[...] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.
«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).
La servitud voluntària (4: «Extrema disort»)
This entry was posted in La servitud voluntària. Bookmark the permalink.
Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El Writely de Google no és lliure