Cuina i programari

He rebut aquest missatge:

Assumpte: Ja ho sabies però …

Pedro Cáceres.- ¿Qué opina del software libre?

Bill Gates a MadridBill Gates: Consideramos el software libre como una opción más. En Microsoft tenemos parte de nuestros productos como sofware libre. Lo único que planteamos al cliente es que haga cuentas de lo que le va a costar la totalidad del uso de un producto determinado. A veces sucede que un usuario de software se da cuenta de que le faltan herramientas que nuestros productos tienen y son necesarias, así que las adquiere aparte, y al final gasta más dinero, porque a menudo los programas no son completos y no ofrecen una garantía de calidad suficiente. Por otro lado, nosotros nos esforzamos en asegurarnos de que nuestros productos tengan precios bajos. Creo que si hay equilibrio es bueno, así la gente puede elegir.

www.elmundo.es barra especiales barra 2004 barra 11 barra foro barra billgates barra index.html [*].

M’ha fet recordar la metàfora de la cuina. Aparentment no tenen gaire cosa a veure, però hi ha històries que s’expliquen millor amb metàfores, tot i els riscs que comporten perquè tot té els seus matisos.

Després d’usar a fons (no d’oïda o a estones) programari lliure, l’experiència és la d’haver estat a la cuina fent de xef, cuiner o ajudant. No és més complicat que preparar la majoria de plats populars. Però pot passar que els fogons no engresquin. Aleshores, l’experiència d’usuari és comparable a dinar a un bon restaurant (un Com Toca(TM)): en sortir, es té la percepció de que darrere de tot hi havia ofici, artesania, cultura –sovint local– i ciència patrimoni de la humanitat.

L’experiència amb el programari privatiu és comparable amb dinar a un restaurant de cuina ràpida (un fast food). Pot ser tècnicament legalment correcte, però l’experiència és més aviat de target de màrqueting globalitzat que ha satisfet una necessitat física gràcies a la colossal infraestructura i ciència amb copyrights varis de la Corporation X de torn.

La tàctica de Microsoft i altres empreses de programari privatiu és amagar les diferències essencials entre el programari lliure i el seu. Els afavoreix portar-nos al seu terreny, perquè és un lloc on, de moment, tenen el 90% de quota d’usuaris.

Ens volen fer parlar de preu i de producte acabat.

Volen parlar de preu perquè un restaurant Com Toca(TM) sempre serà més car que un fast food. Fins i tot menjar bé a casa és molt més car. Si es compten les hores de feina, qualsevol venedor de cadena de menjar ràpid podria tractar de mans foradades als que no escullen la seva «opció» –però afortunadament no gosen perquè en això sí hi ha una cultura.

Volen parlar de producte acabat perquè una botiga de comestibles (fins i tot la sufície) sempre mostrarà al consumidor les coses més en brut, diguéssim, que no pas aquell panell lluminós, amb de fotos de plats preparats, que trobem als fast food.

Però tot i això, el 90% de la població no menja fast food. Com així? Per il·lustrar-ho faig un comentari de text al que diu en Bill Gates:

«Pedro Cáceres.- ¿Qué opina del software libre?
Bill Gates: Consideramos el software libre como una opción más»

CuinerPer jo un restaurant Com Toca(TM) és una opció. Puc escollir entre quedar-me a casa, o anar-hi. Però un fast food no és cap opció. ÿs una cosa que només faré si no em queda més remei.

Si visqués a una societat on el 90% consumís fast food, sovint em trobaria amb que no tenc cap altre remei. Seria mal de portar a la pràctica el que per jo sí són opcions: menjar a casa o a un restaurant Com Toca(TM).

Si a mig matí em trobo un conegut pel carrer i em convida a berenar al fast food de la cantonada, possiblement hauré d’acceptar-ho per compromís. Per jo no és cap opció per l’alimentació d’aquell dia, sinó un compromís. A més, em farà passar la gana i retardarà l’hora en que podré menjar un bon plat. M’emprenya.

Quina casualitat, tot plegat és just el que em passa quan per Internet trobo amb arxius fets amb formats privatius (.doc, .xls, .ppt, .wma, .wmv…) al web o a la meva bústia. Acceptar-los és sempre per compromís. Retarda un poc més el moment en que circularà informació en formats lliures Com Toca(TM). M’emprenya.

«En Microsoft tenemos parte de nuestros productos como sofware libre»

Sí, la sal i els torcaboques. De tota la seva carta han decidit alliberar la sal i els torcaboques.

«Lo único que planteamos al cliente es que haga cuentas de lo que le va a costar la totalidad del uso de un producto determinado»

Amanida del McDonald'sExacte. ÿs molt més fàcil demanar l’amanida del dia a un fast food que no pas fer-se-la un mateix o pagar el que demanen a un restaurant Com Toca(TM).

Qui se la fa, ha de cercar i comprar els ingredients: tomàtigues (moltes varietats on escollir, poques de qualitat), cebes (blanques? vermelles? «forasteres?»), enciam (si pot ser mai iceberg-globalitzat), pebres verds (però verd clar) tàperes, fonoll marí, envinagrats. L’herba ruca també és bona… i més encara amb parmesà, tot plegat perfumat amb aceto balsamico di Modena. No, que la ruca és cara i avui està com a pansida, deu fer dies que l’han collit… qualque dia en sembraré a un racó del corral. I canonges. Sembla que estan millor, en compro?

En arribar a casa, cal guardar-ho bé per que es conservi en condicions. Ara el frigorífic s’usa com a rebost, però tothom sap que les tomàtigues aguanten bé fora i que fredes no tenen tant sabor.

A l’hora de preparar-ho, cal rentar-ho bé tot. En el cas de l’enciam, cal esbandir-ho bé per que després l’amanida no quedi aigualida –ens pot arribar a tudar segons quines salses.

Pòster amb matèries primeres per a preparar amanidesA continuació tallar-ho ni massa gros ni massa petit. Segons com es tallin, les tomàtigues deixaran més suc, un detall a tenir en compte si el que es prepara és un trempó. En el cas de les cebes, la forma de les capes fa que el resultat sigui totalment diferent si els talls són verticals o horitzontals. No es pot usar un ganivet qualsevol, tot canvia si s’usa una bona eina. ÿs curiós: la fina pell d’una tomàtiga diu si el ganivet està ben esmolat i fins i tot si la tomàtiga serà bona. Els pebres es poden tallar, però per mor de la seva capilaritat és millor si s’esqueixen.

Em boto tota la part de les salses, perquè algunes porten més feina i ingredients que l’amanida. Si hi va oli, sal i vinagre, cal saber què es posa primer i les proporcions són molt importants perquè la condimentada és el que li donarà tot el caràcter.

Tot i aquesta feinada, el 90% consumeix així les amanides o paga tota aquesta feinada a un restaurant Com Toca(TM). No troba que les de fast food servides dins un tassó de plàstic siguin una opció perquè no es poden comparar. Fins i tot hi ha qui està disposat a pagar les matèries primeres un 500% més si les donen tallades, rentades i embossades en «atmosfera protectora».

«A veces sucede que un usuario de software se da cuenta de que le faltan herramientas que nuestros productos tienen y son necesarias, así que las adquiere aparte, y al final gasta más dinero, porque a menudo los programas no son completos y no ofrecen una garantía de calidad suficiente»

I tant, que pot passar!

Es pot donar el cas de que algú vulgui preparar les amanides a casa o, com a opció, de tant en tant anar a un restaurant Com Toca(TM), però que no pugui fer-ho: al país on està no hi ha ni botigues on venen els ingredients ni restaurants Com Toca(TM). Possiblement això passaria a un país on el 90% consumeix fast food.

Tots els doblers gastats en forn, rebost i fogons, seria una despesa que s’hagués pogut evitar. A aquell país basta amb un microones, una fregidora i un congelador.

No hi ha restaurants Com Toca(TM) perquè s’ha perdut l’ofici de cuiner. Només hi ha manipuladors d’aliments que saben desembolcallar congelats i posar-los al microones. La cosa més sofisticada és la fregidora. Qui la porta ha de fer un màster. «D’alta cuina», li diuen. Si vens d’un altre país et pot semblar pervers, però allà tot es diferent.

No trobes matèries primeres perquè tot arriba congelat i preparat de factories d’arreu del planeta. Cal escollir el lloc on la mà d’obra està més barata, o el menú seria massa car. A una societat justa i avançada cal vetllar per que l’alimentació sigui fàcil per a tothom.

De tant en tant passa que hi ha infeccions que esquitxen a tothom; és el que té la cosa de l’especialització, que porta cap a un monocoltiu més vulnerable. Però la indústria antiplagues ha evolucionat molt, allà. A cap casa falten màquines antivirfood (darrerament també antispyfood, per desactivar els RFID dels embolcalls… al tenir tot el mateix gust, alguns s’els mengen per accident). N’hi ha un caramull on escollir: versions lite, enhanced, pro, traveler, familiars, per solters, separats, jubilats, nins… Res, una punxadeta, assegut al sofà, mirant el futbol com cada dissabte, i abans de que l’àrbitre piti el final del partit, la màquina pita dient que ja ha analitzat i regenerat tota la sang. Si es fa cada setmana –encara que et trobis bé– mai no tens problemes. Dóna tanta traquil·litat saber que el nostre cos està vigilat per aparells fabricats amb totes les garanties de qualitat i innovació. En una enquesta recent, 9 de cada 10 habitants diuen que es senten més segurs des de que usen l’antivirfood i només un 0,5 ho canviaria per un altre proveïdor de fast food que assegurés que amb els seus productes no fa falta antivirfood.

Hi ha tants centres de «regeneració de salut» com restaurants Com Toca(TM) a altres paisos, cosa que demostra que la desaparició d’aquests establiments no ha estat cap problema per l’atur. També s’hi fan cursets de com usar les màquines: què cal fer aquella setmana que s’ha avariat i no tens recanvi, neteja i manteniment dels filtres, reciclatge i medi ambient, com usar amb seguretat la màquina del cunyat, etc. Alguns cuiners immigrants hi treballen, fent cursets. Diuen que són els millors amb la fregidora, ensenyen a fer cada cosa…

Mercat de SineuDe pagesos només queden els que han aconseguit ser proveïdors de cadenes de fast food. Són pocs, perquè cal molta inversió per oferir el que demanen els seus grans clients, les cadenes de menjar ràpid. No s’hi pot entrar amb una espardenya, aquí s’innova, senyors!

En contra del que diuen els que no saben veure com ha millorat la qualitat de vida de milions de persones que tenien un ofici tant feixuc i primitiu, el petit pagès no ha desaparegut del tot. Se’l tolera perquè és útil per cultivar el que fa falta pels capricis que, de tant en tant, es permeten les cadenes de fast food. Pels menús de Nadal i altres festes de guardar. Aquestes excepcions –els jipis, sempre tant vehements, en diuen diversitat– no surten a compte, a les empreses grans. Ho solucionen amb una estratègia empresarial molt estudiada i innovadora: l’outsourcing.

Els pagesos petits també són els que venen matèries primeres en brut: cebes, tomàtigues, enciam, pebres, raves, albergínies, espinacs, pollastres, conills, porcs… Hi ha tot un mercat subterrani, sovint als seus horts, i cal saber com arribar-hi. Tot plegat està fora de control oficial i qualsevol dia ens donaran un disgust. Només hi van estrangers, gent estranya, capriciosa, amb molt de temps, manya i paciència per cuinar a casa –poca feina, això és el que tenen. Com tots els capricis, surt car: cal comprar andròmines tant voluminoses que fins i tot necessiten una cambra dedicada a la que li diuen cuina. Al preu que està la vivenda. I quines pretensions, «cuina». Les cuines homologades i certificades de les factories de fast food, allò sí són cuines i no aquests muntatges d’afeccionat, plens de perills. Per si no fos prou delicat manejar ganivets –una arma perillosa prohibida a qualsevol lloc públic– alguns fins i tot cometen la temeritat d’encendre foc amb llenya per torrar-hi coses, quin perill! Està prohibit, però amb els emigrants ja se sap: mai no s’acaben d’integrar. No podrien comprar fast food amb aromagrill com tothom? No els basta l’ambientador de carn torrada amb llenya i carbons d’orient que tiren als restaurants de fast food, especialment a la zona de caixes per obrir la fam? Hi ha qui no sap gaudir dels avantatges culturals i genètics sense passar riscs tècnics.

Com diu el Gates, no hi ha cap garantia de qualitat. Estudis patrocinats per empreses de fast food expliquen que 1000 anys enrere, el 100% de la població menjava així i un 90% no passava dels 30. Són uns fanàtics inconscients que han perdut el Nord i el Sud.

«Por otro lado, nosotros nos esforzamos en asegurarnos de que nuestros productos tengan precios bajos»

Bé, tot i vendre barat, cal dir que els propietaris de les cadenes de fast food estan a les llistes dels més rics del planeta. Els desafectos (aquella gent estranya que qualque dia ens pegarà foc) diuen que és a base de donar «moix per llebre» (*).

Però no podran pas, per aquí. Hi ha una cosa que està ben clara i per damunt de tot: cal protegir la propietat intel·lectual. Si és necessari fer secretes les fórmules i els ingredients, idò s’hi fan i tal dia farà un any.

Qui vulgui investigar-ne la qualitat, té els estudis patrocinats per les fundacions de les cadenes –que també van contra les mines antipersona– encarregats a professionals de prestigi.

Si les receptes fossin públiques, quin incentiu hi hauria per fer-ne de noves i innovar? Eh? Quin! Atur i missèria, això és el que hi hauria.

(*) Frase feta de la que al país del fast food s’en desconeix completament l’origen… llebre? S’entendria si fos porc, pollastre, vedella o fish –nom genèric pels animals comestibles que en estar vius respiren devall l’aigua.

«Creo que si hay equilibrio es bueno, así la gente puede elegir»

Mem si és veritat i ens repartim el mercat entre un 50% que menja a casa o a restaurants Com Toca(TM) i un 50% que menja fast food.

Per tancar l’apunt, una mostra de que la cuina i el programari no estan pas tant enfora l’un de l’altre. Aquí teniu la colossal reflexió d’un pastisser:

(…) va servir per obrir-se uns cap als altres perquè és ben clara una qüestió: qui sap qualque cosa i ho transmet a la resta sempre s’enriqueix. N’hi ha que pensen que per tenir-ho en secret són els més rics del món i van ben equivocats: el que és més guapo és passar-ho sense cap tipus de complex i les persones que reben de tu, automàticament o bé per agraïment o com a senyal d’alegria et transmeten el que saben ells. I això funciona sempre.

Podria ser la cita de qualsevol afeccionat al programari lliure, però ho va dir Francesc Pomar, nét dels fundadors de la Pastissseria de Can Pomar de Campos. Aquí està l’entrevista completa. En Llorenç Valverde també la va comentar i l’usa a les seves xerrades sobre programari lliure, junt amb la meva metàfora de la cuina.

Per si qualcú no ho ha entès, programari lliure és menjar a casa, fer-s’ho un mateix, experimentar i investigar, poder arribar fins al darrer racó de la cosa –això que diuen que és molt difícil, del GNU/Linux. Anar a un restaurant Com Toca(TM) és llogar els serveis de professionals.

I com sol passar amb totes les coses que toca el bit, tenim ha una novetat: les distribucions (SuSE, Debian, Mandrake, Fedora, Red Hat). Venen a ser un menjar preparat d’alta qualitat, amb receptes a la vista i eines per aprendre’n si hi ha temps i ganes. Més o manco com aquells plats per endur-se’n que fan a alguns restaurants Com Toca(TM). Passa que en el cas del programari lliure, la còpia és barata i ho traslladen al consumidor. Així, una SuSE costa menys que un Windows però fa més coses; porta molt més programari dins la caixa. Són milers de programes més, de tota casta. Just el que faria un bon cuiner si descobrís la forma de copiar plats pitjant un botó. Tot plegat sense perdre el gust de fer el primer ni l’habilitat per modificar-los o la gràcia per servir-los.

[*] Enllaç eliminat per respectar les condicions d’ús del diari El Mundo. Aquí hi trobareu el motiu. Per a visitar el lloc, teclejeu l’ubicació canviant el text «barra» (espais inclosos) per una barra (/).

(Fotos trobades a: Gizmodo, Rofar, McDonalds (Bèlgica), The Gutsy Gourmet, Claus Schirmers Radreisen)

Entrades relacionades

2 Comentaris

  1. Pau Rul·lan Ferragutnovembre 22, 2004 en 8:14 pm · Respondre

    Doncs si senyor, un article molt complet i sensat.
    El problema és que jo ja estava convinçut, del programari lliure i la seva necessitat. Ara el que hem de seguir fent és “lliutar” per que es convertesqui en un fet.
    I dic lluitar per que ja me diuen taliban i fanàtic, però és que la llibertat s’ho val, de lluita.
    Precisament avui a l’institut uns “paios” (no els trobo un nom més fi) s’enreien de jo (que vols que hi faci, mu mare…) de que era un “paio raro i flipat que usa coses molt frikis”. Llavors m’han demanat que en que era millor el “Linux” (sols coneixen aquesta paraula, deu sonar guai) i no el que tothom usa, que si tothom l’usa és per que és bo. La “gràcia” ve de la meva contestació: no podem comparar el programari lliure i el privatiu (cara d’ells de “de que conyo me xerres?”) per que el més important és la llibertat, no les característiques.
    I després me demanen per que tinc la mala fama de pirat…

  2. Pingback: Ricardo Galli, de software libre

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.