Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo. Cosa notable, sens dubte, i, no obstant, tant comuna que cal doldre’s més i estranyar-se menys: veure un milió d’homes servir miserablement, amb el jou al coll, no pas constrets per una força més gran, sinó, en certa manera, encantats i encisats –segons sembla– pel simple nom d’un a qui no han de témer el poder, que ja està sol, ni estimar les qualitats, ja que és inhumà i salvatge envers ells.
«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).
La servitud voluntària (1: «Només vull entendre com pot ser»)
Malauradament tan sols una minoria de savis d’aquestes nacions subjugades se n’adonen d’això i com és ben sabut, les minories en acció fan por a les ànimes gregàries i mediocres, així que els únics que poden salvar aqueixa nació d’aqueix tirà són estigmatitzats per la massa sotmesa…