Vam veure (i escoltar) en Lessig

Bitologia, Bolos

Fa dies que tenc pendent explicar qualque cosa de la visita a Barcelona per assistir a una conferència d’en Lawrence Lessig.

La crònica d’en Llorenç a la columna de dimecres passat pel Diari de Balears és prou bona i no cal afegir-hi gaire cosa més. Aprofito que d’aquí a unes hores deixa d’estar en línia per copiar-la aquí –al final de l’apunt.

Fotos

Puc afegir un poc d’anecdotari mitjançant fotos de la trobada. A l’àlbum el podeu veure parlant amb en Lessig de les coses que explica a l’article. La conversa és a una taula de Casa Leopoldo. S’hi va afegir en John Perry Barlow. El Barlow és l’autor de la declaració d’independència del ciberespai i moltes més coses que trobareu a la seva entrada a la Wikipedia. Just acabava d’aterrar, havia pegat un bot fins Eivissa aprofitant que en Lessig estava per Barcelona.

Poc abans, a la conferència, la Sala Mirador del CCCB s’havia anat omplint poc a poc. El traductor llogat pel FOBSI ho va fer molt bé, donava l’èmfasi on tocava i semblava que coneixia prou detalls tècnics del que estava traduint. En Lessig parlava un anglès prou clar, encara que massa ràpid pels que no tenim gaire pràctica i la traducció simultània va anar beníssim. En Barlow parlava molt tancat i era ben mal d’entendre.

Les fotografies estan mesclades, mireu l’enllaç «Info» de cadascuna pel detall de l’hora. En vaig fer algunes amb la càmera d’en Llorenç perquè va fallar la bateria de recanvi per la meva –era nova i no l’havia provat prou, només estava descarregada un parell de fotos per poder-la carregar. Altres són d’en Ricardo amb la seva càmera. No he envellit 10 anys en pocs mesos, passa que no vaig poder dormir ni dues hores… per arribar a temps a l’avió de les 6:20 cal aixecar-se poc abans de les quatre :-?.

En Ricardo publica més fotos i inclou les de la visita que va fer unes hores abans a GPL Tarragona. Li va fer una bona pregunta mentre dinàvem, ens ho explica al seu blog.

La conferència

Tal com he dit abans, tenc poca cosa que afegir a la crònica d’en Llorenç. En Lessig va fer un discurs ortodox, com va comentar un professor de dret al torn de preguntes i comentaris. I és que res del que diu és tant mal d’entendre ni extrem. Com va dir, el que demanen és tant raonable i lògic que qualque dia la seva filla li dirà «i per això vas estar tant temps fora de casa quan jo era petita?».

Vaig confirmar les sospites que la llicència Creative Commons (CC) –el projecte més conegut en el que Lessig participa– és una feinada. Del moviment en favor del programari lliure que ha donat lloc a la GPL també n’han sortit unes eines en forma programes d’ordinador més o manco populars. Els que en fem difusió sabem que és molt més fàcil arribar amb un programa ben plantat (com el Firefox) i després explicar l’ètica que hi ha darrere. Però a can Creative Commons no tenen cap eina per mostrar, només poden parlar d’ètica. Per afegitó la CC és mes complexe que la GPL: les obres artístiques, culturals, tenen un caramull de variants i matisos. Cal reconèixer la feinada colossal que estan fent.

El català i la CC

La CC és molt important per a nosaltres. Publicar amb llicències CC és la única forma viable de donar la màxima difusió per obres i professionals que usen llengues minoritzades com la nostra.

Ho intentaré explicar a través d’una mostra que conec de primera mà:

Dijous vaig rebre un missatge del responsable de Formació TIC del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Diu que recomanaran el navegador Mozilla Firefox perquè volen impulsar el programari lliure. Sembla que usaran la Guia ràpida del Firefox que vaig preparar com «una primera referència pels usuaris i usuàries».

La majoria d’escriptors de llibres en català fan calaix no amb els seus llibres, sinó gràcies a bolos varis: conferències, espais als mitjans de comunicació, traduccions, cursos. Els llibres són una bona forma de promoció per després aconseguir altres feines. Distribuir-los en digital i de franc és la millor forma d’arribar al màxim nombre de lectors i aconseguir més conferències, columnes, traduccions i cursos. Si fan comptes, alliberant els seus llibres no guanyaran pas gaire menys doblers, però possiblement tindran més feina que sí dóna diners.

També és més fàcil publicar en digital i en tenen tot el control. No importa esperar a tenir grans obres, dignes d’un llibre i l’interès d’una editorial segons manen els cànons del paper. Sovint a Internet tenen més èxit les obres curtes, fàcils d’imprimir i descarregar.

Amb el sistema editorial convencional, possiblement guia ràpida del Firefox hauria d’abandonar el mot ràpida per tal d’experimentar un engreix. Així, a través del volum en paper, l’editorial podria justificar un preu de 15 Eur. Quantes se’n vindrien en català? I fetes a Mallorca, com és el cas d’aquesta guia? D’una cosa n’estic segur: difícilment un bon nombre de professors del Principat que aviat usaran el Mozilla Firefox. Entre el web XTEC (PDF 1,3 MB) i LaFarga.org no se quantes descàrregues té. Només tenc accés a les estadístiques del servidor de l’UIB i des d’allà ha baixat 294 cops els 20 dies que fa que està publicada.

D’un curs com el de l’Ominum normalment no en surten treballs que després es puguin reaprofitar d’aquesta manera. També els hi dóna visibilitat a ells. En aquest cas, vaig passar-hi un poc més de temps del necessari segons l’encàrrec –i per tant també del que donava el pressupost– per a fer una guia que servís fins i tot sense curs.

Tot plegat ha estat amb l’objectiu de fer circular el coneixement, en aquest cas en català, i de passada aconseguir visibilitat. Per què amagar-ho: està ben dignificat a les llicències Creative Commons.

El futur de les idees
Llorenç Valverde

Finals de gener del 2005. Aeroport de Porto Alegre de Brasil, a bord d’un avió de Varig amb destinació a Sao Paulo. El Fòrum Mundial Social tot just havia acabat. Entre els passatgers hi havia cares conegudes del món de la ciència i de la cultura que hi havien assistit: Federico Mayor Zaragoza i José Saramago, entre d’altres. Una dona petita i de mitjana edat, mentre es dirigeix cap al seu seient a la classe turista, se’n adona i no pot evitar mostrar el seu entusiasme tot adreçant-se, en portuguès, al passatger que va darrere ella: «Us heu fixat, és en Saramago!». El passatger, amb un cert aire de desgana com si ja estigués de tornada de tot això dels famosos, assenteix «Sí, és ell». La dona insisteix «Però és que és en Saramago» i el passatger, ara amb més èmfasi, li diu «Sí, ja li he dit, però miri, si vostè vol veure una persona realment important dels nostres dies fixi’s bé en aquell senyor de les ulleres. Sí, aquell que està col·locant el seu equipatge de mà dues files més enllà». La dona creu i se’l mira tot seguint les indicacions, després es dirigeix al company circumstancial de viatge i li demana «Però, qui és aquest senyor i què ha fet per ser tan important com vostè diu?». El passatger no pot amagar un somriure de satisfacció mentre li diu «Es diu Lawrence Lessig, és un catedràtic de dret a Califòrnia, també ha participat en el Fòrum, és autor de diversos llibres i gràcies al que ha fet i fa, encara ens queda esperança que hi hagi, en el futur, d’altres joves creadors, que puguin continuar exercint la seva creativitat i fer-la arribar a tothom, és a dir, que hi pugui haver més Saramagos en el futur i que la seva obra esdevingui patrimoni de tots». Ara, va ser la dona la que va posar cara de desgana, com si no acabàs d’entendre el discurs que li havia engaltat aquell passatger. Per sort, la cua és desbloquejà i cadascun va ocupar el seu seient, que, supòs que per sort dels dos, no eren ni contigus ni propers.

Vaig assistir en viu, en directe i de ben a prop a aquesta escena i per això no vaig tenir cap dubte de fer-la servir a la presentació que vaig fer dissabte passat de Lawrence Lessig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, per donar, més enllà de currículums i biografies, una idea sobre la persona i la seva obra. Es tractava d’un col·loqui per parlar de propietat intel·lectual i drets de còpia a l’era digital, amb un personatge que hi ha reflexionat llargament, durant els darrers deu anys, especialment des que va perdre un cas en els tribunals americans en el qual es dirimia fins a quin punt es podia emprar l’obra de creació existent per a fer-ne de nova. Va descobrir l’absurd de l’entramat legal, desviat dels seus objectius originals de protegir els autors cap a la protecció perversa d’algunes formes de les indústries culturals. Un plet que, cas d’haver-se plantejat i perdut l’any 1928, hauria impossibilitat l’aparició d’empreses com la de Walt Disney. Lessig va començar a treballar per fer sentir la seva veu advertint dels perills d’aquest excés de poder atorgat al passat representat per les grans corporacions propietàries dels mitjans de comunicació. Ha publicat diversos llibres, alguns amb títols tan suggeridors com El futur de les idees o Cultura lliure, a més de crear i impulsar les llicències «Creative Commons», dirigides a respectar de debò la propietat dels autors envers la seva obra i no la de les indústries ad-hoc, i que, a més són compatibles amb les tecnologies digitals. I no para d’anar allà on el reclamen per explicar les seves posicions. Explica de forma brillant les contradiccions d’aquest nou món digital, en el qual, per exemple, s’han venut més de cinc milions d’Ipods, aparells que poden emmagatzemar milers de canons en format mp3, en tant que de cançons en aquest format se n’han venut pocs milions més, la qual cosa vol dir o bé que els usuaris no el fan servir, o que han de fer il·legalitats per treure’n partit. En un a part vam tenir la possibilitat de parlar sobre els reptes que representen per a les cultures minoritàries la seva adaptació a les tecnologies digitals i el que les llicències Creative Commons hi poden aportar. M’explicà el cas d’un centre de recerca sud-africà que acostumava a publicar els resultats de les recerques que finança en format de paper i la poca difusió que tenien. Un bon dia varen decidir que lliurarien els seus informes en format digital a través de la xarxa, tot mantenint el format de paper. El que ha resultat sorprenent és que, després d’aquesta iniciativa, la demanda dels llibres d’aquesta institució ha augmentat un tres-cents per cent. Una resposta que mostra fins a quin punt havia entès el meu comentari.

Llorenç Valverde. Catedràtic de la UIB.
Diari de Balears – Dimecres, 20 de juliol del 2005. Edició N. 2504 – (c) Grup Serra.

Compartir

Entrada anterior
Article de Marcello d’Elia Branco
Entrada següent
Jo microvigilo, tu microvigiles, ell microvigila…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.