La servitud voluntària (1: «Només vull entendre com pot ser»)

Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo. Cosa notable, sens dubte, i, no obstant, tant comuna que cal doldre’s més i estranyar-se menys: veure un milió d’homes servir miserablement, amb el jou al coll, no pas constrets per una força més gran, sinó, en certa manera, encantats i encisats –segons sembla– pel simple nom d’un a qui no han de témer el poder, que ja està sol, ni estimar les qualitats, ja que és inhumà i salvatge envers ells.

«La servitud voluntària», Étienne de la Boétie (1530-1563).

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Malauradament tan sols una minoria de savis d’aquestes nacions subjugades se n’adonen d’això i com és ben sabut, les minories en acció fan por a les ànimes gregàries i mediocres, així que els únics que poden salvar aqueixa nació d’aqueix tirà són estigmatitzats per la massa sotmesa…

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada