La servitud voluntària (4: «Extrema disort»)

[…] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.

«La servitud voluntària», Étienne de la Boétie (1530-1563).

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El Writely de Google no és lliure

Deixa un comentari