Els que parlem d’ètica no hem de callar (1 de 3)

Logo de la Fundació IBITA la jornada «Models de negoci basats en codi obert» de de la Fundació IBIT, Eduard Elias i Vila, del Col·legi Oficial d’enginyers informàtics de Catalunya, ha dit que troba que alguns que defensen el programari lliure haurien de callar, perquè fan més mal que bé.

Conec la frase i se contra qui sol anar dirigida: els que parlem d’ètica i llibertat de programari.

Un assistent, en Calderón, va recuperar el fil declarant-se favorable a l’ètica. Però ai, també va dir que feia feina pel govern. El detall va servir perquè Eduard Elias trobés que era lògic que el valorés l’ètica perquè «els governs són una altre història». Aleshores n’Eduard Elias ha donat més detalls: veu que en parlar de programari lliure amb empresaris, alguns no saben adaptar el discurs per a no mencionar res d’ètica ni d’ideologia. Diu que que l’empresari no està interessat en estes coses. No volen ni sentir-ne a parlar i intentar-ho està fora de lloc al món dels negocis.

Tot d’una m’ha vingut al cap una escena pel·liculera de reunió d’empresaris gens interessats en l’ètica:

Al reservat que hi ha al primer pis del saloon, tres empresaris seuen al voltant d’una taula devall un quinqué. Els acompanyen senyoretes que riuen i vesteixen curt. Ells van més seriosos: calçons i americana gris amb ratlles verticals, armilla, rellotge amb cadena d’or pesant i ben visible, camisa blanca encartonada, cigar de pam i mostatxo abundant que fa un carrerany, també frondós, fins a unes patilles ben prominents. Estan esperant un jove que vol introduir un nou producte per enllustrar cuir. Entra a l’escena –el director ha situat la càmera damunt l’espatlla del jove. Les senyoretes deixen de riure i els tres empresaris congelen la partida de pòker.

Gosarà repetir les collonades sobre la conservació dels búfals que va amollar a l’altre vall? O sabrà canviar el seu discurs pels empresaris de Buffalo Boot Walley, uns emprenedors triomfadors que han aconseguit convèncer a la població –i al xèrif– de que més val que enllustrin les botes amb el seu greix de búfal si no volen rompre’s l’ansa del coll d’una mala relliscada accidental.

«Jo de tu no ho diria, foraster», diu la veu en off. No ha importat ni tant sols amollar una paraula, perquè al salvatge oest basten les mirades. Tres escenes després el jove ha salvat la pell: no només s’ha estalviat dir res dels búfals, sinó que ha respost «encara no» quan li han preguntat si el seu producte estava preparat pels habitants de Buffalo Boot Walley.

A la següent escena un dels empresaris entra a l’església per confessar-se. Al començament de la pel·lícula havia fet apallissar una família de colons rossos amb rínxols: pare, mare, parelleta de nins i padrina que feia pastissos de poma. Motiu: ser amics dels indis que protegeixen els búfals. El capellà li demana com està:

— Emprenyadíssim! Avui estic disposat a col·locar una bala entre cella i cella del primer que em contradigui.
— Fill, no t’amoïnis i cerca el consol de Déu. Perquè tu creus en Déu, veritat?
— No! I vostè!?
— Ca! ni t’ho aconsello, fill.

Em penso que això és de l’Eugeni i no d’un western.

No he estat a tota la jornada, però aquesta és la sensació que m’ha quedat de la darrera hora. Ha anat beníssim el comentari d’en Jordi Mas, de Softcatalà, recordant el llibre «No Logo» i que alguns plans d’estudis empresarials ara tenen l’assignatura «business ethics». Un cop encetat el tema, més assistents han fet el seu comentari per recolzar l’argument ètic per a vendre programari lliure.

No m’havia semblat –avui tampoc– que els organitzadors de la IBIT volguessin aprofundir en aquestes qüestions. M’ho ha confirmat veure en Pere Joan Planas, Director General de la Fundació IBIT, fent que sí amb el cap mentre n’Eduard Elias deia que alguns hauríem de callar en comptes de parlar d’ètica.

No se com ha acabat, perquè hem partit abans del final per acompanyar a temps en Toni Posadillo, de RunSolutions, cap a l’aeroport –exposa al SIMO de Madrid. Però és quan la jornada s’ha posat interessant, perquè finalment es parlava d’una cosa que sí fa diferent de veritat el programari lliure. Els detalls sobre la quantitat, qualitat i conveniència dels productes lliures que he pogut escoltar –la poca estona que he estat per allà– era del tot reversible: bastava llevar el terme «codi obert» per posar el nom del fabricant de torn de programari privatiu.

Estic segur que hi ha molts empresaris que estan interessats en els principis ètics dels informàtics que els atenen. Els més bregats perquè han protagonitzat, en tractar qüestions sobre informàtica, diàlegs i escenes dignes del salvatge oest. I els no tant bregats –la generació Windows– potser hauria d’aprendre un poc d’història per allò que sovint diuen que va bé: veure els els errors del passat i, si pot ser, no repetir-los.

Els empresaris cerquen la llibertat de programari

Vet aquí un altre diàleg digne de western:

Mira, tant dóna si fas servir Windows que THEOS. En qualsevol dels dos casos depens d’una sola empresa d’informàtica que et té ben agafat pels collons. Només podràs cridar-los a ells cada cop que vulguis millores dels programes Windows. Si fallen també. Dependràs d’una sola empresa, com ara et passa amb nosaltres i THEOS. Si el programa Windows no et funciona i el nou proveïdor no t’atén com toca, caldrà que llencis el programa, en compris un altre i començar des de zero un altre cop. I ves-te’n a saber com seran, també, i quantes vegades perdràs temps i diners en intents fracassats. A naltros ja ens coneixes i no t’ha anat pas tant malament, recorda que només ens deixes perquè t’oferim programació en THEOS en comptes de Windows.

Això és el que ens va explicar que solia dir el gerent de l’empresa importadora del THEOS a Espanya. Més o manco, però l’expressió «agafat pels collons» la recordo bé.

THEOS era un sistema que els 80 es va fer molt popular a l’entorn empresarial, especialment entre distribuïdors d’Olivetti i TISA. A mida que el Windows es feia popular hi havia cada cop més clients que ens demanaven el canvi des de THEOS cap a Windows.

El canvi era vist com un alliberament. El problema estava en fer-los-hi veure que era fals. S’havien fet la idea que Windows era tant popular que qualsevol els podria donar servei. Va ser el primer cop que vaig escoltar la paraula lliure relacionada amb la informàtica: «usant Windows seré més lliure que amb THEOS».

ÿs lògic no voler dependre només d’un proveïdor. Volien quelcom tant natural com poder demanar varis pressupostos i opinions pels nous projectes, canvis o ampliacions. Potser els hi anava bé com fèiem algunes coses, però no altres. També cal situar-se en el moment: sovint es tractava d’empreses que s’havien informatitzat per primer pic amb nosaltres. Ara veien que la informàtica es feia popular cap al cantó Windows i pensaven que era possible fer el mateix que amb altres bens de l’empresa: el cotxe, la instal·lació elèctrica o el local. Potser trobaven que érem bons per aixecar una planta més, però no importava cridar-nos per canviar envans –o viceversa.

No hi havia gaire alternatives al discurs del gerent de THEOS a Espanya. No era pas cap amenaça, sinó una descripció de la crua realitat. No m’agradava gens i em frustrava veure que no s’ho acabaven de creure. Calia lluitar, perquè els nous informàtics ens farien fora: ningú no pot tocar els programes privatius d’un altre. Jo tampoc no era gens lliure, doncs depenia massa de pocs clients –quan es programa a mida tampoc no es pot atendre a gaires. Encetar el tema sovint significava tractar amb un client més escaldat des del moment del«descobriment». En cas de continuar fent feina plegats la dependència es convertia en una cosa molesta que flotava a l’ambient. Quan en Richard Stallman diu que el programari privatiu és un mal social, no exagera pas gens ni mica.

Amb la majoria de clients que van migrar vam quedar amics perquè la relació havia estat bona, només que ells volien experimentar «llibertat» amb un Windows que no estava al meu catàleg –mai vaig voler programar en Windows, és insostenible per una petita empresa o un professional independent. No perdre el contacte –i la confiança– m’ha servit perquè alguns em donessin la raó: només els pot atendre un. No són lliures. «No estem ni millor ni pitjor, només diferent» em va dir un que té una habilitat admirable per a fer bones frases.

No és que m’ho pensi: estic convençut que molts estan interessats en tornar a parlar de llibertat i informàtica. Basta que sabin que l’opció existeix i és seriosa, no un tema que més val no treure. Ara és el moment, quan estan a punt d’oblidar la inversió en els canvis per l’efecte 2000 i l’Euro. Les aplicacions web 2.0 faran gola. Quan se les mirin, no dubto que voldran assegurar-se que aquest pic no és llibertat condicional ni devall fiança. Voldran saber fins a quin punt és una cosa consistent. Per saber-ho caldrà parlar-lis d’uns principis ètics ben enraonats. Això que els empresaris no van poder escoltar gaire a la jornada de la IBIT perquè hi ha qui pensa que han de callar, aquests que parlen d’ètica.

NOTA: Pels comentaris ⿿sobretot a la bústia personal⿿ me n⿿adono que no m⿿he explicat prou bé. Aquí trobareu una ampliació per aquest apunt.


PS: Ara només ofereixo programari lliure. Els programes en THEOS no poden tenir una llicència lliure com la GPL. Encara que doni una còpia dels fonts –cosa que faig sempre, m’ho demanin o no– per funcionar en THEOS necessiten programes que no són lliures ni meus. Però tampoc em puc negar a donar serveis després de tants anys, així que de tant en tant encara haig de fer qualque cosa en THEOS. Amb el celebèrrim efecte efecte 2000 i el canvi cap als Euros, entre el 1999 i el 2002, vam veure passar de llarg una bona oportunitat per la migració massiva cap a GNU/Linux. No va poder ser perquè aleshores no hi havia programes lliures per a la gestió d’empreses. Els escriptoris gràfics KDE i GNOME just acabaven d’aparèixer amb la versió 1.0. Avui, al 2005, ja hi ha prou projectes lliures com perquè sigui viable construir programes de gestió a mida. Qualque pic n’he parlat, de l’estratègia del velcro.

Entrades relacionades

3 Comentaris

  1. ÿs ben cert que els empresaris no volen parlar d’ètica. Ni de drets. Això no hi ha manera d’encabir-ho en un balanç i, per tant, no és d’eixe món. A l’empresa només li interessa el dret quan pot perdre -o guanyar- diners als tribunals. Sense això, palla llarga.

    Per exemple, el meu patró m’ha reduït un terç la jornada laboral perquè pretenc seguir fent les meves classes en català, tal com he fet els darrers tres cursos i com la llei em reconeix. El problema -seu- és que un alumne -un- va reclamar que el professor giràs de llengua, sota amenaça de donar-se de baixa [$]. Dels meus arguments de persona normal, basats en la llibertat, el dret, la integració social dels nouvinguts i no sé què més, me’n puc torcar la llet dels morros. La pela és la ppela. O el duc als tribunals per fer-lo perdre diners o ni cas.

    Em tem que els empresaris no entenen ni tan sols les lletres, sinó només les xifres. Potser un argument perquè comprenguen que el programari lliure els convé -si no els convé, oblidem-nos-en- és explicar-los que fent-lo servir reduïrien costos -a això sí que hi poden arribar-, perquè poden encarregar les ampliacions i reformes a més d’un proveïdor, els quals entrarien en perfecta competència capitalista.

  2. Jo crec que en aquest cas si que n’entenen els empresaris de drets i d’ética, encara que només sigui perqué ells no l’han de tenir, sinó que l’han de gaudir.

    Pels empresaris l’ética o els drets és allò que poden fer servir per guanyar més o pagar menys (o per no perdre judicis o vendes). No conec cap empressari que renunciés a tenir *dret* a canviar de proveïdor de programari sempre que vulgui, a demanar pressupostos a més d’un consultor, a emprar-ne el més barat o eficient o el que sigui. Aquesta ética (la que han de complir els altres) si que la coneixen, prou bé que la coneixen, només faltaria!

  3. A mi fa setmanes em va tocar estar a una taula rodona, que tot i que no era per empresaris tothom deia una mica la seva sense tenir en compte les llibertats.

    Crec que l’enfoc aquest cas pot ser (i va funcionar, em sembla): Tal com ha dit X, pot “disfrutar” del model de negoci perqué és lliure. Tal com ha dit Y, el seu suport bla bla bla és gràcies a que és lliure. I Z, les seves raons és perqué és lliure. Estem aquí per fer un anàlisis superficial o analitzar les raons de fons?

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.