Fragmentació

La polèmica ja fa temps que dura, encara que aquests darrers dies ha experimentat un fort ressorgiment per mor d’una entrevista concedida a FoodWeek per Jonathan Johanson, president de màrqueting, vendes i serveis mundials d’una coneguda cadena de restaurants de menjar ràpid: McHomelds.

A l’entrevista, Johanson ha parlat de la seguretat dels seus menús en front de la cuina tradicional i casolana (cuina B a partir d’ara), dient que a pesar de ser criticats per alguns sectors, la seva companyia responia al 100% dels problemes i en un temps menor que la majoria de restaurants de cuina B.

Però la declaració que més ha impactat és la resposta a la pregunta «Què esperau que passi [als propers mesos/anys] a l’ecosistema de la cuina B?»:

«Més i més companyies entraran al negoci portant la seva visió comercial. Hauran de competir els uns amb els altres. Voldran oferir quelcom únic, i això crearà fragmentació entre els diferents estils de cuina B. Finalment, això generarà el potencial per fragmentar [la cuina B] de la mateixa manera que ja va passar amb altres cadenes similars a McHomelds però locals».

La posició de Johanson sembla que és l’oficial de McHomelds, doncs un altre dels seus alts directius (aquest pic al Regne Unit) ha fet declaracions en el mateix sentit.

En aquest moment ja estem veient un cert nivell de fragmentació a la cuina B; encara que els menús tenen les mateixes matèries primeres arreu, ens trobem amb presentacions, condimentacions i fins i tot quantitats diferents segons sigui l’escola del cuiner (FranjaVermella, Debiman, Sumi, Mansake, Mentoo). El nivell de cocció també pot canviar, fent que en alguns casos trobem plats molt fets com a garantia per aquells que són més maniàtics amb els bacteris. El problema està en saber si això es quedarà així o si encara anirà a més.

CuinerLa resposta per part de la comunitat partidària de la cuina B no s’ha fet esperar, i ha vingut de la mà del que podríem qualificar com el seu màxim responsable, el xef Brauvalds, introductor de l’oli d’oliva. A declaracions concedides a Cuinanews, Brauvalds va al·legar que el conflicte entre formes de fer cuina és normal, inevitable, i fins i tot un al·licient (per la «sana competitivitat» que es genera entre grups de cuiners) i que algunes vegades és molt difícil coordinar a grups tant grans de cuiners com ara els que es necessiten per preparar banquets.

Aquestes declaracions d’alts responsables de McHomelds semblen anar dirigides al món empresarial, ja que la cuina B manté el seu feu a aquest sector, substituint als menús que fins ara servia McHomelds i cadenes locals amb el mateix estil de cuina. D’aquesta manera, McHomelds intentaria influir en la decisió de quin estil de cuina es pot donar a un negoci, ja que la por a que en un futur el menú es pugui quedar estancat en una cuina B local petita i acotada, pot fer que la balança s’acabi inclinant a favor de l’elecció del McHome Menu, del qual actualment es té una visió com l’«estàndard» implantat a tots els paisos. Johanson ho va voler deixar ben clar recordant quina és la realitat actual:

«Vas a qualsevol part del món, demanes un Big Home i tothom sap que és. Arreu té els mateixos ingredients, salses, aspecte i preu. Tots els productes McHomelds són compatibles entre sí: podeu demanar un Big Home, després uns Nunyets de pollastre i finalment una Xesmurguer… fins i tot ho podríeu combinar amb barretes Fishbullit, perquè tot s’hi diu. Les ensalades, ni massa ni massa poques on escollir –perquè sabem quan valuós és el vostre temps– són el complement sa ideal. A qualsevol establiment McHomelds els productes tenen la mateixa presentació i cocció, perquè els nostres empleats tots són MCP (McHomelds Certified Professional) i això vol dir que estan formats amb un estàndard de mercat. Per tot plegat, amb nosaltres no importa el lluny que esteu a casa, perquè en trobar un McHomelds ja no us sentiu estranys.

Amanida del McDonald'sHo pot dir, tot això, la cuina B? A Pequín algú sap que és frit de xot, o pitjor encara, pel nom: de matances? Però pregunteu per la Big Home a Tiananmen, que qualsevol jove xinés modern i dinàmic, amant de la democràcia, sabrà que és. I a Oslo saben que és sobrasada? Si trobeu algú que en tingui una lleugera idea, quedarà convençut de que no en sap res quan li demaneu si cular, llonganissa, dolça o coenta. Tot està fragmentat, si ni tant sols s’han posat d’acord amb els noms: sabíeu que a la cuina B sopa no és el mateix plat que sopes? A McHomelds cap plural pot causar aquestes confusions, perquè tot està pensat i per totes les cultures. Quina persona responsable, més encara un empresari, voldria exposar-se a aquests riscs!

Vull aprofitar per denunciar quan perillosa és la cuina B pels infants –va emfatitzar Jonathan Johanson. Per exemple, la porcella. Es tracta d’una tendre criatura que fins i tot és protagonista de pel·lícules i un heroi, per molts infants. Doncs haig de denunciar que els practicants de la cuina B el plantifiquin al plat sense cap sensibilitat, en forma de cadàver esquarterat i socarrimat. No han pensat que podrien convertir-la prèviament en barretes arrebossades o carn picada que permetés aconseguir formes divertides? Tant poca és la seva professionalitat? Es pot dir el mateix amb el conill, una entranyable i suau mascota per molts nins d’un caramull de paisos. Hem de permetre que la violència arribi als plats dels nostres infants de la mà de la cuina B? Quina diferència amb els regals educatius col·leccionables que acompanyen tots els nostres menús McInfant!»

Aquí trobaràs la notícia original. En veure-la per primer pic no n’he fet ni cas, perquè ho trobo un disbarat. Però ho he vist repetit a tants llocs, aquests darrers dies, que m’ha semblat que feia falta contribuir a la cordura, encara que fos a base de rauxa.

M’he permès afegir les darreres declaracions del Johanson. No hi són, a l’article en qüestió, però a jo me les han dit durant discussions vàries amb defensors del Windows: «per tot el pots trobar, és igual arreu, tothom sap de què va i això teu …». Si hagués estat un pic, encara. Però han estat varis i des de diferents llocs, tots de la indústria del bit; sembla que és un argument que els convenç.

La cosa de la porcella i el conill és per il·lustrar quan terribles poden semblar algunes coses ben nostres devall el pensament únic globalitzador. Si fos per ètica, encara. Però només va per la butxaca de ben pocs amb molta influència.

La cuina no és tant diferent del programari: receptes, idees, maridatge, gràcia, creativitat, experimentació i diversitat, sobretot. Encara que en aquest cas li diguin fragmentació, però ja se sap quan perillós és el llenguatge… que li diguin a l’autor del terme «foc amic», al de «creixement negatiu» o el d’«intel·ligència militar».

Fotos trobades a McDonalds (Bèlgica) i The Gutsy Gourmet.

Entrades relacionades

9 Comentaris

  1. A cap restaurant ni de cuina B regalen el menu, t’ho estas deixant.

  2. Bon l’article però…

    Xerrar de “Restaurants McHomelds” és com dir “Software Minisoft”. Els que fan basura, fan basura i els que fan menjar de plastic fan menjar de plastic. Cada cosa amb el seu nom 😉

    Precisament la diversitat és el que ens agrada a nosaltres, la diversitat i la possibilitat de “diversificar el software a la nostra manera” i poder-ho compartir.

    Els clients de Minisoft, no poden assegurar que per tot tenen el mateix “menjar”. Nosaltres sí que podem escollir tenir exactament el menjar que el que puguin tenir a on sigui.

    Els crítics de la fragmentació ara ens diuen que menjar hamburguesa arreu del món és bo. I segurament defencen el militarisme i la supremacia de la raça aria. Tots igualets. En haver de casarme tant me serà una com l’altre :-p

  3. Defrag: Si hi hagués màquines per copiar ingredients que els copiessin com es fa amb els bits, no dubtis que el menú seria de franc.

    Hi hauria moltes altres coses per a fer calaix: des dels dietistes fins a l’habilitat per adaptar les receptes anodines internacionals als gust local.

  4. Friki: La intenció era Microsoft = McHomels, és l’estil d’informàtica que ara tenim al 90% de les dietes, el «fast bit».

    Cap problema amb la diversitat, si es vol fems endavant, però amb els ingredients a l’etiqueta. Així almanco es podran curar bé quan vagin al dietista, perquè sabrà que hauran menjat.

    No se m’havia acudit, aquest altre inconvenient de la nostra cuina B… clar, tenim un problema que ells no: la parella sap cuinar? 🙂

  5. Ho havia entés, simplement era per recalcar que és un insult pels restaurants del tipus B que s’hi consideràs el mcHomels com a tal. Aplicable amb el cas del software.

    Si deim que “el software és un conjunt de coneixements aplicats a la informàtica que permeten que un ordinador realitzi les funcions que l’usuari necessita” (definició meva… no n’he trobada cap que m’agradàs…) llavors, podriem fins i tot dubtar que el que ens vendre (ho intenten) com a software, en realitat no ho és.

    Estic convençut que a partir de processos (pseudo)aleatoris que anassin escrivint ristres d’uns i zeros a un fitxer, també podriem aconseguir que un programa escrivis un “soft” com el de minisoft, sense necessitat d’aplicar cap coneixement. No podriem assegurar que fa el que volem, però algo fa. 😉

    PS: Em piten les orelles, “fanàtic” em diuen, potser si… jajaja

  6. Friki: ho és, un insult. Tant el Windows com a informàtic com el McDonalds si fos cuiner. De fet, ho és com a client i em molesta veure la paraula “Restaurant” als seus lletreros.

    Stallman m’explicava que “fast food” vol dir “menjar per dejunar”, perquè “fast” també vol dir dejunar en anglès. D’aquí el “breakfast”, un trencament de la dejunamenta que suposa la nit.

    Però a diferència del Windows, cal reconèixer que aquests establiments tenen la seva utilitat: usar-los per anar al WC. Ja que a Palma –i massa ciutats– ja no n’hi ha de públics, s’han convertit en un referent per jo, en aquest sentit.

  7. Benjamí, mira el desastre que heu provocat tu i el mcDonalds, falta polir bastant , però tenguent en compte que encara, a aquestes hores m’he de colgar…

    Comencem pel principi: Qué és el software?

    El del fastfood no ho sabia, vols dir que a NewYork desdijunen d’una hamburguesa? bufff 😛

    Per aconseguir fer el bon símil haurem de trobar utilitat al winxu… el tipic posagots pot servir, si els McHomelds serveixen per anar a cagar… però li hauriem de trobar altre utilitat, segur que n’hi ha. Tot menys ficar-ho dins un lector 😉

    Bona nit!! (7:35 am)

  8. Pau Rul·lan Ferragutfebrer 7, 2005 en 3:33 pm · Respondre

    Doncs a mi m’ha encantat. La rel·lació programari-alimentació dóna moltíssim de si.
    ÿs el de sempre. Passa el mateix amb els idiomes. Molta “gent” et dirà dos duros de lo mateix amb el català que aquesta gent amb el Hasefroch.
    A més a més, voldria dir que la fragmentació dels sistemes lliures no és precisamente negativa, ja que:
    a) mantenir una distribució no du tanta feina , ja que solen seguir les pases de les mares

    b)ajuden molt en el procés d’innovació
    c) dóna grans possibilitats als usuaris de tenir un programari més adient a les seves necessitats (per que he d’usar Gnome quan m’encanta WindowMaker, que vola amb una màquina amb poca potència?)
    d) L’altra família principal del programari lliure (me refereisc a la penya *BSD) recordau que també té nou distribucions i segueixen innovant tal i com fan les 346 amb nuclis Linux

    Res, felicitar-te Benjamí per la història i animar-te a fer-ne més d’aquestes.

  9. Els usuaris de software lliure tenim la aventatge de tenir mils de desenvolupadors a la nostra disposició (per dir-ho d’alguna manera). Aprofitant aquest fet, dividint els programadors en petits grups de treball s’aprofiten molt més els recursos. A més, la competència entre els grups de treball que desenvolupen coses semblants és molt “sana”, precisament gràcies al software lliure, d’altra manera no podria ser.

    El desenvolupament privatiu, la unica manera de sobreviure és tot al contrari, fer grups de desenvolupament grans per veure si, entre tots, aconsegueixer fer alguna cosa potable.

    Els que, pel que sigui (ignorància?), es conformen amb soft privatiu, no tenen aquesta aventatge d’elegir, s’han de menjar el que els únics tres o quatre cuiners volen. No hi ha elecció. Menú A, B, C, D. Amb patates frites normals o “braves”. Coca-loca, llimonada, taronjada…

    El software privatiu no pot coexistir amb el software lliure, és pura inestabilitat temporal. El típic “todo se andará” que diuen…

Deixa un comentari