han fet canvis i des d’aleshores no funciona l’exportador.

Ja havia pogut comprovar altres cops l’eficàcia d’avisar a la llista d’usuaris (que no informàtics) del digiKam. Per exemple, un parell de mesos enrere vaig explicar que el programa multiplicava les carpetes amb fotos que eren enllaços cap altres carpetes, i en una setmana arribava una versió nova amb l’error solucionat. Va bastar un missatge. Era fàcil que ningú se n’adonés del problema, perquè suposo que la meva forma d’usar les carpetes de fotos no és gaire freqüent. Abans les guardava totes dins la carpeta fotos del meu compte, però no parava de créixer i cada cop necessitava més recursos per a fer còpies: quantitat de DVD, ampla de banda quan era una còpia externa [2]. Vaig crear un usuari «rebost» a l’ordinador, i allà, dins el seu directori «fotos», hi poso les fotos que ja he duplicat en DVD. Ara el meu compte és força més petit i les còpies més fàcils. Per què el digiKam veiés les fotos al seu directori «fotos» però també les de l’usuari «rebost», vaig crear un enllaç simbòlic [3] cap a «rebost/fotos» dins «fotos». Ara el digiKam mostrava totes les carpetes, però la «rebost» es duplicava –fins i tot quintuplicava– mentre usava el programa –en tancar-lo i tornar-lo a obrir, hi tornava a ser només un cop. En una setmana, després de l’avís, va estar arreglat.

Torno al cas Flikr: en veure que l’error ja estava descrit al lloc de gestió d’errors del projecte KDE (que engloba digiKam), no podia fer res més que afegir-hi el meu cas per ajudar a trobar el problema o votar l’error, una forma de dir «convé arreglar-lo». No tenia coses noves que aportar ni esma per a mirar el codi, així que vaig votar.

Uso Debian, i els Kipi Plugins arriben en actualitzar el sistema, junt amb un grapat de programes –i cada dia, ningú no vol vendre’ns versions ni actualitzacions. En diuen paquets, i sovint els empaquetadors són informàtics que coneixen el programa. Vaig pensar que l’empaquetador dels Kipi Plugins a Debian potser podria soluciona el problema. O saber que existia, i fer un paquet nou amb la solució quan sortís. Vaig enviar l’error mitjançant l’eina reportbug present a tots els Debian. El van rebre i l’acceptaren, obrint l’error 385201.

Mentre, com a votant de l’error al lloc del KDE, rebia els comentaris. Alguns usuaris explicaven que mentre usaven el Kflickr, que funcionava, i potser servia per a mirar el codi i saber què calia fer per arreglar el Kipi. A jo em serví per a descobrir el Kflickr i usar-lo; ja vaig poder pujar les fotos del viatge a Flickr.

Dijous passat, Debajyoti Bera trobava el problema i explicava com l’havia arreglat a la seva còpia, car tothom té el codi. Murillo Fernandes Bernardes ho confirmava amb la seva còpia del programa. Gilles Caulier, dels projectes Kipi i digiKam, donava les gràcies i el dia següent, divendres, ho solucionava donant l’error per solucionat.

Els empaquetadors del Kipi a Debian estàven a l’aguait, i aquest matí he vist un avís a la bústia: l’error 385201 està resolt. He anat a l’eina d’actualització del sistema i en efecte, hi havia una nova versió del Kipi Plugins. L’he instal·lat i el digiKam ja envia les fotos al Flickr. Per provar-ho n’he pujat un parell que vaig fer ahir.


[1] Amb clics i la tecla Control o fent grups a base de posar etiquetes a les fotos.
[2] Faig les còpies externes amb el programa rsync, que només envia les diferències des de la darrera còpia i pot fer-ho en comprimit.
[3] O symlink. Venen a ser els «accesos directos» del Windows, però més potents: en comptes de ser només una forma de dreceres a l’hora de fer clics, en el cas dels symlink pel sistema no hi ha diferència amb l’original. Més detalls a la Wikipedia.

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Eficàcia en la correcció d’errors del programari lliure

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada